16 de juny 2019

A CASA

A CASA
(a La Gleva)




          Si la memòria no em falla, fa dotze anys al Teatre Romea —que faríem sense el Romea?— vàrem veure una cosa extraordinària de Tony Kushner: Homebody/Kabul. Aquí vaig descobrir aquest dramaturg extraordinari, doncs carallot, em vaig perdre l'Àngels a Amèrica que va fer en Flotats en la inauguració del TNC.
          Ara, a La Gleva hem recuperat una part d'aquesta obra de la mà del mateix director, Mario Gas i de l'actriu que va fer el primer monòleg de la peça: Vicky Peña. I haig de dir que he tornat a flipar pel text, per la interpretació i per la direcció.
          Les sensacions que t'arriben en una funció teatral poden ser moltes i diverses: et pots divertir, et pots emocionar, et pots avorrir i fins i tot et pots emprenyar i cagar-te amb la mare que els va parir, però n'hi ha una (de sensació) que és "la sensació", quan l'obra t'engrapa, habitualment per l'estómac, se t'emporta i no et deixa anar. Malauradament no passa massa sovint. M'ha passat amb Kushner, amb Mouawad, amb Mammet i encara em passa amb Shakespeare...
          A CASA, és el títol de la primera part d'aquest Kushner que es fa ara a La Gleva, un monòleg potent i molt difícil que la complicitat de Gas i Peña han portat a altures estratosfèriques. Poc més d'una hora on la capacitat de l'actriu et fa oblidar la incomoditat del seient on has aposentat el teu humil i martiritzable cul.
          Kushsner, un home que s'autodefineix coma a jueu, homosexual i antisionista va escriure aquest text com el monòleg on una dona s'imagina viatjant al Agfanistan per fugir de la seva insatisfacció, de l'avorriment del seu home, de la falta de comunicació amb la seva filla... Més endavant ho va ampliar amb la segona part, però el que se'ns ofereix ara a la Gleva és només el monòleg inicial.
          La Gleva és un teatre molt petit i l'escenografia d'Antoni Belart és molt adient: només una taula i dos sillonets. Res ens distreu de la magnífica interpretació de Vicky Peña que diu amb autoritat paraula rere paraula el text magnífic de Kushner on no hi sobra ni un adjectiu i no hi falta cap verb. És una lliçó magistral de com s'escriu un monòleg i de com un director orienta a la seva actriu perquè les paraules flueixin amb naturalitat, tan i tan ben dites, que els que les escoltem ens sembli que tot és molt fàcil.
          Avís per a navegants; estarà en cartell fins el 30 de juny. No sigueu carallots i us la perdeu, l'hàgiu vist o no. És una d'aquelles peces imprescindibles.

15 de juny 2019

PINDOLESFEST 2019

PINDOLESFEST 2019
(al Castell de Montjuic)




          Un any més hem gaudit del @PindolesFest, el festival de teatre breu en espais vius. Si no m'equivoco, ja portem cinc temporades. Jo els he seguit anys rere anys des del seu començament, i em considero un addicte, per molt motius. Per començar perquè m'agrada el teatre. Després perquè m'agrada la gent que innova, i per acabar, perquè és una festa i s'ha de ser molt carallot perquè no t'agradi la festa.
          Cada any he fet la ressenya al meu blog del que he vist en els dies del Píndoles, però aquest any no ho faré. I això? No, no us penseu que he rebut una trucada de gent important, com el president en funcions Sánchez perquè no ho fes. O una trucada de la Colau per dir-me el que puc o no puc escriure. Res de tot això.
          El que passa és que aquest any hi he participat més activament. Vaig escriure una obra, inconscientment la vaig enviar i el comitè de selecció més inconscientment que jo me la va seleccionar. Per tant no em sembla ètic ressenyar i fins i tot criticar les peces que s'hi han fet sent part.
          És per això que a continuació ressenyo les obres que s'hi han fet, autors, directors i intèrprets, així en queda constància al blog que, digue'm-ho tot em fa de memòria perquè, sigue'm clars, l'edat no perdona.

DIVENDRES 7 DE JUNY

          GUARDAR LA ROBA — Dramatúrgia: Martí Costa. Direcció: Clara Manyós. Intèrprets: Martí Costa i Berta Pipó. 
          HIDRÀTICA — Dramatúrgia: Nicoletta Bataglia i Iván Tomasevic. Direcció: Rubén Rio. Intèrpret: Nicoletta Battaglia. 
          JOLIE — Dramatúrgia i direcció: Roger Vidal. Intèrpret: Sara Ruiz. 
          CASA — Dramatúrgia: La Malavella. Direcció: Francesca Vella. Intèrprets: Maribel Martín, Miguel Muniente i Víctor Vela. 
          LONGING FOR #1 — Dramatúrgia, direcció i intèrpret: Giulia Spattini. 
          MY HEART WILL GO ON — Dramatúrgia i direcció: Rosa Molina. Intèrprets: Josep De Font, Marina Font i Raül Tortosa. 
          VETE A APRENDER A AFRICA — Dramatúrgia: Raquel Fradera. Direcció: Raquel Fradera i Àngel Sardá. Intèrprets: Eva Cailà, Anabel Riquelme i Oswaldo Martín.

