20 d’abr. 2018

AMOUR

AMOUR
(al Teatre de l'Ateneu dins la Mostra d'Igualada)




          Un altra espectacle de La Mostra d'Igualada d'aquells que ha valgut molt la pena: Amour, una peça de la companyia del País Basc —especialitzada en teatre familiar— Marie de Jongh. Teatre familiar que no s'espanta davant temes que els més pusil·lànimes consideren tabú, com l'amor lesbià.
          Amour, com el seu nom ja avança és una història d'amor que comença a l'infantesa amb quatre amics, dos nens i dues nenes, que mentre juguen van descobrint el món i a estimar sense saber massa el que estan fent, i fins i tot s'enemisten. De sobte han passat una pila d'anys i ja vells continuen enemistats... però com diu el programa de mà, el que no saben és que l'amor sempre dona una oportunitat.
          La peça és una filigrana escrita i dirigida per Jokin Oregi i interpretada per dues actrius i dos actors principalment, ajudats per una cinquena. És teatre de màscares portat a la perfecció, doncs al portar la cara coberta tots els sentiments els han de demostrar amb expressió corporal, i a fe que se'n surten amb nota alta. Sembla mentida que amb una careta, preciosa, magnífica, però que només té una expressió, es pugui transmetre tanta quantitat de sentiments: amor, tendresa, alegria, dolor... Tan les màscares com l'atrezzo estan signats per Javi Tirado, un veterà de les titelles i marionetes, molt lligat al Teatro Gorakada, autèntics experts en aquesta especialitat.
          L'escenografia també és magnífica. Amb unes estructures metàl·liques mòbils han fet una casa que després s'ha convertit en dues, i amb uns guixos hi han dibuixat aparells de ràdios que sonaven, timbres per trucar a la porta, sanefes per adornar les habitacions... I el vestuari... un vestuari acuradíssim, perfecte que ens ha situat a cada moment de la història, i tot embolcallat per unes músiques molt ben escollides que sonaven quan feia falta, sense atabalar ni molestar.
          Com podeu veure, per a mi un espectacle rodó, equilibrat i molt ben mesurat. M'ha recordat una peça que es va fer a Barcelona la tardor del 2015, també per una companyia del País Basc, els Kalunka Teatro, que es deia André i Dorine i anava de la pèrdua dels records per culpa de l'alzheimer i també la feien amb màscares.
El dia que veieu que fan Amour allà on sigui, no dubteu d'anar-hi. us fareu un favor, i si hi aneu amb canalla, encara millor. Hem tingut una gran Mostra!

19 d’abr. 2018

BOMBER(S)

BOMBER(S)
(a l'Escorxador, dins la Mostra d'Igualada)





          La secretària del director de La Mostra d'Igualada, una noia molt maca per cert, em va trucar expressament per dir-me que no em perdés l'espectacle Bomber(S). Ella l'havia vist l'any passat al Festival d'Avinyó i va al·lucinar. Li vaig fer cas, naturalment, perquè la conec i sé que té criteri.
          És una peça de Jean-Benoit Patricot, un reconegut dramaturg francès —llicenciat en farmàcia si no m'equivoco, quines coses—. Una obra colpidora pel que explica i per la manera en que ho explica, directa i sense fer embuts. Una obra dura, duríssima i delicada pel tema que toca: el sexe amb o sense consentiment, però... es pot considerar consentiment quan la persona a qui s'està violant (tot i el seu consentiment) té una disminució mental del 80%? Hi ha un moment en que l'home, descaradament li diu: vaig follar amb el teu 20% normal, el molt fill de puta.
          Amb una estructura molt bona, gens lineal, tot comença un temps després de que hagin passat els fets, quan es retroben fortuïtament a l'antesala del jutjat víctima i botxí, i el bomber, un paio eixerit, intenta convèncer a la noia de que el que feien era l'amor, i ella n'estava convençuda perquè estava enlluernada per aquell xicot eixerit, que tenia un camió vermell i portava un uniforme blau preciós que l'afavoria i per acabar-ho d'arreglar un lema brodat a la jaqueta que hi deia "salvaven a la gent"...
          I així, amb aquest avantatge moral (més aviat immoral) se la follava un dia i un altre fent-li fer tot el que volia, fins al punt d'oferir-la als companys de caserna. Se la van repassar tots pel davant i pel darrera sense manies, i ella ho entomava perquè el "seu bomber" li demanava. Ella, ara, assessorada per l'assistenta social i l'advocada, no afluixa tot i estar encara penjada del bomber.
          A mida que l'obra avança, se't va encongint l'estòmac de veure aquell abús, la innocència d'aquella noia, preciosa per cert, enamorada, enlluernada, contenta d'haver trobat aquell noi tan eixerit, tan bona persona que salva gent...
          El text és boníssim i Jordi Vilà, per la manera que flueixen les paraules, segur que l'ha traduït de meravella. A sobre s'ha encarregat de la direcció i ho ha brodat; no ha estalviat res i tampoc s'ha passat erotitzant la peça, un encert. De les interpretacions només se'n poden cantar excel·lènies.
          La Noia (així se l'anomena) és Mariantònia Salas, actriu manacorina —Manacor és un pou de cultura— que fa un treball d'aquells de traca i mocador. De seguida veus aquella preciositat que va justeta de raonaments, sobrada d'innocència i potser una mica "moguda". L'Home és Salvador Miralles, desconegut per a mi, però que fa un treball excel·lent, tot i que menys agraït que el de la noia, per ser el fill de puta de l'espectacle. El conjunt molt ben cohesionat.
          Com ja he avançat, obra magnífica. Si la trobeu en alguna cartellera, no la deixeu escapar. I ara un elogi. Un encert del director de la Mostra, Pep Farrés (de Farrés Brothers) al haver incorporat el teatre juvenil al infantil amb que va començar La Mostra. Aquesta és una obra que val molt la pena que vegi jovent dels instituts que, com em deia un dia el meu nét gran, encara hi ha molta roba per rentar. Doncs ajudem a passar bugada amb el teatre.

16 d’abr. 2018

Murs

MURS
(al Teatre de l'Ateneu dins la Mostra)




          Murs és un espectacle de circ, però és molt més. És un espectacle coral on hi participen persones amb diverses qualitats, des de disminuïts físics a intel·lectuals i a partir que t'adones d'aquests fets, la teva percepció canvia, la teva ment s'obre i poc a poc vas descobrint un món nou.
          La "cosa" comença amb un mur dalt l'escenari, composat per una pila de cubs de fusta i aleshores li comencen a passar  coses extraordinàries a aquest mur, s'hi obren forats , en cauen parts i una pila de disbarats més.
          Aleshores et vas adonant que una part de la troupe són persones amb problemes de discapacitat de diversos nivells, però que treballen amb entusiasme les feines que els hi han encarregat: malabars i altres arts circenses.
          Te n'oblides perquè part del acròbates van fent els seus números, damunt bicicletes de tot tipus, patins i altres enginys, però de tan en tant t'adones que un monitor o monitora controlen als "diferens", d'una forma amorosa, acariciant-los, encoratjant-los, i descobreixes una forma de tendresa que t'emociona i et fa sentir millor persona. Això que el bé que fan altres en faci sentir millor persona és ben curiós i algun dia ho haurem d'esbrinar, però ara tornem a Mur(s).
        L'obra tira endavant al estic circense, omplint l'escenari sense treva, amb moviments de tot tipus amb gent que no para mai, però els discapacitats cada vegada agafen major protagonisme fent diverses exhibicions, i fins i tot "renyant" als monitors.
          No m'estendré explicant els números de circ perquè se'n fan una pila, alguns de naïfs i altres de molt bons, però el que es important és veure el treball de grup que s'ha fet integrant persones "diferents" i amb la dignitat, respecte i amor amb que son tractades. És senzillament emocionant.
          Un Teatre de l'Ateneu d'Igualada ple ha gratificat l'esforç d'aquests artistes amb una tanda d'aplaudiments eixordadora. Mur és una coproducció de la Funcació maresme, Cronopis Espai de Circ de mataró i Camaliònica Produccions, tots comptant amb la col·laboració de l'Institut Català de les Empreses Culturals. Ha valgut molt la pena.

15 d’abr. 2018

Bèsties

BÈSTIES
(a la carpa de la Pl. Margarida Xirgu)




          Hòstia no és un adjectiu, però tot i així el DIEC admet el mot com "expressió usada per a manifestar admiració o contrarietat". Doncs ara ja puc dir tranquil·lament que els de Baró d'Evel són la hòstia. Un catalitzador, també segons el mateix diccionari  és "una substància que modifica la velocitat d'una reacció química". Doncs també puc dir que els meus néts petits han estat catalitzadors de l'espectacle Bèsties, perquè anar a veure'l amb ells ha precipitat les meves reaccions positives envers l'espectacle.
          Sí, he tornat a veure Bèsties, l'espectacle dels Baró d'Evel que capitaneja Blai Mateu —o sigui el fill del Tortell—, i al fer-ho amb els meus néts petits he flipat el doble; un ull a la pista i un ull a la canalla, aquests espectadors que mai enganyen ni dissimulen per quedar bé.
          No penso fer la ressenya perquè ja la vaig fer la vegada anterior i no m'agrada ser redundant. Si a algú l'interessa pot punxar http://blocdenkbrota.blogspot.com.es/2015/12/besties.html
          Només més volia ressaltar que anar al teatre amb la canalla petita de la casa és molt gratificant. Els estàs introduint al món de la cultura i si tries bé l'espectacle us ho passeu rebé tots. Us ho recomano, malauradament per Bèsties ja heu fet tard perquè aquesta tarda ha estat la última funció, però n'hi ha moltes més obres en cartellera.
          Concretament aquest cap de setmana s'ha fet La Mostra d'Igualada, fira de teatre infantil i juvenil, amb un èxit aclaparador i una assistència notable de públic jove. Acabo, tingueu cura dels petits de la casa, feu que per una estona tanquin la tablet o l'ordinador i porteu-los al teatre.

MEDEA

MEDEA
(al Teatre Lliure)





          Aquests dies estem de clàssics grecs i avui ha tocat Medea al Teatre Lliure de Montjuic —també hi estan fent Ismene al foyer. Medea és una obra desbocada, quasi sense límits. Martí Sales n'ha revisat els textes d'Eurípides i Sèneca, i n'ha fet una síntesi genial, molt bona.
          Medea és una dona despitada, esposa de Jason, de qui està bojament enamorada, però el rei Creont un bon dia decideix que Jason, l'heroi, s'haurà de casar amb la seva filla i proporcionar-li descendència, i per tant repudiar Medea i fins i tot els seus dos fills. Aleshores Medea embogeix, i en venjança mata els propis fills per fer mal a Jason. Potser és un spòiler, però de fa 2.500 anys, més o menys, o sigui que...
          Lluís Pasqual, que ha dirigit la peça, ha sigut un murri i ha obviat les parts més "aventureres" de l'obra. Ha passat per damunt del velló d'or, i l'ha mencionat de passada, com tampoc com va aconseguir Jason les seves proeses. S'ha centrat en la part més desesperada del llibret i li ha dit (suposo) a Emma Vilarasau: desespera't, embogeix i clama al deus per aquesta mala jugada, i l'actriu li ha fet cas.
          Així en una sala Fabià Puigserver, tota tapada de negre, amb el terra negre ha aparegut una Medea desesperada, folla, sota una pluja impenitent, queixant-se d'una manera estripada, demanant el perquè d'aquella ordre tan poc assenyada, però ningú se l'escolta. I parla amb Creont que li dona unes hores perquè abandonin la ciutat, ella i els seus fills. Com podeu suposar la cosa no acaba bé.
          La peça està plantejada com a obra d'una sola persona, tot i que hi surten altres personatges, però tot volta al costat de Medea, que no para de lamentar-se i maquinar una venjança. Roger Coma i Andreu Benito, els dos personatges complementaris, apart dels dos nens que fan de fills, actuen molt bé, però al final no deixen de ser uns comparses necessaris del personatge central.
          Un vestuari sobri, de color negre excepte en els fills, signat per Alejandro Andújar —també autor de l'escenografia— ha donat la idea exacte del que estava passant a Corint. La magnífica il·luminació dissenyada per Pascal Mérat ha reforçat la idea i el so de Roc Mateu ho ha acabat d'aglutinar tot. Al principi, en una pantalla gegant s'han vist unes imatges de Queen cantant, però la música ha derivat cap al Dido's Lament de l'òpera Dido And Eneas de Purcell, que hem recuperat al final. No es podia escollir millor tema que el d'aquesta dona enamorada que se sacrifica pel seu amant. La música del barroc és "molta música".
          Excel·lència per tot arreu que el públic que omplia la sala ha premiat amb forts aplaudiments. El espectadors hem retroba una Emma Vilarassau immensa en mans de Luís Pasqual, que continua sent uns dels grans directors del teatre català, i la resta d'actors han sabut estar en un segon pla digníssim que els honora. Enhorabona a tots, de cor.

