22 de gen. 2019

HERÈNCIA ABANDONADA

HERÈNCIA ABANDONADA
(a Can Kabrota)




          Quan tens la freixura feta caldo, pujar al teatre Àtic 22 és una missió impossible. No els he contat, però hi ha molts graons, calculo que uns quants centenars, potser fins i tot milers, sempre en sentit de pujada.
          Dic això perquè em vaig perdre Herència Abandonada, una obra de La Volcànica, amb autoria de Lara Díez —dramaturga que parla amb un accent de Lleida encantador— que va estar en cartell en aquest palomar, perdó, teatre, però per sort, tot i el meu caràcter que per a més de quatre els sembla atapeït, encara em queden bons amics que me la van recomanar, entre ells la Neus Mònico; gràcies Neus, com a amiga ets imprescindible. O sigui que aquesta nit, als #dillunskabrota, l'hem recuperat i hem tingut el plaer de veure-la.
          Estem al despatx d'un bufet d'advocats, consellers des de generacions d'una família benestant que acaba d'enterrar al patriarca. L'advocat actual és amic dels hereus, una noia i tres nois. La mare no compte perquè té alzheimer en fase tres. Ara al despatx només hi ha la noia i el jove advocat, que de petits havien jugat junts gràcies a la relació de les famílies.  Els tres germans s'han discutit i han abandonat l'oficina temporalment, molt emprenyats entre ells. L'advocat intenta treure ferro a la situació explicant-li a la filla que aquestes discussions en calent són freqüents, que no s'amoïni... que esperaran a que els nois es calmin i tornaran a la lectura, però les coses no van així.
          La noia, d'aspecte molt formal, vestida i pentinada poc atractivament sembla una bona noia, soltera, que s'ha passat la vida tenint cura de la mare. E jove advocat és del gènere pixafred, poc eixerit, també molt formal, allò que en català en diuen "que la té curta", però... comencen a sortir fantasmes, greuges amagats i mai parlats, i la cosa es desmarxa tirant a peli de por.
          Naturalment no faré de "Bob Spoiler" (personatge conegut a Barcelona) i no explicaré res més, però el que comença sent una comèdia, arrencant somriures i més endavant riallades, es converteix en una mena de tragèdia grega que et va posant un cul així —índex i polze tocant-se el palpís dels dits—, especialment als homes, perquè hi ha un tipus de dona que ens "foten el melic a puesto", i molt, com per cridar mama por.
          Molt bona direcció de la mateixa Lara Díez i un encert en la tria d'actors. Excepcionals Francesca Vadell en el paper de la filla i Ramon Bonvehí en el del advocat. El text està tan ben ajustat, que al cap d'un moment hem oblidat que estàvem al menjador de can Kabrota; estàvem al despatx d'un advocat.

18 de gen. 2019

ASÍ QUE PASEN CINCO AÑOS

ASÍ QUE PASEN CINCO AÑOS
(al Teatre Lliure)




          Avui aquesta ressenya serà curta, curta i mot poc informativa teatralment. Haig de dir que de Lorca en sóc un enamorat, però  també diré que aquesta peça no l'havia vist mai. Dit això declaro que a la versió que ens han ofert avui els de la companyia ATALAYA TNT, amb direcció de Ricardo iniesta, no he estat capaç d'entrar-hi per cap cantó. Els primers minuts m'han semblat molt atractius, però la màgia se m'ha esfumat en un plis plas.
          I perquè faig aquesta crònica? Per ser pràctic. De les obres d'autors irrellevant que no m'han agradat no acostumo a escriure ni una línia, però dels grans sí per allò de l'empirisme, i com que la memòria ja em comença a fer el ruc, si mai busco obres de Lorca que he vist, gràcies al cercador del meu blog veig quan la vaig veure i que em va semblar (des de que tinc el blog). Així de senzill, o sigui que disculpeu-me l'egoisme.
          El públic que quasi omplia la Puigserver ha reaccionat bastant fredament; potser els ha passat el mateix que a mi.Tot i així vull remarcar que persones teatreres que conec, a la sortida m'han dit que han quedat fascinades, cosa de la qual estic content.

