9 de des. 2017

Brussel·les

BRUSSEL·LES
(Opinió)




          Aquest pont la nostra família ha estat a Brussel·les, la capital de Bèlgica, la capital d’Europa... No hi havia estat mai, no m'interessava perquè no en tenia bones referències. Aquesta manca de sol, aquest cel de color de plom, mal il·luminat, allò que en castellà en diuen de panza de burra... però hi hem anat perquè s’hi havia d’anar.
          Els catalans som del morro fort i quan convé, convé. No faré la crònica política o patriòtica perquè plomes més ben documentades ho faran, en un sentit o altre; els sorayos diran que érem mil i els abrandats catalanistes cent mil. Jo, com sempre sé els que érem: molts, i amb això en tinc prou.
          I la ciutat? La ciutat bé, gràcies (una manera educada de contestar). Intentaré ser equànime; breument: no és cap meravella, en cap sentit. La grisor l’aclapara. Naturalment té les seves coses, però destacar, destacar, sempre basant-me en una visita de quatre dies, poc. Té una cosa espectacular: La Grande Place, de gran harmonia, tot i que apart de l’edifici de l’ajuntament, pel meu gust, és excessiva en ornamentació daurada, cosa que quan es fa de nit i engeguen l’espectacle de música i llum, potencia l’efecte. També hi ha el Palais-Royal, que només es pot visitar a l'estiu, o sigui que...
          Apart d’alguns edificis d’un cert interès Art Nouveau, el que seria l’equivalent del nostre modernisme, sense arribar-hi, un excés d’edificis moderns, de corporacions de negocis, de lobbys polítics d’un interès arquitectònic més que dubtós, en la meva opinió. El barri central ple de botigues de souvenirs (Manneken Pis) tapissos barats, xocolata, i tota mena de materials guiri, i restaurants de baixa categoria amb les cartes a base de fotografies, com de la pitjor Rambla de Barcelona. Un detall: quan visito per primera vegada una ciutat, acostumo a agafar un bus turístic, allò que en diuen City Sightseeing per fer-me càrrec de com és la ciutat, magnitud, llocs... Fa turista però és útil. En una urbs com Roma o Barcelona per exemple, l’audio-guia no para de dir-te que miris a esquerra i dreta per informar-te del que pots veure. A Brussel·les la major part del trajecte et posen música clàssica perquè no hi ha res interessant per mirar.
          Menjar: aquí la cosa empitjora i parlo de restaurants normals. Si te’n vas al Kwint et fotran una bona garrotada i et serviran plats amb tòfona i caviar, però això no indica res. A les cartes l’habitual són els musclos acompanyats de patates fregides (plat francòfon), per regla general els musclos d’una qualitat mitja-baixa i les patates congelades; o la Carbonnade Flamande, una mena de fricandó (plat flamenc). La gent menja molt pel carrer, especialment cucurutxos de patates amb una mena de maionesa, com les braves per guiris de Barcelona. També gofres de tota mena. La xocolata, pel qui li agrada és molt important, però aquí no opinaré perquè no forma part de les meves debilitats.
          Què més? Doncs pluja cabrona, vent emprenyador i manca de sol. El personal no excessivament amable, però aquesta opinió podria estar contaminada pel fet de que una burrada de catalans vam envair la capital i, per exemple, vam col·lapsar el metro en un dia laborable, i les persones que sortien de la feina i havien d’anar a buscar la canalla a l’escola es van cagar en la mare que ens va parir, en puc donar testimoni, per tenir els combois del metro a nivell col·lapse. De fet s’haurien d’haver queixat de les autoritats de mobilitat per no reforçar les freqüències davant l’allau de visitants en un dia i moment puntuals. Però siguem realistes, aquesta mani no els feia molta gràcia.
          No vull acabar sense destacar un detall. Acabada la manifestació que segons ha confessat el cap de la policia emprenyat amb el govern que el pressionava per callar, estava formada per 100.000 persones, els empleats de la neteja que la tancaven darrera els furgons de la policia, no es creien que no hi havia un sol paper al terra. Vam donar una mostra acollonant de civisme, i d'això en puc donar testimoni jo.
          Fi de la ressenya. Podeu deduir que no és la meva ciutat predilecta. Possiblement hi ha gent que els hi agrada, no és el meu cas, però no em cansaré de repetir la frase de El Gallo: hay gente pa tó. Jo em quedo amb Florència.
          P.D. Anècdota: ahir era Sant Nicolau. i al pobre Manneken Pis, me'l van disfressar de bisbe. Fotia una angúnia... semblava el Rouco Varela mostrant la minga per una obertura de la sotana.

