Pàgines

13 de set. 2013

Un trozo invisible de este mundo

UN TROZO INVISIBLE DE ESTE MUNDO
(al Teatre Lliure de Montjuic)



Per començar vull dir que tinc un gran respecte i em produeix una gran tristesa saber que el món està ple de persones que s’han hagut d’exiliar o emigrar, els uns per repressió i els altres per gana o per buscar un horitzó per a ells o els seus fills. Dit això, continuo.
L’obra que s’ha estrenat avui al Lliure de Montjuic va d’això, de persones immigrades o exiliades. El text és del mateix Juan Diego Botto. La seva família, o el que restava d’ella, va tenir d’exiliar-se a Espanya quan el seu pare va passar a engruixir la llista dels 30.000 desapareguts a l’Argentina sota el règim del terror. Això li dóna autoritat moral, però penso que el text és fluix, molt fluix. Cinc històries deslligades i desiguals, algunes de molt punyents i una que, tot i ser corrent —l’emigrat que parla amb la seva dona que està a sudamèrica des d’un locutori espanyol— pretén fer riure. Astrid Jones, cantant dels The Blue Flaps, intervé en una de les històries.
Un altra problema que he trobat és haver-la programat a la Sala Fabià Puigserver, massa gran per a monòlegs i per acabar-ho d’adobar l’escenografia a tres grades ocupant fins quasi al fons de l’escenari, i mira que és gran. Per a mi això ha deixat el muntatge desangelat, i a més la il·luminació tampoc ha ajudat per agressiva, amb molts moment amb focus contra el públic. S’han vist una pila de mans protegint-se. Monòlegs i sala gran, ha obligat a posar micròfons als dos actors i aquí hem tingut un altra problema, doncs els amplificadors que donaven a una de les grades laterals han fallat i els que ocupàvem aquella àrea, parlant clar i català hi havia moments que ho hem sentit com el cul. Si a això hi afegim que Diego Botto ha escollit l’accent argentí per aquesta representació —tot i que ell viu a Espanya des dels tres anys— doncs alguns espectadors no hem sortit massa satisfets.
Una bona part de la culpa de que l’espectacle no m’hagi agradat, crec que l’hem de carregar a Sergio Peris-Mencheta, que l’ha dirigit. Ell és l’únic responsable del resultat final de l’obra. Apart de que a mi el text m’ha semblat poc interessant, m’ha donat la impressió que la funció no estava prou rodada, o que no s’han sabut adaptar a la Puigserver.
Dia d’estrena, sala quasi plena i moltes cares conegudes de la professió. Forts aplaudiments, gent dreta i bravos. No tothom opina com jo, afortunadament; no hi ha res pitjor que el pensament únic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada