25 de març 2019

ELM

ELM
(disc de Richie Beirach)




          Fa cinquanta anys, un alemany, Manfred Eicher va fundar a Munich  un segell discogràfic dedicat a l'edició de vinils de jazz i música world: ECM. La definia un slogan: "el millor so després del silenci", i a fe que tenia raó. Les seves gravacions eren d'una puresa i qualitat només comparables a les de la Deutsche Grammophon dedicades Bach i els grans clàssics. Els seus estudis de gravació i els seus enginyers eren els millors. No editaven, oferien el que els músics havien tocat en sessions memorables.
          I així és com els aficionats dels anys seixanta —jo amb menys de trenta anys—  vam descobrir que hi havia vida més enllà de Louis Armstrong, Oscar Peterson o el Modern Jazz Quartet per citar alguns clàssics. I ens vam familiaritzar amb noms com Keith Jarret, Chick Corea, Richie Beirach, George Mraz o Jack De Jonhette, i cito aquests tres últims entre una pila més perquè m'han vingut al cap a causa de l'obra que he vist a vui al Teatre Lliure, on els dos músics han interpretat un tros de Elm, la peça principal d'un disc memorable.
          Aquí teniu l'enllaç. Escolteu-lo. Possiblement us subjugui. Si us costa entrar-hi, torneu-lo a posar i us juro que a la segona o tercera vegada ja no en podreu prescindir. No és Bach, però penso que no te res a envejar-li en quan a netedat, contrapunt i harmonies. L'acompanya George Mraz un mestre del contrabaix acústic i Jack De Johnette un d'aquells bateristes que "mai molesten".
          Penso que aquest disc, com tants de la ECM és una meravella i el Sr. Eicher era un meravellós descobridors de talents.
          Ho deixo aquí. No m'he pogut estar de comentar aquesta peça que s'ha sentit avui al Teatre Lliure, i si a algú no la coneixia i li he fet descobrir la discogràfica ECM, em dono per satisfet.

MAR DE FONS

MAR DE FONS
(al Teatre Lliure)




          Avui he tingut una decepció amb l'obra Mar De Fonsal al teatre Lliure de Gràcia. Varies persones me n'havien parlat bé, però jo l'he trobat fluixa, llarga i tirant a pesada. I doncs? Penso que ha estat (en part) perquè ja l'havia vist, bé... n'havia vist el que havia estat la llavor: m'explico.
          El novembre del 2015 al Porta 4 es va estrenar una peça titulada Diari d'una Miliciana del dramaturg mallorquí Jaume Miró i dirigida per Toni Galmés, obra que explicava molt bé una expedició que l'agost del 36 va salpar de Barcelona amb destí Mallorca per reforçar als republicans i expulsar els feixistes de la illa. Cinc dels voluntaris eren joves infermeres (unes putes segons els falangistes) que van acabar capturades, torturades i violades. En l'obra hi sortien cinc actrius i tres actors.
          Ara la peça ha canviat de nom, s'hi expliquen més coses i, per fer-ho, s'ha ampliat l'autoria que passa a ser "equip de dramatúrgia". A més de l'autor "inicial" Jaume Miró s'hi han afegit Pere Fullana —que també fa de director—, Carme Planells i Aina Salom. Un pila de canvis importants: hem perdut dos actors, hem guanyat dramaturgs, minutatge i històries implicades —algunes d'elles, no calia—. En canvi la part —per a mi molt important— de la captura i tortura de les noies s'ha esfumat.
          Penso que amb aquests canvis l'obra ha perdut la contundència que tenia com al·legat antifeixista en particular i de la barbàrie de la guerra. Abans era un bombó concentrat, de xocolata negra i licor fort, i ara és un pastís de xocolata amb massa gustos, sense el regust de les coses autèntiques, allò que se'n diu gust de "tornem-hi".
          Alguns dels afegits m'han semblat patètics, especialment el del compte Rossi i el capellà del poble. Per altra banda les actuacions han estat correctes i difícils pel munt de papers que interpretava cada actor. L'escenografia ni bé ni malament. No he acabat d'entendre que significava la paret de fons com de ferro rovellat, però no m'ha fet cap nosa. Els videos no m'han aportat res. Per a mi si no són molt necessaris, prefereixo fer volar la imaginació.
          A l'obra hi participen dos músics en directe Miquel Àngel i Agustí Aguiló que interpreten temes molt variats populars i algun de propi del Miquel Àngel, però per a mi el tema estrella ha estat quan han tocar un tros d'Elm del jazzista nordamericà Richie Beirach, no massa conegut, però molt bo. Podeu trobar la peça a YouTube.
          Acabo dient que no m'ha convençut, però m'alegro de com ha anat, perquè sembla que el públic ha sortit molt content de totes les funcions.

