14 d’ag. 2017

The Hollow Crown

THE HOLLOW CROWN
(sèrie de televisió)




          Com que jo no sóc creient, vaja, per no ser-ho ni crec en la religió bona, no controlo massa bé el calendari de festivitats i celebracions, i faig les coses al meu aire. Ho dic perquè l'agost és el mes en que faig ramadà, però compte, no ens confonguem, faig ramadà de teatre, no aquell de deixar de menjar, beure o fer l'amor. Diguem que és un ramadà sui generis, empès perquè la cartellera és un desert.
          Per compensar-ho recupero sèries de TV que tinc pendents o a mig rematar. M'he posat al dia amb House of Cards (l'americana), Game of Thrones, Boardwalk Empire, he tornat a veure The League Of Gentelements, m'he avorrit amb The Young Pope, i he devorat The Hollow Crown. D'aquesta última vull parlar.
          Si sou Shakespearians, opinareu com jo que és una de les coses més  grans que s'han fet per a la televisió. Consta de dues temporades on a la primera s'ataca l'anomenada Henriad, tetralogia composta per Richard II, Henry IV part 1, Henry IV part 2 i Henry V. A la segona temporada estem en la Guerra de les Roses amb Henry VI part 1, Henry VI part 2, Henry VI part 3 i acabem amb Richard III, aquell de "el meu regne per un cavall..."
          No desvetllo cap secret si dic que els anglesos produint sèries històriques son els putos amos; tan és si es tracta de adaptacions d'obres clàssiques, Shakespeare en aquest cas, com obres de ficció recents en el cas de  Downton Abbey. Dominen un mitjà que sembla que hagin inventat ells, tenen excel·lents guionistes, directors d'art, productors com Sam Mendes en aquest cas i un estol d'actors provinents de les escoles de teatre —les millors del món?— que han passat per la BBC o la RSC (Royal Shakespeare Company), Jeremy Irons, Michael Gambon o Benedict Cumberbatch per citar noms coneguts, i naturalment directors magnífics com Rupert Gold, Richard Eyre, Thea Sharrock o Dominic Cooke.
          El resultat, en aquest cas, és una obra immensa on es combinen les parts més teatrals amb recitats acuradíssims, sense moure una coma del text original dit amb solvència des de l'actor principal fins al maldito, i escenes d'acció (guerra, generalment) amb uns moviments de tropes i càmera fora del comú i un valor afegit: tot lluny de l'estètica Cecil B. De Miller, o sigui res de daurats, trompetes i cuirasses brillants. Tot cutre com era a l'Alta Edat mitjana, brut, apedaçat i poc glamourós; les escenes a Westminster encara amb una certa lluentor, però els carrers de Londres, la gent del poble, les tabernes i cases de putes, d'agafar fàstic. El personatge de Falstaff  és un bot de greix que fins i tot et sembla que li sents la pudor.
          Quina enveja em fan aquests putos british. Saben treure suc del seu patrimoni cultural perquè, hàbils, l'han sabut treballar. I aquí una reflexió: sempre parlem del mateix autor, William Shakespeare i una miqueta de Christopher Marlowe. A la mateixa època, a Espanya hi havia una muntanya d'autors rellevants a la mateixa altura que els anglesos. Lope de Vega, Miguel de Cervantes, Calderón de la Barca, per dir-ne només tres. Com el Segle d'Or espanyol no hi ha hagut cap moviment cultural comparable al món, però la industria audiovisual aquí és inexistent. Shakespeare fins al dia d'avui, és el més gran guionista cinematogràfic de la història: 1.293 pelis —vint-i-cinc produint-se en aquest moment—. Us imagineu si algú s'hagués posat les piles amb els escriptors del Segle d'Or espanyol? Però aquesta sí, és una altra pel·lícula.
          Torno a The Hollow Crown. Us la recomano vivament, encara que no sigueu seguidors, com jo, del bard d'Stratford-upon-Avon. És una lliçó d'història, de teatre, de cine i de bon gust.

