9 de nov. 2018

KASSANDRA

KASSANDRA
(al TNC)





          L'Odyssey és un club, un puticlub. Lletres de neó vermell, tot l'espai decorat en vermell... La noia que hi trobem sembla una prostituta, cabell vermell, botes vermelles al estil Preety Woman, regata d'aquelles de "mírame a los ojos, he dicho a los ojos"... No parla ni català ni castellà, però no para de xerrar... en un anglès més que precari, com els indis de les pelis del far west, en infinitius. Segurament és una immigrada il·legal que s'ha de prostituir per sobreviure. Es diu Kassandra.
          Escull dos espectadors del club perquè l'ajudin a traduir al català i castellà el que diu en aquella mena d'anglès i comença a explicar que és filla de Príam i Hècuba, reis de Troia i per tant germana d'Hèctor i Paris...
          Un moment, un moment, no estàvem en un puticlub? I ara la noieta aquesta de la minifaldilla provocativa ens explicarà la guerra de Troia? No fotem! Doncs sí, fotem, perquè aquesta noia, que de fet va néixer home — el que faltva, un transvestit!— ens situa, sense manies en dues èpoques diferents a l'hora, separades per més de dos mil vuit-cents anys i igual ens diu que espera a un client francès, doncs li fa falta molt de money, money, que narra el dia que la van entregar com a botí de guerra a Agammèmnon, que se la va follar sense miraments per tot arreu amb aquell membre exagerat que tenia. Cock, dick, insta als "traductors"; a, sí, polla.
          I així anem, d'un cantó a l'altra de la història i també de banda a banda de l'escenari, passejant-se descaradament entre el públic, part del qual està assegut en les taules del puticlub, un espai encertadíssim de Max Glaenzel molt ben il·luminat —amb molt de vermell— per Kiko Planas.
          L'obra és del uruguaià Sergio Blanco que fa poc tenia en cartell la magnífica Ira de Narciso a la Badabadoc. Blanco —"argentí" havia de ser— ha estat molt hàbil barrejant idiomes, èpoques, mentalitats i problemes que moltes vegades són els mateixos: persones expulsades de les seves cases, siguin fills de reis que han perdut una guerra o fills de ningú que han de marxar de les seves llars perquè algú està perdent una guerra que no és la seva, perquè no la volen, però la pateixen. O sigui que el que segons com sembla una conya, té més profunditat del que sembla.
          I aleshores s'han ajuntat el pa i la gana, com deia la meva àvia: l'autor (Blanco), el director (Belbel) i l'actriu (Casanovas) han fet que explotés tot, entre altres coses, els aplaudiments d'un públic entregat, perquè tot i saber que el text és molt important, en obres com aquesta, si el director no "la veu clara", fot allò que s'ha de tenir damunt la taula i va a totes, doncs no funciona.
          Sortosament Belbel sap posar-se les piles i ha empès a la "nena" Casanovas a tota merda barranc avall, i ella, emulant l'enyorat Johnson del Molino, ha actuat donant-ho tot i ha interactuat amb el públic descaradament, però amb el tacte suficient per no molestar a ningú. Felicitats mestre! Felicitats alumne, heu estat genials.

