Coriolanus

CORIOLANUS

(Peli de Ralph Fiennes)

Calia una nova versió de Coriolà? Perquè no? Si es fan ben fetes, les obres de Shakespeare donen per a molt, però en el cas que ens ocupa, l’error d’aquesta versió del 2011 és que l’hagi dirigit Ralph Fiennes i fins i tot que l’hagi protagonitzat, i amb això no vull dir que renegui de les adaptacions. De memòria recordo Titus, dirigida per Julie Taymor amb un magnífic Anthony Hopkins, situada en un temps inconcret, o Richard III de Richard Loncraine protagonitzada per Ian Mckellen, aquesta situada en una guerra mundial, ambdues magnífiques. I si anem a una altra cultura, Akiro Kurosawa va fer una obra mestre amb Tron de Sang, o sigui Mackbeth. Basades en obres de Shakespeare s’han fet més de 925 pel·lícules i en aquest moment se n’estan realitzant 10 més de noves.

On rau el problema d’aquesta versió de Coriolà? Per a mi, un guió mal adaptat per situar-lo en el segle XXI i a partir d’aquí tot comença a grinyolar. El vers dit amb fidelitat per personatges que per la situació i el vestuari fa que no te’l creguis, els conceptes d’orgull, fidelitat i honor que vint segles després no funcionen de la mateixa manera, el deixar de banda armes de foc de repetició molt sofisticades per lluitar a fulla nua d’arma blanca... però per contra un excés d’escenes de guerra que per un moment m’han fet pensar en un videojoc al que juga un nét meu que atabala amb el seu ra-ta-ta-ta de les metralletes.

I com a contrast hi ha moments en que la peli es fa insuportablement lenta. Les dues hores llargues que dura, pel que han ofert, es podien deixar en un film normalet de noranta minuts escassos, i si m’apureu, un curt. També m’ha fet una mica de pena veure una artista de la categoria de Vanessa Redgrave fent de Volumnia, la mare del general, que semblava que no s’ho acabava de creure.

Què hi farem, no totes s’endevinen.