14 d’abr. 2018

ÈDIP

ÈDIP
(al Teatre Romea)






          En una versió de Jeroni Rubio hem vist l'Èdip de Sòfocles al Teatre Romea, amb dramatúrgia de Marc Artigau i Oriol Broggi; aquest últim també ha dirigit l'obra. Segons els historiadors Sòfocles va estrenar aquesta peça fa uns 2.450 anys, deunidó!
          L'obra és d'aquelles d'embolica que fa fort, doncs Èdip és fill de Iocasta i Lai, reis de tebas, però com que un oracle els va dir que si tenien un fill aquest mataria al pare, just de néixer el van donar a un pastor perquè el fes desaparèixer... La història és prou coneguda i no cal que l'expliqui.
           Anem, doncs, al muntatge d'avui. Penso que Broggi, director al que respecto i admiro molt, ha comés alguns errors importants. Per començar l'engrandiment de l'escenari, que ha obert fins a la paret del fons i a més ha ampliat per davant menjant-se dues fileres de butaques. Un escenari immens per tan poc moviment, perquè els actors s'han mogut ben poc.
          Dic això perquè Broggi ha optat per una direcció molt estàtica, emfatitzant el text —que realment trobo que és molt bo—, però moltes de les parts s'han perdut escenari amunt i no han arribat bé cap a la sala. Alguns espectadors que estaven al galliner han dit que ho sentien millor que els que estaven a la fila catorze, gràcies als micros ambientals de l'escenari.
          Un altre error, segons el meu punt de vista, ha estat allargar massa l'obra, quasi dues hores. A més de Èdip Rei ha fet una petita incursió a Èdip a Colonos, que penso que és la part que ha sobrat, especialment quan el protagonista, acompanyat de la seva filla Antígona es troben amb un xicot que porta una guitarra i han muntat una mena de foc de camp escolta. Només els ha faltat tirar d'aquell cançoner dels anys cinquanta que es deia "Cançons a Flor de Llavi".
          Llàstima, perquè la història és prou potent com per treure-li partit anant més al grà. Il·luminació i vestuari correctes, sense destacar en cap sentit. Julio Manrique ha estat l'únic actor que ha pogut destacar, doncs és el paper que tenia més matisos, ha pogut reflexionar, cridar, emprenyar-se i una vegada cegat s'ha pogut lamentar. Als demés els ha tocat fer papers més plans i actor de la talla de Carles Martínez s'han hagut d'acontentar en actuacions més lineals.
          Era nit d'estrena oficial i com és habitual en dies que no ha pagat ni déu, els crits de bravo, les posades dempeus i els aplaudiments desbocats han inundat el Romea. A la sortida pica-pica i copa per acabar amb una nit, com a mínim agradable.
          P.D. Una frase molt bona de la obra. Èdip li diu a Creont que pretén el tro de Tebas, i aques li replica que no, que ell no vol ser rei. El que vol és "viure com un rei", cosa que un rei degut a les seves preocupacions mai podrà fer.
          Qwerty

8 d’abr. 2018

LOVING VINCENT

LOVING VINCENT
(Peli de Dorota Kobiels i Hugh Welchman)