4 d’ag. 2017

Tell Me on A Sunday

TELL ME ON A SUNDAY
(al Versus Teatre)



          Aquest és un musical que, com tants ha sofert força adaptacions i varies modificacions al llarg de la seva vida. Jo el vaig veure l'any 1983 al Palace Theatre de Londres sota el nom de Song and Dance, un muntatge de Cameron McIntosh —qui si no— que va agrupar Tell Me On A Sunday i Variations. La primera part és la "song" i la segona la "dance".
          Al Versus s'ha fet Tell Me On A Sunday, la part cantada, un monòleg on la protagonista, una noia anglesa que ha anat als USA s'enamora repetides vegades dels homes equivocats. És una peça difícil que exigeix molt de la intèrpret, tan com a cantant com a actriu, ja que "parla" amb els seus amants, escriu cartes a la seva mare i es fa reflexions, però no té mai oponent al davant, una mena de recital però molt teatralitzat.
          Penso que el director Ferran Guiu ha comés dos errors de plantejament; el primer i més important ha estat posar inalàmbric a la cantant. El Versus és un teatre petit, 120 butaques, al que no calia dotar d'amplificació electrònica, sempre procliu a la distorsió si l'intèrpret "apreta" molt. Tampoc tinc clar que la sonorització estès molt encertada, Lu Fabrés te molta potència i hi havia moments àlgids en que la veu saturava. El segon problema per a mi ha estat l'acompanyament musical.
          Penso que la partitura, excepte en els moments en que la noia està emprenyada, és intimista i els matisos són importants. Entenc perfectament que en un muntatge modest no es pugui disposar d'una orquestra amb cordes per acompanyar la veu —hi havia moments que la música demanava a crits un violoncel—, però el saxo m'hi ha sobrat, n'hi havia de sobres amb la flauta i el clarinet, però el vertader problema ha estat la bateria. Excessiva, rockera i monòtona. Ni per un segon ha fet servir les escombretes i ha abusat de les baquetes de feltre damunt el "ride". La meva opinió és que el trio musical no ha ajudat a la cantant.
          El Versus a mitja entrada. L'agost i començar tan tard penso que no ajuda, però és el que hi ha.

1 d’ag. 2017

Els Dos Cavallers De Verona

ELS DOS CAVALLERS DE VERONA
( al Parc de l'Estació del Nord)




          Els que anem sovint al teatre estem disposats, normalment, a aguantar-ho tot i lògicament hi anem ben disposats. No conec a ningú que frueixi quan l'espectacle és un fracàs. Paguem per passar-ho bé. De vegades veurem una tragèdia, de vegades una comèdia i moltes altres no ho sabem ben bé perquè és una estrena. A voltes, tot i ser una estrena, ja sabem que serà divertida. I de on ve aquesta seguretat? Doncs de la companyia perquè tradicionalment elaboren bé els seus espectacles, com en el cas dels Parking Shakespeare i els seus muntatges, al parc de l'Estació del Nord, ja són esperats amb candeletes.
          Aquest any l'hi ha tocat a Els Dos Cavallers De Verona adaptats i dirigits per Jordi Centelles. Particularment penso que aquesta és una de les comèdies més fluixetes de Shakespeare, però aquest paio era com el porc; d'ell s'aprofita tot, i a fe que s'ha aprofitat, convertint-la en una comèdia esbojarrada, amb amors desamors, traïcions i infidelitats; criats murris, pretendents tòtils i pares de noies verges carallots. Però el director no s'ha conformat i hi ha afegit mafiosos més curts que una cua de conill, cantants vestits con a gondolers, paparazzi seguint la jet set del moment i un dialecte italià amb sonoritats catalanes. Els italians quan et diuen que no revelis un secret utilitzen l'expressió acqua in bocca, però els d'avui deien mutis i alla gabbia.
          Ha sigut divertit comprovar com en determinats moments els actors recitaven fil per randa el text del bard traduït per l'expert Salvador Oliva i d'altres es passaven per l'engonal els versos del dramaturg aplicant dos sistemes clàssics: el fot-li que és de Reus, o el fotre'ls-hi pels descosits, ambdós de gran tradició a casa nostra.
L'escenografia inexistent, com sempre; l'espiral del parc amb el terra de sorra que ha estat prèviament regat. El vestuari molt bo amb una pila d'al·lusions: el Duc de Milà anava de Mussolini i els bandits de gàngsters al servei de Don Corleone. La part musical, sempre cantada a capella, genial, especialment Parole de Gianni Ferrio, cantada al estil de la Mina i l'Alberto Lupo, amb els que feien cors amagats darrera els arbres. Hem sentit Nel Blu Dipinto Di Blu (Volare) i fins i tot el Mambo Italiano... Podria estar continuant, però m'aturo.
          Els Parking com sempre excel·lents, fent-se sentir, projectant la veu de manera impecable —¿quan donaran cursos a actors que tenen problemes en això?— fent que tots els espectadors s'assabentin de tot, tan si estan de cara con d'esquena. Una hora i quaranta de teatre en majúscules.
          Al acabar aplaudiments perllongats i el públic dempeus. Hi ha qui diu que els espectadors s'aixequen perquè ja els fa mal el cul de seure damunt el pedrís, però no és cert. He pogut comprovar que ho fan perquè els ha agradat molt. Val, que sí, que a alguns el cul els feia mal, però m'han dit que els ha agradat molt, cony.
          Fins el sis d'agost teniu temps per veure-ho. No us ho perdeu, us maleiríeu els óssos. Consulteu la cartellera que em sembla que algun dia fan ramadà, i tot i que l'espectacle és gratuït, no sigueu garrepes que funciona per taquilla inversa, o sigui que al acabar s'agraeixen les donacions, especialment les que no baixen dels vint euros.

