25 de set. 2018

FUN HOME

FUN HOME
(a l'Onyric)





          Jo el tema còmic no el domino perquè m'interessa ben poc. Mai he anat més enllà del Corto Maltès, alguna tonteria de Milo Manara o quelcom de Frank Miller. Dic això perquè no coneixia Alison Bechdel i les seves històries, per tant no podré opinar si el seu Fun Home ha estat adaptat al musical del mateix nom bé o malament. Em basaré només en el que he vist i escoltat, sense posar-me en jardins per a mi desconeguts.
          D'entrada diré que la història l'he trobat fluixa, força fluixa, i que tampoc faig massa cas que hagi estat guardonada amb premis Tony. Fa quasi seixanta anys que veig musicals i em sembla que no n'he vist mai cap sense algun premi Tony.
          El plantejament és intel·ligent, doncs explica el funcionament d'una família en la veu a la filla petita, vista en tres estadis diferents: quan era petita, quan ja està a la universitat i descobreix que és lesbiana i de adulta, quan es guanya la vida com a dibuixant de còmics, professió de la autèntica Alison Blechdel. El títol no sé si es refereix a casa (llar) divertida o a casa de funerals, la professió del seu pare.
          L'Onyric —per entendren's el Teatre Condal— té un escenari amb la boca molt ampla, però els tres escenògrafs —Raquel Ibort, Marc Salicrú i Marc Udina— no s'han arronsat i l'han omplert amb una escenografia super plena i atapeïda, interessant i que ha donat molt de joc. La il·luminació de Xavi Costas m'ha semblat una mica mancada d'imaginació; penso que l'obra es mereixia molt més joc. El vestuari era correcte, de dia de cada dia com demana l'obra.
          La música. En un musical la música és molt, potser el més, important, i a mi la partitura de Jeanine Tesori no m'ha semblat res de l'altre món. Per ser una obra recent l'he trobat molt convencional i sense assumir cap risc. No diré que els temes siguin "cançonetes", però no hi he trobat res trencador.
          En quant al conjunt musical, nota alta; potser m'hi ha faltat una mica de metall que donés trempera en certs moments, però ha sonat molt bé i ha acomplert la seva missió d'acompanyar i no molestar.
          I ara les actuacions. Per a mi Daniel Anglès és una persona molt estimada. Amb El Musical Més Petit em va fer descobrir obres  i autors que segurament hauria tardat més a trobar, i amb Pili Capellades em passa el mateix. Penso que ho han fet molt bé. La resta han estat molt correctes, i en quant als papers infantils destacaria la Alison petita, tot i que al final ha fet una mica figa; potser estava cansada o l'últim tema era molt difícil. Un dels nens (no diré quin) m'ha semblat que no donava la talla El teatre musical amb canalla és molt, però que molt delicat. Em remeto a un article d'opinió publicat al meu blog de tornada d'un viatge a Londres https://bit.ly/2NXHmd3.
          El que realment em va estranyar és que una de les millors, o potser la millor, intèrpret de musicals de casa nostra, Mariona Castillo, tot i ser la protagonista, només tingués un paper de tres línies. Per un moment vaig témer que només diria "senyors, el sopar està servit".
          No vull acabar sense felicitar Focus per posar tota la carn a la graella amb un projecte com aquest. Llarga vida.

23 de set. 2018

PERDUTS

PERDUTS
(al Aquitània Teatre)