DISSABTE 8 DE JUNY

          QUAN CAU — Dramatúrgia i direcció i intèrprets: Bel Carruana i Azucena Momo. 
          TOT INCLÒS — Dramatúrgia i direcció: Jordi Centelles. Intèrprets: Esster Cort i José Pedro García. 
          VEUS — Dramatúrgia: Josep M. "Kabrota" Ribaudí. Direcció: Marc Torrecillas. Intèrpret: Marc Barbena. 
          LA NOIA DE LA BENZINERA — Dramatúrgia i direcció: Aina de Cos. Intèrprets: Lucia Sánchez i Neus Cortés. 
          MARGARITA — Dramatúrgia i interpretació: Irene Minovas. Direcció: Héctor Rull. 
          MENTRESTANT TU I JO QUÈ FÈIEM — Dramatúrgia: Elisenda Coll. Direcció: Beatriz Bonet, Elisenda Coll i Jordi Samper. Intèrprets: Montse Folgado i Margarita Ponce. 
          SWINGABADY CINETUNES — Dramatúrgia, direcció i interpretació: Jim Rek.

DIUMENGE 9 DE JUNY

          COM SI ET TINGUÉS AL COSTAT — Dramatúrgia i direcció: Sadurní Vergés. Intèrprets: Ignasi Guasch i Laura López. 
          FRONTERA — Dramatúrgia: Antonio López. Direcció: César Barió. Intèrprets: Olga Goded, Alda lozano i Conchita Piña. 
          PETJADES — Dramatúrgia: Companyia pau Palaus. Direcció: Pau Palaus i Adrian Schvarzstein. Intèrprets: pau Palaus i Manu Barandiaran. 
          BÈSTIES D'EDUCACIÓ PRIMÀRIA — Dramatúrgia i direcció: Juan Ramón Gironés. Intèrprets: Begoña Miranda, Kedar Levi i Joan Ramón Gironés. 
          FEBRE VIRAL — Dramatúrgia i direcció: Anna Colell. Intèrpret: Sas Martínez. 
          PUCES CIRKUS MONER — Dramatúrgia i interpretació: Teia Moner. Direcció: Miquel Espinosa. 
          Això és tot. Un cap de setmana fantàstic on el públic s'ho ha passat molt bé. Una organització mil·limetrada (enhorabona equip Píndoles) que ha fet funcionar tot el muntatge com un rellotge suís, i molt bon rotllo excepte algú que té el caràcter atapeït i tirant a cargolat, però ningú li fa ni puto cas. La gent està per divertir-se i no per bajanades.
          P.D. Espero que em disculpareu que hagi posat com a foto de l'encapçalament la de la meva obra. Em sembla que d'això en diuen amor de mare (segurament de pare, en aquest cas).

13 de juny 2019

NEGRATA DE MERDA

NEGRATA DE MERDA
(al Tantarantana)




          Yasmina Reza és dramaturga francesa i d'orígens força barrejats que com a autora va sorprendre a mig món amb l'estrena de la genial Art a París l'any 1959, quan tenia 35 anys (ella). Des d'aleshores l'obra no ha parat de rodar pel món. El 2007 va tornar a impactar amb Le Dieu du Carnage, aquí traduïda com Un Déu Salvatge, una peça on un nen a l'escola agradeix a un altra i, si no recordo malament li trenca una dent. Estic parlant d'infants de quatre o cinc anys, però els pares munten un pollastre que se'ls escapa de les mans.
          Ara, a la dramaturga Denise Duncan se li ha acudit escriure una peça teatral on la trama és quasi la mateixa  del Déu Salvatge i a partir d'aquí és inevitable allò de les comparacions que, tal com va dir el filòsof o el sant pare, no ho recordo, són odioses. Aquí una nena li diu a un company de preescolar "negrata de merda" i l'ofès (?) és un vailet d'Angola adoptat i sí, és negre. Aleshores els pares agreujats munten un sidral que, com en l'obra francesa, se'ls escapa de les mans.
          El problema, al meu entendre, és que l'obra també se li escapa de les mans a la Duncan, començant per copiar la idea i després sent incapaç de trobar una sortida mínimament creïble i, és clar, l'obra vessa per totes les costures. Les actituds dels pares són  molt poc versemblants. Hi ha moments en que sembla que un dels progenitors es reuneix amb la mare "contraria" en un bar on et deixen l'ampolla plena per anar-te servint tu —jo que ja sóc vell i n'he voltat molts de bars, mai n'he trobat cap d'aquests— i se la vol lligar, i l'altra sembla que es deixa... més tard munten un picnic... mentrestant hi involucren a una periodista que vol gravar un reportatge... M'aturo perquè penso que res funciona, i em sap greu dir-ho tan cruament.
          Ara em posaré pedagògic, tot i que no em correspon i només vull donar una opinió sabent que em foto en un camp de cols. Jo he anat a veure l'obra perquè havia llegit crítiques que la deixaven molt bé, la majoria de 8 punts sobre 10; cap referit la semblança amb la de la Yasmina. Últimament estic notant una mena de moviment tendent  a sobrevalorar les obres que tenen uns elements aliens a la qualitat: fetes per dones, interpretades per dones, comptant si tenen més minuts les actrius que els actors, com allò que fan els que cronometren els futbolistes, "tenir minuts", si als teatres públics les obres "de i amb" dones les fan a les sales petites o a les grans. Jo haig de dir públicament que n'estic fins a les boles (les meves) de tanta tonteria. La igualtat no l'aconseguirem fent el ruc, s'aconseguirà el dia que es digui que la Yasmina Reza és una dramaturga de puta mare, i el fet que sigui dona o home sigui secundari. L'important serà saber on va estudiar i quins mestres va tenir, quin va ser l'entorn cultural que va viure per arribar a l'excel·lència. Que sigui home, dona, trans, lesbi o hetero, i potser encara em deixo coses, només interessarà a la premsa groga o persones de poques llums com aquella alcaldessa d'una població important de Catalunya que es va vantar d'haver anat al llit amb una altra dona. Es veu que no coneixia la vella dita castellana de "cada cual se corre como puede".
          Em disculpo per haver fer aquesta digressió. Tornant al que ens ocupa, penso que la peça és fluixa, molt fluixa. Llàstima.
          Qweerty

