20 de jul. 2018

NOMÉS UNA VEGADA

NOMÉS UNA VEGADA
(a l'Espai Francesca Bonnemaison)




          Si el teatre només servís per divertir seria un art menor com ho pot ser jugar a la botifarra o a bitlles. Ja Shakespeare, en Hamlet, utilitza els còmics que arriben a Elsinore per fer-los representar una obra on denuncia la mort del seu pare. El teatre de denúncia ha estat, és i serà sempre necessari, com a mínim per remoure consciències i a partir d'aquí millorar en les nostres misèries.
          Només Una Vegada és exactament això: teatre de denúncia, com ho va ser Aüc de Les Impuxibles estrenada ara fa un any. Marta Buchaca ha escrit una peça formidable, impecable sobre la violència masclista, de gènere o com en voleu dir.
          Estem en la oficina d'una psicòloga on el Pau es veu obligat a fer unes sessions de teràpia per ordre judicial, ja que va trencar el braç —de forma involuntària, segons ell— en una discussió amb la seva parella. El sogre se n'assabentà i el va denunciar, tot i que ella, la Vera, no ho volia. Sí, discutien, però va ser accidental : una empenta i una mala caiguda...
          Naturalment les coses no són tan simples, de blanc o negre. Els problemes d'aquest tipus són més complicades amb una gran gamma de grisos fins arribar, malauradament, massa sovint al negre.
          Buchaca ha donat a l'obra un enfocament gens maniqueu, cosa que s'agraeix, doncs manté en dubte als espectadors sobre els fets que realment van succeir i que podem descobrir al llarg de les diferents sessions de teràpia, individualment o amb la parella junta. També ha estat molt hàbil introduïnt una petita trama paral·lela que afecta a la psicòloga. Conclusió: una petita gran obra, rodona que ens parla dels rols heretats d'una societat patriarcal: els homes són els forts, els nens juguen a guerra; les dones són les febles, les nenes juguen a nines...
          Sebastià Brossa, amb el seu saber fer ha creat uns escenografia simple, sense cap espectacularitat; ens hauria fet nosa. Uns apunts musicals de Clara Peya, molt ben col·locats entre escena i escena han donat una nota de continuïtat, i molt important, un càsting clavat, amb Anna Alarcón, Maria Pau Pigem i Bernat Quintana que han estat excel·lents sota la direcció de la mateixa Marta Butxaca.
          Si a tot això hi afegim que la representació s'ha fet a l'Espai Francesca Bonnemaison, edifici del segle XVI al carrer Sant Pere Més Baix, de nom Casa Cordelles —antiga seu de l'Institut del Teatre—, ja tenim el goig complet, doncs el petit auditori semicircular és una joia que als "teatreros" ens agradaria reclamar més sovint per fer representacions importants.
          "Oju" aficionats al teatre. Teniu fins el dia 20 per veure aquesta perla que, a més, us remourà la consciència.

18 de jul. 2018

AUDIÈNCIA / VERNISSAATGE

AUDIÈNCIA / VERNISSATGE
(a La Villarroel)





          Penso que Václav Havel va ser una persona  a admirar i tenir en compte, conseqüent amb les seves idees i ferm en les conviccions fins al punt que va fer cap a la presó una pila d'anys. A casa nostra actualment el coneixem molt aquest color i potser per això la posada en escena d'Audiència / Vernissatge ha estat tan oportuna. Deixo la política i em poso a parlar de teatre, tot i que de vegades és difícil de separar.
          Pere Arquillué s'ha estrenat amb aquestes dues obres en la tasca de direcció; deu ser difícil per una persona que ha fet tan de teatre no voler, algun dia, donar la seva pròpia visió dirigint l'escena. Doncs felicitats: ho has aconseguit i penso que amb nota.
          Es tracte de dues peces satíriques, que segons expliquen els seus biògrafs va escriure "per fer riure als seus amics" —i suposo per posar de mala llet als seus enemics, que no eren pocs—. Vist damunt l'escenari ens adonem del ridícules de les situacions plantejades, tan en Audiència com a Vernissatge —especialment la primera—, però si t'informes del moment en que van ser escrites el somriure se't torna ganyota preocupada. És teatre de l'absurd? Sí, tot i que el que és absurd es haver de viure sota règims totalitaris i feixistes com el que actualment suportem els catalans.
          Arquillué ha sigut un murri i s'ha rodejat d'un equip de luxe: Anna Maria Ricart a la dramatúrgia, Max Glaenzel com a escenògraf, Ferran Carvajal en moviment escènic i ajudant de direcció, Jaume Ventura responsable de la il·luminació, i per acabar-ho de millorar un càsting de traca i mocador. Josep Julien fent dos papers de descerebrat, Rosa Gàmiz de tòtila i Joan Carreras com a Vanek, l'alter ego de Havel, l'home a reeducar perquè agafi el camí recte.
          Amb tots aquests elements Arquilué ha decidit fer un muntatge molt "tirat amunt", quasi una passada de voltes, sense treva ni contenció i penso que li ha sortit molt bé. M'ha donat la impressió que arrel d'actuar a Art, amb la versió més estripada que he vist —i que em va agradar molt— va descobrir que quan l'obra és bona es pot estirar la corda fins a molt amunt, només amb la precaució de no petar-la (però s'ha de conèixer el límit), i que així ho ha fet. Potser no van per aquí els trets, però a mi m'ho ha semblat, i ho aplaudeixo.
          Bona nit de teatre a la Villarroel, amb un públic que ha sortit entusiasmat i ha aplaudit i aplaudit sense treva. Satisfacció per als més grans, com nosaltres els avis, i els més joves, com els nostres néts que ens acompanyaven. Nit rodona i a sopar a un bon restaurant.
          I ara només una pregunta: tot i saber que és ficció, es pot veure tanta cervesa?

15 de jul. 2018

SHENZHEN SIGNIFIA INFERN

SHENZHEN SIGNIFICA INFERN
(al Teatre Tantarantana)




          Fins ara, el que havia vist de Stefano Massini m'havia agradat molt, però avui amb Shenzhen m'ha fallat. És teatre de denúncia, com el que acostuma a fer ell, però ha resultat una denúncia molt pesada.
          El plantejament no és dolent. En una fàbrica de components electrònics situada a Shenzhen (sud de la Xina), quatre treballadors passen una prova a mans d'una examinadora; segons com els vagi podran gaudir d'un augment de sou, quedar-se iguals o fins i tot ser acomiadats. Els quatre obrers som el públic assegut en quatre grades al voltant de la protagonista.
          El problema ha estat que el text és molt poc interessant, embolicat en problemes tècnics que a mi no m'han provocat cap interès, i el text excessivament repetitiu. La paraula "obrer" s'ha dit potser dues-centes vegades en una obra de 65 minuts. Al final la peça acaba en una mena de boutade, que com a resolució de l'obra ha estat ben tristona.
          Per mi algú s'ha equivocat, o Massini al escriure-la, Fernández al traduir-la o Romei al dirigir-la. La intèrpret Sandra Monclús no hi ha pogut fer res. Només hi ha faltat que la peça es fa al escenari, amb cadires rígides i, al menys a mi, el cul em demanava la hora.

14 de jul. 2018

UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT

UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT
(a la Sala Beckett)




