8 de febr. 2018

IL NOME DELLA ROSA

IL NOME DELLA ROSA
(al Teatro Argentina de Roma)





          S'apaguen els llums del magnífic Teatro Argentina i de darrera el telò apareix un benedictí vell, molt vell. És l'Adso, el que molts anys enrere, sent adolescent, com a acòlit del seu mestre el franciscà Guglielmo de Baskerville, van arribar a aquell monestir perdut entre les muntanyes del nord d'Itàlia per defensar, davant la representació papal, que Jesús era tan pobre, que no era ni amo de la túnica que portava. Així comença Il Nomme Dell Rosa, recordant tot el que va passar en aquell moment crucial de la vida del jove monjo.
          L'adaptació que ha fet Stefano Massini del llibre d'Umberto Ecco és molt fidel a l'original, sempre salvant la reducció obligada d'una novel·la extensa a una obra teatral de dues hores vint minuts. Aquí l'important és mantenir la idea central: un relat netament policíac ambientat a principis del segle XIV dirigit per un investigador que com a bon escolàstic era seguidor d'Aristòtil  i per tan coneixedor de la Poètica i convençut de que hi havia un segon llibre que parlava de la comèdia, fet que origina una trama d'assassinats. A aquestes altures desvetllar això ja no és cap spòiler. Si aquí hi ajuntem el debat sobre la pobresa de l'església i altres elements com la inquisició (santa, l'anomenaven), tenim un seguit d'elements suficients com per conformar una intriga fenomenal.
          La posada en escena de Maragherita Palli és superba; tot passa en un sol escenari, però mitjançant la il·luminació, unes projeccions i una estructura metàl·lica que conformen dues escales laterals, fa que ens trobem en els diferents àmbits del monestir: la biblioteca, diferents sales del convent, el laboratori de l'herbolari, la cel·la on dormen els dos viatgers i fins i tot el pati amb una tècnica tan senzilla com avançar-se davant l'escenari i cobrir-se amb la caputxa monacal, doncs representa que fa molt de fred.
          Tretze actors en estat de gràcia dirigits molt bé per Leo Muscato fan múltiples papers, des de monjos, soldats, delegació papal, franciscans i una sola noia, en el rol de la plebea que viu al poblat prop del convent i que es prostitueix per una mica de menjar i una nit fa l'amor amb l'adolescent Adso, cosa que el marcarà per a tota la vida, fet que mai més podrà oblidar, deplorant no poder-la ajudar a sortit d'aquella pobresa i lamentant-se també de no conèixer ni el seu nom. Ecco mai va desvetllar de on venia el títol Il Nome Della Rosa, però molts creuen —jo entre ells— que és el nom d'aquesta adolescent, una rosa recent esclatada entra tanta misèria.
          El Teatro Argentina ple fins a la bandera. Jo vaig aconseguir les entrades per l'últim dia i quasi de miracle. Massini és un autor admirat a Itàlia, i aquesta obra que va estrenar a Torí l'any passat, i ha voltat per diversos teatres d'Itàlia ha estat molt ben acollida a tot arreu. No m'estranya, doncs està molt ben portada i amb actuacions excel·lents.

5 de febr. 2018

Teatre Argentina

TEATRE ARGENTINA
(Roma)