2 de juny 2019

DOGVILL: UN PÒBLE QUALSEVOL

DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL
(ala Teatre Lliure)




          El primer que vaig fer quan va sortir el programa del LLiure d'aquesta temporada va ser comprar entrades per Dogville.
          Des que vaig veure la peli de Von Trier fa setze anys, esperava que algun atrevit la portés a l'escenari. Decepció: Pau Miró i Sílvia Munt com a adaptadors crec que no se n'han sortit, o diguem-ho diferent per respecte als que els hi ha agradat: n'esperava una altra cosa . Intentaré explicar la meva desil·lusió.
          Lars Von Trier és un personatge controvertit, però penso que aquí la va clavar. La idea de rodar-la en un plató amb el poble dibuixat al terra amb un guix, situar-la en el que ens suggereix la depressió americana, els personatges i per damunt de tot la confrontació entre el be i el mal —o era el mal i el bé?— era genial. La peli està repartida en nou capítols i un pròleg en que el narrador ens presenta el poble i els seus habitants. Millor entrada impossible, i a més molt teatral.
          En la versió dirigida pere Silvia Munt tot això s'ho han carregat. Comprenc la necessitat de fer les coses diferents al original, no oferir una còpia, però la peli era tan teatrera... i per acabar al film hi ha sempre un fons musical de Vivaldi que hi quedava clavat. Per canviar fins i tot ho han fet amb el nom de la protagonista que a la peli es deia Grace i aquí Virgínia.
          L'escenografia de Max Glaenzel està bé —el bar-centre cívic del poble— però tot el que ha passat m'ha semblat dispers. S'ha intentat tancar els espais quan els personatges parlaven al públic substituint el narrador, enfocant la llum damunt d'ells, però penso que no ho han aconseguit.
          La profunditat del conflicte bé contra mal m'ha ha arribat desdibuixat i moltes de les idees importants m'han semblat mal explicades. Llàstima perquè l'elenc era de categoria, però penso que ningú s'ha pogut lluir, com si encara estiguessin assajant o faltessin hores de cuina d'un àpat que s'ha de cuinar a foc lent.
          Em sap greu que aquesta ressenya sigui una comparativa amb l'obra original i per això m'aturo; no m'agraden aquesta mena de lamentacions tipus "ah!, allò que van fer fa setze anys sí que estava bé".
          Una precissió final. Quan per aixecar una obra de teatre complicada s'ha de recórrer a explicar la meitat de les situacions mitjançant video, mararamiau. Si a més l'obra no surt d'un text teatral, sinó d'una pel·lícula penses que potser més hauría valgut passar la peli.

26 de maig 2019

LA PARTIDA D'ESCACS

LA PARTIDA D'ESCACS
(al Teatre Romea)