22 de març 2019

LA BONA PERSONA DE SEZUAN

LA BONA PERSONA DE SEZUAN
(al TNC)




          Hi ha autors que si no haguessin existit hauríem quedat ben fotuts, començant per Sòfocles i tira amunt. Al llarg dels segles, alguns d'ells sembla que ja no ens fan falta: "els anys els hi han fet mal" diem, i pot ser veritat, però sense alguns d'aquests ens hauria faltat una baula per arribar fins on som.
          Dic això perquè l'altra dia amb La Bona Persona De Sezuan em va donar aquesta impressió, i no parlo del text, sinó de la trama. La idea està molt bé i Brecht ens fa pensar sobre les relacions humanes. Sense la Bona Persona, potser no hi hauría hagut Dogville de Lars Von Trier... Paro de filosofar i me'n vaig al que ens van oferir al TNC.
          D'entrada veiem una escenografia bastant "pelada" on un venedor d'aigua es lamenta de que quan no plou l'ha d'anar a buscar a la quinta punyeta, i quan plou a la gent només li falta aixecar el cap i obrir la boca. També ens explica que estan a punt d'arribar a Sezuan  tres déus molt importants, i arriben, i a ell és a qui troben primer i quan li demanen que els busqui una casa per a pernoctar, el venedor d'aigua s'esforça però ningú del poble els vol atendre, excepte una persona: la prostituta Xen Te, la bona persona de Sezuan. No continuo que la trama és prou coneguda.
          A mi Brecht sempre em produeix una mena d'extranya fascinació, tot i que moltes vegades els seus personatges fan "coses que trobo estranyes", poc lògiques i aleshores em destarota. Tot i així, penso que aquesta versió d'Oriol Broggi ha fet aigües per algunes bandes i ha distat molt de ser rodona: per començar la música.
          A l'original la música era de Paul Dessau, un contemporani de Brecht, un autor de música "contemporània", sinònim de poc convencional, coetani d'Arnold Shoemberg, Kurt Weil... un altra compositor molt Bretchià. En aquesta versió la música ha anat a càrrec de Joan Garriga (a qui admiro), però el que han tocat ell i el seu grup no m'ha lligat amb l'obra. A més, pel meu gust li han dedicat un temps excessiu, cosa que ha allargat molt la peça.
          El moviment escènic en general m'ha agradat, totes aquelles anades amunt i avall les he trobat atractives, però per una peça d'aquest gruix, això és poca cosa. Fa dos dies que em rumio com fer aquesta ressenya, i em costa. Els actors ho han fet malament? no; hi havia un elenc d'importància. Confesso que no sé perquè, però m'he avorrit i no hi donaré més voltes perquè no voldria acabar la ressenya l'any vinent.
          Una última nota. Toni Gomila, el venedor d'aigua, els ha robat la funció a tots, descaradament, i treballava al costat d'altres actors de categoria, com ell, i estava dirigit pel mateix Broggi. Perquè només ell se m'emportava dins de la història? Misteri...

