20 de juny 2018

Ovelles

OVELLES
(a la Sala FlyHard)



          Aquests dies a la sala FlyHard s'està fent una obra titulada "Ovelles", una peça que es podria qualificar de "molt FlyHard", No, no és un insult, al contrari, és una valoració positiva que els aficionats al teatre entendran. Als teatres, al llarg de les seves vides, se'ls marca un caràcter, sales que fan obres molt comercials i d'altres en que Bertín Osborne i Francisco Rodríguez (Arévalo) no trepitjaran mai malgrat els èxits que recullen. Doncs la FlyHard ha destacat sempre (estic generalitzant) per oferir un teatre modern, culte, d'autors joves i bona qualitat. Fi del prefaci.
          El Víctor, l'Alba i l'Arnau són tres germans que "haurien" de tenir la vida resolta. Els tres tenen la serves carreres, els pares ja han mort i potser per aquest motiu es veuen poc, però avui es reuneixen al pis del Víctor per resoldre un tema inesperat: un tiet llunyà ha mort i els ha deixat en herència...512 ovelles, un número que ni és divisible per tres, apunta l'Arnau. Què en poden fer de tantes ovelles tres urbanites com ells? Vendre-les? ja ningú compra ovelles. Sacrificar-les? no són ovelles de carn, fan llet per a formatges. Buscar un pastor? L'únic de la rodalia que ho podria fer l'han d'operar del maluc i possiblement no torni a caminar bé als seus quasi vuitanta anys.
          Així es van desgranant els diàlegs, de manera enginyosa i divertida, desfullant una margarida de solucions inexistents. A partir de mitja obra, quan ja s'ha fet conya de tot i sobre el que es pot fer en un poble de tres habitants —sense llum, sense aigua, però hi ha un pou—, comencem a veure les problemàtiques dels tres germans que tot i els estudis no tenen la vida tan resolta com cabria esperar, i excepte l'Arnau que tampoc es planteja massa coses, els altres dos estan frustrats amb les seves vides i les seves feines, i voldrien canviar, i potser anar a viure a un poblet perdut de Terol i fer de pastor i respirar aire pur i... Voler és poder?
          Yago Alonso i Carmen Marfà són els dramaturgs i a la vegada s'han encarregat de la direcció escènica de la peça i han estat molt hàbils tan en la dramatúrgia com en la conducció. Potser al final han fet alguna pirueta, però no com per grinyolar. Biel Duran, Albert Triola i Gemma Martínez —altres dies el paper de germana el fa la Sara Espígol— han estat perfectes en els seus papers, continguts en els moments més graciosos, cosa que s'agraeix. Tan de bo la senyora que seia al meu darrera hagués estat igualment prudent en contes de riure a crits i fent esgarips fins i tot quan els actors no deien res.
          Obra molt recomanable, però no badeu; de moment estan exhaurint les entrades cada dia i quan això passa, el boca-orella va com una moto. Jo ja us he avisat.

17 de juny 2018

El Caminant Efímer


EL CAMINANT EFÍMER
(Taula de Poesia a la Seca)








          A La Seca hi ha una associació que es diu Amics del Brossa i dins de les variades activitats que fan hi ha l'anomenada Taula de Poesia. Cada any els de la Taula de Poesia munten un recital on els diferents poetes declamen els propis poemes. No és un invent nou, aquest any han fet l'onzena edició.
          Amb la Sala Joan Brossa pràcticament plena, els diferents autors han anat desglossant les seves creacions sota el mateix tema, "les petjades que compassen cada etapa de la vida i el seu vaivé, que tomben la memòria i les paraules, i ens mostren un camí que deixarà d'existir, per ser la imatge d'allò que havia estat", segons consta en el programa. Per això el títol del recital és EL CAMINANT EFIMER.
          Enric Badal, Laura Campos, Marta Font, Teresa Menero, Maria Lluisa Penelas, Maria Pujol, Lara Rodríguez, Agnès Soteras, Dolors Vinyoles i Ferran Ycobalzeta han anat prenen la paraula, ara l'un, ara l'altra per gratificar-nos amb trenta-cinc poemes no massa llargs —i algun de ben curt— que han anat elaborant sobre el leimotiv anunciat.
          No hi han faltat, igual que els últims anys, unes interpretacions al violí a càrrec de l'Enric Badal: un fragment de "Escenes de nens" de Shumann i El Cigne de Saint-Saëns, així com un recitat-cantat de les Paraules d'Amor de Serrat a càrrec de la Maria Pujol.
          Reconec que jo de poesia hi entenc molt poc per no dir gens, però m'agrada escoltar-la, i quan coneixes els autors perquè els has vist mil vegades bregant per la Seca, el seu valor m'augmenta. Felicitats canalla —bé, alguns ja comencen a ser grans, però només d'edat, no d'esperit—, ho heu fet molt bé i ens heu proporcionat una nit molt agradable.
          L'any que vé més, segur.