8 de nov. 2018

24 HORES DE LA VIDA D'UNA DONA

24 HORES DE LA VIDA D'UNA DONA
(al Onyric)




          Sóc dels que pensen que la literatura centre-europea a cavall dels segles XIX i XX està sustentada per tres puntals: Kafka, Roth i Zweig —Joseph Roth, no Philip que aquest, també molt bo, és americà—. Els noms els he posat per ordre alfabètic per allò dels favoritismes. Zweig va escriure biografies, novel·les i històries curtes, entre elles Vintiquatre Hores De la Vida D'Una Dona, una joia.
          Avui al Onyric (Teatre Condal) s'ha estrenat aquesta obra en versió musical i al sortir m'he preguntat: quina necessitat hi havia de convertir aquest gran relat en un musical? Però tranquils, és una pregunta retòrica, la mateixa que ens podríem fer davant de Old Possum's Book Of Practical Cats, de T. S. Elliot que es va convertir en un dels grans musicals dels últims temps de la mà de Andrew Lloyd Webber: Cats. O sigui que la resposta és que depèn de la qualitat en que passa de llibre a musical.
          Amb el que acabo de dir em sembla que ja he destapat la Caixa de Pandora. Sí, a mi m'ha semblat molt fluixa, tan l'adaptació com la resta. Per començar la música de Sergei Dreznin l'he trobat avorrida, se m'ha fet pesada. M'ha semblat que l'ha complicat amb ganes de dir "sus vais a enterá" i deixaré a Richard Strauss com un aprenent. Ni per un moment m'he sentit transportat cap a la desesperació, l'amor, la vergonya i el despit. Només m'han arribat uns temes complicats que, entre altres coses han donat pel sac als intèrprets, doncs cantar allò no era gens fàcil, i m'ha semblat que cap dels tres estaven bregats en aquest gènere.
          Em sap greu però no m'han agradat ni les interpretacions, ni la posada en escena. Silvia Marsó, la protagonista, és una dona que està magnífica pels seus 55 anys, però m'ha semblat sobrer que es quedés en calces per lluir tipet. Crec que Zweig no s'ho mereixia, doncs al meu entendre només hi ha afegit un punt de frivolitat. Em sap greu, però no m'ha agradat gens.
          Segons la revista Broadway World Spain és "el millor espectacle musical 2018". Tela, encara falten dos mesos per acabar l'any i aquests ja han tancat barraca. No sé si així les crítiques es fan massa creïbles. En fi, és com ho he vist, però el públic que omplia el Condal Onyric ha aplaudit molt, o sigui que com deia el Gallo, hay gente pa tó (o els dies d'estrena tots som onvidats).

4 de nov. 2018

UNA ILÍADA

UNA ILÍADA
(a la Biblioteca de Catalunya)




          Canta, deessa, la còlera funesta d’Aquil·leu el Pelida. Així comença el primer cant de La Ilíada, la immensa obra d'Homer, el gran poeta del segle VIII a.C.
          A la Biblioteca de Catalunya la Ilíada ha començat diferent, amb la presència d'un joglar que ens ofereix els versos del grec, però sembla que estem situats en l'actualitat, tot i que segons com se'ns barregen els temps... però el que no canvia és, malauradament, la còlera, aquesta irritació violenta contra algú que ha inferit, o hom creu que li ha inferit, un insult, una injúria, un dany...
          Com tantes vegades, tot comença amb un assumpte de bragueta quan el "guaperes" i inconscient Paris, convidat a casa del rei Menelau li rapta la dona, Helena, i se l'emporta a Troia. Menelau és rei d'Esparta i germà d'Agamèmnon i aleshores els aqueus encoleritzats armen un exèrcit mai vist i posen proa cap a Troia.
          I així, vers a vers Homer ens fa saber tot el que va passar al llarg d'aquells deu anys inacabables, en vint-i-quatre cants que, segons va dir l'altra dia Farelo, si els hagués de recitar tots durarien més de quaranta hores, però no, els adaptadors Lisa Peterson i Denis O'Hare ho van deixar en hora i mitja, noranta minuts intensos, molt intensos, que d'alguna manera podríem dividir en dues parts: la primera en que el rapsode interpel·la al públic i hàbilment col·loca a l'espectador en una certa proximitat amb els fets, i a la segona (sense cap intermedi) es desboca relatant el pitjor d'aquella guerra cruel.
          Com a escenografia, Xesca Salvà ha ideat un terra negre brillant bastant gran en contraposició amb una mena de coberta del mateix material i mida en posició inclinada, que donava un curiós efecte mirall en el que el relator es movia, moviments molt ben pautats per Carlotta Bruni. Com agraeixo que els directors fent un exercici de modèstia connectin amb un responsable de moviment escènic! Tot això arrodonit per una il·luminació de Marc Lleixà que tan et transportava a la foscúria de les nits de campament dels soldats, com a la enlluernadora platja davant les muralles de Troia.
          Però això no és tot, el rapsode estava acompanyat pels sons que Juan Pablo Balcázar extreia del seu contrabaix, que amb molta contenció, donava petites rèpliques a les veus del actor. Un efecte molt ben aconseguit. Bravo! Suposo que és una idea del director Juan Carlos Martel que ha dirigit magistralment el monòleg, i, òndia, encara no ho he dit? Farelo està immens, doncs a més de recitar i fer-nos arribar la còlera i la desesperació dels diversos personatges, no para de moure's amunt i avall en una demostració de teatre físic important. No sé si es pesa abans i després de la funció, però estic segur s'hi deixa alguna cosa.
          Gran nit de teatre. La Biblioteca plena a vessar i a la sortida només comentaris favorables i lloances. Per quan una Odissea així?
          P.S. Una de les coses que sempre m'han xocat és que en aquets relats de l'antiguitat, tot i que els grecs eren "civilitzats", les dones eren tractades com a botí de guerra, com una cabra per munyir o cavall per muntar... sí, per muntar, i utilitzades com a tal. Després, veient els telenotícies t'adones que les coses quasi no han canviat...