21 de nov. 2017

Per Si No Ens Tornem A Veure

PER SI NO ENS TORNEM A VEURE
(al #dillunskabrota de novembre '17)




          Ahir va ser tercer dilluns del mes i per tant #dillunskabrota. En conya, en conya, ja anem per la quarta temporada d'aquesta reunió d'amics teatreros en que cada mes veiem una peça representada per professionals, i aquesta vegada li ha tocat el torn a un musical.
          De musicals n'hi ha de molts formats. Phantom Of The Opera, per a mi, és equiparable a una òpera de Puccini, i és un gran musical amb no menys de 30 músics al fossat i més de 40 actors, cantants i ballarins a l'escenari, però també n'hi ha de petit format, i el que hem vist avui al #dillunskabrota és d'aquesta mena.
          Per Si No Ens Tornem A Veure, només necessita d'una parella d'intèrprets i un guitarrista, però compte! aquest "només" no és despectiu, sinó admiratiu, perquè el trio omple de sobres l'escenari amb les seves interpretacions i cançons.
          La història és senzilla, una faula de prínceps i princeses, una mena de conte de fades, que us agradarà o no depenent de com sigueu. Jo demà faig setanta set anys; si ja sé que no ho sembla, que només n'aparento setanta sis i mig, però la realitat és tossuda i tot i l'avançat de la data del meu DNI encara em deixo portar per històries de princeses i poetes trobadors, de joves que es disfressen i s'enamoren irremeiablement del príncep que troben davant seu, i m'encanta que s'enamorin, es casin, siguin feliços i mengin anissos.
          D'això anava l'obra d'avui, inventada per Alícia Serrat i musicada per Marc Sambola que només amb la seva guitarra ens ha fet escoltar una orquestra sencera. Anna Lagares ha estat la princesa i l'Edgard Martínez el príncep. Amb la seva història hem sigut feliços i no hem menjat anissos perquè al pica-pica posterior a la representació hi havia truita de patates boníssima, coques amb espinacs, canapès variats i infinitats de coses bones i es veu que la gent tira més pel salat que per al dolç.
          Si en voleu saber més, us remeto a la ressenya que vaig fer quan la van estrenar al Maldà: http://bit.ly/2w6GNlX

19 de nov. 2017

Peccatum

PECCATUM
(al Teatre de l'Aurora)



          El mallorquí mossèn Antoni Maria Alcover era tot un personatge, no n'hi ha cap dubte. Se'l coneix principalment pel Diccionari Català-Valencià-Balear, també conegut com l'Alcover-Moll (Moll era l'altra creador), però va escriure moltes més coses, entre elles l'Aplec de Rondalles Mallorquines, que publicà amb el pseudònim de Jordi des Racó.
          I aquí és on hi entra en Toni Gomila (recordeu Acorar?), un paisà nascut al mateix lloc: Manacor. Gomila és quelcom més que un actor i ha rebuscat en els vint-i-quatre toms d'aquestes rondalles per fer la dramatúrgia d'aquest Peccatum.
          El nom és perquè la tria s'ha fet entre les rondalles verdes, pecadores, brutes... però servides en clau d'humor pel propi Gomila i Caterina Florit. De vegades les rondalles —quin nom més bonic, oi?— les conten senceres, a voltes només un tros, això és igual perquè van fluint d'una manera màgica explicades amb aquell mallorquí tan dolç que a alguns ens té embadalits, tot i que de vegades ens costa d'agafar completament, però no us preocupeu que els contes s'entenen sense dificultat.
          Apart de les històries divertides que han contat, el que és notable és el muntatge que han fet per explicar-se. Avanço que és una peça per a sales petites, teatre de proximitat que aquest cap de setmana a l'Aurora, que és molt modulable, ha quedat de meravella. Els seient disposats a quatre bandes i els actors al mig, a poca distància del públic, on hi havia una mena de peanya que s'obria pel mig i envaïa el terra d'una llum suggerent.
          El moviment escènic, notable, amb desplaçaments quasi de ballet que han donat un aire i un dinamisme que ha encaixat perfectament amb la il·luminació. Al públic se l'ha requerit a participar en alguna de les rondalles fent papers secundaris, però que ningú es posi nerviós si la va a veure, tot a brotat amb la màxima suavitat, sense que ningú es veiés violentat; un dels espectadors cridat a col·laborar, s'ha fet tal tip de riure que fins i tot li han caigut les ulleres. Ha estat brutal.
          La direcció és del duet d'actors amb l'ajuda de Margalida Munar. El públic que omplia l'Aurora s'ho ha passat d'allò més bé, i en acabar l'espetec d'aplaudiments ha estat memorable. Bona part del públic s'ha quedat a fer una mica de col·loqui i si no fos perquè la gent encara no havia sopat, encara hi seríem.