Festival Píndoles Jornada III

PÍNDOLES FESTIVAL DE MICROTEATRE
(al Catell de Montjuic)



JORNADA III

          La tercera jornada del Píndoles Fest va començar accidentada. La pluja va fer acte de presència i va obligar als organitzadors a fer canvis. Tenint en compte que l'speaker del festival era Sant Francesc —que deu tenir bon rotllo amb Sant Pere— va costar d'entendre aquesta intromissió humida, però els organitzadors amb la celeritat i el eficiència que els caracteritza, van fer alguns canvis d'ubicació en un plis plas... i una vegada tot arreglat, va deixar de ploure. Anem a les obres que es van veure.
          ARPENAZ 4.1 — Obra de Fèlix Casanellas. Una parella jove surt d'una tenda de campanya; deuen estar d'acampada. la noia es maquilla una miqueta i el xicot li demana que li faci a ell, només una ratlla d'ombra als ulls. Ella li fa, però de seguida li vol treure, però ell la vol mantenir. Especulacions sobre el rols de gènere, però tot queda una mica curt.
          ALEX BARTI — És un espectacle de titelles per adults de la mà d'un extraordinari Alex Mihailovski. D'un petit piano de cua "surt" Barti, que es mou amb desinvoltura i fins i tot un cert desvergonyiment. Toca el piano, la guitarra i es passeja entre el públic sense timidesa.  Jo no sóc massa de titelles, però vaig quedar bocabadat per la qualitat de l'espectacle que no queda limitat per les habilitats del titellaire; hi ha gags molt bons que el fan passar per sobre d'un espectacle simpàtic.
          AMBULANTIS — Aquesta és una peça de les anomenades "multidisciplinar" de creació col·lectiva dels seus intèrprets i dirigida per Anton Coimbra. Ens parla de les persones que s'han hagut de traslladar dels seus llocs d'origen i ho fan amb veus gravades i projeccions. És un teatre fosc que a mi no m'entusiasme, però jo anava amb dos néts meus grans i els va encantar. Em va recordar el Teatro de los Sentidos que es fa al Polvorí.
          EL SOPAR — Monòleg de Núria Corominas on una noia tot sopant es queixa que la seva mare ja no fa mitja i es passa les hores pedalejant en una bicicleta estàtica. Filosofa sobre el capitalisme i tot un seguit de temes que sembla té pendents amb ella mateixa... o potser amb la seva mare, que no apareix en escena. Em va semblar fluixa.
          LA INVERSEMBLANT PERIPÈCIA... — Comèdia de Sílvia Navarro, dramaturga que ens té acostumats a l'excel·lència amb les seves obres curtes, com Rest In Pis. Aquí el protagonista atura el cotxe viatjant pel desert de Califòrnia perquè el seu gos baixi a fer un riu (m'encanta aquesta expressió que feia servir el meu pare) i ell ensopega i es dona un cop al cap. Es desperta en una mena de bar i descobreix que és un món paral·lel. John Lennon encara és viu i fins i tot Ringo Starr ha aprés a tocar la bateria decentment...
          WELCOME TO BERLIN — Dramatúrgia, direcció i interpretació de Núria Deulofeu i Jaume Viñas. Sembla que això havia de ser una webb-sèrie, però es va quedar aquí. Una parella que, tot i rondar la trentena, no poden viure junts per falta de pasta, es troben en una disjuntiva: ella acaba de rebre una beca per anar a treballa a Berlín. En 24 hores han de decidir que fan amb el seu amor.
          S'ha acabat el Festival Píndoles. El meu balanç és positiu i com és natural amb 18 obres hi ha hagut de tot; descobriments importants i alguna decepció, però compte que això és molt subjectiu. Jo hi he anat acompanyat de persones de la meva edat (més a prop dels 80 que dels 70) i amb néts meus (per sobre els vint) i ha estat molt interessant perquè les valoracions han estat molt diverses. Això és bo, com és bo que la gent jove vagi al teatre.
Acabo; tenia certs recels en quant a la ubicació. Mea culpa. Ha estat un encert que a més ens ha permès descobrir recons del Castell de Montjuic que habitualment no es coneixen.