          A casa meva Stefan Zweig era un autor venerat. El meu pare (lector empedreït) el tenia en molta estima i dir que tenia totes els llibres que havia escrit seria agosarat, però en tenia molts. Em va passar l'estima, i més tard la seva bilbioteca, a mi. Zweig, Roth i Kafka han estat els puntals de la literatura centreuropea de meitat del XX.
          Faig aquest preàmbul per assenyalar que adaptar una novel·la d'aquesta categoria al teatre és com a mínim arriscat, molt arriscat. Per  començar ja han canviat el nom de l'obra, dons originalment es diu "Novel·la d'Escacs". Els devia semblar que "novel·la" al teatre "no lligava", però això no és gens important, tot i que simptomàtic.
          Avanço que a mi m'ha decepcionat tot i l'esforç que s'ha fet en tots els fronts. L'escenografia de Marc Salicrú —un home que generalment les endevina— m'ha portat a un lloc massa grandiós per l'ambient claustrofòbic on passa el nus de l'obra. La llarga passarela fins a mitja platea m'ha fet pensar més en un teatre de revista del Paral·lel dels anys 50's, que en la sala de fumadors del vaixell que va fins a Buenos Aires, així com les grans làmpades de llàgrimes.
          El recurs de les projeccions se m'ha fet sobrer. Hauria agraït més el relat pelat del personatge, més tenint un actor capaç de, només amb la veu, de crear l'atmosfera adequada al que explicava.
          I per acabar l'adaptació i direcció. Penso que l'Anna Maria Ricart no ha trobat el to, i el director Ivan Morales fa "massa el ruc" quan ens parla el narrador, imitant el milionari nordamericà, o ell mateix movent-se fent passos de ball... Quan parla el personatge, el Sr. B, el dramatisme surt per tots els porus i la genial escriptura de Zweig ens envaeix de veritat... però el pas d'un cantó a l'altra, per a mi, ha quedat deslligat, com una maionesa que no es pren.
          Jordi Bosch s'ha entregat i ha donat el millor d'ell mateix. Feia temps que no el veia suar d'aquesta manera, però m'ha semblat que no hi podia fer res més. Llàstima. Tot i així, avui al teatre hi anava amb dues persones més i hem quedat dos a un: a dos ens ha decebut i a l'altra li ha encantat.. Allò que va dir El Gallo, que hay gente pa tó, ja ho he fet servir més d'una vegada, oi?

17 de maig 2019

EL GRAN MERCADO DEL MUNDO

EL GRAN MERCADO DEL MUNDO
(al TNC)




          Un Acte Sacramental —Auto Sacramental en l'idioma del imperi, o també en cristiano per alguns extremistes de dreta—, és una representació de caire religiós que es feia al segle XVII el dia de Corpus a les places públiques; una obra religiosa on hi desfilaven vicis i virtuts. En el Segle d'Or espanyol estaven molt acreditats i Pedro Calderón de la Barca n'és un dels seus màxims exponents.
          El Gran Mercado Del Mundo, és un model d'aquest tipus de teatre en vers, on hi surten tots els elements bàsics: el bé i el mal, personatges que representen els vicis més abjectes, com la luxúria i les virtuts més edificants, i sobre tot un final moralitzant i moralitzador on el be triomfa per sobre del mal.
          Aquí un pare de dos bessons no sap a qui donar en herència el mayorazgo i a la vegada la mà de la noia protegida d'ell, bella i virtuosa de la que els dos xicots estan enamorats. Per això decideix donar-los un talent a cada un i enviar-los al mercat del món, a veure qui millor administra els diners fent les compres més "virtuoses". Naturalment guanya el bo i s'emporta finca i entrecuix. La frase final del pare és demolidora: tu eres mi Abel, li diu al bo, i tu mi Caín, al dolent. Música, teló i cap a casa a meditar si som prou virtuosos, no fos cas que anéssim de pet al infern per sigaladrets.
          El problema (per a mi virtut) és que Xavier Albertí, director i adaptador és una mica descregut i un pèl eixelebrat, i ha muntat un pollastre, tot i ser fidel a l'obra, que no penso que sigui del grat del Rouco Varela, aquell arquebisbe tan estimat per tots.
          L'obra comença amb una persona (el tenor Antoni Comas) que intenta sortir de dins d'un piano de cua, mentre una beutat vestida d'or es gronxa pel dalt de l'escenari. Acte seguit apareixen tots els actors i comença la història, però... el director fa algunes maleses, com que el personatge que fa de luxúria, que hauria de ser una dona espectacular, provocativa i incitadora a les més baixes passions de la bragueta, el fa un paio (excel·lent), Roberto G. Alonso, transvestit. I així, d'aquest color anem lliscant al llarg de tota l'obra.
          Fins ara tot ha passat a la part anterior del gran escenari de la Sala Gran del TNC, aïllada de la resta per una cortina, però quan els joves arriben al mercat s'apuja aquest segon teló i apareix una mena de roda de tiovivo (sense cavalls), inclinada cap el públic que fa de plaça, rodant contínuament. Espectacular! I aquí passa aquesta part de l'obra, amb els hereus mercadejant i valorant com es gasten el talent, parlant amb vicis i virtuts. En aquest punt de l'obra hi ha una cosa important. Damunt d'aquesta roda hi ha un piano elèctric en el que el contratenor Jordi Doménech toca mentre xiula Erbame Dich, Mein Gott, de la Passió Segons Sant Mateu de J. S. Bach.
          I la gula? qui podia ser la gula que no para de menjar xocolata? Sí, ho heu endevinat: Oriol Genís, aquest actor imprescindible en totes les Albertinades que es fan al TNC. En fi, catorze actors del més granat de la professió fent una pila de personatges, desmarxats però, insisteixo, seguint fidelment l'obra... això sí, amb algunes llicències i cantant cançons de tota mena, i per acabar, després de premiar al fill bo i enviar als inferns al dolent, tots a cor han cantant Il Mondo, la que va ser cançó de l'estiu de l'any 60, èxit d'Enrico Sbriccoli conegut pel comú dels mortals com Jimmy Fontana.
          Acabada la funció, el públic, convidats a una prèvia, dempeus aplaudint i rient a cor que vols, amb alguns comentaris entusiastes, encara que poc polits, com "quins collons té l'Albertí". Ho corroboro: així els té de grossos per fer una recreació tan àcrata i tan bona d'una perla del Siglo de Oro Español. Nous la perdeu.