11 de nov. 2017

Anna

ANNA
(a l'Àtic 22)



          Jo al Marc Torrecillas el tenia per un autor "curt", no de gambals, sinó d'obres breus, o sigui de micro-teatre. Ninis n'és un dels millors exemples del que es pot dir i fer en quinze minuts. Si no l'heu vist, busqueu-la on la facin. Aquesta vegada, però, ens ha ofert una obra "llarga" —no us espanteu, 75 minuts— en que deixa el to divertit i afronta uns situació dramàtica.
          Només d'entrar a l'Àtic 22 —com s'agraeixen les noves grades— ens submergim en unes golfes on hi ha roba estesa. Automàticament Francesc Gil, dissenyador de l'espai, ens situa, ja abans de començar, força anys enrere. Ara les vivendes no tenen golfes on estendre roba. Anys cinquanta...? I allà hi ha una noia amb un vestit que ens reforça l'època de l'acció. Despenja la roba assecada dels cordills i en un d'aquest moviments es troba davant un mirall gran on hi està reflectida; ella mateixa? Però la noia del mirall en surt i comencen a parlar com dues adolescents que es comencen a conèixer, descobrint-se l'una a l'altra i juguen al vell joc de trobar alguna cosa amagada a les golfes: jo pregunto i tu només pots respondre sí o no i no s'hi val a rendir-se. I així anem descobrint coses que van passar, o potser no, o que alguna es va imaginar, o potser les dues...
          És d'aquelles peces en que no es pot explicar gairebé res, doncs a cada pas faríem un espòiler. El que sí es pot dir, és que és una peça molt treballada on van aflorant velles històries, com si anéssim traient capes de la ceba del subconscient. El text està molt elaborat i penso que Torrecillas ens ha ofert un llenguatge acurat que a mi m'ha traslladat a la Mercè Rodoreda de la Plaça del Diamant, cosa que em lliga molt amb el moment de la història que se'ns explica.
          Ann Perelló i Lucía Torres han estat molt bé en els seus papers, dirigides pel propi Torrecillas. Eren dues persones o només una de sola? El que se'n anat explicant eren records o fantasies? Ja he dit que no us ho podia explicar. Haureu d'esperar que la tornin a programar i aleshores anar-hi i descobrir-ho.
          L'Àtic 22 ple, al acabar forts aplaudiments i el públic ha sortit satisfet.

Desitg Sota Els Oms

DESIG SOTA ELS OMS
(al TNC)



          A tocar d'Igualada hi ha una ciutat petita que tenia un cine, gran, un d'aquells que els diumenges feien sessió doble, dues pelis i un parell de curts de dibuixos animats. La gent s'hi passava pràcticament tota la tarda i la canalla quan s'avorria sortia a fer ballar la baldufa al vestíbul. Entre les dues pel·lícules feien un descans... llarg, depenent del consum que es feia al bar, però mai es reprenia la sessió fins que no s'havien servit 20 kgs. de calamars a la romana, que eren els que havien comprat per fregir cada diumenge.
          Aquesta anècdota m'ha vingut al cap avui al TNC ja que a la representació del Desig Sota Els Oms hi hagut un entreacte excessiu i dic excessiu perquè a l'escenari no s'hi havia de canviar res. Ja m'hauria agradat retornar a la meva joventut i escoltar, darrera el teló, els cops de martell dels tramoistes que escoltàvem a cada canvi d'escena. En fi...
          Tot i saber d'unes crítiques no massa favorables, he anat al TNC per un tema de revival. Quan tenia més o menys quinze anys vaig veure aquesta obra a l'Ateneu Igualadí —aleshores Centro Nacional, ves quines coses— i vaig quedar impressionat, especialment pel tema. Que s'emboliquessin la madrastra i el fill, a l'any '55 no era l'habitual a la soferta postguerra que tota ella feia pudor de ciri d'església.
          Ara la gent ja estem de tornada, però tot i així la història, sense ser nova, és forta. Ja ens ho va explicar Eurípides en el seu Hipòlit. El problema d'aquesta versió ha estat, penso jo, que ni Iban Beltran ni Joan Ollé com a adaptadors han estat encertats i a partir d'aquí Joan Ollé com a director no hi ha pogut fer gran cosa. Les escenes inicials amb els tres germans han estat infantils, explicant el conflicte entre germanastres de manera artificial, tot molt allargat. Quan ha aparegut el vell pare amb la nova dona, jove i bonica que s'ha portat de la ciutat, s'havia de començar a crear la tensió sexual amb el fill petit, però en cap moment de l'obra s'ha aconseguit sentir "olor de sexe". Molta xerrameca, però no es palpava res i aquesta és la base del conflicte. Aquí per a mi l'obra s'ha ensorrat. Després l'entreacte quilomètric i la festa pel naixement del fill, que no s'acabava mai; han begut, han ballat i fins i tot han fet el ruc, però tot s'anava diluint en un avorriment mortal, i així fins a dues hores i mitja.
          L'obra de O'Neill porta quasi 100 anys a l'esquena i possiblement el temps li ha fet mal, però l'Hipòlit d'Eurípides en porta prop de 2.500 i jo n'he vist alguna adaptació memorable. L'elenc —quinze persones a escena— no s'ha pogut lluir i sap greu perquè ja no és massa habitual veure muntatges d'aquesta magnitud. L'escenografia de Sebastià Brossa d'aquelles d'épater le bourgeois; la granja damunt una plataforma giratòria que mostrava quatre àmbits diferents i la il·luminació de Lionel Spycher i Ganeca Gil m'ha semblat excessivament confosa en gran part de l'obra.
          No sé, el TNC em sembla que no peta fi, i em temo que el seu pressupost està molt lluny d'altres teatres que administren amb molta dignitat els pocs diners de que disposen. Aquest que hauria d'haver estat un gran projecte, en temo que ha estat un gran fracàs.