15 de juny 2018

Píndoles, Festival de Microteatre, Jornada II

PÍNDOLES, FESTIVAL DE MICROTEATRE
(al Castell de Montjuic)






JORNADA II

          La segona jornada del festival ha transcorregut tranquil·la, sense pluja i com ja ens tenen acostumats els organitzadors amb puntualitat i bona organització. Deixo el meu breu resum del que s'ha vist.
          A PROPÓSITO DEL MIEDO A VOLAR — És una comèdia de Jordi Diamant on aborda el tema de la aerofòbia. El protagonista que ha d'afrontar vuit hores d'avió va cagat des del moment d'asseure's al seu lloc, però la trobada inesperada amb una vella amiga li desperta la imaginació amb tota mena de fantasies i somnis eròtics.
          AQUEST SOL HI ÉS PER A TOTS — Teatre testimonial i de denúncia basat en casos reals on els diàlegs estan extrets de les converses telefòniques entre els ocupants d'una pastera i les autoritats italianes i malteses, en que s'espolsen responsabilitats, dient que estan més a prop d'un país o d'un altre. Dramatúrgia de Martí Costas que deixa una bona sensació de teatre denúncia ben fet, però un regust amargant pel que està passant al que abans es deia Mare Nostrum.
          DOCUMENTO 17 — És un espectacle sense text, una performance com de circ, però amb poc circ. "La dificultat que apareix entre el circ i el signifiat: el voler transmetre alguna cosa a traés de gestos fora del comú, on l'habilitat pot sobreposar el missatge o ser-ne l'únic contingut". Jo no vaig entendre el que deia el programa ni el que veia a l'espectacle.
          JO DESCONEGUT — Una idea dramatitzada per Òscar Domínguez, lletres d'Irene Garrido, música de Josep Ollé i direcció de Jordi Cid. Un musical de petit (petitíssim) format on dos desconeguts, dona i home, que viuen en llocs, temps i cultures diferents, es comuniquen sense veure's a través d'escrits que els van apareixent damunt dels seus escriptoris. Música molt interessant ben interpretada per Mariona Ginés i Òscar Domínguez.
          PARLA'M — És una comèdia en que una dona viu una fantasia on la seva parella és un maniquí del Corte Inglés. Al cap de cinc minuts ja fa aigües (l'obra, no el maniquí) i s'acaba amb un desenllaç que no se sap si és una gràcia o una boutade.
          LA SOLITAD DE L'U — Per a mi la joia del festival, obra de la que ja s'havia fet una lectura al Teatre Lliure. És una peça de denúncia de la ignomínia que va sofrir la gent pacífica que defensava el dret a decidir el dia 1 d'octubre del 2017. L'autor, Sergi Belbel, l'ha plantejat hàbilment amb només dos personatges, els dos vestits de negre, sense res més. L'un el jove eixerit és un policia encuirassat i l'altra una mestre de mitjana edat defensant la seva escola. Magnífiques actuacions d'Alejandro Bordanove i Concha Milla.
          Fins aquí la segona jornada. Reitero les felicitacions als organitzadors que fan que el festival camini com si fos fàcil.

11 de juny 2018

Píndoles, Festival de microteatre 2018

PÍNDOLES, FESTIVAL DE MICROTEATRE
(al Castell de Montjuic)