          Per fi torno al cine actual (2017), encara que avui parlaré d'un producte "estrany" com a pel·lícula: Loving Vincent. És la primera peli que veig de "pintures animades", no confondre amb dibuixos animats, doncs el film conté 56.800 fotogrames pintats a mà, seguint fidelment l'estil de Vincent Van Gogh, el gran pintor holandès.
          D'entrada és com una mena de bogeria atacar un projecte com aquest, però a Dorota Kobiela i Hugh Welchman, els directors, no els hi va semblar i van contactar amb 125 pintors, coneixedors de les tècniques de l'artista pèl roig —no son dibuixants de pelis d'animació— per explicar una història. El resultat és impactant.
          El relat és quasi un thriller, doncs arrenca quan Vincent i el seu germà Theo ja són morts —ho van fer amb només sis mesos de diferència—. El carter Roulin li demana al seu fill Armand que entregui personalment la última carta del pintor al seu germà, i aquest comença un peregrinatge que el farà conèixer quantitat de persones relacionades amb l'artista i finalment el portarà a Auvers-sur-Oise, la seva última residència, on es va suïcidar.
          En tot aquest recorregut van apareixent personatges que vas reconeixent, a poc que estiguis familiaritzat amb l'obra del pintor, i sorprèn la fidelitat a les pintures originals malgrat que els personatges no apareixen en foto fixa.
          Pel relat s'utilitza molt la tècnica del flash-back, doncs en les converses recorden fets passats, i aleshores les pintures passen al blanc i negre, amb un resultat realment impactant. Sorprèn la facilitat amb que t'identifiques amb aquest estil completament nou de fer cinema, i no solament t'identifiques, sinó que hi quedes abduït.
          La música és de Clint Mansell, autor que es va donar a conèixer amb la peli Pi de Darren Aronofsky. Banda sonora correcta que, com dic moltes vegades, acompleix la seva funció i no molesta. Al final, als crèdits, com no podia ser d'altra manera, sona el famós tema de Don McLean dedicat al pintor: Vincent, també conegut com Starry, Starry Night.
          Un apunt d'aquest gran pintor. Va tenir una infància difícil amb un pare pastor protestant, va ser un os fora de lloc, va provar quantitat d'oficis, fins i tot va intentar ser pastor com el pare, i als vint-i-nou anys començà a pintar, de manera autodidacta. En vuit anys va pintar més de vuit-cents quadres, però en vida només aconseguí vendre'n un. El pobre estava força sonat, fins el punt de que es va tallar un tros d'orella, que va regalar a una prostituta, i al final es va fotre un tret. El seu quadre Els Girasols ha estat durant molts anys el més car de la història.
          Torno a la peli. Per veure-la escolliu un dia que estigueu tranquils, i si ho feu a casa serviu-vos una copa de bon vi per anar degustant les dues coses. Per molt que hagi dit que és una mena de thriller, no té res de trepidant, al contrari. Deixeu-vos seduir per les pinzellades grosseres però màgiques del gran mestre.

6 d’abr. 2018

La Passion De Jeanne d'Arc

LA PASSION DE JEANNE D'ARC
(Peli de Carl Theodor Dreyer)




Acabo amb aquest repàs de cine vintage, ho juro, però no volia deixar-ho sense passar per una de les millors pel·lícules mudes de la història, per a mi, ves si he tirat enrere. Parlo de La Passion De Jeanne d'Arc del director danès Carl Theodor Dreyer. Vull comentar-la per dos motius: perquè és excepcional fílmicament i per la música que s'hi va afegir a la restauració
          Dreyer va filmar-la a França l'any 1927, però de seguida se li van tirar a sobre i va ser censurada, ja abans de projectar-la. L'any 28 el negatiu va quedar destruït per un incendi, però miraculosament se'n trobà una còpia quasi íntegra en l'armari d'una institució mental a Noruega —de vegades la vida organitza unes caramboles...—. L'any 81 se'n va fer una restauració que asseguren és quasi igual al original, i és la que avui podem obtenir.
          Richard Einhorn és un compositor nord-americà que entre altres coses ha fet música per a pel·lícules, però la seva obra més coneguda és Voices Of Lights, un oratori que va composar inspirant-se en la Joana d'Arc de Dreyer, que inclou la versió remasteritzada de que parlo. Opino que és de les vegades en que música i imatges van més ben lligades, recolzant-se de manera indesxifrable, i que el film no seria el mateix sense aquesta música.
          La peli comença relatant que a la biblioteca de la Càmera dels Diputats de París es conserva el diari de sessions íntegre del judici que va acabar amb la condemna a mort de Joana d'Arc, anomenada La Pucelle, el maig del 1431 i aleshores Dreyer arranca la narració basant-se en la força que li dona un treball ple de primers plans que augmenten el dramatisme dels actors.
          Joana està interpretada per una actriu de teatre pràcticament desconeguda, Renée (o Maria) Falconetti, que ofereix una actuació memorable potenciada per una fotografia en blanc i negre excel·lent signada per Rudolph Maté. És impossible apartar la mirada dels ulls de la Falconetti, observar com li cauen les llàgrimes, i veure el dolor reflectit en el seu rostre...
          Dreyer va exigir als intèrprets actuar sense maquillatge, per augmentar el dramatisme dels rostres i a fe que ho va aconseguir. La Peli és el triomf de la imatge sobre les paraules, sens dubte i penso que una fita del cinema dels començaments. No he explicat la història, però és prou coneguda de tothom. No seus acudeixi anar a França i dir que no sabeu de que va, que és la patrona del país.
          Us poso un tastet de l'oratori d'Einhorn perquè valoreu la magnificència de la partitura potenciada pel cant coral. Sé que us agradarà i després la buscareu completa al YouTube (que hi és).