30 d’oct. 2017

El Laberinto Mágico

EL LABERINTO MÁGICO
(al Teatre Romea)






          Al Romea hem rebut la visita de la companyia del Centro Dramático Nacional que ens ha portat El Laberinto Mágico, que no és cap obra de teatre, sinó una mena de cocido o potaje amb una pila d'ingredients agafats d'un seguit novel·les de Max Aub que va reunir amb aquest nom genèric, totes elles parlant de la Guerra Civil Espanyola.
          No he llegit els llibres i per tant no puc valorar la seva vàlua; el que si que puc dir que, per a mi, el trasllat al teatre ha estat ben poc reeixit. Tantes històries deslligades —bé, algunes d'elles lligades— se m'han fet pesades i la veritat és que m'he avorrit malgrat la pretesa grandiositat de la posada en escena. Per fer-hi cabre els quinze actors i els dos músics, s'ha hagut de suprimir alguna fila de butaques i ampliar l'escenari.
          Penso que José Ramón Fernández, responsable de la versió o adaptació ha tractat l'obra com si fos un llibre: per capítols, i això ha trinxat la continuïtat. L'escenografia no era per tirar coets, però correcta, a base de sacs terrers estil barricada, però jo n'esperava una altra cosa de l'obra, situacions difícils, emocions, i n'he sortit decebut.
          Els actors han fet la seva feina però les interrupcions entre "capítol i "capítol" no han permès aflorar sentiments. Per a mi el millor ha estat la il·luminació, i tot i que és important, destacar només la il·luminació no és cap elogi. La direcció d'Ernesto Caballero no diré que ha sigut dolenta, però m'ha donat la impressió que "no hi ha pogut fer res".
          Hi havia dos músics que havien de crear clima amb els seus acompanyaments musicals, però la major part de l'obra han aixafat les veus dels actors, cosa que ha perjudicat l'audició. Era dia d'estrena i potser no ho tenien tot prou ben quadrat. Tan de bo per la resta de dies millorin aquest punt.
          I ara una reflexió. Està molt bé que ens arribin produccions de Madrid, però donada la situació precària que passa el teatre a Catalunya, portar disset intèrprets m'ha semblat una mena d'exhibició, una ostentació que, fent números, diria que he pagat amb els meus impostos, aquells que marxen a Madrid i no retornen, o ho fan d'una manera tan minsa que quasi no es veu. Però potser m'equivoco per culpa de que m'ho miro amb ulls d'independentista irredimible, i a més republicà.

29 d’oct. 2017

Living with the lights on

LIVING WITH THE LIGHTS ON
(al Teatre Lliure)