3 de nov. 2018

NADA

NADA
(al Teatre de l'Aurora)






           Aquesta nit al Teatre de l'Aurora hem vist una obra de Janne Teller, una dona singular, nascuda a Dinamarca, formada com a economista que ha treballat de consultora per la Unió Europea, Nacions Unides i mig món, i que des del 1995 és escriptora full time. Explico aquest currículum perquè em fascina la gent que és capaç de deixar feines molt importants, ben remunerades i reconegudes per dedicar-se al que més els interessa.
          Ultramarinos De Lucas és una companyia de teatre de Guadalajara —la de Castilla/La Mancha, no la de en un llano i México en una laguna— especialitzada en teatre juvenil, a la que un dia els va caure a les mans el llibre Intet de la Teller, en castellà Nada. Van quedar fascinats i van decidir escenificar-lo, un procés que els va prendre cinc anys. La complicitat d'una professora d'institut i la col·laboració d'un curs de primer de batxillerat va ser decisiva.
          Nada és una paràbola, i com a tal és de caràcter pedagògic o polèmic, una història que te moltes lectures i de les que se'n poden treure diverses conclusions. Avanço que és una paràbola bèstia.
          El primer dia de classe, l'Anton abandona l'aula i decideix no tornar més a l'Institut. Li sembla que res importa i per tant, no val la pena fer res. S'enfila a un arbre i des d'allí pretén que els companys vegin que la vida és insignificat, que no té valor. Ells intentaran demostrar-li que sí que hi ha coses importants a la vida i aleshores urdeixen un pla per fer-li veure i baixar-lo de l'arbre. En una nau abandonada acumularan coses que per a cada alumne són importants, i així aquest joc innocent s'anirà convertint en un repte perillós cada vegada més exigent. Una vegada entrats en una espiral imparable, les coses se'ls escapen de les mans...
          Tres dels quatre components d'Ultramarinos fan una pila de papers, pràcticament tots els companys de la classe. L'altra només fa d'Anton, aquesta mena de Baró Rampant que els te obsessionats. Les actuacions són boníssimes i tota l'obra està empesa per un ritme trepidant i els espectadors anem veient fins a una vintena de personatges diferents només amb els canvis d'actitud i petits detalls de vestuari. Jo al principi de l'obra m'he acollonit en veure que actors que superaven per molt l'adolescència feien papers de nois de primer de batxillerat, però al cap d'un moment me'n he oblidat i només veia estudiants d'institut.
          Molt bona direcció, col·lectiva, tot i que supervisada per Jorge Padín (un dels components), excel·lent posada en escena i una il·luminació de Juan Berzal que acompanyat d'un espai sonor a càrrec de Elena Aranoa i Nacho Ugarte han arrodonit l'espectacle. Marta Hurtado, Juan Monedero, Juan Berzal i l'esmentat Padín ho han brodat com a actors.
          Gran nit de teatre a l'Aurora amb una obra classificada de teatre familiar. Jo que ja en tinc 78 l'he fruït com un batxiller de primer curs. Potser ho fa que tinc néts que fan primer, i això es deu enganxar.