          El 15 de març de l’any 44 abans de Crist va ser assassinat a Roma Juli Cèsar, un dels grans generals de la història. L’avís d’aquell cec endeví: “guarda’t del Idus de març” no li va servir perquè no li’n va fer cas. D’aquesta mort se n’ha tret força partit teatral, començant per William Shakespeare amb l’obra titulada amb el nom del general: Juli Cèsar.
          Però la cosa teatral no s’acaba aquí, perquè Cèsar va ser assassinat al Teatre de Pompeu —el senat estava en obres— situat en el que avui és coneix per la plaça Largo Di La Torre Argentina, la que es veu a la foto de l’encapçalament d’aquesta ressenya, i l’edifici que hi ha al fons a l'esquerra és el Teatro Argentina, possiblement el més vell de Roma, datat el 1.732. És curiós com s’enfilen les coses.
          Vull parlar d’aquest teatre perquè s'hi està fent una obra que ha tingut molt d’impacte: Il Nome Della Rosa (El Nom De La Rosa) el relat que va donar a conèixer com a novel·lista al gran assagista, columnista, semiòleg i catedràtic italià Umberto Ecco. Per alguns va marcar un abans i un després en el gènere de ficció dins el context històric. Només va faltar que sis anys després el cineasta Jean-Jacques Annaud n’estrenés la pel·lícula per donar a conèixer encara més aquesta història detectivesca ambientada al segle XIV en una abadia perduda enmig del fred de l'Edat Mitjana.
          Doncs ara, una pila d’anys després, li ha tocat passar pel teatre i de la mà, ni menys ni més, que d’Stefano Massini, un dels grans dramaturgs de la Itàlia actual. Recordem Crec En Un Sol Déu i Dona No Reeducable (any 2015) o la Lehman Trilogy (any 2016), totes vistes a Barcelona, i que van deixar un impacte important en la memòria dels aficionats. Però de l’obra en parlaré demà, quan l’hagi vist, ara el que em ve de gust és parlar del monument que és aquest teatre.
          Per fora no impressiona, una mica com els passa al Liceu o a l’Scala de Milà, si els comparem amb el Garnier de París o la Viena State Opera. És a dins on fa que t’impacti, especialment si penses que porta quasi tres-cents anys en funcionament, doncs és un típic teatre de l’època en forma de ferradura, amb una platea no massa gran, un pis de llotges de platea i cinc pisos més al damunt.
          Un inconvenient com a teatre és que al haver estat construït com a teatre d’òpera, té fossat per a orquestra, el que allunya l’escenari de les files de seients quan s'hi representen obres teatrals.  per això si algú hi vol anar, recomano comprar les entrades el més endavant possible. Malgrat això, val la pena visitar-lo i veure-hi alguna de les representacions que s’hi fan, especialment si ets un aficionat a veure i conèixer teatres, sense oblidar que és un dels millors de Roma en quan a programació.

25 de gen. 2018

Peaky Blinders

PEAKY BLINDERS
(Sèrie de Steven Knight)