          Claudia Cedó: quan sentiu aquest nom poseu-vos drets en senyal de respecte; se'l mereix després del que he vist avui a la Beckett, i hem de valorar que no ens sobren dones dramaturgues. I dic això no perquè el que s'explica a l'obra sigui un fet real que li va passar a ella i a la seva parella, que també. Ho dic per la meravella que ha escrit, com l'ha escrit, l'impecable del text i l'estructura que hi ha donat. He sortit tocant el cel amb les mans!
          Només d'entrar a la Sala de Baix de la Beckett ens hem trobat amb una escenografia impactant —la sala dona per a molt, només cal recordar Esmorza Amb Mi—, una estructura a quatre bandes amb un terra recobert de bocins de suro. Max Glaenzel ha deixat anar la seva imaginació i l'ha encertat.
          I aleshores els personatges: la Júlia i el Pau que esperen una criatura i quan estan de cinc mesos la cosa se'ls complica i hauran de assumir que perdran aquell fill. S'estimen i es fan forts, però no em vull ni imaginar trobar-me amb una situació com aquesta.
          Per començar la Cedó ha fet una virgueria: el paper de la Júlia està doblat, dues diferents versions de la seva personalitat, cosa que aporta una dinàmica espectacular al desenvolupament de l'obra. També ha estat molt hàbil introduint una trama paral·lela amb la història d'una actriu i un director que assagen una obra de teatre on el Pau treballa de tècnic de llums. En determinats moments els diàlegs dels pares es van desdoblant amb els dels de l'obra de teatre. Una mica marca de la casa "Cedó".
          Els diàlegs són d'una precisió que encaixa en cada moment, i ens ha fet el regal de posar-hi moments flash back divertits com quan van "fer el nen", que ens han deixat respirar, recuperar l'alè i donar-nos temps a eixugar-nos els ulls davant el drama tan potent que se'ns explicava. Aquí hi vull afegir que Sergi Belbel hi ha aportat el millor d'ell mateix, amb una direcció precisa i sensible, però sense fer concessions al sentimentalisme barat; tot ha estat molt mesurat i encaixat en el seu lloc.
          Il·luminació de Kiko Planas boníssima amb detalls com quan a la parella els dequeien els ànims, els focus abatien la llum fins a tocar al terra. En el teatre es poden fer meravelles amb els llums.
          Què mes? Doncs que els papers de la Júlia s'alternen entre la Vicky Luengo i la Maria Rodriguez dia sí dia no. A mi avui m'ha tocat la Vicky, però no crec que em resisteixi a tornar-hi el dia que ho faci la Maria. La resta d'actors han estat tots fenomenals. Com deia Billy Wilder, el càsting és importantíssim: Pep Ambrós, Anna Barrachina, Queralt Casasayas, i Xaviar Ricart, a més de les dues esmentades, han estat formidables.
          Acabo amb una reflexió patriòtica —avui que al Llarena l'han donat pel sac—; en aquest nostre país hi ha talent, hi ha molt de talent, i l'hem de bressolar, n'hem de tenir cura. Hem d'omplir els teatres, potenciar els dramaturgs, als directors i a la pila de bons actors que tenim, i consti que faig servir el genèric per anomenar dones i homes. Son el nostre patrimoni, no els poden deixar tirats en un descampat, que per cert forma part del títol de l'obra i no he comentat el perquè, però és igual. Com que no us la perdreu, ja veureu de que va.

12 de jul. 2018

(al Teatre Lliure)





          ¿Cal entendre el que succeeix damunt un escenari perquè et fascini? ¿Necessites saber que està passant, intel·lectualitzar-ho, raonar-ho i posar-te el puny sota la barbeta imitant el Pensador de Rodin per explicar si t'ha agradat?
          No diré que quan són obres de text tot el que he esmentat sigui útil, però de vegades val més deixar entrar el que t'arriba pels porus, per l'estómac i naturalment pels ulls i les oïdes i deixar-te curullar de plaer amb el que t'estan regalant. És el que em va passar amb , la última que he vist del Baró d'Evel.
          Un escenari a la italiana, amb les tres parets blanques, immaculades... i en un recó arran de terra, alguna cosa empeny des de fora; la paret no és rígida, sembla de tela, i un peu la forada i veiem un fons negre sota el blanc pur, i apareix una sabata, i una cama, i una altra i un perxa i finalment un home vestit negre que arrossega un micròfon. Serà el Baró d'Evel? El vestit ja no és negre, està força embrutat de blanc.
          L'home intenta justificar alguna cosa fent gestos, posant cara d'incredulitat, anant endavant i enrere, buscant per les butxaques alguna cosa que no troba, però finalment sí; és un paper amb alguna cosa escrita, i quan ens la vol explicar apareix "el corb", li arrenca de les mans, es posa a la part alta del mur blanc i el comença a esmicolar. De res serveix que l'home, amb gestos, li demani el full. El corb li deixa fet miques, cagumdena.
          Acte seguit per una altra banda de la paret algú torna a empènyer i passa igual que abans, es rebenta el mur i en surt una dona, vestida de negre, embrutada de blanc, descalça, maca, preciosa. L'home li acosta el micro que ja ha encaixat a la perxa, però ella..
          No explico res més i no serien ni spoilers, seria voler interpretar el que per a mi no és interpretable, rebuscar, intentar fer-me l'intel·ligent —potser una palla mental?—. No, no em cal, però si que em cal dir que el Blai Mateu, la Camille Decourtye i el punyetero corb ensinistrat em van fer sentir com un infant, net de lliçons de teatre ben o mal apreses pel fet d'anar-hi sovint. M'ho vaig mirar amb els ulls dels meus néts petits de 8, 10 i 12 anys quan vam anar a veure Bèsties, embadalit i flotant com si el cul no em toqués a la butaca.
          I per acabar-ho d'arreglar la parella s'arrenquen cantant una de les millors peces del barroc, el Lament de Dido de l'òpera de Pourcel Dido & Eneas*. Ha quedat clar que vaig sortir levitant? Doncs això!
          Sort que tornaran tres setmanes entre setembre i octubre perquè una pila de gent es va quedar al carrer. Nota per a la família: Tortell, pots estar molt orgullós del teu fill i la seva companya.
          * https://bit.ly/1THCFfj