          L'anglès Mark Lockyer és un actor, membre d'una de les millors companyies teatrals del món: la Royal Shakespeare Company. L'any 1995 estava a Stratford Upon Avon preparant un Romeu i Julieta on encarnava el paper de Mercutio. En un descans surt a prendre el sol i descansar a vora del Avon —"Strartford és petita i avorrida, on no es por fer quasi res", diu ell— i se li apareix una persona i comencen a parlar. "Em dic Belzebú" li diu "però els amics em diuen Belz". És el dimoni.
          Aquí comença una carrera desbocada cap el desconegut, una muntanya russa d'èxits i fracassos que el porta, a través del sistema mèdic i judicial, de l'hospital a la presó, fins a la seva recuperació. Intents de suïcidi amb pastilles, ruixant-se amb gasolina, relacions tòxiques amb tothom que si li acosta, alcoholisme... Lockyer és un malalt mental amb trastorn bipolar, i va viure quasi 10 anys així, al límit o segurament una mica més enllà.
          L'obra és un monòleg en el que explica aquesta època en que vivia "amb els llums sempre encesos" —Livign With The Lights On, és el títol de l'obra—, a tota màquina, desbocat, i finalment com se'n va sortir.
          La peça comença en un to divertit, com si expliqués una facècia, una nit esbojarrada, com s'enamora d'una noia i despatxa la seva nòvia d'anys, una mica massa de alcohol, com perd el fil dels papers que interpreta i se salta parts senceres... però a mida que l'obra avança els espectadors ens anem adonant de la gravetat del que li passa i el relat comença a agafar gruix dramàtic cap a la tragèdia.
          Finalment fa un gir previsible, però que ens arriba com un cop de puny a l'estómac, ens fa pujar el cor a la gola i les llàgrimes als ulls, amb uns moments de sinceritat i tendresa, li pegunta a la seva mare si se'n sortirà. "Dependrà de tu", li diu aquella dona ja gran que s'ha passat hores i hores al hospital agafant-li la mà, quasi com a únic vincle amb el món real. Ara Lockyer es lamenta que  ella hagi mort abans de veure la seva recuperació definitiva.
          Extraordinària i sincera interpretació d'un home que es despulla davant el públic. D'aquí a final de temporada no sé que veuré al teatre, però estic segur que aquesta obra estarà entre les millors de la temporada per molts motius: per la cruesa del text, per la interpretació, per la manera d'afrontar el muntatge i per la direcció de Ramin Gray. Obra d'aquelles que quan s'acaba es fa un silenci i de repent s'arrenca una ovació espectacular amb el públic dempeus. Res a destacar en il·luminació, vestuari, moviment escènic. Res que faci nosa a l'actor i la seva història en front al públic, que no és poc.
          Anècdota: portàvem uns 10 minuts d'espectacle quan han deixat entrar una espectadora que anava en cadira de rodes. Algun motiu especial hi deu haver hagut, perquè no és normal deixar entrar públic amb la funció començada. Lockyer s'ha aturat i amb tota normalitat s'ha dirigit a ella i li ha fet un breu resum del que havia succeït fins aleshores. A continuació ha reprès el fil del relat. Jo no ho havia vist mai, però ha quedat realment notable.
          Acabo; nit màgica de teatre-testimoni. Tothom ha sortit tocant el cel amb les mans. El Lliure de Gràcia ple d'habituals, d'aquella gent que ens l'estimem i agraïm que ens portin aquest tipus d'espectacles que no és corrent veure per les cartelleres, o que només es veuen per segons quins teatres compromesos. Vas bé, Pasqual.

23 d’oct. 2017

El Metege de Lampedusa

EL METGE DE LAMPEDUSA
(al Teatre Lliure)



          Lampedusa és una illa petita, un terç de Formentera, que tot i pertànyer a Itàlia està més a prop d'Àfrica que d'Europa i per aquest motiu és quasi pas obligat per moltíssima gent que fuig de guerres, fam o falta de futur. A Lampedusa ara es viu del turisme, però fins fa poc tothom vivia de la pesca, i els habitants encara saben, i tenen molt clar, el que és la Llei del Mar, la que obliga a salvar a qualsevol persona que s'estigui ofegant.
          Lacrime Di Sale és un llibre publicat el 2016, escrit per Lidia Tilotta i Pietro Bartolo, ella periodista i ell metge, el metge de Lampedusa conegut com "l'angel dels migrants". Anna Maria Ricart ha adaptat el llibre i l'ha convertit en obre de teatre, feina molt difícil perquè no és el mateix llegir un seguit de vivències commovedores que ha escrit el metge, que aconseguir explicar el mateix donant el ritme que es mereix una obra de teatre. Per això aquesta ressenya la dividiré en dues meitats.
          L'obra, com a testimoni del que passa en aquest cementiri en que s'ha convertit el nostre mar és colpidora i fa esgarrifar com es parla de xifres de tres-centes, cinc-centes persones dalt d'una pastera, ofegant-se, famílies senceres, dones prenyades, nens sols que els seus pares han posat en mans de traficants amb l'esperança de que trobin un món millor... i aquest només és el tram final. Pel camí han travessat el Sahara en interminables jornades de gana, de set i d'abandonament de companys que ja no podien més. Han patit vexacions, robatoris i maltractaments; la major part de les dones i nenes han estat violades. És difícil que no et pugin les llàgrimes als ulls...
          Però com a obra de teatre penso que va un pèl fluixa. L'escenografia de Lluís Nadal és correcte: l'ambulatori del Dr. Bartolo, on en una de les parets s'hi fan projeccions per donar suport al text. Xicu Masó tan per la manera d'actuar com pel seu físic, està clavat com a metge de poble i la seva actuació, dirigida per Miquel Gorriz és impecable. El vestuari és correcte: texans i quan convé bata blanca...
          El problema està en la continuïtat. És com si ens expliqués històries soltes; és més, ens està explicant històries soltes, terribles, colpidores, però sense la continuïtat que demana una dramatúrgia i això, al menys a mi, em va semblar que estava en una conferència on es denunciava l'horror que s'està vivint en aquell petit racó d'Europa, d'una Europa voluntàriament cega i sorda que ha perdut la vergonya de mirar  cap a una altra banda i s'ha convertit en la Unió del bla, bla, bla, de grans càrrrecs i sous de fantasia.
          Les comparacions sempre són odioses (diuen), però no em puc estar d'esmentar la pel·lícula d'un director italià compromès; Emanuele Crialese, de títol Terraferma. Tracta el mateix tema a partir d'una història preciosa i a mi em va arribar molt, però molt endins.