11 de maig 2019

ELS OCELLS

ELS OCELLS
(a la Beckett)





          Em declaro addicte a algunes drogues com el tabac (ara ja no) l'alcohol (amb la moderació que demani cada moment) i La Calòrica (quan tenen obres en cartell), i ara a la Beckett hi fan El Ocells, una adaptació més que menys lliure de l'obra d'Aristòfanes, el poeta grec que feia comèdies punxegudes com Lisístrata.
          I un bon dia s'ajunten Joan Yago, dramaturg, Israel Solà, director i Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius i un equip molt ben cohesionat, i munten un pollastre, ja que estem parlant d'aus, amb el mateix títol i origen que el grec del segle V a.c.
          Avanço que és una obra cent per cent Calòrica, on no deixen cap cap per pentinar (ha quedat una mica estrany això de cap cap), posen en dubte la democràcia, deixen arreglats els polítics, que aviat començarà a ser un adjectiu ofensiu i fan conya del que alguns consideren el més sagrat, com la santa mare església catòlica apostòlica i romana (un nom que té delicte, només li falta "i pederasta").
          A tot això hi hem d'afegir una cosa que de vegades té més importància que d'altres: el vestuari. Aquí en té molta perquè l'Albert Pascual, que per cert és del meu poble, ha creat uns vestits d'ocell que són de traca i mocador i acabes veien la puput, la gavina, el pollastre que només els falta la gàbia, sense parlar de Pisteter vestit com un catedràtic d'economia en colors o altres personatges secundaris com el capellà de l'Opus... És realment impressionant. A més l'esmentat Pascual s'ha fet càrrec de l'escenografia i la il·luminació. Felicitats!
          Tot i portar quasi dos mil cinc-cents anys a l'esquena la peça del grec sembla escrita la setmana passada, i a través del sedàs de la Calòrica, ahir al matí. Democràcia malalta, populisme, postveritat (mentida, deixem-nos de falsos sinònims), poders fàctics... tot explicat a un ritme trepidant, de manera àgil i divertida, fotent-se del mort i de qui el vetlla. Situacions còmiques que quan surts al carrer i les analitzes més aviat et fan plorar. Però ja sabem que aquesta és la missió dels bufons, els joglars i gent de la faràndula. Sempre ha sigut així, especialment en èpoques en que eren els únics que gosaven dir la veritat. Ara, però, estem pitjor perquè els engarjolen o han de fugir a l'exili,
          Però no ens posem tristos. Sort que alguns tenen prous "calòrics" (sinònim del que alguns classificarien de paraula grollera) com per pujar aquesta situació als escenaris, i s'agraeix que la Calòrica ho hagin fet amb tanta saviesa. Aquest tipus d'obra si es fan deixant-se anar s'acostumen a estripar per les costures, i aquí gràcies al dramaturg o al director o a tota la companyia, la contenció ha estat molt present, sempre acostant-se a la ratlla, però mai sobrepassant-la. Direcció molt bona que ha portat als quatre actors a un nivell altíssim d'interpretacio.
          Hora i mitja de teatre divertit i excitant, i si alguns polítics s'han sentit identificats (com per exemple l'Albert Rivera) i els pica, que es rasquin i pensin perquè tothom els identifica quan ningú els ha anomenat. És el que té el populisme, que a la mínima et dona pel sac. No us la perdeu, és terapèutica.