8 de jul. 2018

MUDA

MUDA
(al teatre Akademia)




          Muda comença amb una corda que penja al bell mig de l'escenari. Un home s'emparra a una escaleta d'aquelles de tres graons que hi ha a les cases per arribar a la última lleixa de l'armari de la cuina, fa un llaç amb la corda i se la passa pel coll. S'apaguen els llums. No, no és un spoiler perquè això passa al minut u.
          S'obren els llums i recomença l'obra. Tenim el porter de l'immoble d'apartaments, la veïna que hi viu fa anys i la nova inquilina, una dona muda que el primer que li demana al conserge —el del llaç al coll— que li presenti a la veïna, una dona encara jove, loquaç és quedar-se curt, d'aquelles que enfila les històries més irrellevants com si fossin tomàquets de penjar. La muda no parla i el porter viu aclaparat per no saben encara quins problemes que pretén resoldre penjant un rètol a la porteria: "torno en cinc minuts", i quan torna va bastant pet.
          La dona muda calla i escolta i els altres dos personatges han descobert amb qui poden descarregar els seus problemes; són escoltats i mai interromputs. Al final sabrem perquè la muda ha volgut anar a aquell apartament i algunes coses més.
          Pablo Messiez ha escrit una obra àgil, amb algunes trampes importants, però com que està escrita amb un bon ritme doncs, com deia la meva àvia, passa bou per bèstia grossa. La direcció de Mercè Vila Godoy és molt equilibrada i els tres actors ho han fet molt bé. He quedat sorprés per la qualitat vocal de Glòria Sirvent que ha cantat un standard que m'ha deixat garratibat per la seva capacitat de donar matisos d'allò més acolorits. Per a mi un descobriment.
          Una obra que no passarà a la història, però estic segur que funcionarà si es porta de gira, perquè a l'Akadèmia només si ha estat cinc dies (coses del Grec). Té elements que agraden a tota mena de públics, moments reflexius i d'altres hilarants, especialment els de la veïna que no calla ni sota de l'aigua.


7 de jul. 2018

KINGDOM

KINGDOM
(al Teatre Lliure)




          El teatre de text s'ha estat fent al llarg d'anys i panys. Els tres grans dramaturgs de l'antiga Atenes: Sòfocles, Èsquil i Eurípides, nascuts al entorn del 500 A.C. ens van deixar peces magnífiques on es deia el text solemnement. Aquesta manera de fer va continuar al llarg de molts anys, però últimament el teatre, sortosament, ha evolucionat donant entrada a diferents maneres de fer: absurd, teatre físic, d'objectes...
          L'Agrupación Señor Serrano, nascuda a Barcelona l'any 2006 fa un teatre molt específic utilitzant tecnologia actual, podria ser teatre d'objectes, però que sempre acaba projectat en una gran pantalla. Joguines de basar xinès, madelmans, gominoles, ninotets, plantes artificials... que van movent per taules grans, son filmats i projectats. Acostuma a ser teatre de denúncia sota l'aspecte de ser un joc: A House in Asia, Birdie...
          La pregunta important és quan de temps poden fer aquest tipus de teatre sense repetir-se, quan arribaran a la fi de cicle? Sempre he sigut admirador dels Serrano i sempre m'he preguntat quan esgotarien el seu filó. Una companyia teatral de text pot fer un Sòfocles, un Lope de Vega, un Shakespeare, un Rostand, un Ibsen i continuar amb un Mamet, i així anar explicant el que els autors han escrit, però penso que els Serrano ho tenen més fotut.
          Després de veure Kingdom, la seva última creació he pensat que potser han arribat al final del cicle. La peça ha començat bé, però de seguida s'ha perdut (al meu entendre), i em sap greu dir-ho, però és el que he percebut. Mantenen un bon nivell d'actuacions i d'idees (fins i tot alguna de bomber), però em penso que han navegat, en el sentit de fer-ho sense rumb. La llarga dansa final que no he sabut aclarir si era un homenatge a una pila de King Kongs o una ritual maorí de'aquelles que fan abans de començar un partit de no sé què (sóc un ingnorant en esports), m'ha semblat patètica. Llàstima.

