14 d’oct. 2019

ROMAN BOYER i GUILLEM MARTÍ

ROMAN BOYER i GUILLEM MARTÍ
(al Teatre de l'Aurora)




Avui hem tornat al Teatre de l’Aurora, però no per veure-hi teatre; hem tingut un concert inclòs en el cicle MÚSICA DE PRIMERA FILA que es programa conjuntament amb l’Escola Conservatori Municipal de Música d’Igualada.
Romain Boyer i Guillem Martí, professors d’aquesta escola, violoncel i piano respectivament, ens han regalat amb un concert en tres parts. Les dues primeres amb música romàntica i a la tercera ja ens han posat de ple a l’època moderna.
Han començat amb Fantasiestücke de Robert Schumann, possiblement el màxim exponent del romanticisme. Schumann que anava per a molt bon pianista va tenir un problema amb la mà dreta i tingué d’abandonar la seva carrera com a concertista i dedicar-se a la composició. Alguns pensem que aquest handicap el portà a buscar expressar al màxim els sentiments, sense buscar el lluïment com a virtuós que ja no podia demostrar.
A la segona part sonata per a violoncel i piano en G menor de Frédéric Chopin, un altra romàntic que va escriure pràcticament per a piano, instrument del qual era un virtuós. Aquesta sonata amb violoncel va ser una “raresa” que va composar gràcies a l’amistat amb un virtuós del violoncel, Auguste Franchomme.
La tercera part l’han dedicat a la música moderna interpretant Pohádka (Conte de Fades) de Léos Janácek, per a mi una autèntica i agradable sorpresa perquè no la coneixia. És una peça que ens ha transportat a un món oníric, delicat que ens (m’ha) deixat com flotant per damunt de la butaca. És una d’aquelles peces que quan s’acaba dius; oh!, ja està? Preciosa, busqueu-la per You Tube; hi és (em sembla que hi és tot).
Tan Boyer com Martí són dos intèrprets de categoria, dels que s’hi deixen la pell i s’entenen molt bé, perfectament conjuntats, i els assistents que quasi omplíem l’Aurora hem aplaudit fort, amb ganes i els hem fet sortir a saludar repetides vegades. Als que ens estimem la sala ens omple de goig veure-la plena tan amb teatre com en concerts. Que no pari!

11 d’oct. 2019

LA RAMBLA DE LES FLORISTES

LA RAMBLA DE LES FLORISTES
(al TNC)