31 de jul. 2017

CabaretA

CABARETA
 (a la Sala Muntaner)






          A mi el que em sap més greu quan faig una ressenya és valorar-la baix. Sortosament sé que als "crítics" aficionats ens llegeixen quatre gats i això ens fa molt poc influents, cosa que em tranquil·litza, però aquest fet no priva que em senti obligat a ser sincer.
          Per dir-ho ras i curt, CabaretA m'ha semblat un espectacle carrincló, però compte! jo que ja fa anys que m'arrossego pel món de l'espectacle, havia vist al paral·lel revistes de l'Alady i la Mary Santpere als 50 i i 60 i aquelles ja m'ho semblaven de xarones. No em va aquest tipus d'espectacle i penso que CabaretA s'ha emmirallat en aquell model.
          El guió m'ha semblat fluix, espicossant una mica d'aquí i una mica d'allà, amb esquetxos un pèl suats: Millet, Rajoy, que possiblement sigui el que demana aquest espectacle, ho ignoro. La pianista fent música amb campanetes o amb vasos. El número de la protagonista que es fa rascar pel públic perquè li pica alguna cosa... en fi, res de nou. Dos músics l'acompanyen correctament, o sigui que ningú ha fer res malament, però com he dit l'he trobat carrincló.
          Una cosa sí he trobat a faltar al ser un espectacle de cabaret: una mica més de galta, allò que abans en deien ensenyar cuixa, i a una noia tan maca com la maria Molins li hauria escaigut.

29 de jul. 2017

Fúgit

FUGIT
(pels carrers del Poble Sec)




          Una bona amiga em va avisar, abans de sortir la programació del Grec, que farien l'espèctacle Fúgit, que m'espavilés que només serien dos dies amb aforament limitat. Vaig comprar, gràcies Mercè. Estava advertit de que per a mi seria dur, ja que voltaríem pels carrers del Poble Sec, que no són precisament plans com els d'Amsterdam. El que em queda de pulmons dóna pel que dóna, però no m'ho volia perdre i vaig pensar que faria com el Rajoy, fer el que pogués.
          Als grup d'espectadors ens van reunir al Mercat de les Flors i de seguida vam marxar pitant cap a un carreró de sota l'Institut del Teatre. Allí vam trobar-nos tots en un lloc que hi havia un bidó on es cremaven coses, plegaven roba... Les persones que ens aconduïen eren silencioses, vigilants i molt prudents, com si estiguéssim insegurs. Van formar grups reduïts i vam marxar d'allà, clandestinament, mig ajupits, arrambats a les parets, amb els nostres guies demanant silenci.
          No hi havia dubte érem refugiats d'alguna guerra, il·legals, gent del partit comunista en un país feixista... persones que no podíem estar a la vista i que ens aconduïen per desallotjar-nos de la zona, proporcionar-nos noves identitats o ves a saber què.
          Per sort en aquell lloc hi havia bona gent que ens ajudava. El meu grup va poder entrar en un taller de ceràmica on vam descansar, ens van recollir els documents d'identitat i els mòbils i els van posar tots en una bossa d'escombraries. Ara ja no teníem identitat, si la policia ens agafava no sabria de on érem. Vam fugir d'aquell lloc i amagant-nos darrera contenidors de la brossa, travessant els carrers de dos en dos, reagrupant-nos en entrades de garatges, vam continuar. En un descampat, una de les guies ens esperava i fent foc en un bidó, hi va llençar la bossa amb els documents i els mòbils. Ja érem ilocalitzables.
          Vam continuar fugint corrent i emparrant-nos per l'orografia del Poble Sec. Jo cada vegada respirava pitjor, però per sort de tan en tant paràvem, com en el moment en que el guia furgant dins una paperera va recollir un paquet petit. Ens vam tapar amb uns cartrons per no ser vistos i el responsable va obrir el paquet. Hi havia un rosegó de pa que vam compartir en un àpat minso però solidari. Des d'allí vam continuar fugint... fins que jo no vaig poder més i em vaig veure obligat a abandonar el grup. Fins i tot va quedar molt autèntic, doncs desgraciadament en aquests cassos sempre es queda gent pel camí.
          No puc explicar res més del periple perquè "sóc el que es va ofegar" de la pastera, i us juro que quan vaig veure el meu grup fugint i jo quedant-me vaig tenir aquesta sensació, de quedar-me enterrat en aquest gran cementiri que és el nostre mar Mediterrani. o haver-me quedat a mig Sahara incapaç de continuar.
          Vull dir que la Cía Kamchàtka, dirigida per Adrian Schvarzstein ha fet una filigrana, una obra d'art, sense dir ni mitja paraula. Apart de ser un espectacle meravellós, als afortunats presents ens van fer viure en primera persona que és ser refugiat, immigrant o perseguit polític, tot ha de ser prou dur. També va quedar clar que per denunciar segons què no calen paraules. Les persones que ens ajudaven, els nostres guies, "segurament no parlaven la mateixa llengua que nosaltres"
          Fugit és un espectacle meravellós que es pot fer en qualsevol país del món sense canviar res. Penso fermament que s'hauría de fer per instituts, vaja, a no ser que la segona hora que em vaig perdre fos radicalment diferent, cosa que dubto.