JORNADA I

          Aquest any el Festival Píndoles ha canviat d'ubicació; se n'ha anat a Montjuic, al Castell, fortalesa datada de la meitat del segle XVII i des de on el 1842 es va bombardejar Barcelona i alguns avui ho voldrien tornar a fer... però deixem-ho aquí que ara volia parlar de teatre. Un escenari magnífic, avui propietat de l'Ajuntament i que val la pena visitar.
          Al pati d'armes és on trobem el cor del Festival, amb el lloc de recollida d'entrades i el centre logístic des de on ens van repartint cap on es faran les sis obres del dia, descobrint recons que d'altra manera mai coneixeríem. Faig un repàs de les peces que s'han vist aquesta primera jornada.
          EL CRUCE — És un espectacle sense text i de manipulació d'objectes. Coneixeu el Tangram? És un joc xinès que consisteix a formar siluetes de figures amb la totalitat d'una sèrie de peces geomètriques. Utilitzant aquest joc, Paco Hernández Falcón ens parla d'una cruïlla que sembla no tenir sortida. Manipulació d'objectes en estat pur, però amb un valor afegit curiós. Les onomatopeies a base de sorolls, xiulets i altres sons que l'autor ens ofereix mentre manipula les peces. A destacar una música molt interessant de trompeta que no consta als crèdits. A mi m'ha fet pensar en Chet Baker, l'intèrpret nordamericà, però no he era.
          L'ARTICLE — Idealisme versus pragmatisme? Sí, doncs un jove periodista es queixa al director que acaba d'escriure un article molt interessant sobre el "procès", però el redactor en cap li han censurat. S'estableix una dialèctica sobre pragmatisme no massa convincent, i al final la peça acaba en una mena de concert de guitarra. Peça molt confusa de Teresa Petit.
          RRHH — És una comèdia de Lara Díez que ens parla d'un procés de selecció de personal. La cap de Recursos Humans (RRHH) entrevista a la candidata al lloc de treball, que vol la feina sí o sí, necessita la feina. La cap de RRHH d'altra banda està fins a la patata d'aquell treball amb tests impossibles i preguntes absurdes. La peça llisca àgil mitjançant el recurs dels pensaments en veu alta, absolutament contraris a les respostes. Obra divertida i intel·ligent. Llàstima que les veus gravades dels "pensaments" eren pràcticament iguals i confonien als espectadors.
          DUEL — És una obra de Juanjo Marín on veiem a dues persones, dos "tiradors" que s'enfronten en un combat d'esgrima decisiu, un duel a floret, un duel que a més serà també verbal, doncs a mida que avança apareixen parts de Cyrano de Bergerac fins a obres recents com Star Wars. Molt bona idea, un plaer escoltar segons quins textos i visualment un espectacle molt gratificant. Bravo!
          DUÉRMETE NIÑO — És una comèdia de Xavi Àlvarez i Anna Prats, responsables de la dramatúrgia i a la vegada intèrprets de l'obra. Una parella de pares novells segueixen fil per randa el mètode Estivill (llibre en mà) perquè el seu nadó dormi. Quan el bebè no plora, estan preocupats perquè un nadó "ha" de plorar. És dura la vida de pares novells.
          DOS PÁJAROS DE UN TIRO — És un thriller de Pablo Macho Otero amb una trama un pèl confosa on hi intervenen un convicte que sortirà en llibertat vigilada, un petit narco i un policia. Com a trama policíaca penso que no té massa interès.
          Fins aquí la primera jornada. Felicitats als organitzadors que fan que el festival funcioni com un rellotge du quars. Els seus esforços els costa; s'hi deixen la pell i els veus anar tot el dia de cul amunt i avall, però això sí, sempre amb un somriure als llavis.
          Qwerty

29 de maig 2018

CABARET 13

CABARET 13
(al 13 de Poeta Cabanyes)




          Al Poble Sec de Barcelona hi ha el carrer Poeta Cabanyes en honor al bard vilanoví de principis del XIX però, coses de la fama, de seguida va ser més conegut per ser el carrer on va néixer Joan Manuel Serrat o perquè hi ha el Quimet i Quimet, més que un bar una bodega amb pedigrí. Però també hi ha un local conegut dels malalts de teatre: el 13, naturalment al número 13 del mateix carrer.
          El 13 és el local d'assaig del ballarí, coreògraf, actor i director Roberto G. Alonso, aquest home irrepetible capaç de crear un espectacle de revista per a infants, o el show d'inauguració del nou Molino. I que s'hi fa en un local d'assaig? suposo que assajar, però a més, cada dilluns entre les nou o un quart de deu del vespre s'hi pot veure un espectacle de cabaret, sí, de cabaret com els d'abans, cabaret "canalla" on a l'entrada et poden venir a rebre un parell d'actors abillats amb frac, barret de copa, calçotets bossa de pipes (Simpson style), mitges de malla i sabates de taló.
          Bona entrada que ja et situa i et deixa clar que no assistiràs a una representació del Llac Dels Cignes de Txaikovski. L'espectacle se'l carrega a l'esquena el propi Roberto, hiperactiu, que no para d'explicar històries, des de com van transformat el local per convertir-lo en un d'equiparable als millors de Las Vegas... o demanant forts aplaudiments per un dels seus col·laboradors més que res perquè no li vagi a donar la vara perquè li sembla que no l'han aplaudit prou.
          I així va avançant l'espectacle, sense oblidar la crítica social i política del moment, sempre en clau de conya mordaç, posant-se amb els partits que manen, que roben, que empresonen o envien altres polítics al exili, tot dit amb el més gran desvergonyiment, sense fer embuts, ocupant el lloc dels antics bufons de la cort.
          Totes les històries venen acompanyades de números de ball, amb coreografies més o menys descarades o suggerents on , naturalment, la interacció (desitjada o no) amb el públic és important, però que ningú s'amoïni ni s'espanti; com deia el showman anglès Kenny Everett: "tot fet amb el millor gust possible". Hi ha gags molt bons que no penso explicar per no fer putades (spoileres en diuen ara?).
          Acompanyen al Roberto, Carme Milán i Davo Martíndos actors i ballarins que, com el "jefe" es vesteixen i tansvesteixen de mil maneres. La roba és important en l'espectacle de cabaret. També i col·labora Victor Peralta i no hi pot faltar el Joan...!!! (els punts suspensius i admiratius es corresponen al crit que li fa el Roberto de tant en tant perquè surti a l'escenari i contesti preguntes... o jo que sé.
          Aneu-hi, encara que no sigueu de cabaret, o us pensàveu que no ho éreu, però espavileu-vos que les entrades volen. Ahir el local estava quasi ple exclusivament de col·laboradors de la revista digital Teatre Barcelona, les seves parelles i amics d'aquest món màgic que és el del teatre. Ens ho hem passat molt bé, hem rigut i hem brindat amb un licor que ens ha ofert la casa i, com no podia faltar, ens hem fet la foto amb la companyia.