          Peaky Blinders és una sèrie de televisió anglesa produïda per diferents companyies, entre les quals la BBC. S'han emès quatre temporades de sis capítols cada una fins el 2017 i la cinquena sortirà aquest 2018. A Espanya es pot veure per Netflix, el canal d'streaming. És una sèrie de gàngsters en el més pur sentit de la paraula: família, joc il·legal, manipulació d'apostes, destil·leries clandestines... Res a envejar a les millors del panorama internacional com The Sopranos, The Wire, Boardwalk Empire...
          Arrenca l'any 1918 una vegada acabada la Primera Guerra Mundial i passa a la segona ciutat del Regne Unit, Birmingham, de on és la família Shelby, una saga mig anglesa mig gitana caracteritzada per portar un especial tallat de cabells i anar sempre cofats amb gorra, on a la visera hi porten cosides unes fulles d'afaitar que utilitzen per ferir (i cegar) als seus contrincants. D'aquí podria venir el nom. Històricament aquesta banda va existir, tot i que sembla que eren més d'una que s'anomenava així.
          Des del punt de vista històric està feta amb rigor britànic; naturalment la trama és de ficció, però l'ambientació, el moment de postguerra, la tensió anglo-irlandesa pre independència, i les clavegueres de l'estat, amb Winston Churchill inclòs, són de llibre.
          El càsting és de nota alta, començant pel protagonista Cillian Murphy que interpreta al cap de la família. Tot i saber que només és una projecció a la pantalla de TV, costa aguantar-li la mirada. La resta de personatges, i n'hi surten molts, està al mateix nivell, des dels papers més curts fins als bàsics.
          Un altra punt destacable és el vestuari; en això els anglesos excel·leixen. La família protagonista és d'extracció molt baixa i als vestits se'ls nota la roba de poca qualitat i una confecció gens acurada, i el mateix passa amb la decoració de les cases. A mida que van adquirint categoria, vestuari i ambient també van millorant
          Però el que destaca és el guió del propi creador de la sèrie, Steven Knight. Es nota que està pensada des del principi a la fi, doncs no hi ha ni una fissura, cap esquerda. Els joves que han tornat de la guerra estan tocats pels dies de trinxeres del Somme, la màfia jueva menystinguda pels seus contrincants. Hi ha trames paral·leles entroncades amb els conflictes de les grans fàbriques de la ciutat, la BSA (British Small Arms), la Austin, totes empreses històriques de la ciutat... Penso que és dels guions més ben travats que he vist mai.
          La música ve signada per Martin Phipps, però no tota, doncs utilitza temes aliens que no es corresponen a l'època, com la que encoixinen els crèdits que son presentats al so de Red Right Hand del incomparable Nick Cave & The Bad Seeds. És espectacular veure les imatges d'una Birmingham de postguerra, bruta, metal·lúrgica al so d'aquest tema "modern".
          Acabo amb les interpretacions, bones, boníssimes, molt al estil anglès, Royal Shakespeare Company o BBC style. Del primer protagonista fins a l'últim "maldito" que només beu una cervesa al pub, el nivell és igual de bo, per això se'n diu nivell, per estar anivellat. Dona gust notar aquesta absència de divisme on només hi ha actors que fan exactament el seu paper. Això engrandeix, i molt, les obres, al teatre, al cine o allà on sigui. Busqueu Peaky Blinders i gaudiu-ne. Segur que us atraparà.

La Forma del Agua

LA FORMA DEL AGUA
(Peli de Guillermo del Toro)




          Definitivament el cine que fa el mexicà Guillermo del Toro no és per a mi. Aquesta mena de sci-fi, fantasia i una mica de por no em motiva i fins i tot m'avorreix bastant, però d'aquesta última n'han parlat tan i tan bé, que fins i tot és possible que hagi d'anar a recollir els oscar amb un carretó, doncs que he "caigut" i l'he vist. Res de nou, llarga i pesadeta.
          Per començar a mi aquesta estètica anys 60 (La, La, Land) que em sembla que s'està posant de moda no em motiva gens. Colors saturats com en un retorn al Technicolor, que ja aleshores era horrorós perquè el vermell s'ho menjava tot, i fins i tot unes maneres d'actuar que també m'han semblat antiquades. Sempre he pensat que els temps passats "no eren millor", l'únic que era millor eren els pocs anys que teniem, però anem a la peli.
          El guió m'ha semblat fluix, i ja hi tornem a ser, amb aquest material les interpretacions no poden destacar per enlloc. El monstre m'ha semblat patètic, una mena d'escòrpora que camina amb dues cames —no és spoiler perquè hi ha fotos per tot arreu— i la trama basada en la guerra freda entre els EEUU i la URRS és comparable a La Família Ulises.
          A tot això hi hem d'afegit una durada de 123 minuts, i arriba un moment en que demanes la hora —em sembla que això ho diuen els del futbol—. Ara, possiblement agradi a molta gent, els addictes a aquest gènere. No cal que torni a repetir la frase del Gallo.