22 d’oct. 2017

La Calavera de Connemara

LA CALAVERA DE CONNEMARA
(a la Villarroel)



          Sempre he pensat que les obres de teatre amb gent borratxa han de fer espantar bastant als directors quan fan la primera lectura. No em refereixo a una escena amb alguna persona que va pet, sinó a personatges atrapats per l'alcohol, però és clar, un bon director sempre te el repte d'afrontar com farà actuar a les seves criatures i que el públic se les cregui.
          Mick (Pol López), Mary (Marta Millà), Mairtin (Oriol Pla) i Thomas (Xavi Sáez), són els personatges de La Calavera, i viuen en aquest recó de món d'Irlanda, víctimes d'una societat tancada, plena d'odi i de rancúnia. Perquè? No ho sé, però la gent d'Irlanda té fama d'haver-les passat molt putes, massa temps com una "colònia" anglesa, les millors terres pels latifundistes britànics; van tenir uns episodis de fam bíblics que va portar a una gran part de la població a emigrar i bona part de l'altra a beure... diuen. Pràcticament els van deixar sense llengua pròpia (el gaèlic) i fins i tot els van canviar els noms de pobles i ciutats. Anem al que hem vist.
          El cementiri del poble, el centre de l'obra és tan petit que quan fa set anys d'un enterrament buiden la tombes per fer lloc pels que es van morint i aquesta feina la fa el Mick, home alcoholitzat que no para de mamar poiteen (una mena de whisky d'altíssima graduació). A més aquest any li tocarà desenterrar a la seva dona que ell va matar en un accident de cotxe quan conduïa pet i del qual mai s'ha recuperat. El rector li assigna d'ajudant el Mairtin, un xicot jove, que també li fot a l'ampolla, i té menys cervell que una mosca. Cada tarda el Mick reb la visita de la Mary, dona molt religiosa, addicta al bingo i també al poiteen i finalment sovint apareix per allà el Thomas, germà del Mairtin, el policia del poble que està obsessionat en assemblar-se, en eficiència, al detectiu Colombo de la sèrie nordamericana.
          Us imagineu els diàlegs, les estupideses, les situacions absurdes, les ofenses i maledicènciesque projecten els uns contra els altres en una situació com aquesta? Podeu pensar que d'una reunió de gent semblant en pot sorgir una conversa normal? Doncs així funciona La Calavera De Connemara.
          Jo la vaig veure ja fa uns dies i em va semblar exagerada, portada al límit i de vegades passant-se, com si al director Ivan Morales se li hagués escapat de les mans, però alguna cosa al fons del meu cor (cervell, estómac?) em deia que no, que no em precipités a fer la ressenya, que alguna cosa em quedava per encaixar, i sí, després d'uns dies ho he vist clar. Què es podia fer amb uns personatges com aquests, gent que a mig desenterrar cadàvers es posen a cantar Nothig Compares to you de Prince en la versió de Sinead 0'Connor?
          No, a l'Ivan Morales no se li va escapar res, els personatges ja estaven fora de control des que van sortir de la ploma de Martin McDonagh, i els quatre actors han fet un treball excel·lent, difícil i excel·lent, aixecant una comèdia negra i irreverent que a voltes feia riure i altres vegades esgarrifar.
          L'escenografia de Marc Salicrú, una passada amb tota la Villarroel convertida en un cap de gespa, amb una il·luminació de Sílvia Kuchinow que fins i tot arribava a fer por. El públic satisfet i aplaudint a sac.