          Ahir em van fotre la bleda al clatell. Vaig anar a l'Aquitània a veure Perduts, una comèdia de Ramon Madaula. A poc de començar vaig tenir una sensació de dejà vu, però no en vaig fer massa cas. A continuació em vaig dir internament "cony, Madaula, aquesta manera de tirar endavant la comèdia ja l'has fet servir alguna vegada", i al cap de pocs minuts em vaig adonar que l'obra ja l'havia vist.
          Arribat a casa, i després de sopar una magnífica truita de camagrocs, vaig escudellar el meu blog —l'edat no perdona i m'haig d'ajudar de skills per recordar coses— i sí; l'havia vist, però sota un altra nom: Ignots, fa quasi un any i mig a El Maldà, o sigui que si a algú li interessa llegir la ressenya, punxeu aquí https://bit.ly/2I8mWsK . Els actors no són els mateixos però també ho han fet bé.
          El que no tinc clar és si és ètic donar el mateix berenar només embolicat amb diferent paper de plata, canviant el nom i sense advertir al públic. Tampoc el perquè de Ignots a Perduts, dues paraules que signifiquen coses força diferents. Ara no sé si demanar que em tornin els quartos o deixar-ho així i no perdre el temps. Un dubte no tan transcendental com el de to be, or no to be, però que també té allò...

18 de set. 2018

MOMENTUM

MOMENTUM
(concert de Clara Peya als #dillunskabrota)




          Als #dillunskabrota acostumem a oferir teatre de diferents tipus, però aquesta vegada hem inaugurat la cinquena temporada —la cinquena ja!, tempus fugit com deien els clàssics— amb un concert, un concert al que hi afegiria el qualificatiu de luxe, i no perquè els assistents ho fessin molt mudats —les senyores amb vestits llarg i molt enjoiades, i els homes abillats d'smoking— no. El luxe venia per la qualitat, i aquesta propietat li va posar la Clara Peya.
          La Clara és una jove compositora i intèrpret que destaca per moltes virtuts: una capacitat de treball quasi inabastable, un virtuosisme a nivell tècnic poc freqüent i, el més important, una creativitat que a mi em sembla que no té límits. Jo ja fa uns anys que em vaig a atrevir a dir que era el Carles Santos del segle XXI; si a algú no li agrada em disculpo.
          Amb tot aquest bagatge, i una generositat immensa va dir que sí a la proposta de fer un concert als #dillunskabrota, i els que els muntem vam posar fil a l'agulla tenint clar que no el faríem amb una sabata i una espardenya, que necessitàvem, sí o sí, un piano de concert, un piano de cua i un lloc d'alguna manera especial, i gràcies a la regidoria de cultura de l'Ajuntament i a la presidenta del Ateneu Igualadí ho vam aconseguir. El nostre reconeixement.
          "Momentum" és el títol del recital, i segons l'autora es tracta de la memòria selectiva, convertint els recordes en notes perquè esdevinguin immortals. Un recorregut de vivències, i així va ser. Va començar amb un repàs al disc que va fer amb motiu de la mort de la seva tieta, concertista de piano que morí prematurament, i després es deixà anar passejant-se per diverses èpoques de la seva curta (per joventut) però dilatada, experiència musical.
          A mi, personalment, em va transportar a la música de Keith Jarret, Chick Corea i fins i tot Joseph Zawinul, especialment quan va u tilitzar el sintetitzador, però al cap d'un moment em va semblar sentir Mozart o Bach, perquè la Clara no està enfocada en només un tipus de música. Al seu cap, a la seva "olla", hi cap tot i ho transmet a les seves mans que no tenen límit a l'hora de desplaçar-se precisa damunt el teclat. El primer és un do i el segon una habilitat, però totes dues coses desenvolupades fruit de moltes hores de treball. Cap al final no va oblidar-se d'un record especial per als perseguits per un estat que ja no és de dret, i li va fer un homenatge a Valtònyc dedicant-li un rap.
          Després del concert, traslladats al Jardí Prohibit de l'Ateneu on vam oferir l'habitual pica-pica, i comentant amb els assistents, es van sentir tota mena d'opinions favorables, algunes de molt interessants com les de més d'un docent de piano clàssic confessant que li va costar d'entrar, al començament, però agraïa molt que la Clara li havia fet descobrint l'enorme camp que hi ha per córrer en la música, sempre que hi hagui una ment privilegiada que te'l fes descobrir. Enorme elogi provinent de persones cultes.