4 de gen. 2019

PLUJA

PLUJA
(a la Sala Beckett)





          Acabo de veure Pluja, una obra que volia veure i, com diem en argot, se m'havia escapat. M'ha agradat molt, però ara, davant del paper en blanc (pantalla) estic a punt de fer la ressenya i no sé per on començar. Que he vist? Què he escoltat? Què he sentit? Fins on m'ha portat? Intentaré explicar-me a partir d'aquestes preguntes.
          He vist un espectacle d'allò que se'n diu de proximitat, els intèrprets a poc més d'uns metres dels espectadors, i això a més d'haver estat un gran encert té un nom: intimitat, una paraula que porta implícita relació càlida, propera, tendra... S'ha fet a la sala de dalt de la Beckett, que és gran i sembla desmanegada, però s'hi ha muntat una grada en semicercle tancat pel darrera, se'ns ha demanat que ens apinyéssim, que ens toquéssim uns als altres, i això encara ha augmentat la sensació de familiaritat. Bravo per l'escenògraf i els creadors: Marc Angelet, Andreu Martínez, Clara Peya i Guillem Albà.
          En aquesta situació he escoltat d'entrada al parell d'intèrprets que ens esperaven cantant una espècie de leimotive repetitiu amb el suport d'un megàfon model mani sindical. Quan tot hem estat asseguts i en silenci —nosaltres i mòbils—, la Clara s'ha posat al piano i ha començat a desgranar melodies. Ja em perdonareu, però jo sempre he pensat que aquesta noia és el Carles Santos del segle XXI, i la conec des que era petita, que la seva mare és del meu poble. A la tècnica i la potència hi afegeix una creativitat poc comuna, com si no conegués límits; bé, penso que no els coneix.
          I què he sentit? Aquí em serà difícil concretar perquè he sentit moltes coses. D'entrada admiració pel que estava veient, però això és com el valor del soldat que s'acaba d'enrolar: se le supone. Ho intentaré. He sentit calor humà que venia de la gran compenetració de la Clara i el Guillem, tendresa i segons com algun rampell com si no s'entenguessin, però de seguida tornaven a compenetrar-se. Hi ha hagut moments màgics com els de la parella de titelles "de dits" que Albà ha manejat amb mà mestre, mai millor dit (per la ma i el dit), i tot això acompanyat de "músiques" que t'entraven per allà on han d'entrar, per l'estòmac i t'ocupaven el cervell, i s'hi quedaven.
          Això respon al que he escoltat. Un, jo, que sempre he volgut ser pianista, quan escolto música no puc deixar de veure coses amb les orelles , i avui n'he vist moltes. He vist Keith Jarret quan a la Clara li plovia aigua damunt el cap mentre tocava, però també he vist aquella sala de cine mut en que a l'actor li passaven un munt de coses que explicava movent la boca sense paraules i el pianista bregat en mil batalles l'ajudava amb les seves melodies i la percussió, que per això el piano pot fer percussions. i m'aturo o no aniré a dormir, però no sense dir una cosa per acabar.
          Quan agafes el programa amb el dibuix dels intèrprets a l'estil Chico i Rita, cosa del Mariscal, i dius "mira que xulo" i li dones la volta, t'adones del munt de gent que fa falta per muntar una obra tan "senzilla" de 45 minuts; quasi una vintena que s'hi han deixat la pell fent coses que "no es veuen" com l'Ariadna Peya que és la responsable del moviment escènic, i encara que sembli que els actors vagin vestits com un pingo, hi ha disseny de vestuari, i il·luminació i...
          ...I encara us semblen cares les entrades del teatre? Va, no fotem, collons...

30 de des. 2018

LA NÉTA DEL SENYOR LINH

LA NÉTA DEL SENYOR LINH
(al Teatre Lliure)






