BECARIS

BECARIS

(Opinió)

          Avui no parlo de teatre, parlo d'una moda que, des del meu punt de vista, s'està estenen massa: treballar sense cobrar. Adverteixo que mentre els talibans de la llengüa no m'atonyinin, utilitzo el masculí com a genèric; trobo massa feixuc allò de "becaris i becàries, nois i noies, pares i mares etc... ja se sap que les llengües romàniques tenen això.

          Treballar sense cobrar. Una mena d'esclavatge "empitjorat", i dic empitjorat perquè als esclaus els feien treballar sense remuneració, però al menys els vestien, allotjaven i mantenien. Ara molts dels anomenats becaris treballen sense cobrar i s'han de pagar l'allotjament, el transport i el manteniment ells. Com s'ha arribat fins aquí? Ho ignoro. No tinc ni els elements ni els recursos per fer un estudi sòlid, per tant només parlaré del que conec de primera, primeríssima mà, perquè els implicats porten el cognom de la família. No m'agrada parlar per boca d'ànec. Començo per mi.

          He estat col·laborant força temps en una revista digital de cultura, especialitzada en teatre. Quan l'estaven muntant em van demanar publicar-hi alguns escrits i no vaig dubtar ni un moment en col·laborar-hi. No fa massa vaig rebre una pressió per modificar una ressenya i això va ser el tret de sortida... per sortir-ne. Vaig donar-me de baixa immediatament. Tinc entès que ara la revista ja és un negoci més o menys consolidat, i pel que cobrava (zero €) no volia autocensurar-me. Val a dir que ningú em va obligar a escriure-hi i tampoc em costava diners. Les despeses d'anar a Barcelona (no hi visc), sopar i el preu de les entrades l'hauria tingut igual. Mai demanava invitacions a la revista per allò de ser lliure com un ocell.

          Continuo ara amb una néta meva, principal motiu de l'escrit. Acabada la carrera es va buscar una empresa per fer-hi pràctiques, naturalment una empresa que li interesses i fes un producte innovador que s'avingués amb el seu estil. Va estudiar moda. La va trobar a Londres. La van entrevistar i li van dir que podia començar immediatament. Naturalment per obtenir una entrevista has de comprar bitllets d'avió d'anar i tornar i viure un parell de dies a la ciutat. Fantàstic, sis mesos a Londres... sense cobrar ni un pound, ni rebre un trist ticket restaurant, ni una oister card per desplaçar-te, ni... Com es pot viure 6 mesos sense ingressos en una ciutat com Londres que no destaca pels seus preus baixos? Doncs pel sistema de que els teus pares t'ho financin, parlant clar, que t'ho paguin.

          Ara està treballant a Nova York en una altra empresa de moda molt interessant (N.Y. que tampoc destaca pels seus preus baixos). Està molt contenta i li agrada la feina perquè és la que la satisfà. Els seus pares també estan molt contents... perquè li poden pagar, doncs les condicions son les mateixes que a Londres: res de res de res. Llàstima que aquí el bitllet d'avió ja és més car i la vida...

          Ara podria parlar d'altres becaris i becàries —colló, se m'ha escapat el políticament correcte— com els que omplen les cuines de restaurants "multietrellats", però és un tema que no conec bé. Doncs com he dit al començament, callo.