          Avui començaré pel final. La Rambla de les Floristes: extraordinària, brutal, una joia que s’ha de veure. Dit això, em poso a la feina fent un preàmbul. Quan en Xavier Albertí va accedir al càrrec de director del TNC, el dia que en va fer la presentació va dir clar i català que volia reivindicar i posar en escena els nostres grans autors, des de Pitarra a Sagarra. Molts dels assistents al acte vam pensar —fins i tot dir entre amics— : “que tinguis sort”. Avui constato que la sort l’hem tingut nosaltres, perquè ha complert la seva paraula i hem pogut veure en format Gran Teatre obres que sense el seu valor i professionalitat no hauríem vist, i ara, com he dit abans, em poso a la feina.
          La Sala Gran a tota amplada. Quatre plàtans immensos al fons de l’escenari. Al front tres parades de flors, una d’elles damunt un piano de cua. Bona il·luminació de David Bofarull. La Carmeta, la nebodeta enamoradissa de l’Antònia (la protagonista de l’obra) ens canta una cançó preciosa que ja ens deixa mig flotant damunt la butaca; gràcies Dani Espasa. Mentrestant la resta de la companyia, vestits de blanc amb robes vaporoses em va movent per l’escenari quasi com un ballet. Jo interpreto que són l’ànima (o les ànimes) de la Rambla, que avui ja no hi són per culpa d’uns regidors que han sigut uns sapastres i ens han deixat envair-la per un turisme inculte de xancleta i sangria. Una magnífica escenografia de Laura Clos que curiosament ens ha portat a un espai molt obert, quan la Rambla de Barcelona avui sembla espai petit pel munt de guiris que la ocupen.
          Comença la funció i ressonen les paraules en vers del mestre, l’home que segons el meu pare —que n’era un gran admirador—, “els versos els pixava”. I així anem veien i coneixent els personatges: les floristes, el mossèn, el polític que des de que està a l’ajuntament s’ha ha hagut d’agenciar “querida”, coses del càrrec. Només amb aquest petit detall d’entrada Sagarra ja ens indica per on aniran els trets. Ens vol donar una imatge d’aquella Barcelona, de la Revolució del 1868 i farà desfilar personatges que ens mostraran la seva vida —gens fàcil pels que no eren benestants— i els seus anhels. Si en poesia una oda és una composició en vers destinada a lloar un personatge, un lloc o una idea, La Rambla de les Floristes és una oda grandiosa.
          Jordi Prat i Coll, cada vegada més especialitzat en recuperar els nostres clàssics recents, s’ha atrevit amb la peça costumista, però amb detalls no massa importants que la fan una obra moderna, com que els actors que fan de treballadors no porten espardenyes sinó wambes; bom vestuari de Montse Amenós Després hi ha els detalls importants, com l’aparició constant de personatges que no parlen i vestits de blanc passegen portant símbols com gàbies d’ocells o altres estris —coses que a les Rambles es venien— o passejant en fila com una mena de Santa Compaña. De repent un altra passeja un pendó amb un dibuix d’Isabel II posat de cap per avall, renegant dels Borbons. Han passat prop de cent anys, però molts dels problemes que veiem a l’escenari encara ens estan passant avui. Tot això amanit amb música i algunes cançons que l’imprescindible David Anguera interpreta al piano. La música de Dani Espasa és molt bona, així com és destacable el moviment escènic signat per Montse Colomé en que hi ha moments que sembla que assisteixis a un gran ballet.
          I les interpretacions? Doncs em trec el barret, especialment perquè de teatre en vers se’n fa poc, i suposo que els catorze intèrprets s’hi hauran deixat la pell treballant la dicció, les accentuacions i els espais de respiració. Naturalment la Rosa Boladeras ha destacat perquè el paper d’Antònia és el principal i fa d’una dona que no es calla res i té el tel ben tallat, però el conjunt ha estat d’altíssim nivell. A més Sagarra utilitzava diferents mètriques segons els personatges i això dona agilitat i credibilitat a cada perfil. No en va era un mestre.
          Acabo. Al cap d’un moment d’haver començat ens hem trobat aplaudint com a bojos. Ja havia passat una hora i cinquanta minuts? No, no podia ser, però sí, l’Antònia li havia posat un clavell a la solapa de Don Ramon després de declinar la seva oferta i la peça havia conclòs. Si haguéssim estat en un concert hauríem reclamat un bis, però era teatre i no podien pas tornar a començar...
          Espavileu-vos que tinc entès que les entrades volen i no oblideu que es representa a la Sala Gran —aquella que alguns anomenem Massa Gran—. Compreu els tiquets el més endavant possible. Veureu bé les expressions de les cares i podreu valorar el bé que ho fan tots els actors, gràcies al ben dirigida que està l'obra.

9 d’oct. 2019

DON GIOVANNI

DON GIOVANNI
(a la Royal Opera House de Londres mitjançant l'Ateneu Cinema d'Igualada)