          Convertir una novel·la, un conte o qualsevol relat en obra per a ser representada damunt l'escenari no és fàcil. L'adaptador corre el perill de trair l'esperit de l'obra, i quan aquesta, pel seu tema, la seva senzillesa, quasi m'atreviria a dir "puresa" és d'aquelles que toquen al cor, la dificultat és major. És el cas de La Néta Del Senyor Linh. Basada en la novel·leta curta de Philippe Claudel del mateix títol que ens parla de l'exili, i és clar, és trista; veure's obligat a abandonar la teva terra, generalment per guerres o persecucions ha de ser molt dur.
          L'obra té un muntatge molt interessant en que l'intèrpret únic —excel·lent Lluís Homar— fa tres papers a la vegada: narrador, Sr. Linh i Sr. Bark. Comença el narrador explicant perquè està allà, dret a la popa d'aquell vaixell veient com s'allunya la seva terra. Amb una mà aguanta una petita maleta i amb un braç estreny un nadó, encara més petit. A la cortina negre del fons només unes lletres projectades: horitzó, hi diu. I així ens assabentem que ha hagut de fugir del seu país amb la nena; els pares rebentats per una bomba mentre treballaven al arrosar, pista que ens fa sospitar que és del sud-est asiàtic. Arriba a un país del que només sabem que s'hi parla una llengua estranya, per a ell i que els instal·len en un lloc d'acollida. Mica en mica, sempre amb la nena a coll, s'atreveix a sortir a donar un vol a l'illa de cases, no més lluny i un dia gosa creuar el carrer i seure en un banc del parc que hi ha al davant. Allí contacta amb un desconegut de la seva edat, el Sr. Bark. M'aturo.
          És molt interessant la manera en que el director Guy Cassiers fa que el no-diàleg en que s'entenen els dos personatges flueixi amb naturalitat. Mitjançant gravacions videogràfiques, al fons apareix en directe la imatge de l'actor fent els dos papers, amb una sincronització molt ben lligada.
          Com he dit la peça és trista per la situació en que es troba el Sr. Linh i la seva néta Sang Diû, que en la seva llengua vol dir Matí Suau. Quan pregunta a la traductora que significa el nom de la funcionària que l'atén, i li contesten que no vol dir res, el Sr. Linh calla i entristit pensa com serà aquell lloc on el nom de les persones no vol dir res...
          L'adaptació de la novel·la és de Jerôm Kircher i Sergi Belbel l'ha passat al català. Video, so i vestuari "ve de fora", doncs el projecte de Cassiers és fer-la igual en tots els països que es farà amb l'excepció del llenguatge i l'intèrpret. Els espectadors vam sortir molt contents.

25 de des. 2018

LA NIÑA GORDA

LA NIÑA GORDA
(al TNC)




          Quan el 2013 Xavier Albertí va assumir la direcció artística del TNC va deixar molt clares les idees que tenia dins el cap. Reivindicar el teatre popular català, o sigui donar protagonisme a noms com Pitarra, Russiñol, etc... Hi ha persones que el que prometen ho acompleixen, i pel que sembla l'Albertí és d'aquests.
          Ara a la Sala Tallers s'hi està fent el que considero una genialitat: La Niña Gorda. La Niña... en origen és una novel·la humorística de Santiago Rusiñol publicada a principis del XX que Jordi Oriol a adaptat pel teatre com a monòleg. Obviaré si el líder del modernisme la va escriure per tocar-li el voraviu a Eugeni D'Ors. Em centraré en la versió teatral.
          Sense escenografia tenim a Jordi Oriol damunt l'escenari, molt ben vestit, elegantíssim (Rosa Solé) que comença a explicar-nos el naixement d'aquella criatura excepcional, aquell fenomen de set o vuit quilos filla d'un lliurepensador repartidor de fulletons de nom Giordano Bruno (tela amb el nom) i una mestressa de casa catòlica. La nena no para de menjar i créixer i arruïnant la pobra economia de la família, però l'arribada d'un amic, domador retornat d'Argentina, els aporta la solució: munten una barraca de fira, El Palau dels Fenòmens, i exhibeixen aquella mola de prop de tres-cents quilos: La Niña Gorda.
          D'entrada el que sorprèn és el llenguatge. Amb una dicció acuradíssima, se'ns va explicant aquesta història que a voltes sembla més un relat que un monòleg teatral. El llenguatge és d'una precisió de rellotge suís, sempre acompanyat per la gestualitat adequada al que se'ns està explicant. El Jordi Oriol a més d'un molt bon adaptador, és un actor genial i aquí s'han ajuntat el pa i la gana, doncs l'Albertí a la direcció ha fet una filigrana. ¿Recordeu aquell "Vosté Ja Ho Entendrà" del Tanta de fa exactament sis anys en que va dirigir la Carme Sansa? Doncs un nivell d'excel·lència igual.
          No hi ha ni un gest deixat a l'atzar, cap, ni quan l'actor s'eixuga al forro de l'americana una burilla que s'ha tret del nas. I de sobte sentim la música d'una pianola que apareix lentament per les cametes de l'esquerra, movent-se sola amunt i avall interpretant Oui-oui. I que hi fa una pianola a l'obra? Doncs apart de música fa d'element de suport per l'intèrpret, que s'asseu i estira a la banqueta, s'amaga al darrera... juga amb ella. A més és un moble preciós que al estar al descobert fascina amb el moviment frenètic dels martellets damunt les cordes*.
          Una obra curiosa que si no estigués genialment adaptada, dirigida i interpretada, difícilment s'aguantaria. Així, però, és una meravella.
          * Segons un bon amic meu tècnic de pianos, actualment a Barcelona de pianoles en bon estat n'hi ha molt poques, i joies com la que surt al TNC, de la marca Steinway li sembla que només n'hi ha una. Vaig preguntar al teatre si l'instrument era "nostre", o sigui del TNC i em van dir que no, que els hi havia cedit un particular. Deu ser aquesta, gràcies.