28 de jul. 2017

Nit de Musicals

NIT DE MUSICALS
(al Teatre Grec)



          Nit de Musicals comença a ser un clàssic del Grec Festival, però si s'ha de continuar fent com el d'aquest any, val més desprogramar-ho i oblidar-se'n. Mare de Déu quin despropòsit! Jo de musicals n'he vist uns quants, al teatre, Això no em dona cap autoritat, només una certa experiència, i opino que el que vam veure ahir al semicercle del Grec va ser molt desafortunat.
          Per començar l'orquestra sonava molt malament o estava mal sonoritzada. El meu seient estava a la dreta, a la fila dos. Doncs no vaig sentir els violins fins molt avançada la nit, possiblement el tècnic va modificar els paràmetres. De la bateria va sonar insistentment la caixa amb tocs monòtons i repetitius al més pur estil del rock dolent de finals dels 60'. En conjunt els arranjaments també eren molt pobres i faltats d'imaginació.
          La posada en escena era com a mínim curiosa. L'orquestra al davant i els intèrprets darrera, avantçant-se quan el coreògraf ho creia convenient. La il·luminació o els va fallar varies vegades o ja era buscat que bona part del concert una multitud de cantants i ballarins estiguessin quasi a les fosques.
          El vestuari era patètic. Penso que no en van donar i cadascú va venir vestit de casa com va voler, excepte els protagonistes. Intèrprets en shorts, altres en pantalons llargs, faldilles de mida variada, vestits, noies en calces, una noia molt mudada, però amb calçat esportiu de córrer la marató...
          I de sobte la traca. Van aparèixer quantitats ingents d'escolars portant globus baixant les escales des dels jardins. No s'acabaven mai; penso que com a mínim van saquejar dotzena d'escoles. Van cantar i van fer coreografies vestits cada un com els va semblar a casa seva. Jo de festivals de fi de curs n'he vist molts, tinc tres fills i nou néts, i hi vaig perquè me'ls estimo molt, però sé on s'arriba i mai m'han fet pagar.
          I la cosa simpàtica: el Mario Gas "confessant" al principi de la gala, que odia els musicals i que no n'ha vist mai cap —quina gràcia, oi?— per acabar cantant. També vaig trobar "simpàtica" l'aparició d'un xicot que em sembla que és imitadors d'aquells que surten per al  tele —que el públic va rebre amb aplaudiments enardits— i que va començar a cantar i va fer aturar l'actuació per demanar no se què. En aquell moment em va semblar estar un concurs de la tele quan la veia fa molts anys.
          I tot això va durar dues hores i mitja, una tortura. Mentiria si digués que tothom va cantar malament. Entremig d'aquell batibull hi havia professionals reconeguts, tot i que sabem de sobres que a casa nostra encara estem molt lluny dels anglosaxons, ens costa molt matissar. Un exemple: una de les balades més boniques dels musicals penso que és I'll Cover You, de Rent, que demana una veu pastosa que surti de l'ànima com les llàgrimes —és l'acomiadament de l'amant en un funeral—. Ahir a l'intèrpret el van fer cridar massa, quasi menjant-se el micròfon com un vocalista de heavy metal, i no diré que cantés malament, sinó que el van dirigir equivocadament.
          En fi, un mal acomiadament del Grec per a mi. Sort que el dia abans vaig veure Fugit, entre les dos o tres coses millor que he vist del Festival. D'aquí una estona en faré la ressenya.
          P.D. Us imagineu el Herbert von Karajan bevent aigua a morro d'una ampolla mentre dirigeix la Filharmònica de Berlin? Doncs el director d'avui ho ha fet. Bravo!