21 de març 2019

LEHMAN TRILOGY

LEHMAN TRILOGY
(al Teatre Lliure)





          Jo Lehman Trilogy l'havia de veure quan la van estrenar al Piccolo de Milà i per un problema (quan hi penso encara em fa ràbia) me la vaig perdre. Després la vaig recuperar en la versió magnífica que en va fer Roberto Romei a la Villarroel el juliol del 2016. Quan fa poc la van anunciar al Lliure me'n vaig malfiar; cert teatre "madrileny" em grinyola i no és perquè sigui independentista català, que sí ho sóc. A mi fora de La Abadia, La Casa De la Portera, Teatro De Barrio i així, em costa d'entrar-hi.
          Però... però. Vaig llegir algunes crítiques d'algunes persones que conec i fan ressenyes... i vaig pensar "perquè no?" i avui hi he anat. La meva àvia, dona sàvia, sempre deia "la primera idea és la bona": doncs tenia raó.
          Tinc l'edició de trilogia de Massini i me l'he llegit, i així com puc dir que Romei va entendre molt bé de què anava aquella història, Peris Mencheta l'ha banalitzat fins a extrems de jutjat de guàrdia. Jo he aguantat dues parts. A la tercera ja he marxat cap a casa, com en aquell acudit de l'Eugenio: "Tito, cap a Igualada". Crec que haver-ne vist dos terços em dona dret a criticar-la.
          Comença amb l'arribada del patriarca Lehman als EEUU, i que en els primers compassos de l'obra l'actor parli en un castellà imitant l'alemany (malament, amb diccions guturals inventades) ho puc admetre fins a un cert punt. Que aquesta característica es mantingui al llarg de l'espectacle m'ha semblat patètic. El director Peris Mencheta ha obligat als sis actors a fer també de músics, tocant diversos instruments, però dir tocar és caritat cristiana perquè crec que no estan capacitats, o déu no els va cridar per aquest camí, o... L'actor que tocava el banjo, ho fa als estats del sud de nordamèrica i el tanquen directament a la garjola, i així hem anat aguantant les músiques.
          L'obra no ha estat interpretada, ha estat cridada. Quan els actors actuen amb micròfons inal·làmbrics han de ser conscients del que porten tocant a la galta, i els tècnics de só també. La il·luminació, sense ser dolenta, ha abusat de focus directes i potents encarats al públic. Potser perquè fa poc dies m'han operat d'una cataracta, a mi m'han molestat molt.
          M'aturo perquè la tercera part no l'he vist i penso que aquesta mancaça m'obliga a fer una ressenya curta, però la conclusio és aquesta: a mi no m'ha agradat gens, se m'ha fet molt pesada per inconsistent.

VERSIONES PARCIALES Y ERRÓNEAS DE MI VIDA Y MI GLORIA

VERSIONES PARCIALES Y ERRÓNEAS DE MI VIDA Y MI GLORIA
(a can Kabrota)