24 de des. 2018

NIT DE REIS

NIT DE REIS (O EL QUE VULGUEU)
Al Teatre Akadèmia





          De vegades a Shakespeare se li'n anava la olla i en contes de fer tragèdies brutals com Titus Andrònicus o Macbeth feia bestieses divertides. Nit de Reis (o el que vulgueu) és una d'elles, i amb aquell savoir faire que el caracteritzava organitzava un pollastre de gruix. I com que les hi fotia pel broc gros, l'entreteniment durava de dues hores i mitja per amunt, i hi feia sortir més personatges que en una festa de fi de curs del col·legi dels vostres nétes.
           Avui, segle XXI hi ha companyies teatrals que els tenen quadrats, i Els Pirates són d'aquests. No tenen por i et munten un Shakespeare sense manies. "Hi posarem música en directe" diu algú, i plis plas, música en directe. Alguna cosa del renaixement? Ca... L'actriu que fa de Festa agafa la guitarra i s'arrenca amb Put The Blame Of Mame de la peli Gilda, una fita de l'erotisme de la postguerra.
          Amb tot això vull dir que Els Pirates no tenen manies i ataquen les obres del bard d'Stratfford amb aquella desimboltura que es feia a la seva època. Resultat? Diversió assegurada perquè Shakespeare, quan es deixava anar era la bomba. La moda (passada) de fa uns anys en que tot era motiu de reflexió, i els entesos es passejaven pel carrer amb el dit al front reflexionant, o pitjor, amb el puny sota la barbeta caminant mig ajupits com si fossin una estàtua de Rodin, s'ha acabat.
          Dit això, recomano anar a l'Akadèmia a veure aquesta obra que conté tots els elements per passar-s'ho de conya: bessons separats per un naufragi, noies disfressades de noi, estúpids que no s'adonen que són més rucs que un test... i gent enamorada, gent molt enamorada. Espero que ningú em demandi per fer spoilers, doncs l'obra porta prop de quatre-cents anys en cartellera.
          Els Pirates, amb un Adrià Aubert molt encertat a la direcció, han plantejat la peça amb vestuari actual —quasi tot— mantenint l'acció en temps passats. Dic "quasi tot" perquè en un moment determinat Malviolo fa una aparició espectacular amb malles color plàtan que transparenten calçotets "bossa de pipes" a sota i lligacames "dobles". Per acabar-ho d'adobar el personatge el fa perfecte el Carles Gilabert, que és llarg i prim com un jonc; no el descric, s'ha de veure.
          Deu actors en escena fent una pila de personatges, molt ben cohesionats recitant el text amb autoritat ens han fet passar dues hores i mitja volant i ens han demostrat que per fascinar al públic no calen muntatges caríssims, il·luminacions sofisticades i vestuari luxós. Amb una bona dosi d'imaginació, un text notable, bons intèrprets i ser murri i aprofitar les característiques del teatre —l'Akadèmia té una estructura molt particular— es pot fer aconseguir una funció per a recordar. Gràcies corsaris (...???), perdó, Pirates!