1 de nov. 2018

EL DECLIVE

EL DECLIVE
(a la Villarroel)




          Juliol del 2013, La Villarroel, sessió golfa. El Loco Y La Camisa, per a mi el descobriment de Nelson Valente, excel·lent i jove dramaturg argentí. Octubre del 2018, cinc anys després en una altra sessió golfa a La Villarroel el torno a trobar en una altra obra costumista "d'allà", Buenos Aires: El Declive que ens parla d'això... del declivi, d'aquesta pendent que, si no vigilem, quan ens fem grans ens porta cap avall...
          A l'escenari dues dones, ja de certa edat, estan matant el temps. L'una li explica a l'altra que el seu germà de 83 anys s'ha enamorat d'una companya de residència de 81 i que fins i tot es volen casar...; que l'altra dia es va trobar amb un gos que semblava que li parlés... Tot va mol lent, com si la relatora fes catúfols. De fons se senten uns cops com si algú arreglés alguna cosa i seguidament apareixen els marits de les dues dones. És una reunió de diumenge a la tarda, de cada diumenge a la tarda, on les dues parelles sembla que s'expliquin sempre el mateix.
          Els primers dos terços de l'obra passen d'aquesta manera, o sigui sense passar res, amb converses banals, possiblement repetides cada tarda de dia festiu, divertides a vegades però carregades del "cansament" de les parelles que ja porten molts anys de coneixença, matrimonis gastats pel costum, la rutina i fins i tot el desamor, fent-se retrets, queixant-se de tonteries, fins que per una banalitat un d'ells explota i surt tot el que estava amagat, soterrat molt endins. Al principi Valente, molt hàbilment, ens mostra un ambient quasi pla on el temps passa lentament per un camí que segurament es repeteix cada diumenge a la tarda... fins a l'explosió. Una història mínima que de mínima no en te res.
          L'escenografia, la il·luminació, el vestuari... són molt simples; tot passa a la cuina-menjador d'una casa de classe mitjana en un avorrit diumenge prenent cafè. Cap recurs extern, cap efecte per potenciar l'obra —segurament l'espatllaria—; tot es defensa amb les actuacions, boníssimes per cert, dels quatre actors de la Compañía Banfiel Teatro Ensemnle de Buenos Aires, molt ben dirigits pel mateix Valente. No em puc estar d'anomenar el quartet interpretatiu: Enrique Amido, Cristina Pachi Molloy, Carlos Rosas i Lide Uranga que, segons el dossier de premsa, també tenen responsabilitats en el muntatge de l'obra.
          Nit d'estrena, i malgrat ser una sessió golfa (quasi de mitjanit) pont de Tots Sants i una nit de llamps i trons de Halloween de peli americana, la Villarroel pràcticament plena. Al sortir, prenent una copa de cava, tothom comentava el be que ens ho havíem passat i reflexionant que nosaltres no volem ser així quan siguem grans. Nosaltres volem ser feliços, què cony! Aneu-hi i controleu la cartellera, que hi ha dies que la fan golfa i altres no.

29 d’oct. 2018

SOMNI D'UNA NIT D'ESTIU,

SOMNI D'UNA NIT D'ESTIU
(a l'Escenari Joan Brossa)






          El juny de l'any passat vam veure al que aleshores era La Seca una magnífica adaptació del Somni D'Una Nit D'Estiu del senyor Shakespeare. Ara, quasi un any i mig després l'estan reposant al Escenari Joan Brossa, el que abans era La Seca, o sigui al mateix lloc.
          Mateix equip (El Pirates), mateix autor i mateixos adaptadors, però amb alguns canvis importants. Podríem dir que Adrià Aubert i Ariadna Pastor s'han deixat anar, cosa difícil perquè l'any passat ja es van "deixar anar" molt, però es veu que no, que encara es podien esplaiar més Doncs ara, per canviar de qualificatiu, diguem que  s'ha desbocat i el resultat ha estat extraordinari.
          Com ens hem divertit! i no ha calgut que ens espolsessin pòlvores màgiques a les parpelles perquè en sortíssim enamorats. Com que ja vaig fer la ressenya l'any passat us la torno a deixar. Tornar a explicar com va tot seria pesat, o sigui que ho deixo aquí, però un consell, aneu-hi. Tan és si ja la vàreu veure. https://bit.ly/2Jnn2x2
          Qwerty