          Dilluns passat va ser tercer del mes i per tant @dillunskabrota. Atepeïts quasi com presos polítics dins autobús de trasllat de la Guàrdia Civil, vam omplir el menjador de casa per gaudir d'una sessió de teatre "petardo", qualificatiu que no apareix a la Poètica d'Aristòtil, però que us puc jurar que existeix.
          Teatre de proximitat, doblement, per que el fem a dos pams dels espectadors i perquè la Glòria Ribera és de Guissona, a un tir de pedra d'Igualada. El programa diu: "¿Que passaria si un dia les drogues més perilloses, les més perjudicials i addictives fossin no solament legals i assequibles, sinó també subministrades als més dèbils? VERSIONES PARCIALES Y ERRÓNEAS DE MI VIDA Y MI GLORIA és el títol de l'espectacle. Ara podria afegir que el nom ja ho diu tot, però és mentida, ni el títol ni el comentari aclareixen una me.
          El que queda clar al cap d'un moment de començar és que tenim la diversió assegurada. La pianista, Amalia Calderón, comença interpretant al piano una melodia que ens sona a familiar. Últimament l'hem sentit massa, i de sobte La Glòria, elegantíssima, enfundada en un vestit llarg, de color negre i escot generós, baixa lentament l'escala del magnífic teatre —una mica d'imaginació, sisplau— cantant el famós cuplet de Benemérito Ahumado A Por Ellos. Moment màgic que ja ens dona pistes de per on aniran els trets. Aleshores la Glòria es desfà del vestit i es queda en una mena de vestit de corista dels d'ensenyar cuixa, amb lluentons i ens explica... ens explica... coses.
          L'Amalia l'acompanya al piano, però també canta i balla (?) o fa bots amb ella, fa de mal dir. La Glòria desapareix un moment i torna a entrar amb un mono de treball, estil munyidora de vaques i ens torna a explicar... coses. I així anem avançant... Mentrestant a la pantalla d'un televisor apareixen spots de la famosa llet de vaca Gloria. El públic, que ja s'ha anat acomodant lluitant a discrets cops de cul per una tros de cadira, no s'acaba de creure el que està passant; a moments està expectant, altres esclata en riallades pel que fan aquelles dues boges, i de repent sona una música que els torna a ser molt familiar, però la lletra no l'acaben d'entendre: és en anglès, i tot i que els nostres invitats són molt cultes i parles l'hòstia idiomes... no l'acaben de plegar. És...? Vols dir...? Sembla...? Redéu! el Remena Nena!!! el famós cuplet de Torrents i Ventura que tants anys va ressonar pel Paral·lel de Barcelona, en la llengua de Shakespeare!
          Buau!!! Què hem aprés d'un espectacle com aquest? Doncs que la conya és infinita, que persones preparades professionalment poden fer de tot. Que al teatre no s'hi va sempre a patir, a intel·lectualitzar-ho tot i posar-se el dit al front per pensar i pensar... i que un chute a la vena de morro ben executat és, de tan en tant, necessari. Apa, siau.




17 de març 2019

LA VEU HUMANA

LA VEU HUMANA
(Ôpera al Teatre de l'Aurora)




          No ho he trobat per internet, però em sembla que era a la meitat dels anys cinquanta que a Igualada funcionava el Cine Club amb seu al Saló Rosa. En aquella època Espanya culturalment era un desert, però el règim permetia, sota els segell de "cultura" o "arte y ensayo" més endavant, visionar algunes pel·lícules en cercles molt reduïts. Quatre penjats per allò que en deien cultura no farien massa mal  al "movimiento" i així simulaven una obertura al món.
          Allí recordo per primera vegada haver sentit el nom, i vist una peli, de Jean Cocteau i més endavant de Igmar Bergman. Acabada la funció els espectadors més novells (estic parlant de quant teníem catorze, quinze anys) manteníem el puny sota la barbeta com l'escultura de Rodin i assentíem silenciosament, malgrat no haver entès una merda. La cultura, com les ostres, servides a sac tenen un gust interessant però estrany.
          Avui al Teatre de l'Aurora hem vist i escoltat una òpera breu, una hora, basada en una peça teatral de Jean Cocteau i musicada per Henri Poulenc, un bon parell d'elements; si Cocteau era transgressor amb els seus textos, Poulenc no quedava enrera amb la seva música.
          La peça és un monòleg on "la dona" parla per telèfon amb el seu amant en el moment que la seva relació fa aigües. Escrita als anys trenta —els telèfons anaven una mica com el cul— la conversa s'interromp continuadament per interferències. Finalment aconsegueixen parlar amb una certa normalitat i queda clar que l'home vol trencar la relació.
          L'interessant de la peça són els silencis, doncs els espectadors no sentim el que diu l'home des de l'altre cantó del fil telefònic  i ens ho hem d'imaginar per la gestualitat de la mezzosoprano i per les respostes, i aquí hem d'admetre que tan Cocteau com Poulenc van ser uns putes, doncs van jugar a cor que vols amb els espectadors. La mezzo es lamenta, silenci o resposta que no sentim des de l'altra banda del fil, rèplica del piano... i així bona part de l'obra, com si l'autor i el músic fossin uns vagarros i diguessin: espavileu-vos i tireu l'obra endavant vosaltres.
          Guillem Martí, al piano, i Marta Valero, mezzosoprano. s'hi han deixat la pell sota una molt bona direcció escènica de Marc Rosich. Joan Mateu, especialista en traducció n'ha fet l'adaptació al català i se n'ha sortit amb nota alta, doncs traduir textos musicals s'ha de fer amb la partitura al costat i respectar la prosòdia, cosa gens fàcil tenint en compte que la melodia no es pot canviar.
          Al final, a l'Auroram col·loqui divertit perquè un espectador ha demanat que un altra dia suavitzin l'obra, doncs li ha semblat massa dura; carregar-se la versió de Cocteau i Poulend i pasar-la per un filtre Disney, més o menys. Sort que la resta d'assistents al col·loqui ens l'hem pres en conya.
          Ah! i oblidava dir una cosa important. La d'avui ha estat una estrena mundial, La Veu Humana en català. Poc conya que això no passa cada dia, doncs les òperes no s'acostumen a traduir.
          Qwerty