TROIA, UNA VERITABLE ODISSEA

TROIA, UN VERITABLE ODISSEA
(al TNC)




          Em fa por que aquests dies no agafem un empatx. De torrons? no, tot i ser festes nadalenques l'empatx que em fa por no és de torrons, ni de mistela o vi bo; és de música a capella. Maremar, Broadway A Capella, Troia Una Veritable Odissea... tot en un parell de setmanes. Cony de modes...
          Amb Troia, Una Veritable Odissea! estem davant d'un projecte ambiciós. Jo dels Cor de Teatre he vist unes quantes coses que m'havien anat d'acceptables a molt bé, però en aquesta Troia em penso que s'han passat de megalòmans. Potser l'han volgut fer massa grossa i els ha petat una mica als morros. D'entrada s'han carregat a l'esquena dos dels poemes més importants del món: la Ilíada i la Odissea, patapim patapam, tot de cop, però els Cor de Teatre són gent que canta i per tant necessiten "músiques". Cap problema.
          I han espigolat del que hi ha a la vinya del senyor, però... barrejar Dvorak amb Elgar i Mozart, i Wagner i encara Haendel... que vols que et digui, m'ha sonat una miqueta a medley, o sigui pupurri, i els pupùrris a mi no m'agraden massa. Si estic amb el lascia ch'io pianga de Haendel, immers en la música barroca, em fot saltar a Bizet del segle XIX.
          Després hi ha temes que tenim d'una única manera en el nostre imaginari. La cavalcada de les valquíries de Wagner és possiblement la música més potent que s'hagi escrit mai. Arrenca amb una força brutal a càrrec del metall mentre les cordes fan una mena de llit, com quan cuines un llobarro al forn amb base de patates, i quan entra la percussió, cágate lorito. Mentre l'escoltes "veus" aquelles servidores de Wotan, verges i belles acompanyant als guerrers caiguts fins al walhalla. Doncs  sentint-ho  molt, a capella perd quasi tota la potència per molt que les trenta-dues veus s'esforcin.
          Escènicament la idea del cor, tots amb túniques blanques i màscares m'ha semblat molt bé. L'entrada d'Atena, Posidó, Zeus i tota la basca m'ha semblat una mica patxanga. Però... la Sala Gran del TNC plena com un ou, ha aplaudit i aplaudit. Bon senyal; vol dir que els ha agradat, i si a més l'obra ha servit per fer conèixer al gran públic obres cabdals de la música occidental, doncs com diuen en castellà miel sobre hojuelas. Però compte; no abusem del recurs a capella, no fos cas que prenguéssim mal.
          Acabo amb una reflexió: fins i tot el Carmina Burana d'Orff, música coral per exel·lència des del primer compàs, darrera el cop de bombo inicial engega amb el cor, un cor gran i potent que inclou fins i tot veus blanques, però sense el suport d'una orquestra simfònica extensa, penso que l'obra sonaria justeta. Però aquesta només és la meva opinió.

22 de des. 2018

UN UOMO DA BRUCIARE

UN UOMO DA BRUCIARE
(Opinió)





          L'any 1962 els germans Taviani van fer la pel·lícula Un uomo da bruciare (Un home a cremar), una peli política com tantes d'ells. Penso que a Catalunya ha arribat el moment de cremar-ne un, simbòlicament, no a la foguera havent estat prèviament torturar i fent-li besar crucifixos: el conseller Buch. Em sap greu per a ell, però no ha estat massa hàbil en la seva gestió i podria fer un últim servei a Catalunya. Faig un incís.
          Lamentablement cada vegada es veuen més imatges d'actuacions de la nostra policia que fan avergonyir. Quan es va aconseguir aquest  traspàs de competències, a Madrid —concepte, no ciutat, gràcies Iu Forn— no els va fer cap gràcia que un cos armat depengués del govern català, cap. Estratègia per contrarestar aquell "disbarat"? Infiltrar policies, guàrdia civils i addictes al franquisme dins el cos. A més el sou era millor que a les forces de seguretat espanyoles, o sigui que com diuen en castellà miel sobre hojuelas.
          Torno al tema. I quin últim servei li demanaria al Sr. Buch? Doncs cremar-se, així, directament. A veure, a veure... ja he dit que a la foguera no. Cremar-se seria fer d'home dolent i expedientar, despatxar, relegar a tots aquests mossos que estan sota sospita, com el comandament de la Brimo Carles Hernández, el que té un currículum preciós, espectacular, a qui atrapen atonyinant amb una porra extensible, eina de treball no permesa en un dispositiu d'ordre públic.
          Sé que no és agradable, però començar a fer feina de despatx, expedientar i despatxar ipso facto impresentables com el de la Brimo, suspendre de feina i sou a uns quants altres, traslladar a vigilar moviments sospitosos a La Pica d'Estats, al final de la Vall Ferrera a uns quants més i finalment, per la resta d'impresentables, una feina cabdal: enviar-los en torn de nit a cagar a la via, que com tothom sap és cabdal per la mobilitat, especialment si parlem del servei de Rodalia.
          No és una feina agradable fer d'home dolent quan es tracte de recursos humans. Presumiblement una part d'aquests moviments acabarien als tribunals, però a la velocitat que van ens deslliuraríem per una bona temporada d'una colla d'indesitjables i obtindríem dues coses; guanyar temps i tenir un cos més net.
          A continuació al conseller Buch se'l faria dimitir o dimitiria dels seus càrrecs, se li buscaria una feina i quan siguem una república independent el podríem honorar pels serveis prestats. Acabo retornant a una altra pel·lícula, aquesta fluixeta però amb un títol que em convé: Curled (1996) —en castellà Tu mata que nosotras limpiamos la sangre, no es va traduïr al català—. Suposo que se m'enten.
          Qwerty