25 de jul. 2017

Bodas de Sangre

BODAS DE SANGRE
(a la Biblioteca de Catalunya)



          Madre / ¿què? / me voy / ¿adónde? / a la viña / espera / ¿quiere algo? / hijo, el almuerzo / déjelo, comeré uvas, deme la navaja / ¿para qué? / para cortarlas / la navaja, la navaja..., maldita sean todas y el bribón que las inventó. Així comença Bodas de Sangre amb una referència, ja d'inici, a la sang vessada i a la que, possiblement, es vessarà.
          Federico García Lorca era un poeta, un gran poeta i també un dramaturg, i les seves obres teatrals estan plenes de poesia, d'una poesia que és la veu d'un poble mitjançant les coplas, un gènere autèntic arrelat a la gent i la seva terra.
Nana niño, nana
del caballo grande
que no quiso agua.
El agua era negra
dentro de las ramas.
Cuando llega al puente
se detiene y canta.
¿Què dirá mi niño,
lo que tiene el agua,
con su larga cola
por su verde sala?
          Però apart de la poètica, les obres de Federico són extremes com una tragèdia grega, amb una força dramàtica poc comuna, i Bodas de Sangre és així. La seva estructura ja és curiosa; els personatges són la madre, la novia, el novio, la suegra... només un té nom: Leonardo, el mascle alfa que rebenta el seu cavall amb anades i vingudes davant la casa de la novia, ara compromesa amb el novio, però que abans ho va ser de ell.
          Crec que no cal explicar l'obra que ja és prou coneguda i que Oriol Broggi i el seu equip han mostrat molt fidelment sota les voltes de la Biblioteca de Catalunya. El terra de sorra —a banda de ser la marca de la casa— representa una terra seca i mig erma, els vestits de les dones, negres només amb els tocs blancs dels davantals de les minyones... El retràs d'una zona que ha sofert anys i anys d'oblit excepte en els atavismes, presents i recordats contínuament, la sang, les navalles. El masclisme acceptat per les dones palès en els consells de la madre al novio. Con tu mujer procura estar cariñoso, y si la notaras infatuada o arisca, hazle una carícia que le produzca un poco de daño, un abrazo fuerte, un mordisco y luego un beso suave. Que ella no pueda disgustarse, pero que sienta que tú eres el macho, el amo, el que manda. Deunidó.
          Com he dit, Broggi ha estat molt fidel a García Lorca i penso que l'ha comprès molt bé. Les obres plenes de poesia generalment són una filigrana que es poden espatllar sent barroers. Algun problema? Penso que per a les persones poc coneixedores de l'obra del poeta, els canvis de personatge repetint actors els podria confondre, ajudats, o entorpits, per la il·luminació fosca, però boníssima de Pep Barcons (felicitats!). Suposo que és un problema de pressupost, doncs el de Fuente Vaqueros la va escriure per 12 actors, més un número indeterminat de leñadores i mozos, i aquí s'ha fet amb 6 actors. Una altra cosa ha estat el càsting. La Clara Segura ha fet un treball molt bo fent de madre, però quan feia de novia, una noia de 22 anys m'ha xocat. Hauria agraït qualsevol de les moltes actrius d'aquesta edat que han demostrat tremp i categoria per fer el paper. Quedi clar, però, que això per a mi ha estat pecata minuta.
          Queda res per dir? Sí: el cavall —¡Ay caballo grande que no quiso el agua!—. Que guapos són aquests animals i quin domini de Montse Vallvehí. Li van donar un plus a l'espectacle que va fer que molts espectadors es posessin a aplaudir —tot i que jo no comparteixo aquestes eufòries— a meitat de l'espectacle. I per acabar treure'm el barret davant els acompanyaments musicals de Joan Garriga i companys; suposo que encara són la Troba Kung-Fú. Extraordinaris, un complement impagable!
          Una nit màgica en un lloc màgic. Sou una perla la gent de la Perla, collons!