Penso que a Igualada i altres poblacions, som afortunats, doncs avui els interessats hem pogut assistir a la inauguració de la temporada d’Òpera de la Royal Opera House de Londres, i només ens ha costat 13€. Des de fa un temps, i gràcies a la tecnologia, es transmeten en directe les obres que es fan a la ROH i l’execució és impecable. D’acord que si hi pots anar en persona és molt millor, però jo no estic per anar cada vespre a Londres i pagar 300€ per una entrada.
Aquest any la temporada s’ha inaugurat amb Don Giovanni, de Mozart, una peça que li va sortir un pèl llargueta al de Salzburg (tres hores i mitja). Està basada en el mite de Don Joan a partir de l’obra El Burlador De Sevilla y Convidado de Piedra, de Tirso de Molina (no confondre amb el Tenorio). La història és coneguda: Don Juan és un pinxo que sedueix dones sense parar. Una nit està amb la filla del comanador, donya Ana i els pare els sorprèn; Don Joan el mata. Ell continua fent el burro amb tota classe de noies, i una nit, al carrer, s’encara amb l’estàtua de pedra del pare d’Anna i burlant-se el convida a sopar. A la nit la figura es presenta i amb gran esglai del criat Leporello i de Don Joan se l’emporta a l’infern sense que hi hagi penediment dels pecats. Tirso era capellà i li va semblar adient castigar al pecador.
Personalment penso que Don Giovanni té dues parts: el primer acte que trobo una mica pesat i allargassat i el segon, en que em sembla que es concentra tota la “xixa” i on hi ha les millors parts musicals, fins arribar a la traca final amb l’aparició del Commendatore. Les veus han estat excel·lents, tots; és una òpera amb pocs personatges. El problema, el que m’ha fet trobar la representació un pèl fluixa han estat l’orquestra i la posada en escena. La orquestra sonava molt bé, però penso que sonava “massa” i en moltes parts tapava les veus, i en el teatre musical les veus hi són per ser sentides, i més si com he dit fa un moment eren excel·lents.
En quant a la posada en escena ha passat el que està passant massa últimament: per voler fer-ho modern i trencar motlles s’està abusant de fer canvis de context i de les noves tecnologies. Per començar, al situar-la en una època quasi actual, a mi em costa de creure que ara hi hagi tanta tia pava que s’obri de cames perquè un pinxo eixerit se’ls hi posi al davant i els digui quatre floretes. En l’època de Tirso m’ho puc creure, principalment perquè jo no hi era.
En quant a les tecnologies crec que avui s’ha abusat del vídeo-mapping i penso que potser per destacar aquestes projeccions la peça ha resultat excessivament fosca i molt “embrutada”. Avui també han tingut alguns problemes amb la subtitulació. Per aquests motius esmentats la sessió no m’ha satisfet totalment, però això no priva que:
Aquestes retransmissions són brutals. Són en rigorós directe des d’un dels millors teatre lírics del món, amb unes produccions d’un prestigi indiscutible. Les realitzacions de les gravacions són de nota altíssima, res d’una càmera fixa al fons del teatre i gravar a pinyó fix. Hi ha tomes des que entra el director al fossat, plans generals, primers plans i pels que ens agrada tenir informació, gravacions on ens expliquen com ho han preparat, entrevistes i opinions d’experts. Brutal !!!
Estigueu al lloro de la programació del Ateneu Cinema: el 24 d’aquest mes Don Pasquale de Donizetti.
P.D. Ara veurem si amb el Turandot que ha obert temporada al Liceu també es passen “de moderns”.

28 de set. 2019

LA CELESTINA

LA CELESTINA
(al Teatre de l'Aurora d'Igualada)





La Celestina, de Fernando de Rojas és un clàssic de la literatura castellana del segle XV, una novel·la d’amor on Calixto, jove noble i eixerit, perseguint un falcó entre en un hort on hi ha Melibea i queda corprès de la seva bellesa. En principi ella el rebutja —ja ho feien això les noies castes d’aquells temps— però ell vol enamorar-la i davant el rebuig es posa en mans de Celestina, vella puta i proxeneta que li farà de mitjancera. El tema és de sobres conegut.
El que ja no és tan normal és posar-ho en escena amb només dos actors —magnífics Ágeda Llorca i Pau Gregori — i amb la tècnica de teatre d’objectes, en aquest cas titelles. No és normal però els de BAMBALINA TEATRE PRACTICABLE en són especialistes i per això se’n surten tan bé.
Al escenari hi trobem unes estructures metàl·liques que representen la casa humil de Celestina, la casa benestant de Calixto i la torre de la casa de Melibea, tot i que els personatges actuen per tot arreu. Al fons, sense amagar-ho uns suports que aguanten els caps de les titelles.
I comença l’obra i va passant tot el que ha de passar, i els dos intèrprets fan tots els papers amb les titelles a les mans, fent les veus de tots els personatges, recitant tots els papers en un castellà adaptat a l’actualitat sense perdre expressions que ens mantenen al segle XV. L’adaptació de Jaume Policarpo, un dels fundadors de Bambalina, amb trenta anys d’aquest ofici a l’esquena, és molt bona, així com la direcció també d’ell mateix. Naturalment l’obra l’ha reduït a vuitanta minuts, però tot i les tisorades, la peça es segueix perfectament.
Penso que una de les molt bones pensades ha estat el fet d’introduïr alguns tocs de conya en clau contemporània, com quan a Calixto li ofereixen un caball (de fet un pal) i fa un gest amb el cap com dient “ai Déu meu”, així unes quantes vegades, però molt ben mesurades.
Molt bon teatre que a mi m’ha fet doblement feliç com a espectador i com a persona que s’estima el teatre, doncs en una Aurora quasi plena hi havia prop de quaranta estudiants d’institut que han pagat la seva entrada i que a més s’han quedat al col·loqui postfunció! Gràcies als docents que vetllen perquè el teatre no quedi oblidada entre hormones esvalotades i mòbils sempre oberts. Molt bona notícia per a una cultura que cada any rep destralada en els pressupostos. Aquest any menys un sis per cent, toca’t allò que no sona!