10 de set. 2018

AS YOU LIKE IT

AS YOU LIKE IT
(al Shakespeare Globe de Londres)




          Pels aficionats al teatre, a Londres n'hi ha un al que, si es pot i hi ha funció, s'hi ha d'anar obligatòriament: el Shakespeare Globe. No és "de veritat" perquè és una reproducció, però val molt la pena visitar-lo i especialment anar a veure-hi una obra. Està tan ben construït i és tan fidel a com era a finals del XVI, que de seguida t'oblides que el van fer al XX.
          L'original es va aixecar el 1599 per a la companyia de Shakespeare. El 1642 tots els teatres de la ciutat van ser clausurats per l'administració puritana, i al 1644, al estar fora d'us va ser demolit. La religió sempre tocant allò que no sona. Però l'any 1970 un director nord americà començà a recollir fons per reconstruir-lo i avui podem gaudir de la reproducció exacte de l'original a pocs metres de la seva ubicació inicial, al Bankside.
          No és fàcil trobar entrades, però mai t'has de rendir, i és el que vam fer el meu nét i jo, presentar-nos dues hores abans de l'espectacle i "pillar" algun retorn, i a fe que vam aconseguir de les millors localitats: centrats, al pis de baix i fila 6 —el que vol dir poder recolzar l'esquena a la paret—. El que n'hauríem de dir platea, son entrades a peu dret, sense sostre. Així és com vam poder veure As You Like It.
          Explicar l'argument d'una obra de Shakespeare està per demés per coneguda. L'important és com "s'ho fan" les companyies angleses. Habitualment en els "temples" —National Theatre, Barbican, els dos teatre s'Stratford i el Globe— són fidels a l'original, o sigui que et menges tres hores com a mínim, però tres hores d'excel·lència on no s'estalvia res: música, danses, vestuari i una cosa que jo valoro molt: desimboltura. Amb això vull dir que els directors no l'encaren amb un respecte especial com si es tractes del Sant Grial, amb la qual cosa possiblement quedaria artificial. Especialment les comèdies del bard es fan com a l'època, descaradament, com quan el públic s'anava a divertir, berenar i beure, i si convenia participar dient a crits que "la noia" s'havia amagat darrera la columna.
          Aquest teatre ja el coneixia, però el meu nét no, i va ser tota una experiència alternar la meva atenció entre el que passava a l'escenari i el que li passava a ell. Un detall que em va recordar el Grec de Barcelona d'anys enrere: com que els bancs són de fusta i les obres són llargues, lloguen coixins que s'apiaden dels culs dels espectadors. També venen impermeables de plàstic transparent pels que estan al yard (platea a peu dret) que si plou es mullen al no estar coberta aquesta part. Tot recorda una mica els Corrales de Comedia del segle d'Or espanyol, com el de Almagro.
          Si aneu a Londres i sou aficionats al teatre, recordeu que és una visita imprescindible.


9 de set. 2018

ORPHEUS AND EURYDICE

ORPHEUS AND EURYDICE
(al Bridewell Theatre de Londres)




          Quan vaig a Londres m'agrada combinar, acudint a teatres del WestEnd i l'Off. A més és molt recomanable econòmicament ja que els preus són molt diferents i amitjanes la despesa. Aquesta vegada he fet dos i dos, i un Shakespeare Globe que no està adscrit ni a una banda ni a l'altra.
          La última que vaig veure a l'Off va ser Orfeo i Eurídice, una òpera de Gluck, sí, sí, una òpera; els del Off no s'estan de res i val a dir que no és la primera que veig total o parcialment una òpera. Gluck era un músic alemany de l'època clàssica, contemporani de Haydn i Mozart, tot i que va passar temps a Itàlia, motiu pel quan aquesta obra originàriament la va fer en italià.La peça és basa en el mite d'Orfeu a qui se li mor el seu amor, Eurídice, i aconsesgueix de Cupido (a la òpera Amore) el permís per anar-la a buscar al Hades i tornar-la a la terra. Si ell la mira abans de sortir a la llum del dia, Eurídice tornarà a morir... Els mites sempre es van repetint —la dona de Lot convertida en sal per tafanera...—.
          El Bridewell és un teatre petit (120 butaques) situat a la zona de Blackfriars, establert el 1994 en el que era una bugaderia. Al soterrati on hi ha el bar encara hi ha màquines d'aquell taller. És un dels pocs LunchBox Theatre de Londres —algun dia que no vagi atrassat en les entrades al blog ho explicaré— i està sota la protecció de la Fundació St. Bride i s'hi fan bastantes representacions d'òpera de petit format. En aquest cas hi havia quatre músics: piano, flauta, violí i arpa; Un tenor, Orfeu, i dues sopranos, Eurídici i Amore més un cor de quatre veus representant Les Fúries.
          Escenografia senzilla i vestuari actual. Tot l'esforç basat en les bones actuacions i un rigor musical molt anglès. Cap concessió a l'amateurisme. Cada vegada que he vist òpera o parts en teatrets de l'Off, n'he sortit més que satisfet.
          Per cert, aquest teatre està tocant a Fleet Street, allà on Sweeney Todd, el barber diabòlic d'Stephen Sondheim afaitava molt a ras (per cert) als seus clients i Mrs Lowett feia pastissos de carn...