27 de maig 2018

OPUS

OPUS
(al Teatre Lliure)





          Ahir i avui el Teatre Lliure ens ha ofert un d'aquells espectacles als que ens està acostumant la direcció, peces de categoria, internacional i d'alt nivell, d'aquells que sense el suport d'un govern i/o un festival difícilment veuríem. Opus, creació de Yaron Lifschitz, amb la companyia Circa i la col·laboració dels Quatuor Debussy. Un cartell de pes.
          Faig un parèntesi per dir que ni el circ ni la dansa són la meva debilitat. No sóc un habitual ni de l'Ateneu de Nou Barris ni del Mercat de les Flors. Tot i així m'he fascinat amb La Veronal o El Baró d'Evel. Continuo.
          Opus és un gran espectacle on es combinen les acrobàcies —d'una execució insuperable— amb la música servida per un indiscutible quartet, el Quatuor Debussy. Així es fusionen les dues disciplines: els deu acròbates movent-se inspirats per la música de Xostakóvitx, però no per la música més "amable" del músic rus, com els vals núm. 2,  sinó pels seus quartets de corda, potser les partitures més complicades i trencadores. No en va es diu que Beethoven i ell són els putos amos del quartet de corda.
          Aquí els  Quatuor Debussy ens han fet una demostració de qualitat poc comuna arrencant dels quatre instruments de corda un so perfecte, equilibrat, homogeni, que per a mi és la cosa més difícil del món.
          En quant als deu acròbates, cinc dones i cinc homes, també han brillat a un nivell altíssim, forts, àgils flexibles, molt ben conjuntats entre ells, amb moviments entrellaçats executats a voltes amb rapidesa, segons com amb una calma quasi impossible.
          De conya, no? Doncs no. Jo ho he trobat una mica repetitiu. Segons el programa "Opus explica les complexes relacions entre l'individu i el grup, entre el decurs de la història i els dictats del cor, entre la tragèdia i la comèdia..." i a mi, sincerament, tot això no  m'ha arribat i m'he quedat amb un concert magnífic i uns exercicis gimnàstics brutals, però en cap moment se m'ha posat la pell de gallina, ni he sentit corrent elèctric per l'espinada, ni m'he emocionat. Potser tenia mal dia o, com he aclarit al principi el circ no és el meu fort. Tot i així felicitats per portar espectacles d'aquesta categoria que només es poden veure de tan en tant.

25 de maig 2018

REQUIEM FOR EVITA

REQUIEM FOR EVITA
(a La Seca)