KEEP ON WALKING, FEDERICO

KEEP ON WALKING, FEDERICO
(al Teatre Lliure)




          Hi ha ressenyes que són fàcils de fer i altres no. Explicar, per exemple, que t'ha agradat molt L'Ànec Salvatge, quan està ben fet, és fàcil: una bona història, bons intèrprets ben dirigits... Però hi ha peces teatrals que quan acaben aplaudeixes fins a rebentar-te les mans, i després et preguntes "què he vist?" tot i que potser la pregunta hauria de ser "què m'ha fet sentir?"
          Keep On Walking, Federico pertany a aquest últim tipus d'obres. L'avantatge és que hi vas amb l'aval d'haver vist la peça que el mateix intèrpret ens va regalar l'any passat i on vam descobrir que Mark Lockyer és un actor extraordinari. Com diu el programa, l'any passat ens va meravellar amb un monòleg marcat pel trastorn bipolar —jo diria que fins i tot tripolar, si és que existeix— i ara ens ve a narrar un peculiar camí cap a la llum.
          En una escenografia (signada per ningú en el programa) perfecte per un monòleg com aquest, terra de rajola hidràulica, envaïda per la sorra de la platja, com en les antigues guinguetes de la Barceloneta, Lockyer ens explica que ha arribat a un poble de platja del sud d'Espanya. Què hi ha vingut a fer? Sembla que res en especial, potser a rumiar i els seus pensaments giren al voltant dels seus pares; com va ser la seva infància, les seves experiències.
          Keep On Walking, Federico ho podríem traduir per "segueix caminant, Federico", nom ben curiós per un personatge que està soterrat en una cuneta i per tant immòbil. La relació ve de que al apartament en que arriba el personatge, possiblement en un lloc de platja d'andalusia,  hi havia un llibre de poemes de García Lorca, i ell de tan en tant en recita un.
          La galeria de personatges que acompanyen al Mark són autèntics: Pepe l'amo del bar, Ramona de la Barca, la dona atractiva i seductora, l'holandès, cuiner retirat que ara és el seu veí... Molt no passa, tot i que al final albirem llum, com si d'alguna manera s'hagués reconciliat amb un passat familiar que estava ple de forats.
          Lockyer va escriure tot un seguit de pensaments i experiències en una estada a Espanya i més tard li va mostrar les notes a la directora Alice Malin. Hi van treballar junts i n'ha sortit aquest monòleg. Sort que no va llençar aquells papers perquè l'obra és molt recomanable, i ell un gran actor que et fa entrar en el paper que interpreta.

ÀNGELS A AMÈRICA

ÀNGELS A AMÈRICA
(al Teatre Lliure)