19 de des. 2018

BROADWAY A CAPELLA

BROADWAY A CAPELLA
(al Onyric)




          Faig una ressenya que havia decidit no fer, però m'he repensat, i m'he repensat perquè a la majoria de persones que conec de trobar-nos pels teatres i compartir opinions em van dir a la sortida de l'Onyric que els havia agradat Broadway A Capella.  A mi no. Com deia la meva àvia: i doncs?
          He reflexionat (cosa que a vegades faig) i em sembla que vam veure dues obres diferents, en part. Ells estaven asseguts a les files superiors del teatre i jo a la primera. Això que no hauria de ser rellevant he deduït que va ser decisiu. Broadway A Capella és un espectacle musical i per tant com se sent la música és molt important. Per començar els que sèiem davant de tot ens vam estar tota l'obra sentint un soroll de fons molt molest, com una mena de motor o ventilador permanentment engegat; un soroll somort que va ser una mena de baix continu que al menys a mi, em va molestar molt. Suposo que tampoc va ajudar tenir els amplificadors a tocar.
          Broadway A Capella és un espectacle on em sembla que es va abusar dels "sorolls" emesos per un baix component del conjunt que sembla que va fer hores extra. Va emetre tota mena d'onomatopeies que van saturar els altaveus, al menys els que estaven prop meu. Penso que alguna cosa en el disseny de so va fallar.
          No diré que cantessin malament ja que no ho puc valorar, doncs el so que va rebre la meva oïda va ser brut i molt enganxat; contades vegades m'arribaven les lletres de manera entenedora. En canvi els meus amics que estaven a la part alta van dir que ho havien sentit bé. A més, entre els executants hi vaig reconèixer intèrprets que jo he vist en altres espectacles molt bons. Llàstima. Penso que els tècnics de l'Onyric farien bé de revisar el so des de diferents punts de la sala.
          I posats a parlar de la resta, tampoc em va convèncer el vestuari més adequat per un espectacle de hip-hop i break-dance que per escoltar On My Own, o les harmonies, però això ja queda explicat en l'apartat del so brut.
          Diuen que les comparacions són odioses, però la humanitat a prosperat a base de comparar, veient el que feia bé una altra tribu i imitant-ho. Us deixo un enllaç amb el tema If We Ever cantat pels Take Six, un dels millors grups de a cappella que conec. Observeu com administren les veus i especialment els silencis.

15 de des. 2018

CAVALCADA DELS REIS

CAVALCADA DELS REIS
(Opinió)




