Pàgines

20 d’ag. 2015

Mary and Max

MARY AND MAX
(Peli d'animació)



Fa dies vaig prometre que faria la ressenya d'una pel·lícula d'animació feta pel  complicat sistema Stop Motion que em va impressionar: Mary and Max és el títol i el seu director Adam Elliot. Us avanço que no per ser de dibuixos és per a infants, al contrari, malgrat els seus moments de tendresa és una peli força dura que relata la relació epistolar d'una nena solitària que viu a Austràlia, amb un home, també solitari, que viu a Nova York. Es veu que la solitud no te fronteres, malauradament.
Comença explicant que la Mary Dinkle "te uns ulls del color d'un toll de fang i una marca de naixement de color excrement". No sembla massa bon principi. Accidentalment troba l'adreça d'una persona de Nova York i li escriu. És en Max Horowitz, un jueu solitari carregat de manies, misogin i complicat i addicte als hot dogs de xocolata (?), però que s'anima a iniciar una relació epistolar, i així es comencen a explicar les seves vivències, o les seves misèries.
És una peli molt particular, tan en el plantejament de l'exposició com en la seva execució. La història és trista i el guió perfecte; la rrealització també excel·lent: stop motion de plastilina amb uns "ninots" que van de la tendresa de la Mary a la lletjor del Max. Per acabar-ho de ressaltar, la peli és en blanc i negre (o potser en blanc i sèpia) excepte detalls d'un vermell feridor, com els llavis de la mare de la Mary, o el gorro del Max. No hi ha diàlegs, només les veus dels personatges — Toni Collette, en el paper de Mary i Philip Seymour Hoffman, en el de Max— ens conten com a relators el que va passant al llarg de la història. Us recomano la versió original. Bé, jo sempre recomana la versió original, tot i que els dobladros del nostre país ho fan molt bé.
Com que la peça és molt senzilla, penso que no val la pena explicar res més; el que resulta interessant és com utilitzant una tècnica que en principi és per un públic infantil, es va desgranant una història trista, de gent solitària, i com ens hi endinsem malgrat veure unes imatges que d'alguna manera ens porten a la nostra infantesa per ser "dibuixos animats".
Us la recomano vivament, i si hi trobeu el gust a aquest tipus de cine, el mateix director té un curt que es diu Harvie Krumpet que és una passada, també de Stop Motion plastilina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada