22 d’oct. 2017

La Calavera de Connemara

LA CALAVERA DE CONNEMARA
(a la Villarroel)



          Sempre he pensat que les obres de teatre amb gent borratxa han de fer espantar bastant als directors quan fan la primera lectura. No em refereixo a una escena amb alguna persona que va pet, sinó a personatges atrapats per l'alcohol, però és clar, un bon director sempre te el repte d'afrontar com farà actuar a les seves criatures i que el públic se les cregui.
          Mick (Pol López), Mary (Marta Millà), Mairtin (Oriol Pla) i Thomas (Xavi Sáez), són els personatges de La Calavera, i viuen en aquest recó de món d'Irlanda, víctimes d'una societat tancada, plena d'odi i de rancúnia. Perquè? No ho sé, però la gent d'Irlanda té fama d'haver-les passat molt putes, massa temps com una "colònia" anglesa, les millors terres pels latifundistes britànics; van tenir uns episodis de fam bíblics que va portar a una gran part de la població a emigrar i bona part de l'altra a beure... diuen. Pràcticament els van deixar sense llengua pròpia (el gaèlic) i fins i tot els van canviar els noms de pobles i ciutats. Anem al que hem vist.
          El cementiri del poble, el centre de l'obra és tan petit que quan fa set anys d'un enterrament buiden la tombes per fer lloc pels que es van morint i aquesta feina la fa el Mick, home alcoholitzat que no para de mamar poiteen (una mena de whisky d'altíssima graduació). A més aquest any li tocarà desenterrar a la seva dona que ell va matar en un accident de cotxe quan conduïa pet i del qual mai s'ha recuperat. El rector li assigna d'ajudant el Mairtin, un xicot jove, que també li fot a l'ampolla, i té menys cervell que una mosca. Cada tarda el Mick reb la visita de la Mary, dona molt religiosa, addicta al bingo i també al poiteen i finalment sovint apareix per allà el Thomas, germà del Mairtin, el policia del poble que està obsessionat en assemblar-se, en eficiència, al detectiu Colombo de la sèrie nordamericana.
          Us imagineu els diàlegs, les estupideses, les situacions absurdes, les ofenses i maledicènciesque projecten els uns contra els altres en una situació com aquesta? Podeu pensar que d'una reunió de gent semblant en pot sorgir una conversa normal? Doncs així funciona La Calavera De Connemara.
          Jo la vaig veure ja fa uns dies i em va semblar exagerada, portada al límit i de vegades passant-se, com si al director Ivan Morales se li hagués escapat de les mans, però alguna cosa al fons del meu cor (cervell, estómac?) em deia que no, que no em precipités a fer la ressenya, que alguna cosa em quedava per encaixar, i sí, després d'uns dies ho he vist clar. Què es podia fer amb uns personatges com aquests, gent que a mig desenterrar cadàvers es posen a cantar Nothig Compares to you de Prince en la versió de Sinead 0'Connor?
          No, a l'Ivan Morales no se li va escapar res, els personatges ja estaven fora de control des que van sortir de la ploma de Martin McDonagh, i els quatre actors han fet un treball excel·lent, difícil i excel·lent, aixecant una comèdia negra i irreverent que a voltes feia riure i altres vegades esgarrifar.
          L'escenografia de Marc Salicrú, una passada amb tota la Villarroel convertida en un cap de gespa, amb una il·luminació de Sílvia Kuchinow que fins i tot arribava a fer por. El públic satisfet i aplaudint a sac.

21 d’oct. 2017

España Ingobernable

ESPAÑA INGOBERNABLE
(al Teatre Romea)



          Alberto San Juan és un actor estimat a Catalunya on acostuma a actuar amb assiduïtat. Aquests dies està al Romea amb dues obres: España Ingobernable i Autoretrato de un Joven Capitalista Español, aquesta última ja coneguda del públic català.
          España... és una mena de monòleg a dues veus: la d'ell i la de la guitarra de Fernando Egozcue, un músic re-emigrat, o sigui que el seu avi es va exiliar a l'Argentina per culpa de la guerra civil i ell, el nét, ara ha emigrat tornant a Espanya.
          San Juan comença explicant-nos la merda de país en que vivim, així, clar i català, però no Espanya com a terra, sinó com a Estat. Ens situa al 1520 amb els Comuneros de Castilla, passem al 1640 amb la Guerra dels Segadors,  i així anem tirant amunt cap a la Primera República, la guerra civil, el franquisme i la transición falsa, per acabar avui. Si això fos una conferència podria ser avorrit, però San Juan, hàbilment, ho amaneix amb anècdotes, poemes i cançons. A més ell és una bèstia de l'escenari, el coneix i sap com l'ha de trepitjar i això fa que l'espectacle se'n beneficiï. Es mou amb solvència, fa veure que s'oblida de coses, va a la tauleta de fons per consultar notes... tot molt espontani, encara que jo crec que ho te més que mil·limetrat, però l'efecte és molt bo.
          El guió està farcit de referències històriques, però principalment de poemes, poemes dels millors, aturant-se en els que el franquisme va matar: Federico García Lorca, Miguel Hernández... De tots es sabuda la por que tenen els governs totalitaris als poetes, especialment quan son bons... i acaben matant-los, aquí i a tot arreu, com va fer Pinochet amb Víctor Jara.
          Però no tot va ser seriós i trist. Amb l'ajut impagable del guitarrista Fernando Egozcue, van desgranar moments impagables, cantant cançons i fent bromes i rient, com quan van anunciar que cantarien una cançó d'amor junts. "Per sort és molt poc coneguda i ningú notarà la nostra falta de tècnica" va dir, i s'arrenquen amb Paraules d'Amor que el públic va taral·larejar.
          En quant a l'acompanyant guitarrista, val a dir que és d'una pulcritud impecable. Moltes vegades els guitarristes massa polits, aquells als que mai els grinyola una corda, sonen a mecànics. Egozcue és d'una polidesa excelsa, però de la seva guitarra en surten músiques plenes de cor i sentiments. En un moment determinat es va arrencar amb el Libertango de Piazzola i puc jurar que en el silenci de la platea es va sentir com els pèls del tots els espectadors es posaven de punta. Una sensació brutal.
          En fi, gran nit de teatre que potser no és realment teatre, potser recital, conversa distesa amb amics... fins i tot míting polític, però coneixeu una forma millor de denunciar als sàtrapes que mitjançant el teatre? L'hora i quart prevista es va convertir en hora i mitja, i en acabar el públic va aplaudir amb força i ganes.
          Després me'ls vaig trobar sopant al Rita Blue i els vaig saludar i felicitar i se'ls veia molt contents.

12 d’oct. 2017

Bonsai Festival Di Microteatro

BONSAI FESTIVAL DI MICROTEATRO
(a Ferrara)



          Tinc un amic que diu que en teatre, als argentins se'ls hi ha de donar menjar apart. No ho puc comprovar perquè no he servit mai pitança, però sí sé que són molt creatius a l'hora de superar adversitats i el teatre no és una excepció. Teatre als menjadors de les cases —tema que conec— obres curtes en espais "curiosos"... I així neix el Microtea3, Nanoteatre, Micoteatre, i s'exporta al món. A Barcelona actualment tenim un Microteatre i un festival fabulós amb el nom de Píndoles, sí, allò que et recepta el metge quan estàs fotut i de vegades costen d'empassar.
          El Píndoles és la creació d'un trio de gent jove i entusiasta: Aina Bujosa, David Barrera i Giulia Poltronieri (per ordre alfabètic). Ja porta tres anys i té un èxit brutal: 18 obres diferents repartides en tres dies, organitzades amb una dinàmica que a més crea empaties entre tots els espectadors. Estigueu al lloro per quan es faci la propera edició. Tot i així de obres del Píndoles se'n fan contínuament a Catalunya.
          Doncs aquest trio d'impetuosos, per no quedar-se aturats n'han promocionat una edició a Itàlia, a Ferrara —la Giulia és nascuda allà—, i el passat cap de setmana se'n va fer la primera edició, i a can kabrota ens hi vam arribar.
          Sota el nom de BONSAI festival di microteatro, i a l'empara d'un espai nomenat Fattoria Grisu, una antiga caserna de bombers en procés de reconversió en espai cívic, es va presentar el Bonsai i es van fer tres representacions dissabte a la tarda amb entrada lliure i sis l'endemà. No ressenyo les obres perquè no tindria cap utilitat per a nosaltres, però sí que explicaré com va anar. Seguint les directrius del Píndoles de Barcelona, les obres eren d'una durada entre 15 i 20 minuts. Això permet als interessats seguir totes les peces ja que entre obra i obra hi ha 45 minuts i això permet anar-se desplaçant als diferents espais on es feien, sempre molt a prop del centre logístic.
          La diferència més gran que vaig notar entre Barcelona i Ferrara és que els que van seleccionar les obres, pel meu gust s'ho van prendre molt seriosament, en el sentit de agafar obres molt denses i possiblement poc lleugeres. Jo comparo el teatre "llarg" com a novel·la i el micro com a "conte", que necessita un desenllaç a ser possible sorprenent, al més pur estil Pere Calders. De les 9 obres que es van representar, la que més connectava amb aquest estil va ser Giro Solo Esterni Con Aneddoti, on un guia turístic ens feia veure el que era invisible i al final intenta vendre'ns un salami que porta en una maleta. Teatre absurd. En quan a l'acollida, els organitzadors tot gent jove i molt amable, un 10.
          Turísticament Ferrara és una ciutat de 130.000 habitants, però petita perquè el seu casc antic està dintre la muralla, que és per on et bellugues habitualment, entre edificis preciosos de l'Alta Edat Mitjana i el Renaixement. Un lloc on val la pena d'anar, i si és per assistir a un festival de teatre, encara més.

Ahora Todo Es Noche

AHORA TODO ES NOCHE
(Al Teatre Romea)



          Després d'un llarg ramadà per culpa de diferents motius —alguns problemes de salut (tirant a greus), problemes amb l'estat espanyol (aquests molt greus) i fins i tot un viatge (molt agradable)— m'incorporo lentament a la vida teatral fent una crònica endarrerida: Ahora Todo Es Noche.
          Avanço que sóc un admirador de La Zaranda, aquesta companyia nascuda a Jerez que era el Teatro Inestable de Andalucía la Baja, i que farta de manca de suports i excés d'ingratitud, va marxar a Madrid i es va convertir en el Teatre Inestable de Ninguna Parte. Com passa a tot arreu unes obres poden ser millor i altres pitjor, però sempre, en totes les que he vist, hi he trobat una dignitat a la màxima altura, i no fan pas un teatre fàcil, sinó compromès, digueu-ne de denúncia o com vulgueu; algú l'ha batejat com a "poesia de la devastació"; potser humor grotesc, esperpent...
          Tres sense sostre busquen un lloc per dormir, metàfora de buscar un lloc per estar a cobert dels embats i les garrotades de la vida. Estan en un aeroport i per dissimular porten equipatge i fan veure que estan atents als taulers d'anuncis i mouen el cap en desaprovació quan anuncien un retard, i fan veure que tenen pressa... Aquesta part de l'obra és impressionant, i acaben dient que és dolent no saber on anar, però que és pitjor no saber on s'està. Aquí sembla que ens han fotut el primer cop de realitat, doncs en bona part és el que els ha passat a ells com a companyia (Teatre Inestable de Ninguna Parte...)
          Naturalment passen moltes més coses, totes explicades amb aquelles veus ronques, gastades, "zarandas", de gent desnonada però que manté una dignitat, amb frases ben estructurades i ben pronunciades i utilitzant un llenguatge preciós com ho acostuma a fer el seu autor exclusiu Eugenio Calonge, un home que sap molt bé el que escriu.
          L'escenografia és genial: carros de supermercat que ja fa molts anys són la imatge internacional de l'indigent, una il·luminació molt bona, fosca, com si no hi hagués un més enllà lluminós, i un vestuari realment notable que no m'estranyaria que no fos confeccionat, sinó comprat a El Rastro.
Direcció molt ajustada de Paco de la Zaranda i interpretacions notables de Gaspar Campuzano, Enrique Bustos i Francisco Sánchez (Paco de la Zaranda).
          Si ja els coneixeu aneu-hi i els reconeixereu. Si no els heu vist mai aprofiteu que encara estan en cartell per descobrir-los. Segur que aplaudireu fort per gratificar la seva feina; ara, per molt que ho feu no espereu que surtin a saludar. Mai ho fan, és marca de la casa.

11 de set. 2017

Això és una mena d'adéu

AIXÒ ÉS UNA MENA D'ADÉU
(Opinió)




          La d'avui no és cap ressenya teatral, més aviat és un principi  de comiat. El que em queda de pulmons m'està donant avisos —o m'està donant pel sac, preneu-vos-ho com vulgueu—. Tinc una capacitat respiratòria cada dia és més baixa i no estic per fer massa esforços. La meva pneumòloga em renya constantment i m'amenaça amb prendre'm les claus de la moto. Vaig ser ruc, i per haver fumat excessivament ara respiro com el cul.
          Tot i fer un temps que ja n'era conscient, el detonant ha estat Firatàrrega. He assistit a un sol espectacle i la resta d'entrades les he regalat. Si no estic còmodament assegut en una butaca i preferiblement fila 1 centradet, ja em costa d'aguantar les obres. Fa poc només vaig poder seguir la meitat de l'obra Fugit; no em vaig veure en cor de continuar corrent pels carrer del Poble Sec. A més, anar al teatre —excepte quan fan obres a Igualada— em suposa fer 150 kms (sort que els faig en moto), i sopar tard, molt tard, o sigui que em retiro "parcialment". Naturalment continuaré anant al teatre, però baixaré el ritme, possiblement molt.
          Una de les coses que amb seguretat enyoraré més serà veure sovint a un seguit de persones amb les que hem teixit una potent xarxa d'amistat, parlant quasi sempre de teatre, sense deixar altres temes divertits com comentar sobre els personatges curiosos que ens trobem per les platees, que n'hi ha; moltes vegades cargolant-nos de riure.
          Així està el pati. Avorrir-me no m'avorriré perquè a mi sempre se m'amuntega la feina i tinc més d'un projecte. Estic preparant un recital de música per aquest proper curs i tinc una pila de pàgines escrites que el dia que se'm creuin els cables es convertiran en un llibre de contes. També tinc l'esborrany d'un curs que m'agradaria impartir sobre música i cinema, un tema que ja fa anys que em té obsessionat. Tot coses que es poden fer amb comoditat i sense córrer. Per tenir cura de l'hort i el jardí de casa tinc ajuda, o sigui que ara és més qüestió de manar que d'ajupir-se. I per acabar tinc les joies de la corona, que són els meus néts, nou "peces" dels 8 als 22 anys que mai paren de sorprendre'm.
          No és que estigui content, però tampoc trist. Penso que és important conèixer les pròpies limitacions i acceptar-les. Ens veiem al teatre, tot i que menys sovint.

24 d’ag. 2017

Per Si No Ens Tornem A Veure

PER SI NO ENS TORNEM A VEURE
(al Maldà)



          Més de quatre vegades,  a la tornada d'una estada a Londres per veure teatre he comentat que en musicals els anglesos juguen en una altra lliga, una mena de Champions particular. Doncs avui estic content perquè puc dir la mateixa frase d'una peça que s'està fent a Barcelona, al Maldà concretament: "Per Si No Ens Tornem A Veure" és el títol.
          És una peça de petit format que naturalment no encaixaria en els grans teatre del West End, però sí en qualsevol dels del Off, aquesta xarxa que s'estén per tot el Gran Londres i on es poden veure coses fantàstiques i a preus molt raonables.
          Comencem pel començament. Per Si No... és una història senzilla però preciosa perquè és un conte, quasi de fades en que una princesa i un príncep son obligats a casar-se, tot i que quasi no es coneixen. Per evitar-ho fugen del seu regne disfressats amb una identitat falsa. Que passarà?, doncs que es trobaran casualment i s'enamoraran irremeiablement. Com diu el programa de mà una mena de Leonci i Lena, El Joc de l'Amor i de l'Atzar, i Al Vostre Gust.
          Amb aquesta idea senzilla, quasi infantil, Alícia Serrat (Pegados) ha escrit un llibret i unes lletres magnífiques que Marc Sambola s'ha fet seves i ha musicat meravellosament, i faig servir aquest adverbi a consciència perquè ha sabut agafar el to a cada part —ja he dit que era una mena de conte de fades— però sense la més mínima carrincloneria, molt al contrari, ha composat una música perfectament adequada a la faula, però molt actual.
          A partir d'aquí un musical ja pot funcionar: bona història i bona música... només falta que la direcció no ho espatlli, i no ha sigut així. La mateixa Alícia Serrat se n'ha fet càrrec i penso que ho ha brodat conduint a Anna Lagares i Edgard Martínez que han estat perfectes en els seus papers de prínceps i usurpant altres identitats. Molt adequats els moments en que els intèrprets trencaven la quarta paret i implicaven el públic. Tots dos m'han impressionat per la seva capacitat vocal, però especialment per l'aptitud de modular, un bé escàs dins la professió que té tendència a passar del piano al do de pit directament, amb la qual cosa es perden infinitat de matisos. Bravo per Sambola que és el responsable de la direcció musical.
           I parlant de Marc Sambola, a més de ser el compositor de la banda sonora també n'és l'intèrpret, i a fe que és un virtuós que li treu un suc a la guitarra que si tanques els ulls sembla que escoltis a una orquestra. A més de tocar l'instrument, també fa un paper secundari, però important, de poeta en un joc molt hàbil d'interacció amb els protagonistes, i per acabar-ho d'adobar, encara li ha quedat temps per enamorar-se d'una espectadora de la primera fila. Redéu, hi ha gent que dona per a molt.
          Vestuari senzill per molt bo d'Oriol Burés, il·luminació adequada que no consta als crèdits i moviment escènic bo que tampoc hi consta. El Maldà ple com un ou d'un públic que ens ho ha passat d'allò més bé, cosa que hem gratificat amb forts aplaudiments. No badeu que estarà en cartell pocs dies, i una bona notícia extra-teatral. La xarcuteria La Pineda, del número 16 del carrer del Pi, la de tota la vida, ara tanca més tard i a la sortida del teatre s'hi pot sopar alguna cosa si no us encanteu: formatges, pernil, embotits, unes anxovetes... el de sempre amb la qualitat de sempre. Se que fa vell dir això, però sortosament algunes coses al barri gòtic encara no han canviat. Es veu que el Gaspart no va al teatre.

14 d’ag. 2017

The Hollow Crown

THE HOLLOW CROWN
(sèrie de televisió)




          Com que jo no sóc creient, vaja, per no ser-ho ni crec en la religió bona, no controlo massa bé el calendari de festivitats i celebracions, i faig les coses al meu aire. Ho dic perquè l'agost és el mes en que faig ramadà, però compte, no ens confonguem, faig ramadà de teatre, no aquell de deixar de menjar, beure o fer l'amor. Diguem que és un ramadà sui generis, empès perquè la cartellera és un desert.
          Per compensar-ho recupero sèries de TV que tinc pendents o a mig rematar. M'he posat al dia amb House of Cards (l'americana), Game of Thrones, Boardwalk Empire, he tornat a veure The League Of Gentelements, m'he avorrit amb The Young Pope, i he devorat The Hollow Crown. D'aquesta última vull parlar.
          Si sou Shakespearians, opinareu com jo que és una de les coses més  grans que s'han fet per a la televisió. Consta de dues temporades on a la primera s'ataca l'anomenada Henriad, tetralogia composta per Richard II, Henry IV part 1, Henry IV part 2 i Henry V. A la segona temporada estem en la Guerra de les Roses amb Henry VI part 1, Henry VI part 2, Henry VI part 3 i acabem amb Richard III, aquell de "el meu regne per un cavall..."
          No desvetllo cap secret si dic que els anglesos produint sèries històriques son els putos amos; tan és si es tracta de adaptacions d'obres clàssiques, Shakespeare en aquest cas, com obres de ficció recents en el cas de  Downton Abbey. Dominen un mitjà que sembla que hagin inventat ells, tenen excel·lents guionistes, directors d'art, productors com Sam Mendes en aquest cas i un estol d'actors provinents de les escoles de teatre —les millors del món?— que han passat per la BBC o la RSC (Royal Shakespeare Company), Jeremy Irons, Michael Gambon o Benedict Cumberbatch per citar noms coneguts, i naturalment directors magnífics com Rupert Gold, Richard Eyre, Thea Sharrock o Dominic Cooke.
          El resultat, en aquest cas, és una obra immensa on es combinen les parts més teatrals amb recitats acuradíssims, sense moure una coma del text original dit amb solvència des de l'actor principal fins al maldito, i escenes d'acció (guerra, generalment) amb uns moviments de tropes i càmera fora del comú i un valor afegit: tot lluny de l'estètica Cecil B. De Miller, o sigui res de daurats, trompetes i cuirasses brillants. Tot cutre com era a l'Alta Edat mitjana, brut, apedaçat i poc glamourós; les escenes a Westminster encara amb una certa lluentor, però els carrers de Londres, la gent del poble, les tabernes i cases de putes, d'agafar fàstic. El personatge de Falstaff  és un bot de greix que fins i tot et sembla que li sents la pudor.
          Quina enveja em fan aquests putos british. Saben treure suc del seu patrimoni cultural perquè, hàbils, l'han sabut treballar. I aquí una reflexió: sempre parlem del mateix autor, William Shakespeare i una miqueta de Christopher Marlowe. A la mateixa època, a Espanya hi havia una muntanya d'autors rellevants a la mateixa altura que els anglesos. Lope de Vega, Miguel de Cervantes, Calderón de la Barca, per dir-ne només tres. Com el Segle d'Or espanyol no hi ha hagut cap moviment cultural comparable al món, però la industria audiovisual aquí és inexistent. Shakespeare fins al dia d'avui, és el més gran guionista cinematogràfic de la història: 1.293 pelis —vint-i-cinc produint-se en aquest moment—. Us imagineu si algú s'hagués posat les piles amb els escriptors del Segle d'Or espanyol? Però aquesta sí, és una altra pel·lícula.
          Torno a The Hollow Crown. Us la recomano vivament, encara que no sigueu seguidors, com jo, del bard d'Stratford-upon-Avon. És una lliçó d'història, de teatre, de cine i de bon gust.

4 d’ag. 2017

Tell Me on A Sunday

TELL ME ON A SUNDAY
(al Versus Teatre)



          Aquest és un musical que, com tants ha sofert força adaptacions i varies modificacions al llarg de la seva vida. Jo el vaig veure l'any 1983 al Palace Theatre de Londres sota el nom de Song and Dance, un muntatge de Cameron McIntosh —qui si no— que va agrupar Tell Me On A Sunday i Variations. La primera part és la "song" i la segona la "dance".
          Al Versus s'ha fet Tell Me On A Sunday, la part cantada, un monòleg on la protagonista, una noia anglesa que ha anat als USA s'enamora repetides vegades dels homes equivocats. És una peça difícil que exigeix molt de la intèrpret, tan com a cantant com a actriu, ja que "parla" amb els seus amants, escriu cartes a la seva mare i es fa reflexions, però no té mai oponent al davant, una mena de recital però molt teatralitzat.
          Penso que el director Ferran Guiu ha comés dos errors de plantejament; el primer i més important ha estat posar inalàmbric a la cantant. El Versus és un teatre petit, 120 butaques, al que no calia dotar d'amplificació electrònica, sempre procliu a la distorsió si l'intèrpret "apreta" molt. Tampoc tinc clar que la sonorització estès molt encertada, Lu Fabrés te molta potència i hi havia moments àlgids en que la veu saturava. El segon problema per a mi ha estat l'acompanyament musical.
          Penso que la partitura, excepte en els moments en que la noia està emprenyada, és intimista i els matisos són importants. Entenc perfectament que en un muntatge modest no es pugui disposar d'una orquestra amb cordes per acompanyar la veu —hi havia moments que la música demanava a crits un violoncel—, però el saxo m'hi ha sobrat, n'hi havia de sobres amb la flauta i el clarinet, però el vertader problema ha estat la bateria. Excessiva, rockera i monòtona. Ni per un segon ha fet servir les escombretes i ha abusat de les baquetes de feltre damunt el "ride". La meva opinió és que el trio musical no ha ajudat a la cantant.
          El Versus a mitja entrada. L'agost i començar tan tard penso que no ajuda, però és el que hi ha.

1 d’ag. 2017

Els Dos Cavallers De Verona

ELS DOS CAVALLERS DE VERONA
( al Parc de l'Estació del Nord)




          Els que anem sovint al teatre estem disposats, normalment, a aguantar-ho tot i lògicament hi anem ben disposats. No conec a ningú que frueixi quan l'espectacle és un fracàs. Paguem per passar-ho bé. De vegades veurem una tragèdia, de vegades una comèdia i moltes altres no ho sabem ben bé perquè és una estrena. A voltes, tot i ser una estrena, ja sabem que serà divertida. I de on ve aquesta seguretat? Doncs de la companyia perquè tradicionalment elaboren bé els seus espectacles, com en el cas dels Parking Shakespeare i els seus muntatges, al parc de l'Estació del Nord, ja són esperats amb candeletes.
          Aquest any l'hi ha tocat a Els Dos Cavallers De Verona adaptats i dirigits per Jordi Centelles. Particularment penso que aquesta és una de les comèdies més fluixetes de Shakespeare, però aquest paio era com el porc; d'ell s'aprofita tot, i a fe que s'ha aprofitat, convertint-la en una comèdia esbojarrada, amb amors desamors, traïcions i infidelitats; criats murris, pretendents tòtils i pares de noies verges carallots. Però el director no s'ha conformat i hi ha afegit mafiosos més curts que una cua de conill, cantants vestits con a gondolers, paparazzi seguint la jet set del moment i un dialecte italià amb sonoritats catalanes. Els italians quan et diuen que no revelis un secret utilitzen l'expressió acqua in bocca, però els d'avui deien mutis i alla gabbia.
          Ha sigut divertit comprovar com en determinats moments els actors recitaven fil per randa el text del bard traduït per l'expert Salvador Oliva i d'altres es passaven per l'engonal els versos del dramaturg aplicant dos sistemes clàssics: el fot-li que és de Reus, o el fotre'ls-hi pels descosits, ambdós de gran tradició a casa nostra.
L'escenografia inexistent, com sempre; l'espiral del parc amb el terra de sorra que ha estat prèviament regat. El vestuari molt bo amb una pila d'al·lusions: el Duc de Milà anava de Mussolini i els bandits de gàngsters al servei de Don Corleone. La part musical, sempre cantada a capella, genial, especialment Parole de Gianni Ferrio, cantada al estil de la Mina i l'Alberto Lupo, amb els que feien cors amagats darrera els arbres. Hem sentit Nel Blu Dipinto Di Blu (Volare) i fins i tot el Mambo Italiano... Podria estar continuant, però m'aturo.
          Els Parking com sempre excel·lents, fent-se sentir, projectant la veu de manera impecable —¿quan donaran cursos a actors que tenen problemes en això?— fent que tots els espectadors s'assabentin de tot, tan si estan de cara con d'esquena. Una hora i quaranta de teatre en majúscules.
          Al acabar aplaudiments perllongats i el públic dempeus. Hi ha qui diu que els espectadors s'aixequen perquè ja els fa mal el cul de seure damunt el pedrís, però no és cert. He pogut comprovar que ho fan perquè els ha agradat molt. Val, que sí, que a alguns el cul els feia mal, però m'han dit que els ha agradat molt, cony.
          Fins el sis d'agost teniu temps per veure-ho. No us ho perdeu, us maleiríeu els óssos. Consulteu la cartellera que em sembla que algun dia fan ramadà, i tot i que l'espectacle és gratuït, no sigueu garrepes que funciona per taquilla inversa, o sigui que al acabar s'agraeixen les donacions, especialment les que no baixen dels vint euros.