3 de maig 2019

EL TEMPS QUE NO TINDREM

EL TEMPS QUE NO TINDREM
(al Maldà)




          Tot i que és molt subjectiu, penso que la Mariona Castillo és la millor actriu de musicals de casa nostra; per a mi no és cap descobriment. El que sí ha estat una descoberta és en Joan Mas. He buscat a la xarxa i poc he trobat d'ell, i és normal: acaba de començar. Felicitats!
          I l'Alícia Serrat? D'aquesta noieta ja en sabem molt més. Des de molt joveneta està en el món del teatre. ¿Recordeu un musical de butxaca que es deia Pegados, on una parella que estaven foten un kiki es queden enganxat? Sí, és d'ella i del Ferran González. Doncs l'Alícia acaba de tancar un cercle: La Trilogía de l'Amor, amb El Temps Que No Tindrem.
          En aquesta obra ens parla d'amor... materno-filial, i tot i que el tema no sembla massa atractiu, no sé, sona com aquells cursets prematrimonials que es feien als anys seixanta, però només de començar l'obra t'adones que anirem bé, que a l'hora de fer el pastís es van deixar l'edulcorant al rebost.
          A la peça els dos actors fan varis papers, desdoblant-se per fer els diferents personatges. Una bata blanca: metge, unes ulleres de pasta: psicòloga, una escombra: jardiner, i així al llarg de l'obra anem avançant en la vida de mare i fill, fins al final. A més l'estructura és poc habitual, doncs els actors a cada part diuen el capítol en que ens trobem i el títol del que s'explicarà, a l'estil de l'estructura de El Quixot. Els canvis són molt àgils perquè estan sàviament enllaçats. Al començament els mateixos intèrprets han repartit material entre els espectadors (unes ulleres, un llibre...) i en el moment del canvi de capítol recullen unes ulleres i ja tenim el nou personatge.
          Però no era un musical? Sí, sí, però per un cantó o altra havia de començar, redéu. És un musical i el pianista Dani Campos, a més de ser l'autor d'una música preciosa, és el teclista que acompanya als cantants, amb uns temes molt adequats a cada capítol. M'agrada el seu estil com a acompanyant, fent els acords justos, amb les tensions adequades i sense quasi mai interpretar el tema, cosa que deixa per a les veus. En un moment fan una escapada divertida cap a l'estètica pop, una mena de "desmarxada" cap a Meccano, però tot molt ben controlat.
          Les actuacions de la parella Castillo-Mas són molt bones; interpreten bé, són expressius amb el cos i canten amb autoritat, matisant molt bé els pianos i els fortes, anant a les notes més altes sense fer esgarips, una delícia.
          Molt bona nit de teatre musical en un Maldà no massa ple. Sembla que encara no ha corregut el boca-orella. Jo us aconsello que hi aneu, us ho passareu bé descobrint una manera de fer musicals diferent, i si quan les van estrenar no vàreu veure les altres dues parts de la trilogia, consulteu la pàgina del Maldà; hi ha dies que les fan totes tres i no cal veure-les per ordre. No és Game Of Thrones, que necessites d'un esquema per no perdre't. Per cert, no explico el que hi passa (al musical, no a Game) perquè estic segur de que hi anireu. No cal ser redundant.

2 de maig 2019

STABAT MATER

STABAT MATER
(al TNC)




          Stabat mater dolorosa, luxta crucem lacrimosa, diu el text medieval atribuït a Jacopone da Todi, referit a la mare de Déu al peu de la creu sota Jesús crucificat. De versions musicals n'hi ha un sac, una de les més famoses la de Pergolesi, però aquí no hi estem per fer crítica musical, sinó per parlar de l'obra d'Antonio Tarantino que s'està representant al TNC.
          Tot i així estem parlant d'una Maria, no la mare de Déu, sinó de la Maria Croce —tot una pirueta com a nom— una dona contemporània ancorada en un context social, polític i econòmic en crisi permanent, on els prejudicis i les idees més inhumanes ho dominen tot, segons diu el programa amb molta raó.
          Antonio Tarantino, pintor italià reciclat a dramaturg quan tenia uns cinquanta anys, és l'autor d'aquest text que forma part d'una tetralogia de la que, si no vaig errat a casa nostra només s'havia vist les Vespres de la Beata Verge; a veure quan podrem gaudir de les dues que ens falten.
          Si el teatre és enganyar al públic, com diuen alguns, Tarantino és un mestre perquè comença presentant el personatge (un de sol) parlant de manera atropellada, sovint inconnexa, de mil coses que semblen intranscendents. La tècnica de les Vespres i l'Stabat és la mateixa. En l'Stabat la maria Croce sembla que no hi sigui tota, està esperant al Giovanni (no sabem perquè) i no es presenta. Deu ser un eixelebrat com ella, informal, impuntual. Ella es caga en la mare que el va parir, el compara amb els "moros de merda", així, sense ser políticament correcte (que cony li expliques), i arriba un moment en que s'atropella tant dient tantes animalades juntes, que ni se l'entén de que parla.
          I quan ja estem ben estovats, i ens comencem a creure que estem davant d'una dona que no val un patacó, inculta mal parlada, basta i fins i tot obscena, surt el perquè d'aquesta excitació, d'aquest malestar. Perquè està tan cabrejada, tan feble, tan vulnerable...? Tarantino ens ha fotut el cop de maça al mig del cap i a partir d'aquí hi comencem a veure-hi clar.
          Una Montse Esteve en estat de gràcia —quan diem aquesta frase entre altres coses volem dir que ha pencat molt— ens embolica en la seva inestabilitat, la seva incultura, el seu vocabulari incert, incorrecte, i ens transporta a aquest món que per a molts és un món de merda.
          L'obra, molt encertadament no es fa en cap de les tres sales del TNC, sinó als magatzems, de manera itinerant entre muntanyes d'atrezzo. La direcció de Magda Puyo és mil·limetrada, i em trec el barret davant la humilitat de contractar una directora de moviment, en aquest cas l'Encarni Sànchez. Es nota molt quan hi ha un bon tècnic d'aquesta, de vegades oblidada, disciplina.
          Menció apart mereix la traducció d'Albert Arribas. Encertadíssima la decisió de prescindir del català normatiu. L'original està escrit en una barreja d'italià i dialecte, i aquí això ho coneixem molt bé amb un català de barri farcit a base de barbarismes de tota mena, normalment castellanismes. Una llengua que no es contamina és que no existeix.
          Acabo. Esteu de sort, encara teniu fins el dia 12 per veure-la, i al fet de gaudir d'una obra molt bona, teniu un valor afegit: no es fa en cap de les tres sales del TNC, sinó als magatzems, i als que ens agrada el teatre donaríem qualsevol cosa per penetrar dins els budells d'una catedral com el TNC.