https://www.youtube.com/watch?v=PBMBqGqAvFc

5 d’abr. 2018

SEPARATE TABLES

SEPARATE TABLES
(Peli de Delbert Mann)



          Ahir vaig parlar de Marty, la peli de Delbert Mann i avui tancaré el cercle amb una altra del mateix director, la extraordinària Separate Tables, de l'any 1958.
          Es tracta d'una obra de teatre ja molt famosa del dramaturg anglès Terence Rattigan, al seu temps l'autor teatral millor pagat del món. Es va fer molt famós per The Winslow Boy, també portada al cine un parell de vegades, i ja no va parar de triomfar. No m'estranya, doncs les seves obres són d'una finezza extraordinària i els seus diàleg antològics.
          Mesas Separadas, en la versió espanyola, passa totalment dins un hotelet de Bournemouth, ciutat de platja i vacances al sud d'Anglaterra; Mann domina els ambients tancats i en sap treure tot el profit. És mig hotel mig pensió ple de clients fixes, i el ventall de personatges és molt interessant pels seus hàbits i costums.
          El director va ser molt curós en la tria d'actors: Deborah Kerr fent de noia tímida i malalta dominada per la seva mare, interpretada per Gladys Cooper. David Niven en el paper de major (fals) de l'exèrcit anglès. Burt Lancaster l'home destruït per l'alcohol i la seva dona rica i sofisticada, magnífica Rita Hayworth, i una pila de secundaris com Cathleen Nesbit o Felix Aylmer.
          L'ambientació és magnífica, ressaltada per una fotografia en blanc i negre de Charles Lang que sap treure el millor de cada expressió dels actors i dels detalls del hotel. Tot acompanyat per una música del veterà David Raskin, conegudíssim per Laura, la cançó del trhiller de mateix nom d'Otto Preminger. Com podeu veure un equip ple de primeres espases.
          La trama és coral i a cada personatge té problemes diferents, algun que els involucra a tots, com el del major Pollock (David Niven). Fa de mal destacar una actuació per damunt de les altres, però potser m'inclinaria per la de Deborah Kerr en el paper de la noia dominada per la mare. És d'antologia.
          Jo fa anys que espero que a Barcelona algun atrevit porti l'obra al teatre, no sé, la gent de La Perla 29, o els responsables del Teatre Lliure. Estic segur de que seria un èxit. L'esperança és l'últim que es perd, deia la meva àvia, que era una dona que es feia escoltar.
          Mentrestant, us dono el consell de cada dia: busqueu la peli al videoclub, llogueu-la i disfruteu-la, que és paraula no normativa però que m'agrada.