Remember

REMEMBER
(Peli de Atom Egoyan)




          En la última entrada de cine em queixava d'un guió ple de forats. Doncs avui comentaré una peli amb un guió extremadament ben estructurat: Remember (2015), la última de Atom Egoyan basada en un text de Benjamin August. Avanço que és un tema escabrós, doncs tornem a recordar l'holocaust nazi, però jo sóc dels que pensen que val la pena no oblidar el que va passar perquè els països normals —no parlo d'Espanya que encara estem en ple franquisme— mai passin pàgina, i si a algú li pica, que es rasqui.
          A més estem davant d'una actuació magistral, molt ben dirigida, del gran Christophes Plummer, aquest canadenc que porta més de dues-centes pelis a l'esquena, i que en aquesta interpreta un iaio de 88 anys amb demència senil, quan ell en té exactament 88.
          Zev (Plummer) és un jueu benestant que viu als EEUU en una residència de nivell alt, fins ara amb la seva esposa Ruth que acaba de morir, però ell a estones no ho recorda perquè ja té una demència senil força avançada. Zev és un supervivent de l'holocaust. A la residència, junt amb un company que està en les seves mateixes condicions, excepte que està postrat en cadira de rodes i té el cap clar, han tramat un pla per assassinar un cap del camp de Auschwitz, responsable de la mort de les seves famílies. No és spoiler, això apareix als primers moments de la peli.
          A partir d'aquí viurem en primera persona el periple que fa aquest ancià, amb els sues moments de lluïdesa i de foscor i en paral·lel l'anguniós seguiment que fa el seu fill intentant seguir-li el periple, doncs la recerca es complica i s'ha de moure per diferents estats del país. Cap concessió a imatges morboses sobre l'holocaust. Només la tristesa dels fets passats a base de mirades i silencis en els moments en que els personatges que va trobant, com ell, ja estan al final de la seva vida,
          Egoyan, nascut a Egipte en una família armènia d'exiliats traslladat i format al Canadà, sap del que parla quan explica temes sensibles com aquest. Els Armenis van ser —i encara són el sac dels cops dels turcs— i ell sempre ha estat molt sensibilitzat pels temes delicats. Vegeu Ararat si no ho heu fet encara.
          No amagaré que la història de Remember es complica i que no puc avançar res, com tampoc amagaré que penso que és una peli que s'ha de veure per diferents motius, entre d'altres per la seva precisió, pel ben estructurada i filmada que està i pel treball de Christophes Plummer que, per cert, tot i els seus 88 anys no es retira. Actualment té tres pelis més en post-producció, a punt d'estrenar, quasi res!

Godless

GODLESS
(Sèrie de Scott Franck)




          Acabo de veure una mini-sèrie americana de nom Godless, un western de Scott Frank, director no massa conegut si exceptuem Shameless, el remake americà de la sèrie anglesa del mateix nom. Si fem cas a la bíblia dels cinèfils, la pàgina IMdb, la trobarem valorada amb un 8,5, però compte! les puntuacions d'aquesta pàgina les donen els lectors, no crítics professionals, cosa que no permet seguir el rastre de qui són els opinadors. Jo no hi estic gens d'acord en tan alta valoració d'aquesta obra i intentaré explicar-me.
          Un apunt per començar. Cada vegada més gent "de cine" fan incursions a les sèries. Alguna llibertat de treball els deu donar que "n'emigrin" tants. En aquest cas es tracta de Steven Soderbergh que ha actuat de productor executiu.
          Godless es pot considerar una mini sèrie, doncs només té set capítols i no sembla que hagi de continuar. Té punts molt positius, com un càsting potent amb figures importants —com Jeff Daniels, Sam Waterson, Michelle Dockery, i altres de menys populars—, una música molt bona d'un quasi desconegut Carlo Rafael Rivera, i un equip de filmació que ha sabut captar uns exteriors magnífics.  Tot perfecte, doncs?
          No. Un guió amb més forats que una regadora ha arruïnat la història i ha estat realment una llàstima, perquè als primers capítols prometia, però en una història no hi pots posar elements que semblem importants per més endavant oblidar-te'n i ni mencionar-los. Sempre dic que sense un bon guió res funciona, i estic segur que és el que passa a Godless. Per acabar-ho de rematar, el final és patètic, de western prehistòric del Tom Mix.
          Una verdadera llàstima, especialment per la pèrdua de temps, doncs a les sèries passa que si comencen bé i després es desinflen, costa molt deixar-les perquè sempre penses que podran recuperar la marxa inicial, i de vegades et donen ben bé pel sac.