3 de set. 2018

Young Frankenstein

YOUNG FRANKENSTEIN
(al Garrick Theatre de Londres)




          L'any 1818, una joveníssima Mary Shelley va publicar una novel·la romàntica i gòtica: Frankenstein, O El Modern Prometeu. El que ella no sabia és que 156 anys després un altre escriptor i guionista de cine, faria aparèixer el nét del científic de Transilvania, tot i que ell assegurava que es deia Fonkonsteen, i que 33 anys més tard, encara, aquest mateix guionista i director de cine —sí, ho heu endevinat, és Mel Brooks— convertiria la seva història en un musical anomenat (com la pel·lícula) Young Frankenstein.
          Després de la seva estrena a Broadway el 2007 ha rodat pel món i jo la vaig veure la passada setmana a Londres l'últim dia que la feien. No va ser casualitat, vaig adequar el viatge per no perdre-me-la. Tot i així, em sembla que en vista de l'èxit la reposaran en breu.
          Mel Brooks és un d'aquells paios que són com el porc, d'ells s'aprofita tot: és guionista, actor, productor, director, compositor... i li queda temps per ser una persona divertida i activa. Avui als seus 92 anys encara està produint una peli i actuant en tres que encara no s'han estrenat, però anem al que vaig veure al teatre.
          La història s'ajusta exactament a la pel·lícula, on el jove científic nord americà, especialista en el cervell humà, rep la notícia que el seu avi, el doctor Frankenstein, li va deixar en herència el castell de Transilvània, on va fer l'experiment de ressuscitar un mort. Decidit, empren el viatge i una vegada allà repetirà l'experiment, ajudat dels servidors de l'avi: Fraü Blucher la regenta de la casa, Igor el criat geperut que no se sap mai si té la gepa a l'esquerra o a la dreta, Inga l'explosiva rossa que està com un pastís de melmelada de gerds...
          És una peça intranscendent, però divertidíssima, molt dinàmica i amb números musicals i de dansa trepidants. Quan el jove Frankenstein presenta el monstre en un teatre per demostrar l'èxit de l'experiment, es munten un número de ball que fa saltar les llàgrimes de riure.
          No és una obra de la magnitud del Fantasma de la Òpera o Els Miserables, però com tot el que es fa al WestEnd és realment notable. 22 actors-ballarins i 9 músics a càrrec de l'orquestra. Vestuari, il·luminació i escenografia espectaculars. Com que era l'últim dia, ens hi van afegir algun bis i els aplaudiments em van fer témer que el Garrick Theatre s'ensorrés, que ja és una mica vell.