4 d’abr. 2018

MARTY

MARTY
(Peli de Delbert Mann)




          Més cine antic, aquest de fa seixanta-tres anys: Marty, de Delbert Mann, una de les millors pelis de la dècada dels cinquanta, amb una parella excepcional: Ernest Borgnine i Betsy Blair, rodejats d'uns quants secundaris molt ben triats. Ah! el càsting, ja ho deia Billy Wilder.
          El cas de Borgnine (1917) és com a mínim curiós. Fill d'emigrants italians al graduar-se als 18 va ingressar a la marina dels EEUU i hi va romandre deu anys. A la sortida va fer una mica de tot fins que es va inscriure en una escola d'actors. Finalment el 1951 va fer la seva primera pel·lícula China Corsair, una cosa "estranya". El 1953 Zinnemann li dona un paper a From Here To Eternity, el 1954 Ray a Johnny Guitar, sempre papers de secundari i el 1955 Mann el de protagonista a Marty; 206 pelis fins a la seva mort.
          Ernest Borgnine tenia el físic de l'anti galán, gruixut, corpulent, amb un aspecte granotesc, gens guapo, vaja, però el paper de carnisser del Bronx li queia com a anell al dit. A Betsy Blair li passava quelcom semblant, cara de bona minyona, poc atractiva, anti-sexy... Una troballa.
          Marty és italo-nordamericà, treballa en una carnisseria italiana, té 34 anys però encara viu amb la mare que el domina i l'asfixia. És solter, tímid i està acomplexat pel seu físic. Surt amb amics de la seva edat, també solters, van a balls, però mai lliguen. Un dia troba una noia grandeta, tímida i lletegeta i connecten immediatament. Marty es transforma, no para de xerrar, és fins i tot enginyós... Queden atrapats l'un de l'altra i són dues molt bones persones, però...
          L'entorn els comença a pressionar, la mare troba que "no és italiana", que és universitària —i tothom sap que les universitàries són quasi prostitutes—, els amics li diuen que és molt lletja i que de què ha de tenir els 26 anys que diu, que segur que en té prop de cinquanta... Sort que la peli al final ens deixa amb un punt d'optimisme i esperança.
          Tot aquest relat que passa em poc més de vint-i-quatre hores, està molt ben portat, filmat en un blanc i negre boníssim signat per Joseph LaShelle i acompanyat de la música de Roy Webb, un veterà de les bandes sonores de Hollywood que va engegar amb el primer cine sonor.
          Betsy Blair és una artista nord-ameriana que l'any següent va protagonitzar una peli espanyola de culte: Calle Mayor, de Juan Antonio Bardem, un dels cineastes espanyols més compromesos de la postguerra. Feia el paper d'una solterona i juraria que Bardem la va veure a Marty i va dir "vull aquesta actriu", però això només és una especulació meva.
          Quasi sempre acabo igual; aneu al videoclub i llogueu Marty, segur que m'agraireu el consell.

HAROLD AND MAUDE

HAROLD AND MAUDE
(peli de culte de hal Ashby)




          Continuo amb les pelis, no tinc més opcions. Avui m'he fet un bany de bon cine de quasi 50 anys enrere, una peli de culte que va ser una icona del viure en llibertat, fins a crear l'expressió Maudisme: Harold And Maude (1971). Aparentment intranscendent, és una joia on no destaquen ni efectes especials (no n'hi han), ni escenaris espectaculars (tampoc), ni grans moviments de càmera. Destaquen les actuacions dels dos protagonistes, embolcallats d'uns quants secundaris molt ben portats.
          Bé, destacar, destacar, també ho fa el guió, una troballa de Colin Higgins, escriptor, productor, director i fins i tot actor. Hal Ashby —Coming Home, Being There...— la va dirigir molt bé, sense "aspavientos" amb la calma i tranquil·litat que es mereixia la història, i realment ho va brodar.
          Harold és un jove per damunt dels divuit anys, fill d'una família riquíssima, orfe de pare, que porta una vida solitària. No té amics ni aficions. Quan el psiquiatra que el visita per ordres de la seva mare absent i sense res al cap, li pregunta amb que es diverteix la resposta és "anar a enterraments", i sí és el que més fa, deixar-se veure per funerals i cementeris en cerimònies de desconeguts.
          Allà un dia es trobarà amb Maude, una anciana que ratlla els vuitanta a qui també agraden els enterraments, però per motius diferents; li semblen que és el final perfecte per acabar una vida, i ella de vital ho és molt i estima la vida fins a l'extrem. El perquè d'aquesta actitud el descobrirem fugaçment, uns segons, veien un tatuatge que porta al braç.
          I s'ajunten el pa i la gana, i la Maude li ensenya a estimar la vida i a divertir-se, a ballar, a olorar les flors, a palpar les coses i descobrir-ne la textura i fer el que literalment li dona la gana.
          Com ja he esmentat, està molt ben dirigida i la parella Ruth Gordon i Bud Cort estan excel·lents, continguts, sense la més mínima exageració. La música és del cantant pop anglès Cat Stevens —Father, Moon Shadow...— aquell que a mitja carrera se li van creuar els cables i es va convertir a l'Islam, fent-se dir des d'aleshores Yousuf Islam. Música de l'època hippie, dels meus temps.
          Tal va ser l'èxit, que uns anys després el propi Higgins va convertir la peça en obra de teatre. Quan jo anava a Paris amb molta freqüència per motius de feina, recordo que any sí, any no estava en cartellera en algun teatrillo o altra, i concretament ara a Londres la reposaran aquest 12 de maig al Charing Cross Theatre, un dels de l'off d'aquella ciutat. Si teniu previst anar a Londres, ja ho sabeu.
          Acabo dient que si  podeu aneu al videoclub i llogueu-la. Us ho passareu molt bé i no cal dir que un cant a la vida sempre ve de gust.