          Només d'engegar la funció, amb les paraules del rabí al funeral de l'àvia Ironson, m'ha semblat que els responsables d'aquests "Àngels" s'havien inspirat en la versió que es va fer al National Theatre de Londres el juliol del 2017, però al veure la pantalla gegant que quasi presidia l'escenografia m'he temut que veuríem alguna brutalitat.
          1985, als EEUU del segon mandat de Ronald Reagan, el SIDA comença a fer estralls. Prior Walter, l'amant de  Lou Ironson, jueu que treballa als jutjats, li diu que té la malaltia. Roy Cohn, famós advocat intenta convèncer a Joe Pitt, advocat mormó que vagi a Washington a treballar (a favor d'ell) al Tribunal Superior. Cohn també te la SIDA, però es nega a admetre-ho. Tan Cohn com Pitt són homosexuals que no han sortit de l'armari. Harper, la dona de Pitt es passa el dia tancada a casa; és addicte a les pastilles i té al·lucinacions. Belize és un infermer negre, ex Drag-Queen, la mare de Pitt, mormona ultra religiosa que quan el seu fill li diu que és homosexual no el vol escoltar, el fantasma d'Ethel Rosenberg... i l'àngel que li diu a Prior que és un profeta... Tot això i més en una mateixa obra que originalment dura unes set hores. Sortosament en aquesta versió ens en han estalviat tres.
          Avanço que a mi no m'ha agradat i intentaré explicar el perquè: principalment perquè penso que l'han banalitzat. S'hi han posat massa coses de cara a la galeria, s'han provocat massa riures per futileses i algunes puerilitats... en fi, coses que a mi no m'han agradat. L'obra és molt potent, en el seu moment va ser la peça més ambiciosa i imaginativa del teatre. Escriure a la pantalla que "apareixerà Belize, un infermer negre, ex Drag-Queen i excusar-se perquè la Kompanyia no té cap actor negre i que en un futur s'intentarà solucionar-ho" em va fer sentir vergonya aliena. Suposo que volia ser una broma...
          L'escenografia de Max Glaenzel (escenògraf que admiro) tampoc m'ha convençut, m'ha semblat (no trobo la paraula en català) en castellà diria destartalada, massa oberta, m'ha faltat intimitat, especialment perquè la majoria de diàlegs eren a dos. Tampoc m'han convençut les taules de maquillatge que es veien al fons. El més encertat, per a mi, ha estat la sala aïllada d'hospital.
          La il·luminació de Mingo Albir acceptable, encara que un pèl massa fosca, i massa vegades molestada per la maleïda pantalla emprenyant amb dibuixets. El passi d'un tros de pel·lícula, sense comentaris o ahí lo dejo, com diria un famós advocat.
          Aquestes obres tan fortes, de les que s'han vist versions tan potents —i incloc la sèrie que el 2003 va signar Mike Nichols, amb guió del propi Kushner— s'han de produir amb molt de compte i vigilar no caure en tonteries, com fer sortir l'àngel calb i mig despullat. A aquestes altures del segle XXI a algú l'emociona veure un àngel quasi en pilotes?
          Llàstima perquè era una de les obres més esperades per mi d'aquesta temporada. Tot i així està clar que només és la meva opinió, la d'un aficionat al teatre que té la mania de dir (escriure) el que pensa; a més el que escric ho llegeix molt poca gent.

21 d’oct. 2018

SHIRLEY VALENTINE

SHIRLEY VALENTINE
(al Teatre Goya)





          Fins el diumenge 4 de novembre es pot veure al Teatre Goya Shirley Valentine, l'obra dirigida per Miquel Gorriz i interpretada per Mercè Arànega, un monòleg de l'anglès Willy Russel, autor molt conegut per Germans de Sang, un musical (per a mi fluixet) estrenat a Londres fa 35 anys, però anem a l'obra que es fa al Goya.
          La Shirley és una mestressa de casa rondant els seixanta, amb els fills casat que s'avorreix molt. Porta una vida sense incentius, casada amb un tros de soca incapaç de donar-li una alegria. La Shirley passa les hores parlant amb les parets de la cuina La Shirley te una amiga; no es veuen massa, però aquesta amiga ha tocat calerons arrel d'una venda i la convida a anar dues setmanes de vacances a Grècia. Elles dues soles. Continua i passen coses.
          L'obra és molt fluixa i absolutament previsible, plena de llocs comuns i buida d'imaginació. Va ser l'encàrrec d'un teatre, i tot i que no ho sé, no m'estranyaria que hagués anat dedicada a una actriu en concret.
          Aquí la funció la salva Mercè Arànega per molt motius començant pel càsting. Quan es tracta d'un monòleg el càsting és bàsic i l'Arànega dona el perfil clavat. Si aquí hi afegim l'ofici de bona actriu, doncs la cosa funciona. No puc oblidar que a pocs metres del Goya fa uns temps va fer un altra monòleg sobre la Neus Català, en un teatre que avui està mort i enterrat. Amb això només vull posar sobre la taula que el càsting no és l'aspecte físic: la Neus i la Shirley tenien molt poc, o res, en comú.
          Tot el muntatge sembla fet per complaure a un públic poc exigent. Sort, repeteixo, de la mercè Arànega.