1 de set. 2018

EL AMANTE DE LOS CABALLOS

EL AMANTE DE LOS CABALLOS
(a La Badabadoc)




          Bon començament de temporada teatral per a mi amb El Amante De Los Caballos a La Badabadoc, la petita sala del barri de Gràcia on s'hi ha vist molt bon teatre argentí de petit format, d'aquell que si es fa en un teatre gran o mitjà es perden els detalls.
          El Amante està basat en relats de Tess Gallagher, publicats el 1987 sota el títol de The Lover Of Horses i la protagonista es posa (i ens posa) en la pell de la néta i la filla d'una família força particular: avi bevedor i xiuxiuejador de cavalls —recordeu la peli dirigida per Robert Redford?— i pare jugador empedreït de cartes i també bevedor impenitent. La mare una mica al marge i queixant-se d'aquella família per a ella tan galdosa.
          Amb aquesta base els components de Moscú Teatro han passat les històries de Gallagher de l'Amèrica del Nord a l'Argentina i l'actriu Ana Scannapiedo, sota la direcció de Lisandro Penelas, també l'adaptador, ens ha servit uns monòlegs preciosos, recitats amb aquell deix tan dolç dels rioplatenses anomenat seseo o també sheísmo.
          Com diu el programa una estranya màgia s'apodera de les accions de la protagonista, amb gestos aliens a ella i actes intuïtius sense que en sigui conscient, però inundant el teatre de poètiques emocions. El moviment escènic és molt bo tot i que també molt particular, però al final el que ens queda als espectadors és la sensació que hem assistit a un recital poètic que ens ha inundat d'amor, l'amor d'una filla i néta d'una família ben particular.
          Tot un recital de la protagonista Scannapiedo excel·lentment dirigida per Penelas. Una hora curta de bon teatre, senzill, captivador... i tots sabem el difícil que és ajuntar la qualitat sense servir-se d'artificis. Per això penso que és una obra que cap aficionat al teatre s'hauria de perdre. La teniu en cartell a La Badabadoc només fins el dia 9. Ho tornaré a repetir per si a algú no li ha quedat clar: qualitat i senzillesa.

30 d’ag. 2018

THE PHANTOM OF THE OPERA

THE PHANTOM OF THE OPERA
(al Her Majesty's Theatre de Londres)




          Quan al 1910 Gaston Leroux va publicar la peça El Fantasma De La Òpera, poc s'imaginava que 76 anys després se'n faria una versió en teatre que seria un dels grans èxits de la història dels musicals. Trenta-dos anys porta representant-se sense interrupció al Her Majesty's Theatre de Londres. És l'obra que més diners ha recaptat de la història i una pila de rècords que ara seria molt pesat i gens interessant d'enumerar. Si us interessa ho trobareu a la Viquipèdia.
          Jo la vaig veure l'any 1988, em sembla, i ara 30 anys després hi he tornat perquè en aquesta escapada m'acompanyava un nét molt interessat en teatre que volia conèixer com funcionen aquests tipus d'obra a la capital del món. No cal dir que va flipar. Jo no, perquè estava segur que m'ho passaria tan bé com la primera vegada.
          Penso que com a peça teatral ho té tot. Una història d'amor impossible, paral·lelament al amor possible i desitjable; teatre dins el teatre i el moment clàssic en que la noia del cor substitueix a la prima donna que es nega a treballar per por (al fantasma). Té àries meravelloses com Think Of Me, o moments corals espectaculars com Masquerade. Escenes de dansa i tota mena de trucs escènics que la fan espectacular, i per acabar una de les partitures, en la meva opinió, més aconseguides del teatre musical. Només de començar la obertura ja et posa el melic a "puesto". És possible que el que diré a algú li sembli agosarat o directament una blasfèmia, però opino que El Fantasma no té res a envejar a les millors òperes de Puccini, per exemple.
          No és freqüent veure damunt l'escenari 33 intèrprets i al fossat 27 músics, 60 persones sense comptar els substituts que en aquesta obra són 16. Jo estava molt pendent de les reaccions del meu nét, que tot i haver vist força teatre, estava captivat tan pel que passava damunt l'escenari com a fora. El va impactar molt que els espectadors entressin amb begudes i que a l'entreacte fessin cua per comprar més begudes o terrines de gelat. Cues també per comprar els programes o els fabulosos souvenir brochure tamany carpeta amb fotos magnífiques. El teatre a Londres està rodejat d'una litúrgia potser una mica decadent, però que a molts ens agrada, i als anglesos més.
          Tornant a la ressenya —que m'està quedant una mica "familiar"— aquesta és una obra per veure i fruir de tots els seus aspectes, interpretacions, música, posada en escena, dansa, vestuari... No és estrany que Andrew Lloyd Webber sigui considerat un dels grans compositors de teatre musical, Cameron Mackintosh el més reputat productor, o Harold Prince el director imprescindible, tres puntals del teatre que es veu al West End londinenc, i en aquest cas els responsables del èxit del Fantasma. Si feu una escapada a la capital del Regne Unit i no l'heu vist, no us la perdeu. No m'estranyaria que la fessin durant molts més anys, encara.