24 de jul. 2017

Cançons per a un món nou

CANÇONS PER UN NOU MÓN
(al Teatre Gaudí Barcelona)



          Jason Robert Brown és un músic que jo aprecio molt, dels que pertanyen a aquesta generació de nous creadors estil "Juan Palomo" que s'ho fan tot ells; la idea, el llibret, les lletres la música... al estil de Jonathan Larson o Andrew Lippa. El seu musical més conegut és The Last Five Years, la història d'una parella des del seu enamorament fins a la ruptura, però explicada des dels diferents punts de vista: el d'ella començant per quan ho deixen i el d'ell començant per quan s'enamoren, i així avancen els cinc anys en direccions oposades. Explico això per fer palès la seva valentia d'atacar una història de manera tan atrevida.
          Songs For A New World va ser el seu primer musical, estrenat al off Broadway fa 22 anys i també és força atípic, doncs no narra una història sinó diferents situacions i les decisions que han de prendre les persones al llarg de la vida, situant-nos en el moment de la decissió. Es un musical curiós pel fet de ser molt representat en teatres locals i escoles de música per la seva simplicitat a l'hora de muntar-lo. Es pot posar en escena amb quatre caixes de fusta com s'ha fet ara al Gaudí, però te una parany mortal: la seva complicació musical que exigeix un domini vocal considerable; no són cançonetes en pla Disney, els temes són difícils d'entendre i complicats de cantar amb solvència: vaja, una trampa per a principiants.
          I això penso que és el que ha passat al Gaudí. Vocal Factory ha fet una mena de festival de fi de curs —amb tots els respectes, i penso que fan molt ben fet de fer-los per encarar als alumnes amb el públic— i ha escollit aquesta obra, la que opino que és un parany, i el resultat ha estat fluix. De la quasi vintena de temes que es composa l'obra, cap és del mateix estil perquè Jason Robert Brown ha barrejat estils, ritmes i tot el que musicalment és manipulable, i per cantar amb sentit i sentiment el que ha escrit s'ha d'estar molt bregat. Penso que les escoles haurien de fer propostes menys ambicioses perquè els seus alumnes comencin a enfrontar-se al públic, ja que escollir obres massa difícils és com donar el paper d'Otello de Verdi a un tenor principiant, el pots matar.
          S'han salvat els quatre músics que han acompanyat els cantants. pel meu gust el piano ha estat massa protagonista, però això, tot i ser el meu instrument preferit, és subjectiu. El que sí haurien de vigilar els responsable del teatre és el so que ha estat molt dolent. El Gaudí és complicat, amb un sostre molt cabró, però per això hi ha els tècnics. A la primera part, especialment el piano saturava; a la segona ho van corregir una miqueta.
          Una precisió: el musical es representa amb quatre actors i al programa n'hi consten deu. Suposo que vol dir que aniran alternant, per tant no sé com ho faran els que jo no vaig veure el dia de l'estrena.

23 de jul. 2017

Tender Napalm

TENDER NAPALM
(a la Sala Beckett)



          Aquesta ressenya l'escric amb retard, una setmana de retard, que si penses en la immensitat del món és poc, per avui en l'època de la immediatesa és una eternitat —aquesta entrada filosòfica barata l'he fet per justificar la mandra que arrossego—.
          Tender Napalm és una obra de Philip Ridley, un autor del Regne Unit que té tela. Novel·lista, dramaturg, compositor musical, poeta, fotògraf, director de cine... Si a Anglaterra hi tinguessin afició, segur que també seria boletaire, però anem a l'obra que hem vist a la Sala Beckett.
          Una dona i un home joves estan en un pou (metàfora). S'estimen però la vida els ha colpejat dur amb la mort d'un fill. No m'imagino que es pot fer per superar això, ni si és superable. Els dos personatges parlen de la seva relació, d'amor, de sexe, baixen als inferns amb temes molt foscos i pugen, de vegades, amunt amb tendresa. L'obra és una muntanya russa i els espectadors, val a dir-ho, les passem molt putes per diversos motius: pel fet de la mort i per la dificultat de seguir el que ens expliquen en un llenguatge molt dur, però també poètic, dues combinacions letals. Com diu el programa de mà "quan es barreja el sabó líquid amb gasolina, s'obté un gel de gasolina que produeix una substància altament inflamable que crema lentament: el Napalm"
          I doncs? Doncs aleshores apareixen tres personatges salvadors. No, no salven als protagonistes, ens salven a nosaltres, els espectadors, i ho fan amb els seus moviments que ens ajuden a seguir l'obra. Tres acròbates de circ que amb els seus moviments per l'escena, fent pilars humans, fent volar els protagonistes, tot d'una forma com si no fossin humans, com si la llei de la gravetat no anés amb ells. Circ poètic; no sabia que existís, però es veu que sí.
          L'obra avança i continua sent dura; es diuen coses gruixudes, però ara amb l'ajut del trio circense sembla que estiguin embolicades en cotó fluix. ja no són tan feridores.
          Em trec el barret davant l'Ariadna Nadal, responsable de la traducció; m'imagino que no haurà sigut fàcil, ja no traslladar les paraules, sinó entendre l'obra, i el mateix per Pau Roca, tan escabellat com sempre, però mantenint aquesta excel·lència com a director i com a intèrpret, igual que la que fa de parella Ariadna Cabrol. I el trio circense? Nota alta per aquests desconeguts per a mi: Wanja Kahlert, Adrià Montaña i Anna Pasqual. El moviment escènic de Mercè Boronat de premi, no sé quin, però de premi.
          El públic hem sortit de la sala entre incrèduls, entusiasmats i acollonits. Bravo!