LA IRA DE NARCISO

LA IRA DE NARCISO
(a la Badabadoc)




          La Badabadoc (mira que el nom arriba a ser maco) és una petita sala de Gràcia que s'ha especialitzat en teatre argentí. Aclareixo que a Catalunya quan  alguns diem teatre argentí també hi incloem l'uruguaià; deu ser cosa de l'ADN estalviador. Sé que aquesta ressenya arriba tard perquè em sembla que l'obra ja ha caigut o cau avui de la cartellera.
          La Ira De Narciso, del ar..., perdò, uruguaià Sergio Blanco és una mena de thriller psicològic on el protagonista, el mateix autor, relata el que li va passar quan va anar a donar una conferència a Lubliana sobre Narcís i només d'arribar a l'hotel busca a Gindr (pagina de contactes homosexuals) un xicot per passa una estona (follar). L'endemà s'adona que a la moqueta hi ha unes sospitoses taques del que sembla sang; i a la paret, i a la banyera...
          Tensió! però tensió enganyosa perquè fins i tots als hotels més cutres netegen les habitacions. A partir d'aquí l'autor desenvolupa tot un ventall de situacions, trobades repetides amb la parella de la primera nit, incapacitat de quadrar la conferència que ha de donar, flashbacks...
          Tot i que penso que l'obra està plena de forats i més de quatre incongruències, és tremendament atractiva i t'atrapa. Com s'ho fa? Ah! el verbo argentí (ni que sigui uruguaià). La peça està molt ben escrita i magníficament interpretada per Gerardo Otero sota la direcció de Corina Fiorillo i per a mi un dels atractius ha estat que Otero a més d'actuar ha fet de tècnic de llums i de so, una mena de Juan Palomo, però no perquè aquell dia els tècnics tinguessin festa o haguessin contactat amb Gindr; tot perfectament estudiat, i el moviment d'anar cap a l'ordenador i canviar els llums, i posar certa música, o engegar alguna projecció, li ha donat, o a mi m'ha donat, una impressió de dinàmica extraordinària.
          Al final la peça fa una pirueta que no desvetllaré. No vull quedar com un crític aficionat que en els mentideros anomenen Bob Spoiler. Acabo, peça molt interessant, típica de la Badabadoc que ja està agafant un posicionament en el teatre que es fa a Barcelona. Felicitats Guada i companyia.

TRAVY

TRAVY
(al Teatre Lliure de Barcelona)




          "Farem el ridícul" va dir el fill; "no tothom sap fer el ridícul" li contestà el pare molt seriós. Això passava quan els Travy feien espectacles com Quatre Fustes i Un Paper. I qui són els Travy? Doncs una família d'artistes  que porten tota una vida fent teatre, principalment de carrer; la família Pla-Solina, tota una institució. Són Clowns, joglars, poetes... fan teatre físic, teatre molt dur, però a la vegada tendra, poètic. Penso que són tot això i més, molt més, però ara...
          Vull dir fa un temps, el Teatre Lliure li va fer un encàrrec al Oriol —el fill que temia fer el ridícul— per muntar una obra; el que volgués. Penso que el que era director de l'entitat en aquell moment (no diré noms, déu me'n guardi que baixen brutes) va ser valent, atrevit i va tenir visió, i aquí va néixer el que aquest mes s'està veient a l'Espai Lliure.
          Per començar veiem un xicot molt jove que de manera obsesiva i embolcallat per una música de Isaac Albéniz (Astúrias al piano) sembla que està treballant un text. Escriu frenèticament, corregeix, llança esborranys, torna a començar... És l'Oriol que intenta donar forma al relat. A continuació va a veure la família i els explica la idea que ha tingut per l'encàrrec: parlar de la seva família, dels Travy. La família és entranyable, però caòtica i parlen tots a l'hora, s'interrompen contínuament i hi intercalen coses que res tenen a veure amb el projecte que explica l'Oriol, com repetir que ha mort el famós pallasso italià... i aleshores es llança la idea de parlar d'ell, i el pare es dispara recitant Il Castello Maledetto, que jo que sóc de l'any 40 recordo a la meva germana gran recitant-lo mentre es descollonava de riure: En un castel·lo perduto entre boscos e jardinos, tre gattis de pelo fino fachian mau, marramiau... (em vindrà d'aquí la meva afició al italià?)
          M'aturo perquè una ressenya no és explicar l'obra fil per randa. El que he relatat ha estat per intentar fer entendre que tot era un caos, una mena de casa de barrets de pallassos, amanida amb una poètica tendre i deliciosa. El patriarca (Quimet) d'impecable frac blanc es passa mitja obra portant una síndria, la matriarca (Núria) sembla (només sembla) posar uns grams de cordura, la germana (Diana) es nega a portar el nas vermell i de repent es presenta vestida de lluitadora mexicana d'aquelles de pits a l'aire i màscara de lluentons, i el germà (Oriol) no aconsegueix posar ordre ni lligar mínimament una dramatúrgia, o sigui que decideixen assajar... les salutacions al públic i els agraïments als tècnics.
          Amb tot això es pot fer un obra? Sí, i bona perquè és un homenatge al teatre popular en codi clown, tendre, poètic, i això arriba al fons del cor i esponja l'ànima. Redéu, quina enveja una família així!
          Ah, em deixava que la dramatúrgia és de Pau Matas i l'Oriol Pla, l'escenografia de Sílvia Delagneu i la il·luminació de Raimon Rius, tot excel·lent i ajustat al que demana la peça.