THE LEGEND OF SLEEPY HOLLOW

THE LEGEND OF SLEEPY HOLLOW (al The Other palace de Londres)
THE LEGEND OF SLEEPY HOLLOW
(al The Other Palace de Londres)




          The Other Palace és un teatre adscrit al Off WestEnd que, en la meva opinió, és un dels millors (que jo conec) de Londres per la seva estructura i per la seva programació. A més, al bar serveixen uns gin-tonics boníssims —a preus de fantasia— i a la primera planta t'hi espera el restaurant Carrara que pren el nom de la seva escala de marbre. Tot molt cool, que intueixo el que vol dir, sense saber-ho exactament. Però anem al teatre.
          Els de la National Youth Music Theatre hi han muntat La Llegenda d'Sleepy Hollow, un musical basat en el relat curt de l'autor nordamericà Washington Irving. Una estrena mundial que vaig agafar pels pèls, ja que la van estrenar el dia 22 i només va estar en cartell quatre dies. Ja ho tenen això els teatres de l'Off.
          Aquest Sleepy té poc a veure amb la peli de Tim Burton, una marxada d'olla que s'ajustava poc amb la història original; penso que els creadors han de tenir marge per fer volar la seva imaginació, tot i que de vegades es cremin les ales per volar massa prop del sol... En aquest cas, però, s'han ajustat a la història original i com que Ichabod Crane és mestre, bona part dels protagonistes cón canalla, i aquí juga un paper important la National Youth Music Theatre que en una ressenya anterior ja he explicat el que és. És remarcable que adolescents d'onze i dotze anys actuin amb l'aplom i la professionalitat en que ho fan. La qualitat de les veus, el saber moure's i l'ajustar-se a la partitura amb els seus pianos i fortes és realment sorprenent.
          Dels 38 intèrprets que hi habia damunt l'escenari, el més gran era un dels 10 músics, una violoncelista de 22 anys, i el més jove la que feia d'una filla de pagesos, de 11 anys. Val a dir que la música d'Eamonn O'Dwyer, autor també de les lletres, no és gens fàcil d'interpretar, és música de teatre amb molts canvis de tempo i salts d'octava que no es poden fer cridant; demanen matisos o es perd l'efecte buscat per l'autor.
          Malgrat la joventut de tot l'equip interpretatiu, tan el director com la coreògrafa —Alex Sutton i Cydney Ufindell-Philips, noms per a mi desconeguts— han aconseguit un resultat extraordinari. Naturalment hi ha protagonista, però la cohesió i el nivell altíssim és de nota. Ningú sobresurt per damunt els demés, cosa que jo agraeixo molt, sempre que el nivell estigui unificat per la banda alta de la qualitat.
          Bé, la història no l'explico perquè és prou coneguda, i com he dit no han fet un Tim Burton, sinó que han estat fidels a Washington Irving. El teatre quasi ple, però no del tot. A partir del dia 1 començarà la moguda important. El mes d'agost, tot i no ser com Barcelona on sembla que pengin els cartells de "tancat per defunció", és un mes relativament fluix, especialment pels teatres de l'Off, que no reben la visita de turistes.