14 de març 2019

EL DESGUACE DE LAS MUSAS

EL DESGUACE DE LAS MUSAS
(Al Teatre Romea)





          Em sap molt greu escriure el que diré a continuació, perquè La Zaranda, per a mi, sempre ha sigut una companyia a tenir molt en compte, però avui m'han defraudat. Penso que el canvi que han fet no els hi anat bé i l'espectacle El Desguace De Las Musas els ha quedat... poc zarando, un adjectiu que em sembla que no existeix, però penso que s'entén.
          La majoria de "teatreros" que conec teníem moltes expectatives del que seria l'últim espectacle d'aquesta companyia, especialment per haver trencat, o haver incorporat actors externs al grup, potser el més conegut Gabino Diego. Tot i així crec que això no ha estat el més important. penso que el problema ha estat que a la història li ha faltat gruix, i els personatges han anat circulant per l'escenari gesticulant molt, cridant en excés i, sense ganes d'ofendre, fent el ruc.
          S'ha dit en alguns comentaris que la peça està inspirada en la Bodega Bohèmia del carrer Lancaster de Barcelona. Jo per edat coneixia força bé la Bodega des de l'any 59 (feia la mili), i vaig reconèixer molt poc del que havia vist allà. M'ha semblat tot com a molt superficial, anecdòtic i fins i tot graciosillo, que parlant de la Zaranda és quasi un insult. Sí, he reconegut al trio Gaspar Campuzano, Enrico Bustos i Francisco Sánchez, els seus moviments i les seves veus ronques, però diluïts. No negaré que hi ha hagut moments en que s'ha reconegut l'estil de la casa: el director de la companyia endollat a l'oxígen, o els bolquers de gent gran que no controla els esfínters, repeticions obsessives d'idees... però tot i així ho he trobat pobre.
          Com dic al principi, em sap greu, però és tal com ho he vist, però vull afegir una cosa. La Zaranda continua tenin el meu respecte, primer per la seva trajectoria, i segon per arriscar a fer una cosa "diferent" del que ens tenien acostumats, i només per això ja es necessita valor.

9 de març 2019

UN FLAiX DE MEMÒRIA

UN FLAIX DE MEMÒRIA
(Opinió)




          Aquest matí, no massa d'hora que jo em llevo tard, no fos cas que m'agafés alguna cosa, m'ha vingut sobtadament un flaix de memòria, i he estat content. Fa uns dies vaig escriure la ressenya del homenatge que li vam fer al Carles Canut al Teatre Romea, i comentava que un dia em va explicar com en diuen al Pallars de la truita de patates.
          Aquest és el nom que m'ha vingut al cap de sobte: TRUITADA DE TRUMFES. Al Pallars, em va dir, una truita és un peix de riu. Si és salvatge, no de viver, i es cuina bé, per exemple a les ametlles, és boníssim —l'acotació és meva—, però això ens apartaria del tema. Truita igual a peix i trumfes, en molts llocs de Catalunya i fins i tot al País Valencià, són patates.
          Truitada de trumfes, un nom "maco" per una menja senzilla i bona. Crec que hauríem de ser curosos amb expressions com aquesta, perquè no es perdessin. La combinació de llenguatge i gastronomia és un tresor que hauríem de preservar, i als que ens agrada menjar bé, encara més.
          Estic content per haver recuperat aquesta expressió. Costa poc ser feliç.