16 de gen. 2018

Puig i Cadafalch, un Croquis

PUIG I CADAFALCH, UN CROQUIS
(al #dillunskabrota de gener 2018)



          Ahir era tercer dilluns del mes i per tant #dilunskabrota, el primer de l'any 2018, i com no podia ser d'altra manera hi va haver funció, una monòleg de caire històric escrit per a celebrar el 150è aniversari del naixement de Puig i Cadafalch i també el centenari de la posada en marxa de la Mancomunitat de Catalunya.
          De teatre "polític" se n'ha fet sempre, doncs les arts escèniques, com tantes manifestacions de la cultura, mai han estat amorfes, sinó més aviat reivindicatives i han lluitat per donar a conèixer les injustícies. Un requisit bàsic, però, és que aquest tipus de teatre sigui rigorós en extrem, ben documentat, sense llicències per fer-lo comercial i a més molt ben escrit i interpretat; no és una comèdia que et permet dir alguna boutade o deixara anar alguna conya inconsistent.
          Puig i Cadafalch, un Croquis té tots els bons elements esmentats. A partir d'un gruix de documentació important, Marc Rosich, aquell dramaturg que sembla que no dorm mai, ha bastit un monòleg impressionant, ben construït, rigorós, però gens feixuc, repassant la vida de l'arquitecte modernista, historiador de l'art, polític i sobretot patriota català. Un soliloqui que, per no fer-lo llarg, repassa especialment la vesant política d'aquest catalanista de pro que a la mort de Prat de la Riba va ocupar el lloc de President de la Mancomunitat de Catalunya.
          Però el teatre s'ha d'interpretar, i els bons textos  —els monòlegs, més— requereixen d'una representació molt equilibrada, i aquí apareix Sergi Mateu que ja avanço que en fa una creació. Alt (ho és) i molt elegant, enfundat en un vestit elegantíssim de color beige, americana tipus redingot, armilla de botons folrats i camisa de coll de pajarita. Comença explicant-nos per sobre la seva vida d'estudiant d'arquitectura per anar ràpidament a les reunions polítiques, la coneixença amb Prat de la Riba i la seva entrada en política. Llegeix alguns dels seus discursos més abrandats, la seva voluntat per modernitzar el país, la fascinació per la electricitat i la obsessió per fer una exposició universal sobre aquest tema —que Primo de Rivera li va tombar (ah, les dictadures)—. I així pas a pas fins a la guerra civil, lluitant per salvar el patrimoni de les esglésies davant els eixelebrats de la Fai que les volien (i van) cremar.
          Boníssima interpretació, molt ben mesurada, i quedi clar que a can kabrota les actuacions es fan a pèl —no en pilotes, malpensats—, vull sense música, ni il·luminació especial ni, en aquest cas, el magnífic vitrall de darrera l'actor: la paraula i el gest en front als espectadors, però això sí, amb el comodí de la proximitat, dit a un metre de distància dels espectadors.
          En acabar tanda llarga d'aplaudiments i després aquella cosa tan valorada pels habituals, els comentaris assistents-actors parlant de l'obra i la manera de fer-la, amb una copa de vi a la mà i sopant una mica amb el pica-pica que acostuma a volar. Es veu que el bon teatre dona gana. El proper #dillunskabrota serà d'aniveresari: farà quatre anys que vam fer el primer amb aquell Novecento d'Alessandro Barico en que un magnífic Pep Jové ens va fer somiar en l'oceà.