21 d’oct. 2017

España Ingobernable

ESPAÑA INGOBERNABLE
(al Teatre Romea)



          Alberto San Juan és un actor estimat a Catalunya on acostuma a actuar amb assiduïtat. Aquests dies està al Romea amb dues obres: España Ingobernable i Autoretrato de un Joven Capitalista Español, aquesta última ja coneguda del públic català.
          España... és una mena de monòleg a dues veus: la d'ell i la de la guitarra de Fernando Egozcue, un músic re-emigrat, o sigui que el seu avi es va exiliar a l'Argentina per culpa de la guerra civil i ell, el nét, ara ha emigrat tornant a Espanya.
          San Juan comença explicant-nos la merda de país en que vivim, així, clar i català, però no Espanya com a terra, sinó com a Estat. Ens situa al 1520 amb els Comuneros de Castilla, passem al 1640 amb la Guerra dels Segadors,  i així anem tirant amunt cap a la Primera República, la guerra civil, el franquisme i la transición falsa, per acabar avui. Si això fos una conferència podria ser avorrit, però San Juan, hàbilment, ho amaneix amb anècdotes, poemes i cançons. A més ell és una bèstia de l'escenari, el coneix i sap com l'ha de trepitjar i això fa que l'espectacle se'n beneficiï. Es mou amb solvència, fa veure que s'oblida de coses, va a la tauleta de fons per consultar notes... tot molt espontani, encara que jo crec que ho te més que mil·limetrat, però l'efecte és molt bo.
          El guió està farcit de referències històriques, però principalment de poemes, poemes dels millors, aturant-se en els que el franquisme va matar: Federico García Lorca, Miguel Hernández... De tots es sabuda la por que tenen els governs totalitaris als poetes, especialment quan son bons... i acaben matant-los, aquí i a tot arreu, com va fer Pinochet amb Víctor Jara.
          Però no tot va ser seriós i trist. Amb l'ajut impagable del guitarrista Fernando Egozcue, van desgranar moments impagables, cantant cançons i fent bromes i rient, com quan van anunciar que cantarien una cançó d'amor junts. "Per sort és molt poc coneguda i ningú notarà la nostra falta de tècnica" va dir, i s'arrenquen amb Paraules d'Amor que el públic va taral·larejar.
          En quant a l'acompanyant guitarrista, val a dir que és d'una pulcritud impecable. Moltes vegades els guitarristes massa polits, aquells als que mai els grinyola una corda, sonen a mecànics. Egozcue és d'una polidesa excelsa, però de la seva guitarra en surten músiques plenes de cor i sentiments. En un moment determinat es va arrencar amb el Libertango de Piazzola i puc jurar que en el silenci de la platea es va sentir com els pèls del tots els espectadors es posaven de punta. Una sensació brutal.
          En fi, gran nit de teatre que potser no és realment teatre, potser recital, conversa distesa amb amics... fins i tot míting polític, però coneixeu una forma millor de denunciar als sàtrapes que mitjançant el teatre? L'hora i quart prevista es va convertir en hora i mitja, i en acabar el públic va aplaudir amb força i ganes.
          Després me'ls vaig trobar sopant al Rita Blue i els vaig saludar i felicitar i se'ls veia molt contents.

12 d’oct. 2017

Bonsai Festival Di Microteatro

BONSAI FESTIVAL DI MICROTEATRO
(a Ferrara)