30 d’abr. 2019

JACUZZI

JACUZZI
(a la Sala FlyHard)




          "Un musical? Sí. A la FlyHard? Sí. I on el fan, al mig del carrer Alpens? No, dins el teatre. Que han tret les butaques? Nooo...."
          Aquesta podria ser una conversa "normal" entre dos aficionats al teatre, perquè generalment associem el gènere musical a gran format o com a mínim a un format respectable, no a un teatre de butxaca de 40 seients com la Fly.
         Doncs companys, comenceu a esborrar-vos aquest esquema del cap perquè al petit teatre del barri de Sants, sense desfer-se de les butaques s'hi pot veure un musical "de veritat" amb tres personatges i una escenografia que deunidó. El llibret i les lletres són de Marc Rosich i la música de Clara Peya. Oh coi! Sí, oh coi!
          Es tracta d'una peça molt divertida de tema polític on es toquen tots els pals, ara tan d'actualitat; des del políticament correcte, fins al català polit, des de la informació privilegiada, fins als secrets inconfessables, des del progressisme fins a la dreta més feixista, sense oblidar una mica de lesbianisme, però compte!, no us deixeu enganyar perquè la peça en realitat és un thriller. Oh coi! Sí, oh coi! però no explicarem res per no fer el Bob Spoiler.
          Al llarg de la peça hi sentireu efluvis que us recordaran altres musicals coneguts i molt famosos: Sweeney Todd de Stephen Sondheim, o Little Shop Of Horrors de Howard Ashman i Alan Menken. També hi trobareu una pila de referències cultes i enjogassades com que les protagonistes, que estan embolicades però no han sortit de l'armari es diguin Amic i Amat de cognom, i és clar de tan en tant surt Ramon Llull a fer una passejada, o que de sobte, aprofitant el moment adient et faci un repàs breu per Salvat Papasseit. Marc Rosich, que és un puta i es coneix l'ofici, juga amb nosaltres a cor que vols.
          Mentrestant van sonant unes melodies que la Clara Peya i tres col·legues han gravat i que l'elenc: Laia Alsina, Oriol Guinart i Antònia Jaume van cantant, posant cares de circumstàncies, però en un to de conya d'un histrionisme considerable.
          Tot això és serós? Ca! No ho és gens, però ningú ens ha dit que vindríem a meditar sobre la Crítica De la Raó Pura de Kant, pel que sembla llibre de capçalera d'Albert Rivera, i segurament també del Casado i el ximple de Vox.
          En fi, jo de vosaltres no me la perdria. Passareu una molt bona estona i descobrireu com fer un musical dins una capsa de mistos.
          Qwerty

18 d’abr. 2019

LA ZANJA

LA ZANJA
(a La Villarroel)