1 d’abr. 2018

BOURNE

BOURNE
(cinc pelis d'acció i garrotades)




          Després d'una bona tanda de cine variat, tirant a culte, tipus fòrum, amb pelis Indies,Turques, Iranianes, alguna indie tipus Sundance i qualque anglesa de qualitat; també alguna sèrie potent, m'he fet una desintoxicació i en una mena de retorn als anys joves m'he fotut un xute de cine d'acció, i m'he empassat tota la saga Bourne. No, no rieu.
          Jason Bourne és un personatge de ficció nascut de la ploma de Robert Ludlum — no és cap passerell, novel·lista d'èxit amb més de 100 milions de llibres només d'aquest "heroi"—. Bourne és ex agent de la CIA, lluitador implacable i en el fons (molt al fons) un bon noi, però ell no ho sap tot això.
          Amb aquesta base el guionista Tony Gilroy, principalment, veterà d'aquest tipus de pelis, ha muntat uns guions molt sòlids amb els que s'han fet cinc pelis, d'aquelles d'acció de veritat, on tot passa molt de pressa i passen moltes coses en una pila de ciutats del món.
La idea inicial és brillant, doncs en contes d'anar directament a les garrotades han centrat la trama en el perfil psicològic del prota, que té molts problemes, començant perquè ha patit amnèsia i no sap qui és. Sap que es mou amb gran facilitat per tot el món, que en un banc Suís en una caixa forta li guarden una pila de passaports i un sac de diners, que parla idiomes, sap informàtica, logística i té una gran facilitat per escapolir-se dels seus perseguidors. Sap que repartint llenya és implacable... però res més.
          Les cinc pelis de la saga estan força bé, si exceptuem la quarta en que van canviar de director i protagonista. Aquí se'ls en va anar la olla (jo no la vaig ni acabar), però la resta dirigides per Doug Liman i Paul Greengrass com a cine d'acció estan molt bé. El cine nord-americà aquest tema el domina i tenen indústria per a fer-lo funcionar. Potser es passen una mica a l'hora de les persecucions automobilístiques urbanes, però és clar després de The Blue Brothers de John Landis, qui es resisteix...
          La música la van encomanar a un veterà del cine d'acció, John Powell, gat vell d'aquest tipus de films. No és fàcil omplir les oïdes de música obsessiva per augmentar la sensació de tensió sense arribar a allò tan emprenyador que se'n dius tocar els collons. Compleix molt bé la seva missió sense atabalar.
          En quant al càsting, a l'americana. Apart de Matt Damon, el protagonista hi surten quantitat d'artistes coneguts i d'altres per conèixer. Éls bons fan cara de bons, especialment les noies, i els dolents fan cara de dolents, francament molt dolents, així no es confon ningú. Això és tot. Jo m'ho he passat molt bé i fins i tot em sembla que m'he rejovenit, i tot sense sortir de casa (que estic confinat).