8 de març 2019

ARMAS DE CONSTRUCCIÓN MASIVAS

ARMAS DE CONSTRUCCIÓN MASIVA
(Al Teatre Tantarantana)




          L'educació en l'Espanya actual és filla i neta del franquisme? Redéu quina pregunta! Em fa por que moltes coses, massa, són encara filles del franquisme, començant per la monarquia, i tira avall... Jo sóc de l'any quaranta i puc assegurar que la meva educació (a l'escola) era franquista... franquista; per començar a cada aula teníem penjats a la paret Jesucrist entre els dos lladres: Franco i José Antonio. A casa ja era una altra cosa, sortosament. A l'escola em vaig menjar nacionalcatolicisme, missa diària, rosari al vespre, i formación del espiritu nacional. Reyes Católicos i poca cultura... molt poca. També algun mal exemple com un escolapi que es masturbava en plena classe, sense miraments. Tot i així questa generació de post-guerra devíem venir d'alguna manera vacunats, perquè trobo que encara vam sortir poc tarats. Potser per això el plantejament de l'obra em va descol·locar una miqueta perquè els intèrprets tenen l'edat dels meus néts i jo pensava que les coses havien millorat.
          L'obra comença amb un relat amb uns textos molt bons que a la vegada son projectats a la paret del fons de l'escenari. Allí cada membre de la companyia explica l'educació que ha rebut a casa i a l'escola. Dona la impressió d'una mena de brainstorming en que la companyia treballarà l'obra, la base d'un work i progress. Mentrestant s'estan col·locant un munt de cadiretes escolars que ens donen la imatge d'una classe de primària.
          A partir d'aqui tota l'obra és una voràgine de idees entrellaçades o no, un bolcat d'informació, comentaris que ens interpel·len, però que potser per l'excés en deixa una mica k.o. El que passa és que els sis intèrprets són la hòstia i no paren de comunicar un dinamisme que et sorprèn i t'abdueix i, de manera premeditada o no, no et permet analitzar cada moment, i se t'emporta d'una cosa a l'altra sense pietat amb l'us de la imatge, la música... són gent molt treballadora. Per exemple, per contrarestar la imatge estàtica de canalla ordenada, silenciosa i "fent bondat" asseguda a les cadires escolars, una de les intèrprets, en calces i sostenidors interpreta un ball en que fa tremolar tot el cos, cul, pits, cuixes que a mi em va deixar baldat només de mirar-lo, i jo no vaig treure el cul de la butaca.
          Uns dies després, parlant amb una de les components de la companyia li vaig preguntar que aquest tipus de teatre tan físic les devia deixar esgotades. Em va dir que no, que el que les deixava mortes era endreçar les quasi cent cadires de l'espectacle. Encara no tinc clar si m'ho va dir en conya.
          Resumint Armas De Construcción Masiva, és una peça potent, gamberra, petarda, de les que no deixen indiferent, que és el que em penso que busquen José o sus Hermanas, o tots a l'hora. penso que la dramatúrgia i direcció de Sílvia Ferrando estan molt bé. Haurem d'estar al lloro del que farà aquest grup. Dubto que ens deixin indiferents.