National Youth Music Theatre

NATIONAL YOUTH MUSIC THEATRE
(Opinió)




          Acabo d'arribar de Londres de veure unes quantes obres de teatre, entre d'altres la coneguda The Legend Of Sleepy Hollow —basada en una historia curta de l'autor nordamericà Washington Irving— en un dels millors teatres del Off WestEnd: el The Other Palace. En breu en faré la ressenya, però el que ara m’interessa explicar  és el que he vist, una estrena mundial a càrrec de la National Youth Music Theatre (NYMT)
          I això què és, em podeu preguntar? Ho podríem traduïr com a Teatre Nacional Juvenil Musical, i és una associació establerta l’any 1976 per Jeremy James Taylor, director, escriptor i profesor de teatre per promocionar el talent juvenil en el món de les arts escèniques, especialmente els musicals, i a fe que se'n surten amb nota.
          En aquest Sleepy el cos d’actrius i actors cantants està format per vint-i-vuit intèrprets —aproximadament els mateixos que surten al Fantasma de la Òpera—  i l’orquestra per deu músics. Les edats oscilen entre els 22 anys, el més gran i els 11 el més jove. Obviament els directors, coreògrafs, dissenyadors de moviment, llums, etc… són professionals grans, d'edat i aptituds.
          No em vull fer pesat, però quan dic, potser massa sovint, que els anglosaxons en teatre, especialmente el musical, juguen en una altra lliga, no m’ho invento. Són ells que han creat, des de fa anys un sistema que dóna els fruits que es recullen dia a dia en els teatres, tan els del West End, com als del Off WestEnd, o Fringe, com en volgueu dir.
          A algú li estranya que una associació com aquesta, amb 42 anys a l’esquena, amb professionals de categoría reconeguda siguin avui bàsics en el món de l’espectacle? Només aquesta temporada han posat en escena quatre produccions: Super Hero, A Little Princess, The Beautiful Game i The Legend Of Sleepy Hollow. Poca conya. No és d’estranyar que s’hagin fet indispensables en el món teatral i especialmente en el del càsting. La majoria de productors els ténen molt en compte a l’hora de muntar espectacles.
          I ara, aterro Barcelona i felicito iniciatives com Onyric per a la promoció del teatrre musical i li desitjo a Daniel Anglès —déu com enyoro El Musical Més Petit— un munt d’èxits, però voldria recordar als de la professió que les cases es comencen pels fonaments i que són bàsiques les escoles i associacions com la NYMT a més de productores potents.

3 d’ag. 2018

TOT VA BÉ SI ACABA BÉ

TOT VA BÉ SI ACABA BÉ
(al Parc dels Til·lers de Barcelona)



          Els que em coneixen segur que m'han sentit a dir més d'una vegada que Shakespeare és com el porc;  d'ell s'aprofita tot. A primera vista és una sentència poc respectuosa, però és una veritat com un temple, i aquests dies s'ha pogut comprovar, una un cop més, amb el que els Parking Shakespeare estan oferint al parc dels Til·lers de l'Estació del Nord.
          Tot Va Bé Si Acaba Bé (All's Well That Ends Well) és una de les comèdies menys representades del bard, que com tantes de les seves obres està més o menys inspirada en el relat d'un altra autor, en aquest cas el Decamerò de Boccaccio. Una història tonteta i força inversemblant que gràcies a la manera de fer dels Parking, i sota la versió i direcció, inspiradíssimes, del duet Mònica Bofill i Judith Pujol esdevé una peça divertida, refrescant i imprescindible per acomiadar la temporada.
          Una gentada estem assegut esperant, i a les set de la tarda es comença a sentir la fanfàrria amb que s'acosta la companyia a l'espiral que es dibuixa al parc, i que el públic rebem amb una bona tanda d'aplaudiments, i a continuació el bufó ens comença a explicar el que passarà, interromput repetides vegades per la resta de components de la faràndula, que li arriben a preguntar si ho explicarà tot ell o ho podran representar com estava previst. Aquesta manera de fer és marca de la casa i dóna un to distès i jocós a la peça.
          I així va discorrent al llarg de l'hora i mitja la senzilla i primeta peça del geni anglès, amb interrupcions dels uns als altres, amb cançons i danses amb moviments més dignes de Shin Chan que de l'època renaixentista, i el mateix passa amb les cançons que van des de la copla més cutre fins a mariconades com Olvídame Y Pega La Vuelta el duet Pimpinela (tela!).
          El vestuari és de traca i mocador. Des de l'elegància d'Òscar Bosch fent de Lafeu, americana i pantalon de lli color cru, barret del mateix color, fins als pantalons de jugador de bàsquet verd parxís talla XXXXXL, samarreta imperi, camisa mambo i mitjons impossibles d'Adrià Díaz en el paper de bufó, i així tota la companyia. A destacar la dicció de tots els components, clara i precisa; saben projectar la veu de manera exemplar i fins i tot persones com jo, que anem més curts d'oïda que de gambals, no ens perdem ni mitja paraula malgrat ser la representació a l'aire lliure. A això hi hem d'afegir molt bones actuacions amb l'estil que jo adoro: tots al mateix nivell, equilibrats, sense ningú destacant per damunt dels altres. Felicitats!
          No em puc estar d'anomenar els intèrprets: Òscar Bosch, Mireia Cirera, Ester Cort, Adrià Díaz, José Pedro García Balada, Pep García-Pasqual, Carles Gilabert, Ariadna matas, Santi Monreal i Ricard Sadurní.
          L'únic que he de lamentar, és el que passa amb tot el que és bo: s'acaba, però per altra banda ens queda l'esperança de que l'any que ve hi tornarem.