Diario de una orientadora de sala

DIARIO DE UNA ORIENTADORA DE SALA
(a la Badabadoc)




          Tinc un amic que és la persona que veu més teatre de tots els que conec, i sempre diu que als argentins se'ls ha de donar menjar apart. Me'l crec perquè n'ha vist molt de teatre austral i és persona amb criteri.
          Aquests dies a La Badabadoc s'està fent una obra titulada Diario De Una Orientadora De Sala a càrrec d'una companyia argentina que ha vingut a fer uns bolos a Barcelona, i penso que és teatre genuïnament argentí, d'aquell que es veu a l'off de Buenos Aires. La van estrenar abans d'ahir i estarà en cartell fins el dia 30 d'aquest mes.
          El tema és actual, molt actual. La orientadora de sala és una noia que vol ser actriu però, cagumdena, com tanta gent ha de treballar en quelcom que no li agrada per començar a fer una mica de pasta, poder-se emancipar i no tenir de viure encara amb els seus pares. Aquesta feina l'obliga a estar-se vuit hores en un museu, dreta, aguantant el mal de peus i fent una feina ben poc gratificant, repetint  fotos sin flash, por favor i no sobrepasen el cordón de seguridad, com un lloro a tots els turistes que visiten la galeria. No pot seure, no pot parlar, no pot... L'únic que pot fer és pensar i deixar anar la seva fantasia i per això apunta les seves reflexions en les fitxes que li proporciona la direcció amb els horaris. Tots aquest pensaments els traslladarà a un compte de Twiter on va escrivint com avancen (és un dir) els seus dies, però tot i aquesta sortida d'escapament, la seva vida continua sent una merda; una merda tancada en 140 caràcters.
          Per la seva imaginació hi passa de tot i a les seves fantasies hi inclou el guàrdia amb el que comparteix feina en aquest museu que ni sabem que exposa. També hi apareixen dos ballarins que l'ajuden en les seves coreografies, perquè de vegades fa moviments amb els que té certes dificultats, doncs més aviat està pleneta. Especialment divertit és el número en que no es pot acabar de cordar la cremallera posterior dels pantalons i se li veu part de la regata del cul, mostrant un tros de tanga d'un verd lluminós.
          Crec que és un teatre molt interessant, divertit i desinhibit que s'ha de veure, entre altres coses, per no tancar-nos en el teatre autòcton. Aneu-hi, us ho passareu bé i a més fareu un exercici d'agilitat mental; de vegades no és fàcil seguir el castellà de l'altra banda de l'atlàntic.
          L'obra la signen Victoria Casellas i Mariano Clemente, la direcció és de Gonzalo Facundo López i la interpreten la pròpia Victoria i Atilio Otero… L'Atilio fa un paper més estàtic, però ella, s'hi deixa la pell, allò que en català en diem suar la cansalada. Com ho deuen dir els porteños?

Calígula

CALÍGULA
(al Teatre Grec)