7 de març 2019

LA MEMÒRIA PERDUDA

LA MEMÒRIA PERDUDA
(al Teatre Eòlia)


     
          Fa molts anys que penso que Pablo Ley és un dels grans dramaturgs que tenim a casa nostra, i quan dic això penso més en les obres "petites" que han sortit de la seva ploma-cervell, com Paisaje Sin Casas o Joana 2015 Batalla Campal que en altres de més envergadura com F@ust versió 3.0. Crec que en aquestes "petites" és quan millor demostra la seva sensibilitat, que és molta.
          En fa menys, d'anys, que sé de la Raquel Ferri, exactament del juliol del 2016, quan vaig descobrir-la en aquella meravella vista a l'Eòlia titulada Joana 2015 Batalla Campal, del mateix Pablo Ley. Aquella nit d'estrena em vaig dir —de vegades parlo amb mi mateix, però no estic boig... del tot— "d'aquesta noia en sentirem parlar, i molt bé".
          Doncs avui el duo Ley-Ferri ajudats pel pianista Jorge de la Torre ens han tornat a deixar flipats amb La Memòria Perduda, peça que estarà a l'Eòlia només fins el dia 17. No puc deixar de copiar part del que diu el programa:
          "... en part és un homenatge a la meva mare i també un homenatge a la seva generació... És, a més, un homenatge a la dona, perquè el seu punt de vista és sensiblement diferent al de la història que habitualment s'explica. I és, en definitiva, un homenatge a tots els que han estat arrossegats per la història sense ser (ni voler-ho ser) protagonistes."
          Margarita Fancelli, la seva mare, era d'ascendència italiana i en l'obra repassarem les seves vivències des que era una nena fins a la seva fi, de la mà de Raquel Ferri ajudada del pianista De la Torre. Records entranyables com quan el seu pare va arribar a casa amb un anyellet, blanc i tendre com un núvol, o del seu primer amor, el Clark Gable que anava a veure al cine amb els setanta-cinc cèntims estalviats dels diners que li donaven a casa pel tramvia que no agafava i feia el trajecte corrents... Records durs com l'inici de la guerra civil espanyola, veient amb ulls atònits la crema d'esglésies... i la fugida d'Espanya cap a l'Itàlia dels seus avis. Sortir del foc i caure a les brases, doncs acabada la guerra civil va començar la segona mundial.
          El relat històric és rigorós, però el que s'explica vist pels ulls de la nena i adolescent és magistral, i aquí hi entren dos factors: la interpretació de la Ferri dirigida notablement pel mateix Ley i el suport magnífic del pianista De la Torre, amb una música realment difícil, quasi impossible de classificar, però clavada com a suport del que s'explica.
          L'obra desprèn una tendresa que flueix, quasi incomprensiblement, al costat de la duresa i brutalitat de les imatges de guerra, afusellaments, violacions de drets, però sempre mantenint la dignitat, el cap alt de les persones senzilles que tenen les idees clares.
          No us la perdeu perquè com he dit al principi només estarà en cartell fins el 17 de març, o sigui que espavileu-vos perquè jo aquesta mateixa nit he trucat a uns quants amics perquè no se la perdin i sé que ja han comprat entrades, o sigui que no badeu o us quedareu amb una mà a cada ou.
          P.D. Un detall, segons el meu criteri, a corregir. En alguns moment la narradora parla molt fluixet, perquè està molt trista o el que diu és molt íntim, i el piano li tapa la veu. Penso que l'intèrpret hauria de tocar una mica més "piano", i tema solucionat.

27 de febr. 2019

CAROLA

CAROLA
(al @dillunskabrota)