          A Igualada, com a tot arreu,  hi ha festes que són el que en diem "assenyalades", però penso —i no crec equivocar-me— que la de la nit del 5 de gener és la més important: la Nit de Reis. Està documentat que té com a mínim 123 anys d'història i que és de les més antigues de la península ibèrica, però aquí l'important no és qui la té més grossa si no com està d'arrelada a la població, i aquesta ho està molt i per molt motius.
          Primer perquè és una festa entranyable que fa feliç a la canalla i de retruc a la majoria d'igualadins. Segon perquè sempre ha sigut una festa solidària, ja que les persones amb poc o nuls recursos no en queden exclosos; amb els diners recaptats pels sistema que després explicaré, se'ls compren joguines pels seus menuts. Continuo: la cavalcada no és simplement una cavalcada; darrera dels Reis d'Orient damunt les seves carrosses, hi van una munió de patges, pel cap baix un miler, que auxiliats per furgonetes guarnides amb motius reials i orientals —que per això els reis venen de l'orient— porten milers de paquets amb els regals de la quitxalla que van repartint casa per casa, pis per pis, nen a nen, moltes vegades entregats pujant amb escales des del carrer, enfilant-se als balcons (vegeu la foto de l'encapçalament). No és difícil imaginar els ulls esbatanats de la canalla quan veuen aparèixer un patge amb un paquet sota el braç entrant al menjador del pis pel balcó. I com s'organitza tot això?
          Doncs hi ha una comissió que des de fa 123 treballa per amor a les tradicions, deixant-hi moltes hores i sense cobrar res. Tenen la ciutat mil·limetrada, carrer per carrer segons la ruta que segueix la cavalcada i les furgonetes, desenes i desenes carregades segons aquest plànol, pel que en argot contable seria el sistema LIFO —last in, first out, o sigui l'últim que entra és el primer que surt—. En tots aquests anys es recorda com a cassos excepcionals que s'hagi extraviat un paquet, i quan hi ha un dubte un equip volant d'experts, els més veterans, fan una cerca immediata perquè coneixen el veïnat i la majoria de noms dels carrers de la ciutat amb possibles coincidències. Jo visc al carrer de La Llacuna i a Igualada també hi ha el carrer Joan Llacuna, per exemple. Si passa, l'equip de murris sempre ho ha solucionat en un plis plas.
          La logística no és fàcil. Naturalment els pares han portat els paquets ben embolicats i retolats al magatzem de la comissió, on altres voluntaris comproven que les dades geogràfiques siguin correctes i ja comencen a apilar per zones per facilitat la futura càrrega a les furgonetes. Els pares paguen un donatiu per paquet i aquests diners serveixen per finançar tota la festa, inclosa la compra de joguines pels que no tenen recursos econòmics.
          Però la solidaritat no s'acaba aquí. No hi ha cap empresa de transport i repartiment que no s'ofereixi voluntària per participar en la festa. El dia cinc a la ciutat queda congelat el repartiment de paqueteria i tots els esforços es dediquen "als Reis". Al marge d'això els comerços rivalitzen fent aparadors referents a la festa... No sé de ningú que no hi participi.
          Acabo explicant del que em queixo. L'organització Casa Nostra Casa Vostra ha engegat una campanya que em sembla feta des del desconeixement o la mala fe: #BaltasarDeVeritat, on demana que no es pinti més gent blanca de color negre per Reis. Que els Baltasars siguin negres de veritat. Ho trobo molt bé si se'n disposa, però que m'expliquin de on traiem a Igualada mil negres de veritat, sense parlar del rei Gaspar, el ros. El pintem o no el pintem? De quina raça és? Xinet d'un tot a cent? I els Melcior, el rei blanc? Els enfarinem la cara com s'ha fet sempre o els deixem del color rosadet que tenen? Perquè entre altres coses es pinten perquè els nens que tenen familiars fent de reis i patges no els reconeguin. Matem la il·lusió i la tradició i donem a les criatures un sobre amb un bitlles de 50€ i que quan tingui us de raó es comprin el que els apeteixi? Siguem seriosos, aquesta festa és una representació, com quan al teatre, als Pastorets pinten satanàs de color vermellós.
          Acabo. Casa Nosta Casa Vostra han ofès i insultat greument a molta gent acusant-los racistes, així, ras i curt "colonialistes i racistes". D'això se n'haurien de disculpar públicament perquè la majoria d'aquests voluntaris que he anat enumerant són gent de molt bona fe que no tenen res a veure amb Vox, Ciudadanos o el PP que són els que jo acusaria avui de racistes. Si tenen valor, que vinguin a Igualada a dir-ho a la cara dels que organitzin la Cavalcada dels Reis. Ah, i que portin la llista amb els noms, telèfons i adreces de les mil persones de raça negre que sortiran a la cavalcada d'aquí a vint-i-un dies.