31 de jul. 2017

CabaretA

CABARETA
 (a la Sala Muntaner)






          A mi el que em sap més greu quan faig una ressenya és valorar-la baix. Sortosament sé que als "crítics" aficionats ens llegeixen quatre gats i això ens fa molt poc influents, cosa que em tranquil·litza, però aquest fet no priva que em senti obligat a ser sincer.
          Per dir-ho ras i curt, CabaretA m'ha semblat un espectacle carrincló, però compte! jo que ja fa anys que m'arrossego pel món de l'espectacle, havia vist al paral·lel revistes de l'Alady i la Mary Santpere als 50 i i 60 i aquelles ja m'ho semblaven de xarones. No em va aquest tipus d'espectacle i penso que CabaretA s'ha emmirallat en aquell model.
          El guió m'ha semblat fluix, espicossant una mica d'aquí i una mica d'allà, amb esquetxos un pèl suats: Millet, Rajoy, que possiblement sigui el que demana aquest espectacle, ho ignoro. La pianista fent música amb campanetes o amb vasos. El número de la protagonista que es fa rascar pel públic perquè li pica alguna cosa... en fi, res de nou. Dos músics l'acompanyen correctament, o sigui que ningú ha fer res malament, però com he dit l'he trobat carrincló.
          Una cosa sí he trobat a faltar al ser un espectacle de cabaret: una mica més de galta, allò que abans en deien ensenyar cuixa, i a una noia tan maca com la maria Molins li hauria escaigut.

29 de jul. 2017

Fúgit

FUGIT
(pels carrers del Poble Sec)




          Una bona amiga em va avisar, abans de sortir la programació del Grec, que farien l'espèctacle Fúgit, que m'espavilés que només serien dos dies amb aforament limitat. Vaig comprar, gràcies Mercè. Estava advertit de que per a mi seria dur, ja que voltaríem pels carrers del Poble Sec, que no són precisament plans com els d'Amsterdam. El que em queda de pulmons dóna pel que dóna, però no m'ho volia perdre i vaig pensar que faria com el Rajoy, fer el que pogués.
          Als grup d'espectadors ens van reunir al Mercat de les Flors i de seguida vam marxar pitant cap a un carreró de sota l'Institut del Teatre. Allí vam trobar-nos tots en un lloc que hi havia un bidó on es cremaven coses, plegaven roba... Les persones que ens aconduïen eren silencioses, vigilants i molt prudents, com si estiguéssim insegurs. Van formar grups reduïts i vam marxar d'allà, clandestinament, mig ajupits, arrambats a les parets, amb els nostres guies demanant silenci.
          No hi havia dubte érem refugiats d'alguna guerra, il·legals, gent del partit comunista en un país feixista... persones que no podíem estar a la vista i que ens aconduïen per desallotjar-nos de la zona, proporcionar-nos noves identitats o ves a saber què.
          Per sort en aquell lloc hi havia bona gent que ens ajudava. El meu grup va poder entrar en un taller de ceràmica on vam descansar, ens van recollir els documents d'identitat i els mòbils i els van posar tots en una bossa d'escombraries. Ara ja no teníem identitat, si la policia ens agafava no sabria de on érem. Vam fugir d'aquell lloc i amagant-nos darrera contenidors de la brossa, travessant els carrers de dos en dos, reagrupant-nos en entrades de garatges, vam continuar. En un descampat, una de les guies ens esperava i fent foc en un bidó, hi va llençar la bossa amb els documents i els mòbils. Ja érem ilocalitzables.
          Vam continuar fugint corrent i emparrant-nos per l'orografia del Poble Sec. Jo cada vegada respirava pitjor, però per sort de tan en tant paràvem, com en el moment en que el guia furgant dins una paperera va recollir un paquet petit. Ens vam tapar amb uns cartrons per no ser vistos i el responsable va obrir el paquet. Hi havia un rosegó de pa que vam compartir en un àpat minso però solidari. Des d'allí vam continuar fugint... fins que jo no vaig poder més i em vaig veure obligat a abandonar el grup. Fins i tot va quedar molt autèntic, doncs desgraciadament en aquests cassos sempre es queda gent pel camí.
          No puc explicar res més del periple perquè "sóc el que es va ofegar" de la pastera, i us juro que quan vaig veure el meu grup fugint i jo quedant-me vaig tenir aquesta sensació, de quedar-me enterrat en aquest gran cementiri que és el nostre mar Mediterrani. o haver-me quedat a mig Sahara incapaç de continuar.
          Vull dir que la Cía Kamchàtka, dirigida per Adrian Schvarzstein ha fet una filigrana, una obra d'art, sense dir ni mitja paraula. Apart de ser un espectacle meravellós, als afortunats presents ens van fer viure en primera persona que és ser refugiat, immigrant o perseguit polític, tot ha de ser prou dur. També va quedar clar que per denunciar segons què no calen paraules. Les persones que ens ajudaven, els nostres guies, "segurament no parlaven la mateixa llengua que nosaltres"
          Fugit és un espectacle meravellós que es pot fer en qualsevol país del món sense canviar res. Penso fermament que s'hauría de fer per instituts, vaja, a no ser que la segona hora que em vaig perdre fos radicalment diferent, cosa que dubto.