          "La meva mare era filla del porter de can Pujades i el meu pare era el noi Pujades. Tothom ho sabia, ningú m'ho va dir mai". La que parla és la Carola Milà que porta el cognom de la mare perquè era soltera i el pare no la va reconèixer.
          Feliçment Jo Sóc Una Dona és una novel·la de la Maria Aurèlia Capmany, aquesta dona irrepetible, valenta, arrauxada... tot un caràcter. Va ser una novel·la que va produir molt d'impacte quan es va publicar, i pel que sembla encara ho fa. No sé si a tot arreu, però a Igualada aquests dies és lectura obligada als instituts. M'ho van "xivar" unes professores d'insti que són addictes als @dillunskabrota.
          En l'obra, la Carola fa un repàs de la seva vida, des de l'infantesa, parla de la porteria on vivia, dels avis, la mare, que un bon dia va desaparèixer sense dir ni adéu... Del seu primer amor quan era adolescent i de com el va perdre fins que va llegir el seu nom en una llista d'afusellats. Anys difícils els del començament del segle: vagues, revoltes, pistolerisme...Records. És un llibre prou conegut i no cal explicar-lo, però si cal comentar com s'ha posat en escena.
          L'Anna Güell, dirigida per la Francesca Piñón i alguna altre col·laboració han extret del llibre les parts que els han semblat més teatrals i l'Anna-Carola ho explica a mode de monòleg, tranquil·la, com si ho veiés des de la distància, però a la vegada molt posada en cada moment. Hem vist la nena sense mare, l'adolescent enamorada, la noieta seduïda pel fill de l'amo... Sempre m'han impressionat aquesta gent de la faràndula capaços de ser com camaleons capaços d'adoptar els diferents colors que el personatge demana en cada moment. Ha estat una experiència meravellosa i la cinquantena llarga de persones que omplien el Portal del Llevador han quedat bocabadats.
          I què és això del Portal del Llevador? Doncs una sala d'exposicions d'uns bons amics —gràcies família Combalía—, habituals dels nostres capvespres de teatre. En principi l'obra l'havíem de fer a casa, però com ens passa de vegades les peticions ens van desbordar i la volíem traslladar a l'Adoberia, aquell local de voltes blanques del nostre fill... però hi estaven muntant una exposició (Fine Art) i no estava disponible, i ens van deixar aquesta sala situada en un dels portals de l'antiga muralla d'Igualada, anomenat del Llevador.
          Excel·lent nit de teatre pel text d'una gran autora i per la interpretació d'una gran actriu. Dona gust passar jornades així! Només queda disculpar-me perquè aquesta ressenya l'he fet amb una setmana de retard. De vegades se m'amuntega la feina.

HOMENATGE A CARLES CANUT

HOMENATGE A CARLES CANUT
(al Teatre Romea)




          Ahir el Romea es va omplir de gom a gom, fins i tot el segon pis per retre homenatge a un home de teatre que feia poc ens havia deixat, massa aviat: en Carles Canut. A 74 anys un és massa jove per anar-se'n, però la vida és així. Va quedar clar que aquell home d'aspecte rondinaire no ho devia ser tant perquè en tenia molt d'amics...
          Era un paio de la terra (Gerri de la Sal) aferrat al seu poble i la seva manera de viure-hi. Jo el coneixia molt poc, però recordo que en una obra de teatre (em sembla que al "seu" Romea, on utilitzava el català del Pallars) va anomenar la truita de patates amb un mot que jo no coneixia i ara malauradament no recordo. A la sortida li vaig preguntar per aquell gir lingüístic i em va donar una lliçó magistral de català pallarès.
          La nit d'ahir va ser una jornada entranyable on els seus amics no cabien a l'escenari explicant històries, anècdotes, recordant moments i cantant cançons. Un acte previst per a una hora i tres quarts, va durar quasi tres hores i ningú estava cansat.
          Va començar amb en Joaquim Maria Puyal explicant quan el va fitxar pel programa de la tele "Vostè Jutja", i més endavant va agafar el relleu com a conductor Mario Gas, i és clar, a base de records va anar d'un pèl que no ens en toquen de petites.
          Tothom va estar molt bé perquè van ser molt "autèntics". A mi particularment em van impressionar el Joan Pera (valent i sincer) que va fer un retrat preciós de l'amic vertader que es preocupa per la família i els problemes dels seus amics, la Carme Sansa —brutal interpretant acompanyada al piano per Bàrbara Granados un tema de Kurt Weill— i l'Àngels Bassas, maca com sempre, per la brevetat en que va donar dues pinzellades molt humanes i entranyables. Tothom va estar molt bé, però jo em vaig quedar amb aquests tres punts.
          Ah! i un deu pel Sr. Focus, Daniel Martínez, que va cloure l'acte amb un parlament d'un minut escàs, doncs va veure que si no tallava, avui encara hi seríem. Adéu director de la Fundació Romea. Has deixat un bon llegat.