6 de jul. 2018

EL POEMA DE GUILGAMEXH, REI D'URUK

EL POEMA DE GUILGAMESH, REI D'URUK
(al Teatre Grec)




          Declaració de principis: segons la meva dona (53 anys de suportar-me) en algunes coses sóc com un nen petit. M'agraden les repeticions, les reiteracions i escoltar històries una i altra vegada. Agraeixo que m'expliquin la Caputxeta Vermella al llarg de sis dies i set nits... Dit això vaig a escriure el que em va entrar pels porus ahir al Teatre Grec.
          Oriol Broggi ens ha obsequiat amb un tema d'arqueologia teatral amb aquest Poema de Guilgamesh, Rei d'Uruk, cosa que li agraeixo com quan ho va fer amb l'Orfe Del Clan Dels Zhao d'un dramaturg xinès del segle XIII. Recuperar una obra escrita fa 4.700 anys no és moc de gall dindi (!) i per això li estic tan agraït.
          En un escenari del Grec cobert de sorra —marca de la casa—, en una hora poc habitual, les nou del vespre encara amb llum de dia, apareixen quatre homes i una dona que es reparteixen el paper de narradors i protagonistes, no d'una, sinó de moltes històries ancestrals explicades fa 4.700 anys, perquè el que hem vist és molt més que la història de Guilgamesh, el rei d'Uruk, la ciutat "ben murada" en la que governava despòticament. Pràcticament és la fundació del relat, que va donar peu a la Biblia, l'Odissea i altres fabulacions com el Diluvi Universal.
          De seguida ens adonem del ritme que agafarà la peça: lent, repetitiu en gestos i paraules. Els gestos gràcies a Marina Mascarell, coreògrafa que s'ha fet càrrec del moviment escènic, i les paraules gràcies a Jeroni Rubió responsable del text. Tot recolzat per Yannis Ppapaioannou, músic grec, immens amb el bouzouki, genial cantant i eficient amb el violí.
          D'aquesta manera ens endinsem en la vida d'aquest rei que com qualsevol sàtrapa actua desmesuradament, exercint, per exemple, el dret de cuixa sobre les joves casades del seu regne. Per això els deus fan que aparegui Enkidu, el salvatge domesticat per "la dona" que després de fer-li l'amor durant sis dies i set nits, el converteix en humà, i així avancen, lentament, històries i històries fins a acabar amb Uta-Napixtim, o sigui el Noé dels cristians que li explica a Guilgmesh —l'home que volia desafiar la mort—, com ell va arribar a la immortalitat.
          La història és llarga i complicada, però Broggi l'ha tractada, segons el meu punt de vista, per la via de la paraula dita amb autoritat, lentitud i repetició, tot embolcallat amb una estètica realment fascinant. Ha jugat amb la llum de dia i els focus, les projeccions damunt el mur de pedra del fons del Teatre Grec, que aprofitant les irregularitats semblava que prenien vida, i especialment amb els núvols de sorra aixecats per les mans dels actors en contrast amb les focus, creant una mena de boira de color ocre magnètica.
          Quan es parla d'Oriol Broggi se'l compara molt amb Peter Brook, i penso que ja comença a ser moment d'abandonar aquestes comparacions (tothom té referents), que són obvies, per parlar de l'estil Broggi, que és el que tenim ara a casa nostra, i que sigui per a molts anys. Que La Perla 29 funciona com una gran família, qui no? Són munió els directors que tenen actors predilectes perquè hi treballen bé. ¿I no ho són la Comédie Française, o la Royal Shakespeare Company? Jo al Broggi, li estic agraït pel Cyrano, La Mort d'Ivan Ilitx, Bodas de Sangre, Luces de Bohemia. l'Orfe del Clan dels Zhao i diversos Mouawads, per citar només alguns dels muntatges que ha fet.
          Acabo: a mi aquesta peça em va agradar molt, penso que ha estat una molt bona inauguració del festival, i sóc dels que es van posar dempeus per aplaudir i aplaudir...