          Tinc un amic que diu que en teatre, als argentins se'ls hi ha de donar menjar apart. No ho puc comprovar perquè no he servit mai pitança, però sí sé que són molt creatius a l'hora de superar adversitats i el teatre no és una excepció. Teatre als menjadors de les cases —tema que conec— obres curtes en espais "curiosos"... I així neix el Microtea3, Nanoteatre, Micoteatre, i s'exporta al món. A Barcelona actualment tenim un Microteatre i un festival fabulós amb el nom de Píndoles, sí, allò que et recepta el metge quan estàs fotut i de vegades costen d'empassar.
          El Píndoles és la creació d'un trio de gent jove i entusiasta: Aina Bujosa, David Barrera i Giulia Poltronieri (per ordre alfabètic). Ja porta tres anys i té un èxit brutal: 18 obres diferents repartides en tres dies, organitzades amb una dinàmica que a més crea empaties entre tots els espectadors. Estigueu al lloro per quan es faci la propera edició. Tot i així de obres del Píndoles se'n fan contínuament a Catalunya.
          Doncs aquest trio d'impetuosos, per no quedar-se aturats n'han promocionat una edició a Itàlia, a Ferrara —la Giulia és nascuda allà—, i el passat cap de setmana se'n va fer la primera edició, i a can kabrota ens hi vam arribar.
          Sota el nom de BONSAI festival di microteatro, i a l'empara d'un espai nomenat Fattoria Grisu, una antiga caserna de bombers en procés de reconversió en espai cívic, es va presentar el Bonsai i es van fer tres representacions dissabte a la tarda amb entrada lliure i sis l'endemà. No ressenyo les obres perquè no tindria cap utilitat per a nosaltres, però sí que explicaré com va anar. Seguint les directrius del Píndoles de Barcelona, les obres eren d'una durada entre 15 i 20 minuts. Això permet als interessats seguir totes les peces ja que entre obra i obra hi ha 45 minuts i això permet anar-se desplaçant als diferents espais on es feien, sempre molt a prop del centre logístic.
          La diferència més gran que vaig notar entre Barcelona i Ferrara és que els que van seleccionar les obres, pel meu gust s'ho van prendre molt seriosament, en el sentit de agafar obres molt denses i possiblement poc lleugeres. Jo comparo el teatre "llarg" com a novel·la i el micro com a "conte", que necessita un desenllaç a ser possible sorprenent, al més pur estil Pere Calders. De les 9 obres que es van representar, la que més connectava amb aquest estil va ser Giro Solo Esterni Con Aneddoti, on un guia turístic ens feia veure el que era invisible i al final intenta vendre'ns un salami que porta en una maleta. Teatre absurd. En quan a l'acollida, els organitzadors tot gent jove i molt amable, un 10.
          Turísticament Ferrara és una ciutat de 130.000 habitants, però petita perquè el seu casc antic està dintre la muralla, que és per on et bellugues habitualment, entre edificis preciosos de l'Alta Edat Mitjana i el Renaixement. Un lloc on val la pena d'anar, i si és per assistir a un festival de teatre, encara més.

Ahora Todo Es Noche

AHORA TODO ES NOCHE
(Al Teatre Romea)



          Després d'un llarg ramadà per culpa de diferents motius —alguns problemes de salut (tirant a greus), problemes amb l'estat espanyol (aquests molt greus) i fins i tot un viatge (molt agradable)— m'incorporo lentament a la vida teatral fent una crònica endarrerida: Ahora Todo Es Noche.
          Avanço que sóc un admirador de La Zaranda, aquesta companyia nascuda a Jerez que era el Teatro Inestable de Andalucía la Baja, i que farta de manca de suports i excés d'ingratitud, va marxar a Madrid i es va convertir en el Teatre Inestable de Ninguna Parte. Com passa a tot arreu unes obres poden ser millor i altres pitjor, però sempre, en totes les que he vist, hi he trobat una dignitat a la màxima altura, i no fan pas un teatre fàcil, sinó compromès, digueu-ne de denúncia o com vulgueu; algú l'ha batejat com a "poesia de la devastació"; potser humor grotesc, esperpent...
          Tres sense sostre busquen un lloc per dormir, metàfora de buscar un lloc per estar a cobert dels embats i les garrotades de la vida. Estan en un aeroport i per dissimular porten equipatge i fan veure que estan atents als taulers d'anuncis i mouen el cap en desaprovació quan anuncien un retard, i fan veure que tenen pressa... Aquesta part de l'obra és impressionant, i acaben dient que és dolent no saber on anar, però que és pitjor no saber on s'està. Aquí sembla que ens han fotut el primer cop de realitat, doncs en bona part és el que els ha passat a ells com a companyia (Teatre Inestable de Ninguna Parte...)
          Naturalment passen moltes més coses, totes explicades amb aquelles veus ronques, gastades, "zarandas", de gent desnonada però que manté una dignitat, amb frases ben estructurades i ben pronunciades i utilitzant un llenguatge preciós com ho acostuma a fer el seu autor exclusiu Eugenio Calonge, un home que sap molt bé el que escriu.
          L'escenografia és genial: carros de supermercat que ja fa molts anys són la imatge internacional de l'indigent, una il·luminació molt bona, fosca, com si no hi hagués un més enllà lluminós, i un vestuari realment notable que no m'estranyaria que no fos confeccionat, sinó comprat a El Rastro.
Direcció molt ajustada de Paco de la Zaranda i interpretacions notables de Gaspar Campuzano, Enrique Bustos i Francisco Sánchez (Paco de la Zaranda).
          Si ja els coneixeu aneu-hi i els reconeixereu. Si no els heu vist mai aprofiteu que encara estan en cartell per descobrir-los. Segur que aplaudireu fort per gratificar la seva feina; ara, per molt que ho feu no espereu que surtin a saludar. Mai ho fan, és marca de la casa.