15 de gen. 2018

Samsara

SAMSARA
(Peli de Pan Nalin)





          Més cine oriental: Samsara —no confondre amb el magnífic documental de Ron Fricke del mateix nom— és un pel·lícula Índia, amb producció internacional, del director Pan Nalin. Una obra molt acurada, lenta, amb una fotografia preciosa que ens mostra la part més al nord del país, tocant a l'Himàlaia. Samsara és una paraula en sànscrit que més o menys significa el cicle del naixement, la vida, la mort i l'encarnació —reencarnació en el cas del budisme—.
          Comença quan uns monjos budistes van a buscar un lama, que va entrar al convent als cinc anys, i ara n'ha passat tres, tres mesos i tres dies tancat en una cel·la recòndita en estat de trànsit i inanició. Es reincorpora al convent però allà descobreix que té pulsions sexuals, i això el deixa perplex. Aleshores el seu mestre l'envia a visitar un budista molt vell que li explica que el Siddharta Gautama abans de convertir-se en Buda tenia dona i un fill, i li mostra uns gravats eròtics. Aleshores ell deixa el convent, es converteix en un civil, es casa i té un fill...
          La narració és molt llarga i passen moltes coses fins que al final fa una mena de bucle, però tan important com la història o les històries que veiem és la manera de narrar-les, lentament, amb un estil calmat i contraposant dues Índies, la que es viu en la vall recòndita del protagonista, als peus del Himàlaia, amb la de la ciutat més propera, amb mitjans de transport relativament moderns i fins i tot algun local per connectar-se a internet.
          Els exteriors són brutals amb uns paisatges extensos que sembla que no s'acabin mai, tot servit amb una fotografia magnífica que treu molt partit de tot el que mostra, fins i tot de la geografia més àrida en les zones a més de quatre mil metres on no hi ha la més mínima vegetació. El vestuari és molt interessant i acolorit; fa goig de veure.
          Pel·lícula pels amants de la calma i el cinema descriptiu. Si busqueu acció, aneu al videoclub i llogueu un James Bond, que em sembla que encara en fan. Ignoro si és fidel a les tradicions budistes perquè jo en religions orientals no hi entenc gens —i amb les d'aquí en prou feines—, però a mi m'ha semblat que eren rigorosos i que no s'inventaven coses estranyes. Com que tenia el dia calmat, m'ho he passat molt bé.

14 de gen. 2018

Un Santos (Sense Santos)

UN SANTOS (SENSE SANTOS)
(Homenatge a Carles Santos al Teatre Lliure)





          Per fi torno a trepitjar un teatre després d'un llarg ramadà per culpa d'una pneumònia, quasi, que vaig agafar, cagumtot; més m'hauria valgut enxampar un pet de whisky, però l'home disposa i déu disposa (Thomas de Kempis, o no?)...
          Avui al Teatre Lliure hem assistit a un espectacle titulat UN SANTOS (SENSE SANTOS) que en realitat ha estat un homenatge al gran creador de Vinaròs mort el passat desembre, aquest músic genial que al llarg dels anys ens ha proporcionat nits inoblidables al teatre i també fora, perquè no es va limitar a fer d'intèrpret, es va submergir en la composició musical, la escultura, la fotografia, la poesia, la dramatúrgia, un autèntic renaixentista... del segle XX.
          L'espectacle comença amb l'aparició de Mònica Lòpez abans d'aixecar el teló, espectacular, guapa, amb el seu vestit estil "Chicago, el Musical": Santos cabrón crida emulant aquell espectacle que es deia Patetisme Il·lustrat, seguit d'altres insults i acabant amb el més contundent: músic!
          Desapareix, s'aixeca el teló i després d'un llarg silenci en un escenari despullat, si exceptuem un piano de cua en un racó, sona Bujaraloz by Night, i apareix Cesc Gelabert ballant aquestes repeticions pianístiques. No narraré per ordre el que va passant perquè en passen moltes de coses: incursions a La Pantera Imperial, El Compositor La Cantant El Cuiner I La Pecadora, Brossalobrossotdebrossat i així un repàs a bona part de la seva obra.
          Hi ha hagut números curts, mitjans i alguns de més llargs, però tot ha fluït amb dinamisme i sense encantar-se, com en un circ de tres pistes. També hi ha hagut algunes actuacions que jo no tenia identificades com a espectacle del autor, però és clar, tampoc ho he vist tot. És el cas del Jordi Molina Sextet i les seves sis tenores, o el moment en que han aparegut els Lieder Camera i han atacat el Crucifixus del venecià Antonio Lotti, moment especialment màgic pel moment de calma que ha aconseguit penetrar a l'ànima dels espectadors. La discussió entre Francesc Orella i un actor, em sembla valencià, que no he pogut identificar, ha estat divertidíssima, opinant de com farien un concert del Santos i deixant anar un grapat de bestieses.
          I abans d'abaixar-se el teló, del cel ha caigut "una cosa" que ha mig destrossat el piano que havia restat immòbil i callat al llarg de l'obra. En vida, Santos va dir que tots els pianistes havien de destrossar un piano com a mínim una vegada a la vida; així arribarien a abastar la plenitud. Desig acomplert, admirat mestre. A continuació ha caigut el teló, el públic ens hem posat a aplaudir dempeus, i com que ningú ha sortit a saludar, al final hem pujat fins al vestíbul a prendre una copa i comentar el bé que ens ho havíem passat. Felicitacions a Montse Colomé i Anna Llopart, coordinadores i directores de la performance. Al foyer ni un comentari negatiu, només gent contenta i cares somrients, tots orgullosos d'haver participat en un acomiadament com aquest. Jo quan sigui gran i em mori, vull tenir un funeral així.