17 d’oct. 2018

DECADÈNCIA

DECADÈNCIA
(#dillunskabrota)





          Ahir va ser tercer dilluns del mes i per tant #dillunskabrota. Va ser una vetllada especial, entre altres coses, perquè es va complir la profecia, feta en conya, d'un amic meu que va dir: "algun dia es dirà d'una obra, que es va estrenar en un #dillunskabrota". El que no m'imaginava és que es faria realitat i amb un autor tan important com Steven Berkoff, l'enfant terrible de l'escena anglesa.
          Decadència és una mena d'oratori per a dos intèrprets que simultàniament encarnen a dues parelles. Sense deixar l'humor anglès, és una curiosa crònica dels anys negres del govern de Margaret Thatcher  (1979-1990), que surt amb nom i cognoms i ben retratada; anys fotuts pels progressistes del Regne Unit i de complaença pels més conservadors, i a Anglaterra n'hi ha molts, especialment entre les classes altes que han van estudiar a Eton.
          L'Steve i la Helen pertanyen a la Jet-Set, gent adinerada, avorrida que van a sopar al Savoy, un dels millors hotels de Londres. El moment en que relaten el sopar és brutal, demanant delicadeses i el vi el xampany més car i s'enfaden amb el somelier perquè s'ha acabat el Chateaux La Fitte... Els altres, la Helen i el Les són nou rics, snobs i comparteixen les mateixes creences que la parella anterior: poder, diners i sexe amb unes relacions malaltisses i encreuades.
          Sorprenentment l'obra està escrita en vers; sí, sí, Berkoff no s'està de res i les hi fot pels descosits amb unes rimes volgudament macarròniques per ridiculitzar encara més els personatges. El llenguatge és punxegut i ofensiu i no estalvia res, com li vaig agrair l'estada/amb una bona mamada, i així salpebrant l'obra amb expressions d'aquest color.
          Com es pot comprendre, amb una peça així, si no es disposa d'un text molt ben escrit, admirablement traduït, d'una direcció com la de la Glòria Balanyà i una parella d'actorassos com la Miriam Alamany i el Carles Martínez, és fàcil que la cosa s'enfonsi, però com que disposàvem d'aquest equip extraordinari, la vetllada va ser memorable.
          Val a dir que el públic habitual dels #dillunskabrota d'entrada va quedar sorprès i possiblement un pel xocat. Falta de costum de sentir expressions com et fotré la polla fins que gemeguis, o coses semblants, però en el context en que eren dites no ofenien,  no eren porno, només demostraven el nivell de decadència — d'aquí ve el nom de l'obra— d'aquells personatges, o sigui que en pocs moments es va notar que el públic comprenia molt bé el que estava passant i hi entrava. Ara, el que no en sàpiga, en un jardí com aquest que no si posi.
          Un apunt curiós: Berkoff en cercles no teatrals és conegudíssim com a actor de cine. Ha actuat en més de 150 pel·lícules fent papers de dolent, des d'Orlov en el James Bond Octopussy, fins al Savonarola d'Els Borgia.