28 de jul. 2017

Nit de Musicals

NIT DE MUSICALS
(al Teatre Grec)



          Nit de Musicals comença a ser un clàssic del Grec Festival, però si s'ha de continuar fent com el d'aquest any, val més desprogramar-ho i oblidar-se'n. Mare de Déu quin despropòsit! Jo de musicals n'he vist uns quants, al teatre, Això no em dona cap autoritat, només una certa experiència, i opino que el que vam veure ahir al semicercle del Grec va ser molt desafortunat.
          Per començar l'orquestra sonava molt malament o estava mal sonoritzada. El meu seient estava a la dreta, a la fila dos. Doncs no vaig sentir els violins fins molt avançada la nit, possiblement el tècnic va modificar els paràmetres. De la bateria va sonar insistentment la caixa amb tocs monòtons i repetitius al més pur estil del rock dolent de finals dels 60'. En conjunt els arranjaments també eren molt pobres i faltats d'imaginació.
          La posada en escena era com a mínim curiosa. L'orquestra al davant i els intèrprets darrera, avantçant-se quan el coreògraf ho creia convenient. La il·luminació o els va fallar varies vegades o ja era buscat que bona part del concert una multitud de cantants i ballarins estiguessin quasi a les fosques.
          El vestuari era patètic. Penso que no en van donar i cadascú va venir vestit de casa com va voler, excepte els protagonistes. Intèrprets en shorts, altres en pantalons llargs, faldilles de mida variada, vestits, noies en calces, una noia molt mudada, però amb calçat esportiu de córrer la marató...
          I de sobte la traca. Van aparèixer quantitats ingents d'escolars portant globus baixant les escales des dels jardins. No s'acabaven mai; penso que com a mínim van saquejar dotzena d'escoles. Van cantar i van fer coreografies vestits cada un com els va semblar a casa seva. Jo de festivals de fi de curs n'he vist molts, tinc tres fills i nou néts, i hi vaig perquè me'ls estimo molt, però sé on s'arriba i mai m'han fet pagar.
          I la cosa simpàtica: el Mario Gas "confessant" al principi de la gala, que odia els musicals i que no n'ha vist mai cap —quina gràcia, oi?— per acabar cantant. També vaig trobar "simpàtica" l'aparició d'un xicot que em sembla que és imitadors d'aquells que surten per al  tele —que el públic va rebre amb aplaudiments enardits— i que va començar a cantar i va fer aturar l'actuació per demanar no se què. En aquell moment em va semblar estar un concurs de la tele quan la veia fa molts anys.
          I tot això va durar dues hores i mitja, una tortura. Mentiria si digués que tothom va cantar malament. Entremig d'aquell batibull hi havia professionals reconeguts, tot i que sabem de sobres que a casa nostra encara estem molt lluny dels anglosaxons, ens costa molt matissar. Un exemple: una de les balades més boniques dels musicals penso que és I'll Cover You, de Rent, que demana una veu pastosa que surti de l'ànima com les llàgrimes —és l'acomiadament de l'amant en un funeral—. Ahir a l'intèrpret el van fer cridar massa, quasi menjant-se el micròfon com un vocalista de heavy metal, i no diré que cantés malament, sinó que el van dirigir equivocadament.
          En fi, un mal acomiadament del Grec per a mi. Sort que el dia abans vaig veure Fugit, entre les dos o tres coses millor que he vist del Festival. D'aquí una estona en faré la ressenya.
          P.D. Us imagineu el Herbert von Karajan bevent aigua a morro d'una ampolla mentre dirigeix la Filharmònica de Berlin? Doncs el director d'avui ho ha fet. Bravo!