           Avui haig de confessar que fer aquesta ressenya em fa mandra, molta mandra, en especial perquè suposadament era una de les peces importants d'aquest Grec i, al menys a mi, m'ha resultat fallida i m'he avorrit com una ostra.
          Ara potser diré un disbarat, que naturalment només és la meva opinió: penso que Albert Camus va ser un escriptor important, i com a tal va marcar una època i va donar pautes pels que vindrien al darrera, com sempre passa, però avui està caducat. El seu discurs entre absurd i existencialista, amb reflexions constants i especulacions inacabables, contraposant contínuament conceptes, penso que fa el relat feixuc, i per tant avorrit.
          Si a això hi afegim que Mario Gas ha optat per una direcció plana, més plana que la Terra a l'Edat Mitjana, deixant que al actor que li toca digui el seu monòleg mentre la resta escolten immòbils els conceptes —que jo acabo de considerar caducs— el tedi s'amplia per un efecte lupa que l'augmenta. Amb això no vull dir pas que els actors ho hagin fet malament; Pablo Derqui, Mònica Lòpez i Xavier Ripoll han estat especialment bé —també tenen els papers més lluïts— i la resta molt correctes, però a mi la forma d'atacar l'obra m'ha cansat. Conclusió: els intèrprets han fet el que han pogut amb el material que els han servit, i la cosa no ha donat per a més.
          L'escenografia de Paco Azorín, gran com per omplir el terra de l'escenari, però minimalista com a concepte. Un terra inclinat de color clar amb una mena de nínxols que tan podien ser d'un cementiri com d'un edifici d'estil feixista, com tants se'n poden veure al nord de l'Itàlia moderna, com Milà. Res més, excepte la paret de pedra del fons del sot del Teatre Grec. Una il·luminació efectista de Quico Gutiérrez que ha servit bé al projecte i un vestuari d'Antoni Belart, molt bo pel meu gust, han completat la història.
          Punt i apart és mereix la collonada de fer aparèixer La Màscara, el Joker i David Bowie cantant Let's Dance fent el ruc en un moment determinat de l'espectacle. Perquè? Algú ho deu saber; jo no. M'ha semblat patètic. Si ho han fet perquè intuïen que en aquell moment el públic ja estaria fins els  bollocks d'avorriment, la resposta és correcte, però la solució no.
          El Teatre Grec quasi ple, i quan l'obra s'ha acabat, un públic enardit s'ha posat dempeus aplaudint, cridant bravos i tapant als de darrera que no es pensaven aixecar, però això sempre passa. Demano disculpes pel que he dit de Camus. Sé que molta gent no hi estarà d'acord.

17 de jul. 2017

JUANA INÉS, parafrásis de si misma

JUANA INÉS: paráfrasis de si misma
(a la Sala Atrium)




          Sor Juana Inés de la Cruz era una religiosa de Mèxic (aleshores Nueva España), però principalment una escriptora i fins i tot pintora del segle XVII, el Segle d'Or. Era un dona molt culta i avançada al seu temps que va entrar al convent no per vocació, sinó per no dependre d'un marit i així poder fer la seva santa voluntat, o sigui que no li toquessin la pera i la deixessin cultivar les arts, cosa que al seu temps no estava massa ben vista; ja se sap la mujer la pata quebrada i...
          De la unió de les companyies mexicanes Teatro Estudio i Teatro Nómada, en un DespertaLab a la Nau Ivanov n'ha sortit aquesta creació: Juana Inés: paráfrasis de si misma, una obra que t'arrossega malgrat la seva dispersió, perquè el fet és que hi ha un escampall d'idees, encara que sempre es manté la principal: la submissió de les dones, i el punt de partida és Mèxic.
          L'obra comença a ritme de son jorocho, ball de l'estat de Veracruz, acompanyat per una jarana, guitarra petita habitual d'aquell país. Ja ens han situat en el lloc i a continuació ens col·loquen en el temps, doncs dues dones —en realitat una sola, la Juana Inés— expliquen les seves ànsies de cultura, parlant en vers, i de seguida quedes transportat al Segle d'Or. Aquesta forma d'expressar-se recorda massa a Lope. Els textos són trossos de       l'obra de la monja.
          Però no ens hi estarem sempre al XVII i aviat farem un salt al XXI per descobrir que les dones tenen els mateixos problemes d'emancipació i falta de respecte, hi ho faran barrejant moltes tècniques, parlant, escrivint a les parets i a través de vídeos, amb enquestes on queda clar que "una guarra" és una noia que s'ho deixa fer tot i "un guarro" un xicot que va brut i desendreçat. Passarem per Déu, el primer masclista, responsable de fer l'home d'aquesta manera, i pel paradís, aquella mena de Shangri Là on tot estava permès menys menjar-se les pomes de l'arbre de la saviesa, i si ho feies, nyaca!
          I així al llarg de quasi hora i mitja anirem amunt i avall, i fins i tot ens regalaran, murris, un tros del text en català —jo com a independentista ho he trobat un gest hàbil i per agrair—. Al llarg de l'obra acompanyen a la Juana Inés en un vertiginós viatge, especialment sensorial i eròtic —hi ha moments d'un erotisme espectacular—, sobre la condició de ser dona, a Mèxic, on els femenicidis son una plaga, però també a la resta del món.
          Les actuacions han estat molt bones, amb una dicció exemplar, amb aquella prosopopeia tan típica de l'altra banda de l'Atlàntic. El moviment escènic quasi a nivell de dansa i la il·luminació molt adequada. Un espectacle potser un xic dispers —com ja he dit abans— però molt recomanable. La dramatúrgia és de Ricardo Ruiz Lezama i la direcció de Fernando Sakanassi.
          Penso que cinc dies, en ple Grec han estat pocs perquè gran part del públic hi hagi pogut assistir. Ahir l'Atrium ple i forts aplaudiments.