El Reportaje

EL REPORTAJE

(al Teatre Lliure de Gràcia)

Al Teatre Lliure de Gràcia s'ha fet, només tres dies, aquesta obra de Santiago Varela, autor argentí per a mi desconegut on es toca el tema de la repressió a l'Argentina a mans de la dictadura (segons els colpistes Proceso de Reorganización Nacional) que va terroritzar el país del 1976 al 1983. L'obra comença amb els preparatius de l'entrevista que una periodista li farà a un ex-general a la presó on compleix condemna per la seva participació durant el brutal règim de terror que va assolar el país. Al cap d'un moment apareix emmanillat el militar, vestit d'uniforme i acompanyat d'un guàrdia. L'alliberen de les manilles i comença l'entrevista. L'interès de la periodista és principalment conèixer detalls de la censura i repressió en el món cultural, especialment l'incendi del Teatro Picadero el juliol del 1981. L'ex-general entrevistat era el responsable dels "temes culturals".

Ja de bon principi ens adonem que el militar està molt envellit física i intel·lectualment; perd el fil, s'oblida de noms, en confon altres, però tot i així quan li convé aguanta el tipus i desvia la conversa cap a un altra camp. En un moment determinat es vanta que ell de jove li agradava molt el teatre i admirava als actors i autors que considerava bons, no com els "d'ara", i fa un elogi de Doña Rosita la Soltera. La periodista li pregunta: "li agrada Lorca?" i aleshores recorda que Federico era homosexual i nega taxativament que Doña Rosita sigui de Lorca, a la manera militar: jo dic que no i no se'n parla més. Amb molt poc esforç de l'entrevistadora, el militar, però, es va deixant anar i no s'amaga de la seva manera de pensar, diu que tot el que van fer era necessari, reconeix que el petit teatre progressista va ordenar cremar-lo ell i que, ras i curt, la cultura sense control és molt perillosa. Encara que només siguin quatre eixelebrats comunistes, assemblearis i homosexuals; s'han d'esclafar. Es el huevo de la serpiente, diu en referència a la teoria que com que la closca és transparent i es veu l'animaló, fa gràcia, però més tard es convertirà en un perill.

Obra política sortida d'un concurs que la Secretaria de Cultura de la Presidencia de la Nación va encarregar com a homenatge al teatre incendiat (fet real). Les obres guanyadores es van estrenar en el nou Teatro Picadero inaugurat el 2012.

En principi sembla una obra senzilla de posar en escena, però no ho és gens ja que el director (excel·lent Hugo Urquijo) ha d'administrar molt bé els silencis, les absències mentals del militar, les aturades de conveniència, els raptes de ràbia i fúria... És una obra amb tres actors, però quasi un monòleg. El vigilant, no te cap frase i la periodista (Susana Hornos, parella actual de Luppi) no deixa de ser una secundària, quasi una comparsa. Luppi avui ha estat excel·lent, i dic avui perquè sembla que ahir no es trobava massa be i va estar una mica baix, però avui fantàstic. A casa nostra vam tenir el meu pare vivint amb nosaltres fins que va morir amb 94 anys i puc dir que me l'ha recordat molt en la manera que reaccionava quan no es recordava de coses, confonia noms, es quedava aturat... Avui l'he tornat a veure en els moviments del protagonista, amb la diferència de que el meu pare era molt bona persona.

El Lliure de Gràcia ple del tot i quan s'han apagat els llums ha sonat una ovació descomunal. Fins i tot una veïna meva que ha dormit bona part de l'obra picava de mans com una posseïda. Luppi ha agraït l'homenatge, però se'l veia realment fatigat. Sembla que no fa molt va passar per una operació de cor i aquestes coses donen bastant pel sac, però mentre ha estat a escena s'ha entregat i ho ha brodat.