Incendis

INCENDIS

(al Teatre Romea)

Ciutadans, lligueu-vos bé les espardenyes, no us deixeu les betes fluixes que podríeu prendre mal. Incendis és una obra llarga, complicada i dura, molt dura. Sort que el que ha tingut la valentia de posar-la en escena ha sigut l’Oriol Broggi i l’equip de La Perla, que ho han fet bé, molt bé, perquè és d’aquelles obres que mal fetes estripen per tot arreu.

Una noia de quinze anys està embarassada, però el seu enamorat i pare de la criatura pertany a l’altra bàndol. Estem a mitjan dels anys 70, al Líban de la primera guerra civil. La família la obliga a abandonar la criatura, un nen. Molts anys després té una bessonada, nen i nena... Una vegada morta, els bessons reben d’un notari la última voluntat de la mare: entre altres coses, entregar dues cartes, una al germà i l’altre al pare; no coneixen ni l’un ni l’altre, ni tan sols saben si són vius, ja que ells viuen al exili...

La obra és complicada perquè és coral i hi surten una pila de personatges que entre els set actors del repartiment van doblant; els propis protagonistes, la Clara Segura i el Julio Manrique fan varis papers. A més és llarga en el temps, ja que passen una pila d’anys i per acabar-ho d’arreglar els personatges són Libanesos i costa d’agafar els noms.

Al marge d’això el text és extraordinari, amb moments molt durs, ferotges, atroços, però d’altres molt tendres i carregats de poesia. La posada en escena és espectacular, amb un Romea dividit en dues grades, una ocupant l’escenari, traslladat a  mig pati de butaques. Un terra de sorra i una única taula, que fa totes les funcions possibles és tot el que hi ha. La il·luminació (de vegades un pèl massa fosca) fa la resta.

Els actors estan tots magnífics, amb una Segura i un Manrique en estat de gràcia donant-ho tot. Més d’una vegada et fan pujar un nus a la gola i humitejar els ulls de la emoció que transmeten. Extraordinaris! El Romea plé i aplaudiments a dojo. És una d’aquelles obres que quan tornes cap a Igualada (que és el que suposo fa tota persona de bé finalitzada la funció) et van venint emocions a mida que vas recordant el que acabes de veure, vaja, d’aquelles peces que no finalitzen amb els aplaudiments. No us la perdeu!