4 de jul. 2018

Humans

HUMANS
(al Romea)




          Nit d'estrena oficial al Romea dins el Grec Festival: Humans d'Stephen Karam dirigit per Mario Gas. La sala plena dels habituals de les nits d'estrena que aquests dies es deixen veure més al ser peces incloses en el Festival més important de Barcelona.
          Jo de Karam no li coneixia res, i la primera impressió que m'ha donat ha estat la d'un dramaturg molt americà, o sigui molt Arthur Miller o Tracy Letts... però sense la categoria de Miller o Letts, a no ser que l'adaptació i traducció ens l'hagi jugat. Coneguda és la frase traduttore, traditore, però com que no he llegit ni vist l'obra en anglès, m'haig de aquedar amb el que he percebut avui.
          Una família d'arrels irlandeses celebra el dinar d'Acció de Gràcies al barri de Chinatown de Nova York on s'ha traslladat a viure la filla petita i el seu xicot. El pare, la mare, la germana gran i l'àvia hi arriben amb certa recança, ja que anys enrere havien viscut en aquest barri, a contracor. No els agradava el veïnat, i després de molts esforços i privacions van aconseguir sortir-ne; ara la filla hi ha tornat i la família ho accepta  malament. Només de començar l'àpat afloren els retrets i tots intenten "cobrar-se" antigues factures pendents. La cosa finalitza amb una confessió el pare que per veure's capaç d'afrontar la realitat s'ha emborratxat, però d'una manera molt poc convincent. Jo he enyorat la curda del matrimoni de Qui Te Por De Virginia Woolf d'Edward Albee, de les millors mai escrites.
          Crec que l'obra (o l'adaptació) s'ha presentat de forma barroera i la direcció de Mario Gas ho ha acabat d'espatllar. D'acord que els personatges són gent de no massa cultura, però penso que a la direcció li ha mancat finezza. El xivarri, els crits i el soroll hi han estat massa presents.
          En quant a les actuacions, no diré que hagin sigut dolentes, però quan l'obra no rutlla no hi ha manera d'excel·lir. L'escenografia bona, a dos pisos representant el duplex on viuen els fills, apartament cutre de semisòtan i sòtan sense finestre. Jo recordo una Muerte De un Viajante de Miller, em sembla que a principi dels 60', on crec que per primera vegada es va veure a Barcelona un escenari partit en planta i primer pis, o sigui que cap novetat.
          En fi, segons la meva opinió aquest Humans no passarà a la història.


2 de jul. 2018

JOHN & JEN

JOHN & JEN
(al Teatre Gaudí Barcelona)