          Maria Eva Duarte de Perón va ser la dona del mandatari argentí Juan Domingo Perón i per motius que desconec —potser va morir massa jove o hi ha gent a qui agrada el populisme i tenir mites— va ser quasi elevada als altars. L'any 1978 Andrew Lloy Webber i Tim Rice van estrenar un musical amb el seu nom a Londres. Assolí un gran èxit i es mantingué en cartell fins a les 2.900 representacions. Jo recordo haver-lo vist el 79 o el 80, i em va impactar molt, cosa que avui potser ja no em passaria; el pas de 40 anys és una prova més forta que la del cotó fluix.
          Jordi Prat i Coll ha tingut la idea de recuperar el personatge —no és la primera vegada— en mans de tres ximples que adoren a Evita i es reuneixen una vegada al mes en un local per sopar i honorar-la i fins i tot dedicar-li una mena de missa profana, tot en clau de musical.
          El que passa és que la història té poc gruix. Després de cantar una pila de vegades Don't Cry For Me Argentina i algun tema més del musical, s'ha hagut de recórrer a altres tonades, des d'una copla de la Concha Piquer, fins a un de Els Misérables, i alguna cosa més. A mi m'ha semblat pobret malgrat que els intèrprets ho han fet molt bé.
          Penso que l'Anna Moliner i el Jordi Vidal són del milloret del nostre cartell per a musicals; interpreten bé com a actors i a l'hora de cantar saben matissar entre els pianos i els fortíssimo, cosa que és un bé escàs. Andreu Gallén, el pianista s'ha carregat la part instrumental a l'esquena sense defallir.
          Doncs què és el que no m'ha acabat e convèncer? A part de la història que ja he dit que he trobat fluixeta, per començar, cantar amb micro en un teatre petit com La Seca; la sonorització se'ls ha escapat de les mans amb moments que saturaven brutalment. Això del micròfon inalàmbric és molt delicat (per no dir fill de puta) i més ara que ens estem acostumant a l'equipament d'algun teatre que utilitza el sistema GPS i la veu "surt" d'allà on és l'actor. Els arranjaments tampoc m'han semblat massa creatius, doncs s'ha abusat d'arpegis que ha fet sonar moltes parts "antiquades". També penso que tan els espectadors com els intèrprets ens mereixíem un bon piano acústic, doncs el Roland amb que s'ha fet l'espectacle sonava com el cul i avui hi ha teclats que sonen molt bé; tot i així on s'hi posi un piano de veritat...
          El públic ha sortit molt content i ha aplaudit a cor que vols, cosa de la que me'n alegro. Jo ahir anava amb una néta de 21 anys i al sortit m'ha comentat "però, la història d'aquesta pava, avui a qui l'interessa?" i he pensat que potser tenia raó.

20 de maig 2018

Hola Federico

HOLA FEDERICO
(a Cal Granotes d'Igualada)



          A Igualada últimament anem forts culturalment parlant. S'estan fent moltes activitats d'aquest tipus i avui n'hem tingut una altra dins del cicle De Pell Sensible que es fa a l'adoberia de Cal Granotes, un edifici industrial del segle XVIII avui convertit en museu.
          Hola Federico és un monòleg musical d'Assumpta Rojas basat en el llibre de l'Antonina Rodrigo: García Lorca en Cataluña, i hem aprofitat que el novembre del 1935 Margarida Xirgu va protagonitzar YERMA al teatre de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, on hi va estar present l'autor granadí, programant aquesta representació.
          De tots és conegut la personalitat seductora de Federico García Lorca, home simpàtic, bon conversador de paraula fàcil, recitador incomparable, culte, pianista... de grans tot voldríem ser García Lorca... si no l'haguessin assassinat quan era massa jove. Fins on hauria arribat García Lorca si hagués viscut una vida normal? Nascut el 1998, en condicions normals hauria pogut viure fins ben enllà del 1970, però Espanya és un mal país per viure-hi poetes.
          Assumpta Rojas ha desgranat la història de García Lorca i la seva relació amb Catalunya de la mà de Salvador Dalí i la seva germana. Recita algun poema, canta alguna de les coplas apreses de les minyones de la seva infantesa. Hi ha una frase lapidària on pregunta que hauria sigut dels señoritos andalusos sense les seves minyones. Sort en van tenir que a través d'ells van aprendre a connectar amb la seva terra.
          A l'espectacle hi he trobat a faltar la música en directa. Un guitarrista en comptes de la música enllaunada, així com també una mica més de gruix en els textos. M'ha semblat mancat de la profunditat que es mereix el poeta andalús.
          Tot i així ha arrancat forts aplaudiments del públic assistent a Cal Granotes. Nota negativa: una persona a mig espectacle ha obert el mòbil i ha començat a fer nosequè, enviar missatges o jugant a qualsevol cosa... ha estat impactant, especialment per ser persona fortament vinculada a la cultura igualadina. Hauria de saber que al obrir un mòbil destarota als que estan damunt l'escenari, que veuen una cara il·luminada per una llum verdosa, com si una mòmia hagués ressuscitat de repent entre el públic. Fins quant haurem d'aguantar tanta incapacitat?