27 de jul. 2018

PASIONARIA

PASIONARIA
(al Teatre Lliure)




          Penso que Marcos Morau és un dels grans innovadors de la dansa contemporània, al menys al nostre país; no crec que ningú en dubti. Jo fins i tot diria que és un geni que possiblement ha renovat amb les seves idees el panorama del ball europeu. Dit això, anem al que avui ens ocupa: Pasionaria, el seu nou espectacle vist al Grec Festival.
          Avanço la meva opinió: jo m'he avorrit, i ara intentaré explicar el perquè. Com a espectacle m'ha semblat monòton, repetitiu i poc clar. Tècnicament perfecte, però això a una companyia d'aquesta categoria és com el valor del soldat que entra a la caserna i li omplen la fitxa. Valor: se le supone.
          I doncs? Per començar l'escenografia de Marc Glaenzel: impactant, però llunyana. Aquella mena de tela mosquitera que separava el públic dels actors m'ha donat una fredor i llunyania que segurament era buscada, però que a mi m'ha distanciat del que passava damunt l'escenari perquè mig m'esborrava les imatges
          Amb la il·luminació de Bernat Jansà m'ha passat cosa semblant: fosca, plana —amb clara intenció que fos així, segurament—,  amb pocs matisos, i això, al menys a mi, m'ha perjudicat la comprensió del relat... si és que hi havia res a comprendre, que segons el programa de mà, sí.
          "Parlem sobre un món imaginari i potser podrem reflexionar amb una certa distància sobre el planeta en que vivim. Morau ens planteja la visió d'un planeta que podria ser el nostre, habitat per homes i dones iguals als que avui omplen el planeta Terra. Només hi ha una petita diferència: els habitants de Pasionaria són com els humans però no experimentes sentiments i es comporten, per tant, com si fossin màquines", diu el programa.
          Confesso que em deu faltar alguna connexió neuronal, però tot això que s'explica en el fulletó jo no ho he vist, i potser per culpa meva, per aquesta mancança, he trobat l'espectacle tediós, però repeteixo, en quant a execució diria que ratlla la perfecció. Aquesta dansa que anomenen kova, precisa, exigent (suposo), de moviments sincopats quasi epilèptics, robòtics, és realment seductora, lluny del pas-a-deux de fa molts anys que ja tenim més vist que la Arrimadas, però m'ha faltat que em fessin entendre una història i que m'arribés.
          La Puigserver del Lliure plena a vessar d'un públic enardit, en part, i força fred l'altra. Hi havia col·loqui i molt gent s'ha quedat. Jo no, tenia taula reservada per sopar amb uns amics.