13 de gen. 2018

Masaan

MASAAN
(Peli de Neeraj Ghaywan)




          Últimament m'està donant pel cine oriental i he fet un salt de l'Iran (darrera crítica) a la Índia. No oblidem que avui la Índia és el primer productor de cinema mundial, que l'anomenat setè art és una indústria —perquè quasi mai és una disciplina individual— i per tan on hi ha indústria hi ha valors emergents que poden destacar. El cine d'autor no sempre està fet amb la càmera a l'espatlla.
          A la Índia es va fer cine des dels principis de l'invent. La primera peli, Ankurachi Wadh és del 1911, i el seu director Dhundiraj Govind Phalke és el pare del cinema del subcontinent. Més tard vindrien Satyajit Ray amb la famosa Trilogia d'Apu (1955-1960) i Deepa Mehta amb la Trilogia dels Elements (1966-2005), per citar fites importants. Avui escriuré d'un cine actual, però que no oblida la cultura i tradicions ancestrals del país.
          Masaan, que em sembla que en hindi vol dir pira funerària, és una peli de cine independent, actual (2005) on es barregen unes històries contemporànies amb les més velles tradicions d'honor i de castes. Arrenca amb un fet poc usual, una parella jove decideix trobar-se en un hotel i fer l'amor —a la Índia la virginitat de les noies encara està molt valorada—. La policia els enxampa i el noi es tanca al lavabo i es suïcida i la policia extorsiona al pare de la noia per tapar la vergonya. No és espòiler, són els primers minuts de la peli.
          Apareix una altra parella de joves que s'enamoren; no té res a veure amb la primera. Ell pertany a una casta inferior a la de la noia, punt insalvable segons les injustes tradicions, doncs la seva família són dom, els que cremen els morts a la vora del riu Ganges —la peli passa a Benarés, ciutat sagrada—.
          Amb aquests elements, el director Neeraj Ghaywan (atenció a aquest nom) ha bastit una història de vides entrellaçades interesantíssima, molt ben filmada on se'n dona informació d'aquesta Índia que batalla entre la modernitat i les tradicions, una joventut que ja ha nascut amb el mòbil a la mà, però que a casa seva encara viuen en una dimensió en la que sembla que el temps no ha passat o ho ha fa massa poc a poc.
          Molt bones actuacions d'un elenc per a nosaltres desconegut, des dels protagonistes fins a l'últim personatge secundari. No en va, com cito al principi, la Índia és el primer productor de cine mundial i suposo que els bons directors deuen tenir on triar. Un detall per als que pensen que com a raça per a nosaltres els hindús són molt foscos i molt lletjos. Com a país immens n'hi ha un sac de races, però quan surten guapos, surten guapos. Vegeu la peli i ja m'ho explicareu.
          Acabo. El director ha tingut el detall de finalitzar la història amb un missatge d'esperança que ens deixa amb el cor assossegat. És d'agrair.