19 de maig 2018

Esmorza Amb Mi

ESMORZA AMB MI
(a la Sala Beckett)




          Esmorza Amb Mi és una obra complicada; ni planteaminto, ni nudo ni desenlace  ni històries. El que estan fent a la Beckett Los Montoya funciona amb paràmetres diferents. Segons com la podríem titllar d'una obra coral, d'aquelles en que els diferents personatges es van entrellaçant entre ells, al estil de la peli Short Cuts de Robert Altman, però la diferència és que en aquesta obra de teatre només hi ha quatre actors, o sigui que més que coral és un quartet
          Tot i així, les vides d'aquests quatre joves s'entrellacen, i de quina manera. El desamor hi és present tota l'estona, tema que l'Ivan Morales ja va tocar amb encert a Sé De Un Lugar. Tenim la Natàlia que s'ha enrotllat poques vegades amb el Salva; una relació poc (gens) profunda. El Salva és músic, admirador de Burt Bacharach, però la seva producció és una merdaca i no va massa més enllà d'un jingle publicitari que ha cantat la Carlota, novia del Sergi, fisioterapeuta que tracta la Natàlia després d'un accident de trànsit...
          Amb aquest vímets Ivan Morales trena un cistell en que hi fa cabre tristesa, desamor i mitjania, on els quatre personatges queden entrellaçats entre ells i on no tot és el que sembla. Abans de l'accident la Natàlia estava filmant un reportatge sobre el desamor; vaja, home, justament sobre el desamor. Els personatges són tots uns immadurs (emocionals)? La meva àvia, que era una dona molt sàvia, deia que "qui no té un nap té una col". El problema aquí és que a més de naps, tots tenen cols. Com podeu veure, la cosa és complicada i trista.
          L'obra, però, és fascinant per diversos motius. Per començar la posada en escena, espectacular, doncs només d'entrar ens trobem amb una grada circular, molt escalonada que a mi em va transportar en una sala d'autòpsies de facultat de medicina. La música n'és protagonista —jo tot el que he vist de l'Ivan Morales ha tingut música protagonista— i la il·luminació encara més. Tan l'escenografia com la il·luminació venen signades per Marc Salicrú: un fort aplaudiment per a ell, doncs aprofitant l'especial muntatge, Salicrú ha dissenyat una il·luminació boníssima, agressiva, de llums contra els espectadors però, no sé com s'ho ha fet, sense agredir al públic. El resultat ha estat espectacular.
          Les actuacions molt bones, cadascú en el seu paper, des del fisioterapeuta dient estupideses citant Confuci contínuament, fins a la seva novia embarassada (no importa de qui), dubitativa i "carallota". Anna Alarcón, Andrés Herrera, Mima Riera i Xavi Sáez estan els quatre excel·lents i s'ha de dir que no hi ha cap paper "de lluïment" en el sentit d'aquell moment àlgid que dispara els focs artificials. Ivan Morales els ha mantingut a tots en el to exacte, dirigint-los magistralment. No us la perdeu, i si d'entrada no acabeu d'entendre el que està passant, no us amoïneu. Deixeu-vos fascinar per la màgia (trista) del que esteu veient.
          P.D. La Mima Riera està embarassada; no molt però sí una miqueta, i guapíssima. A la majoria de dones els prova l'embaràs, i m'agradaria saber si l'Ivan la va triar pel seu estat físic, o volia fer l'obra amb ella i al quedar-se prenyada va adaptar la peça.

12 de maig 2018

Othello

OTHELLO
(al Teatre de l'Aurora)