          Avui no sé com posar-m'hi. Tot i que sóc conscient que no em llegeix quasi ningú, no m'agrada gens fer ressenyes dolentes, especialment quan són de teatres petits, però com deia Mariano Rajoy, la veritat per davant (o no va ser ell...?). Sigui per sort, sigui per vici, tinc la possibilitat d'anar amb certa freqüència a Londres principalment a veure teatre, preferentment musical, i és clar... les comparacions són odioses. Intentaré ser clar.
          A Barcelona de teatre musical se n'ha fet poc. Quan jo feia la mili (any 1959-60) al Paral·lel es feia molta revista, teatre de varietats en que es cantava, es ballava i s'ensenyava —dintre el que el govern civil permetia— una mica de cuixa i de vegades un pit, mai dos. El Molino, L'Arnau, l'Apolo..., alguna cosa esporàdica, però no musicals. L'any 1988 Dagoll Dagom estrena Mar i Cel, el que podria ser l'obra fundacional del musical català modern i al 1996 apareix la Companyia El Musical Més Petit.
          Ara se n'estan fent molts, com si ens hagués agafat una mena de xarampió, però s'hauria d'anar amb compte per no prendre mal. Els musicals són com una òpera. Penso fermament que Els Miserables o el Fantasma de la Òpera no tenen res a envejar al Turandot de Pucini i com a tals són molt complicats de posar en marxa. Habitualment requereixen de companyies grans, vestuari, il·luminacions complexes i orquestra. En la meva última ressenya de Londres parlava de Kiss Me Kate al ENO amb 60 músics al fossat.
          Crec que aquestes magnituds, de moment, les hem d'oblidar. El Fantasma porta 32 anys ininterromputs a la cartellera londinenca, més de 12.000 representacions, per tant crec que s'ha de posar la mirada a produccions autòctones, que n'hi ha, de petit format, o importades de la mateixa magnitud, però també molt de compte amb les importades, i ara comença la ressenya de John & Jen.
          Andrew Lippa, com Jason Robert Brown, és un dels grans compositors de musicals de petit format, però petit no vol dir senzill i aquí ja comencem a tenir un problema. Tot queda fiat a els temes musicals i les interpretacions. No hi ha vestuari espectacular, ni dues dotzenes de ballarines movent-se harmoniosament per l'escenari... ni micros inal·làmbrics amb GPS, que tot ajuda a fer l'obra espectacular. Aquí hi ha el John i la Jen a pit descobert, davant una partitura tremendament complicada i em sap greu dir-ho, però penso que a l'Anna Valldeneu i al Marc Pociello els venia gran. Penso que a Xavi Duch, del que he vist coses molt bones es va passar d'atreviment.
          La majoria de persones pensa que si cantes "afinant" el que està escrit a la partitura ja n'hi ha prou. Això, tot i ser important, és secundari. L'important és entendre el que es canta, modular, matissar pianos i fortes i actuar perquè el públic que t'escolta s'ho cregui. Per això és impossible cantar lieds de Shumann si no saps alemany, no saps el que dius i no et pots emocionar; podries cantar les melodies amb la lletra de La Flaca, i el resultat seria ben galdós. I a això hi hem d'afegir estar en comunió, entendre's amb els músics que et donen el suport, perquè veu i so instrumental formin un corpus.
          Acabo. Lamento dir que aquest John & Jen li van mancar la majoria de les coses que acabo de comentar, però no voldria desanimar a ningú. S'ha de treballar i si no s'actua amb públic el que es fa només són assaigs. Finalitzo dient que hi ha una figura importantíssima, la base, que és el productor, el que posa en marxa l'espectacle, fins i tot el que busca la pasta per fer-lo. En tenim a Catalunya? Doncs potser hauríem de començar per la base i demano disculpes per la mala crítica.

1 de jul. 2018

FALSESTUFF

FALSESTUFF
(al TNC)






          Fa força temps que uns quants periodistes es desfeien en elogis parlant de Miquel Iceta: animal polític, home de gran visió i fins i tot "florentí" li van arribar a dir. La crua realitat és que tenim un polític que balla (sí), però al so de la música que li toquen des de Madrid. Amb el duo Nao Albet i Marcel Borràs penso que passa cosa semblant, uns quants crítics els van deixar pels núvols: els joves que havien de renovar el teatre català... etc. Jo del que he vist només em va agradar Mammón, i molt però, al contrari d'Iceta, són molt joves i tenen futur. Fa anys que se'm va trencar la bola de vidre, però els veig...futur, suposo que se m'entén. Tot aquest rotllo ve per que penso que per promocionar-se s'ha de tenir veu, però sobretot altaveus, i els mencionats els han tingut. Anem al Falsestuff.
          Junt amb el programa de mà et donen una mena de full d'instruccions, com amb els mobles d'IKEA —sense clau allen— que no m'ha aportat res. El programa de mà ens adverteix que es parlarà en alemany, anglès, castellà, flamenc, francès, italià, lituà, neerlandès, rus, xinès i català; ignoro si va l'últim de la llista, malgrat que l'ordre és alfabètic, per culpa del 155. Deunidó 11 llengües. "Sort" que la peça dura tres hores i les hi han pogut fer cabre totes, però la pregunta és perquè? A mi m'ha semblat pura pedanteria. L'obra està escrita per dos catalans, que hi fotia el rotllo en xinès; i en lituà, per citar-ne només dos?
          Al principi el tema m'ha interessat; les obres d'art salvades (o no) en un país devastat per la guerra, però a continuació penso que s'han fotut la pixa un lio i abans de la mitja part ens hem trobat en una mena de festa country en un poblat de cartró pedra tipus Esplugues City.
          Per ser una obra catalana, s'ha fet molt pesat estar pendent del sobretitulat, que tan aviat apareixia a la part alta, com a la part baixa o en recó, amb la qual cosa hem hagut de fer potents exercicis de cervicals.
          No puc continuar la ressenya perquè a la mitja part, només d'encendre els llums he tocat el dos, he agafat la moto i he anat cap a casa. Com deia la meva àvia, com a casa enlloc, suposo que se m'entén.