13 de des. 2018

BECARIS

BECARIS
(Opinió)



          Avui no parlo de teatre, parlo d'una moda que, des del meu punt de vista, s'està estenen massa: treballar sense cobrar. Adverteixo que mentre els talibans de la llengüa no m'atonyinin, utilitzo el masculí com a genèric; trobo massa feixuc allò de "becaris i becàries, nois i noies, pares i mares etc... ja se sap que les llengües romàniques tenen això.
          Treballar sense cobrar. Una mena d'esclavatge "empitjorat", i dic empitjorat perquè als esclaus els feien treballar sense remuneració, però al menys els vestien, allotjaven i mantenien. Ara molts dels anomenats becaris treballen sense cobrar i s'han de pagar l'allotjament, el transport i el manteniment ells. Com s'ha arribat fins aquí? Ho ignoro. No tinc ni els elements ni els recursos per fer un estudi sòlid, per tant només parlaré del que conec de primera, primeríssima mà, perquè els implicats porten el cognom de la família. No m'agrada parlar per boca d'ànec. Començo per mi.
          He estat col·laborant força temps en una revista digital de cultura, especialitzada en teatre. Quan l'estaven muntant em van demanar publicar-hi alguns escrits i no vaig dubtar ni un moment en col·laborar-hi. No fa massa vaig rebre una pressió per modificar una ressenya i això va ser el tret de sortida... per sortir-ne. Vaig donar-me de baixa immediatament. Tinc entès que ara la revista ja és un negoci més o menys consolidat, i pel que cobrava (zero €) no volia autocensurar-me. Val a dir que ningú em va obligar a escriure-hi i tampoc em costava diners. Les despeses d'anar a Barcelona (no hi visc), sopar i el preu de les entrades l'hauria tingut igual. Mai demanava invitacions a la revista per allò de ser lliure com un ocell.
          Continuo ara amb una néta meva, principal motiu de l'escrit. Acabada la carrera es va buscar una empresa per fer-hi pràctiques, naturalment una empresa que li interesses i fes un producte innovador que s'avingués amb el seu estil. Va estudiar moda. La va trobar a Londres. La van entrevistar i li van dir que podia començar immediatament. Naturalment per obtenir una entrevista has de comprar bitllets d'avió d'anar i tornar i viure un parell de dies a la ciutat. Fantàstic, sis mesos a Londres... sense cobrar ni un pound, ni rebre un trist ticket restaurant, ni una oister card per desplaçar-te, ni... Com es pot viure 6 mesos sense ingressos en una ciutat com Londres que no destaca pels seus preus baixos? Doncs pel sistema de que els teus pares t'ho financin, parlant clar, que t'ho paguin.
          Ara està treballant a Nova York en una altra empresa de moda molt interessant (N.Y. que tampoc destaca pels seus preus baixos). Està molt contenta i li agrada la feina perquè és la que la satisfà. Els seus pares també estan molt contents... perquè li poden pagar, doncs les condicions son les mateixes que a Londres: res de res de res. Llàstima que aquí el bitllet d'avió ja és més car i la vida...
          Ara podria parlar d'altres becaris i becàries —colló, se m'ha escapat el políticament correcte— com els que omplen les cuines de restaurants "multietrellats", però és un tema que no conec bé. Doncs com he dit al començament, callo.

6 de des. 2018

4D ÒPTIC

4D ÒPTIC
(a la Biblioteca de Catalunya)




          Quan la van fer l'any 2003 no la vaig veure; no es pot veure tot en aquest món. Ara sí, he anat a la Biblioteca i la meva conclusió és que me la hauria pogut estalviar. Potser hi he anat amb massa expectatives: això de veure dues obres simultàniament ho vaig trobar atractiu... Però m'he avorrit, i ja té mèrit perquè la peça circula a unes velocitats extraordinàries, però també —i és una cosa que em molesta molt— a crits "extraordinaris". Per acabar-ho d'adobar la trama m'ha semblat molt justeta i el text carregat de paraules tècniques i fórmules més o menys quàntiques que me l'han fet molt pesat.
          Les interpretacions han estat bé, però quan hi ha (o un hi troba) poca xixa, no hi ha res a fer, i aleshores em passa una cosa que podríem titllar de paranormal: el meu cul em pregunta si encara falta molt per acabar. Sí, sona una mica a quarta dimensió també , però el meu cul i jo ens parlem, i quan em fa aquest tipus de preguntes, malament, és que comencem (ell i jo) a estar incòmodes. Confesso que en alguns moments he intentat dormir, però no ho he aconseguit, feien molt de xivarri.
          Potser tenia mal dia, però no puc ser més concret, i em sap greu no aportar arguments de pes, però quan una cosa no t'interessa esplaiar-se és obrir el camí cap a les palles mentals, o sigui que ho deixo aquí.
          P.D. Aclareixo, però, que a jutjar pels forts aplaudiments l'obra ha agradat molt, cosa de la qual m'alegro de cor.