          Jo sóc un gran admirador de W. Shakespeare. Possiblement m'heu sentit a dir alguna vegada que el bard, per a mi, és com el porc: d'ell s'aprofita tot, però... de les sever obres, les que més m'agraden són les que hi surten els personatges més dolents, motiu pel qual tinc un gran respecte per l'obra Shakaspeare's Villains, d'Steven Berkoff.
          Ricard III, Titus Andronicus, Macbeth... són peces on la dolenteria hi és molt present, i a Othello, l'obra que hem vist i encara veurem aquest cap de setmana al Teatre de l'Aurora d'Igualada a càrrec de Les Antonietes, no hi falta. Iago és un mala peça. Està per demés explicar l'argument de l'obra, coneguda (suposo) per tothom.
          Oriol Tarrason, director de la companyia i d'aquest Othello en particular ha fet algunes "maleses" que jo aplaudeixo. A l'obra original hi surten tretze personatges més una pila de secundaris com senadors, mariners, militars... Doncs ell ho ha reduït a tres. Othello, el general de la república de Venècia, Desdèmona, la seva enamorada esposa i Iago, el servidor i confident mala peça. D'aquesta manera s'ha pogut convertir l'obra en un relat de petit format, apte per a tots els teatre del país. Othello en versió completa, avui només es pot veure a les seus de la Royal Shakespeare Company a Stratford o al National Theatre i al Barbican de Londres.
          El text, però, continua sent una meravella. Tarrasón s'ha trencat les banyes escollint, sense ser infidel, com Desdèmona, els trossos més convenients, respectant gran part dels recitats originals. Ha fet algun canvi, com en la personalitat de Desdèmona, convertint-la en una dona més madura, que potser vist amb ulls de segle XXI l'ha fet més creïble, menys "virginal", però igualment enamorada.
          L'escenografia és molt simple, quasi res. Un espai blanc amb un faristol on Othello al principi ens explica als senadors de Venècia (nosaltres, el públic) la campanya de la que acaba d'arribar i els seu matrimoni, i al fons una taula baixa, res més. A les parets teles blanques. Al col·loqui posterior Tarrason ha explicat que volia que els espectadors veiéssim als intèrprets com a cobais dins una gàbia experimental on algú els manipulava. Penso que ha aconseguit l'efecte buscat
          També s'ha reservat alguns efectes força espectaculars, que no desvetllaré, i en conjunt ha quedat una obra rodona d'una durada d'hora i vint. Ho esmento perquè al Teatre de l'Aurora, en col·laboració de professors d'institut hi porten alumnes, una iniciativa lloable que acosta a aquests estudiants als clàssics imprescindibles de la cultura, sense abocar-los a una marató de més de tres hores.
          Annabel Castan, Òscar Intente i Arnau Puig (per ordre alfabètic) han estat molt convincents en els seus papers de Desdèmona, Othello i Iago i han arrencat forts aplaudiments acabada la funció i, sorpresa, gran part del públic s'ha quedat al col·loqui posterior amb l'equip de Les Antonietes. Una nit rodona.

10 de maig 2018

Aquests Cinc Anys

AQUESTS CINC ANYS
(al Maldà)




          ¿Perquè The Last Five Years (Els Últims Cinc Anys) s'han convertit en Aquests Cinc Anys? Ho ignoro. Potser per aquella "cosa" que passa en aquest país on Some Like It Hot es converteix a Con Faldas Y A Lo Loco. Però al final això no és el més important.
          Aquest és un musical de petit format: només dos intèrprets i una formació instrumental breu en la seva formació original: piano, guitarra, baix elèctric, dos cellos, celesta, campana tubular i violí, vuit instruments en mans de sis intèrprets, on la part del lleó se l'emporten el piano i el cello.
          Petit format però gran en creativitat, Jason Robert Brown per aconseguir el que busca la seva dramatúrgia utilitza tots els estil musicals que l'interessen (i que domina) pop, jazz, latin, rock, klezmer —un dels protagonistes és jueu—, folk... perquè a més de compositor és el dramaturg (història), lletrista (paraules) i arranjaments musicals. Les obres de Brown, i aquesta en particular, demanen una àmplia gama vocal que obliguen a matisar, una de les coses més difícils dels musicals de petit format on la gran orquestra no ho tapa tot.
          Explicat tot això vaig al que hem vist avui al Maldà, i crec que s'han comés alguns errors de base. Micrar els intèrprets en un local tan petit o no controlar la sonorització que en alguns moments, massa, s'ha saturat i "feia saltar" les orelles. Un altra error, per a mi, ha estat escollir piano i violí davant la tria de només dos instruments. Penso que el cello, per la seva tessitura molt semblant a la veu humana hauria estat una molt millor opció; no oblidem que en la obra original de cellos n'hi havia dos.
          En quant a interpretació, penso que Marc Vilavella, director, Anna Herebia, de la que he vist coses excel·lents i Marc Flynn, han pecat d'optimistes. Aquesta és una obra molt difícil que penso que els ha anat una mica gran. Això no és Carousel o The Sound Of Music, musicals plens de cançonetes fàcils i resultones. la generació de Jasson Robert Brown o Andrew Lippa no es caracteritzen precisament per la seva senzillesa i facilitat d'interpretació.
          Menció apart vull fer del pianista Gustavo Llull que s'ha carregat la peça a l'esquena sense defallir. Sempre he admirat aquests pianistes que són capaços d'aguantar sense despentinar-se hora i vint d'espectacle i sense baixar ni un moment la qualitat de la seva interpretació. Jo quan sigui gran vull tocar el piano com ell.