          Titzina és una companyia catalana de teatre que treballa en castellà. Perquè? Doncs perquè s'han de buscar la vida, així de senzill i, desenganyem-nos, la projecció en una llengua que parlen més de 400 milions de persones davant d'un col·lectiu de, com a molt 7.5, és molt diferent. La realitat és aspre.
          Diego Lorca i Pako Merino (el perquè de la k l'ignoro) són la típica companyia Juan Palomo (yo me lo guiso y yo me lo como), fan la dramatúrgia, la direcció i les interpretacions. Fins allà on els conec, són gent molt pencadora que els agrada afinar, polir i treure un producte "ben acabat", rodó.
          A La Villarroel ens han presentat La Zanja, la seva última producció, una peça que sense voler-ho està de plena actualitat davant de petició del mandatari Mexicà a l'estat espanyol, exigint que demanin perdó per la colonització dels territoris ocupats a finals del XV i principis del XVI.
"Oro.
¿Què tendrá este metal
tan  inútil en si mismo
para ser más querido
que los hombres que lo
extraen i poseen su valor?"
          Això diu el text, i així entrem en una doble dimensió temporal: la actual amb Miquel, l'enginyer d'una minera espanyola i l'Alfredo, l'alcalde d'un poble del Perú on la companyia espanyola, estrangera, vol extreure l'apreciat (de què cony serveix?) metall. Cinc-cents anys enrere el "conqueridor" Pizarro s'enfrontava a l'emperador Atahualpa en unes condicions similars. La història es repeteix; l'antic criador de porcs extremeny s'enfronta a Atahualpa el mil cinc-cents trenta i escaig com Miquel ho fa ara a l'Alfredo, alcalde del poble que serà abusat.
          Paral·lelament els Titzinos fan sortir a uns personatges aborígens de la zona, fins i tot una vaca (imaginàriament), que donen una mica d'aire a la història, creant una certa distensió, però que no aconsegueix amagar l'autèntic problema que no és altra que una història de cobdícia maquillada per la paraula i la idea de "progrés".
          L'escenografia dels mateixos Titzina és simple però està molt bé, així com la il·luminació del propi Lorca i Albert Anglada. El vestuari de Núria Espinach és senzill peò marca molt bé els canvis de personatges.
          No crec que ni els líders del PP, Ciudadanos ni Vox estiguin contents amb aquesta obra, però per dir-ho sense embuts, que els donin per allà on s'aguanten les ampolles. La conquesta d'Amèrica va ser un genocidi i les coses no han canviat massa. Si als que manen els pica, que es rasquin.
          Aneu a veure La Zanja, teniu temps fins dilluns que ve.

14 d’abr. 2019

PASSIÓ SEGONS SANT LLUC, TELEMANN

PASSIÓ SEGONS SANT LLUC
(a la basílica de Satna Maria d'Igualada)




          Quan a Georg Philipp Telemann l'any 1721 li van oferir el càrrec de director musical del Johanneum de Hamburg i de les cinc esglésies més grans de la ciutat, contractualment quedava obligat a composar una passió cada any. El que ningú s'imaginava és que viuria fins als 86 anys, cosa insòlit per als nascuts al segle XVII, i ell complidor en va composar 50... de passions; vaja, com si les escrivís amb la punta del pito.
          Avui, a la basílica de Santa Maria d'Igualada hem pogut gaudir de la Passió Segons Sant Lluc del 1744 de l'esmentat autor, gràcies a aquests concerts que la Coral Mixta d'Igualada ofereix per Setmana Santa.
          Com a breu apunt històric, dir que aquesta coral va ser fundada per Joan Just, l'enyorat per mi mestre Just, l'any 1955. Ho recordo perfectament perquè la meva germana Carola hi va tocar l'harmònium en un dels concerts inaugurals en que van interpretar El Messies de Händel.
          Les passions són unes cantates de cor i orquestra on es relata la passió i mort de Jesucrist, habitualment amb orquestra, cor mixta i solistes en els rols d'Evangelista, Maria i Jesús..., a més d'altres papers menors com Centurió, Lladre, Soldat, Criada i d'altres.
          Avui "la cosa"  ha anat a càrrec de la Coral Mixta d'Igualada, la Canigó de Vic i l'Orquestra de Cambra Terrassa 48, un luxe, amb una pila d'intèrprets que quasi no cabien a la zona de l'altar de la basílica on, entusiastes, tots han donat el millor que tenien per oferir, i haig de dir que quan hi ha passió, i ara no em refereixo a la mort del messies, sinó a l'emoció molt forta d'un grup que ho dona tot, es nota, i molt, t'arriba al cor passant per l'estómac i descansant al cervell. Allò que se'n diu "no cal demanar-ne més".
          Aquest tipus d'obres corals tenen una estructura determinada: simplificant-ho molt unes parts recitatives amb un baix continu executades pels solistes i unes parts corals on es dispara l'adrenalina. Les parts recitatives són, per a mi, les menys brillants, però necessàries i requereixen de solistes de categoria i avui hem estat ben servits. Jo em declaro fervorós de les veus greus, i potser per això m'ha destacat la del baríton Joan Garcia-Gomà. Els meus tenors preferits sempre han estat els que "baritonejaven", com Pavarotti o Plàcido Domingo. Això no vol dir que el tenor d'avui, Jordi Casanova hagi estat molt a l'altura. La sorpresa per a mi ha estat la soprano Ulrike Haller; em passa el mateix que amb els homes i aquesta cantant, amb una veu tirant a mezzo m'ha deixat garratibat. Molt bona direcció d'Alfred Cañamero, que a més de dirigir balla, i això trasmet un entusiasme contagiós.
          El públic que omplia de gom a gom Santa Maria, fins i tot gent com jo que només entrem a les esglésies de turista, per anar a concerts o enterrament, ha sortit entusiasmada. Forts aplaudiments fins a forçar un bis i a la sortida comentaris favorables a dojo. Ara fins l'any que ve, esperant el proper concert de Setmana Santa. Ah! i un deu per al públic que no ha deixat sentir ni una tos.