11 de gen. 2018

A Propósito De Elly

A PROPÓSITO DE ELLY
(Pel·licula de Asghar Farhadi)





          Coneixeu el nou cinema iranià? Realment no és tan popular com el de Hollywood o el de Bollywood, però existeix i se'n fa de molt bo. Actualment hi ha una pila de bons directors que busquen un lloc en el difícil món del setè art, i penso que ho estan aconseguint, però dins els reduïts circuïts del "cinema d'autor".
          Asghar Farhadi és un nom que sobresurt, en la meva opinió. Fa un cine actual que podríem classificar com de fusió entre l'occidental i l'oriental, en el sentit que toca temes situats al seu país, en la seva cultura tradicional, però produïts amb el toc de cinema modern que exigeixen les noves tecnologies.
          A Propósito De Elly —nom en castellà, Darbereye Elly en persa, o About Elly en anglès— és un títol del 2009 que s'inclou perfectament en l'esquema que he apuntat abans. Narra la misteriosa desaparició d'una mestre d'educació infantil durant un cap de setmana, en una excursió feta amb uns amics al nord del país, se suposo que al mar Caspi. La noia ha estat convidada per una de les mares, d'aquelles que es posen on no les demanen, i el motiu és que conegui a un jove recentment divorciat que viu a Alemanya i ara passa uns dies a Teheran.
          La història es va desenvolupant amb aparent normalitat, agradablement a la casa on passen el picnic, jugant amb la canalla, a la platja... fins que comencen a succeir esdeveniments que compliquen la situació i fan aflorar les arrels més profundes i tradicionals de la cultura persa, que no ajuden gens a pacificar i aclarir les coses.
          D'una factura impecable, molt ben filmada, calmats els moments de relaxació, jocs i vacances, i d'un dinamisme extraordinari els de caos, angoixa i desesperació quan no troben a la noia. Les coses es tensen fins a l'extrem i als espectadors se'ns queda un nus a la gola difícil de deslliurar.
          Una cosa curiosa: la peli quasi no té música, només en els últimes moments, abans dels crèdits, però no us preocupeu que no afecta gens la bona marxa de la història, tot i ser un fet curiós.
          Us recomano buscar-la i veure-la. A més de passar quasi dues hores davant d'una història ben explicada, us ampliarà el camp cinematogràfic, i això sempre és interessant.

9 de gen. 2018

Mother

MOTHER
(Pel·licula)





          Darren Aronofsky és undirector que té tendència a que se li'n vagi la olla. A les primeres pel·lícules, com Pi va fer certa gràcia, però ara, amb la última del 2017, Mother (en castellà Madre!) penso que el què ha fet és pena.
          Una mena de thriller psicològic amb un guió que al cap d'un poc ja perd el fil, però ell hi continua posant coses que després es perden pel camí. Dels 120 minuts de durada ni sobren ben bé 100, i sóc generós. La música de Jóhann Jóhannsson és horrorosa i els últims vint minuts només és un soroll continuat monòton i molt pesat.
          Les actuacions no poden ser bones de cap manera perquè no hi ha quasi res a actuar i diria que els actors se n'adonaven i treballaven de fàstic. No els anomeno perquè penso que no és culpa d'ells. Es salva alguna cosa? Sí  la casa on passa l'acció; és preciosa, sigui de veritat  o sigui d'attrezzo. La resta per oblidar. No hi perdeu el temps.