26 de juny 2018

Into The Woods

INTO THE WOODS
(al Cockpit Theatre de Londres)




          Segon dia a Londres i segona obra vista. Hi vaig anar expressament per veure aquest Into The Woods que queia de la cartellera aquest mateix diumenge. Com diuen en castellà, "por los pelos".
          Avanço que per a mi Stephen Sondehim és com nostre senyor. Sempre he volgut ser com ell quan fos gran, però ja he fet tard, cagumdena. És un creatiu extraordinari, capaç de fer tan música com lletra. No en va quan Leonard Bernstein estava composant West Side Story, li va demanar que li escrigués les lletres, però al marge d'això les seves obres per teatre són impressionants. Sweeney Todd, Company, The Little Night Music... i naturalment Into The Woods.
          James Lapine va escriure un llibret on recollia i inter-relacionava un seguit d'escrits dels germans Grimm, desenvolupant i entrellaçant una pila dels seus contes, explorant les conseqüències dels desitjos. Per això I Wish, és el primer tema de l'obra. I es clar, hi surten la Caputxeta Vermella, la Rapunzel, la Ventafocs i un munt de personatges més.
          El llibret de Lapine és molt bo, genial, diria jo, perquè arriba a tothom. Algú no coneix la història de la Caputxeta, o la de la Ventafocs, amb les seves tendreses però també les crueltats? El llop es cruspeix l'àvia i la nena, però el llenyataire (en aquest cas el forner) obra el llop en canal perquè puguin sortir sanes i estalvies. En el fons tots som una mica com nens als que ens agrada escoltar les mateixes històries explicades per la gent que ens estima, abans d'anar a dormir (fi de la filosofada).
          El Cockpit Theatre és un dels que pertanyent al circuit Off, apartats del West End; teatres petits de capacitat, però grans en inventiva, creativitat i ganes d'arriscar. L'aforament és variable depenent de la distribució que pot ser diversa, 200 places com a màxim. L'Into the Woods es va fer a quatre bandes amb una escenografia construïda a base de palets i unes escales de fusta que pugen fins al cel. Màxima simplicitat.
          L'obra comença amb el narrador que ens presenta els desitjos dels diferents personatges cantant I Wish, amb un acompanyament musical obsessiu, amb una mena d'ostinato de cordes i piano que estarà present en tota la obra. I així anirem coneixent que vol la Caputxeta, la Ventafocs, la madrastra i les seves filles, el matrimoni de forners, la bruixa...
          Mentre van cantant aquests temes, els actors es van movent pel petit espai que fa d'escenari amb unes coreografies magnífiques que no son pròpiament dansa, és moviment escènic en estat pur, tot ajudat per uns personatges de ficció com la vaca, que és una mena de "tió" de Nadal pintat blanc amb un guant de rentar plats de color rosa com a braguer, i així una i altra vegada amb tots els personatges ficticis que surten a l'obra.
          És una joia de la imaginació, de com es pot fer molt, possiblement tot, a base de creativitat mantenint la ment oberta. El teatre és tan petit que els cinc músics, formidables, els situen en una mena d'altell: piano, flauta i clarinet, violí, viola i cello, s'encarreguen d'acompanyar cant i paraules al llarg de les dues hores i mitja llargues del espectacle. El vestuari molt bo; la Caputxeta no porta una capa amb caputxa, porta un jersei i uns cascos d'escoltar música, tot vermell, i així tot amb aquest estil. Molt bona il·luminació, cosa gens fàcil amb l'obra a quatre bandes.
Els intèrprets formidables, no es limiten a cantar la difícil partitura, actuen amb tot el cos —com ha de ser—. El príncep de la Ventafocs camina com si estigués muntat sobre un elegant corser àrab, i així cadascú amb el seu paper.
          Gran tarda de teatre. És genial que el diumenge facin matiné a les 15:30. Acabada la funció et permet agafar el metro, el tren cap a l'aeroport i a dormir a casa.
          Reflexió final: moltes vegades hem parlat amb companys "teatreros" que en teatre musical a casa nostra generalment estem en un altra pla (inferior) i no parlo dels actors. És tot el conjunt: productors, directors, tot l'staff... s'haurà de treballar molt dur per assolir nivell. I consti que no ho estic comparant amb els grans teatre del West End, sinó amb petites sales del Off, de la mida de la FlyHard.