27 de set. 2019

GERMINAL

GERMINAL
(al TNT de Terrassa)




Imagineu-vos un món per començar; no tenim res, tot està per fer... però no, no estem a l’edat de pedra o fins i tot més enrere. Sembla que estem en l’actualitat, però... Tres homes i una dona, vestits amb texans i samarretes (actualitat), tenen unes maquinetes a les mans i un s’adona que si prem un interruptor, els seus pensaments es projecten en una pantalla; si l’apaga, desapareixen. Fascinat pel descobriment va jugant amb la maquineta fins que decideix, mostrar-li el descobriment a un company.
Així van projectant pensaments en una i altra pantalla de les que disposen. Convencen a un tercer a participar, però les frases apareixen escrites molt fluixes. Aleshores li escriuen que pensi més fort i finalment s’incorpora i la noia també. Estem al principi de la comunicació o d’una nova manera de comunicar-se? Venim d’un cataclisme i tornem a començar? No ho sabem.
Més endavant, accidentalment la noia descobreix que al terra que trepitgen hi ha algunes diferències. Fa un forat i descobreix un micròfon. No saben el que és, però si el bufen senten sons desconeguts i experimenten i experimenten fins a emetre pensaments a través de paraules. Sembla que anem avançant.
Així tira endavant l’obra, però... Redéu amb els però. Per a mi la cosa s’encatlla. El principi és trepidant, divertit, una barreja de pensaments abstractes i mil coses a dir, però de mica en mica se m’ha fet pesat i penso que ha perdut el ritme inicial i s’ha anat allargassant fins a aquell punt que em sembla que en futbol (no hi entenc res) en diuen “demanar la hora”.
Llàstima. Penso que una bona aplicació de tisora la peça hauria millorat molt. Tot i així només és la meva opinió, doncs l’obra, que al TNT ha sigut estrena al país, recull èxits per tot Europa, però a mi em costa molt dir que m’ho he passat de colló de mico —alguns primmirats diuen de testicle de simi—quan al final se m’ha fet pesada. També vull aclarir que jo, que ja estic quasi a la vuitantena, sóc de teatre de text, cosa que no priva que m’atreveixi a veure-ho tot. Per cert, res a veure amb l'obra d'Émile Zola.

22 de set. 2019

OCAÑA, REINA DE LAS RAMBLAS

OCAÑA, REINA DE LAS RAMBLAS
(a la Sala Beckett)




Per fi! Avui he pogut veure OCAÑA, REINA DE LAS RAMBLAS, i estic content. Si no m’equivoco l’havien fet dues vegades a Barcelona, i sempre se m’havia escapat, coses que passen. Els que van molt al teatre saben de que parlo; obres que t’interessen molt i per “a” o per “b” desapareixen de la cartellera sense que hi hagis anat. D’aquesta en part me n’alegro perquè així he pogut veure la última versió.
Ocaña... personatge irrepetible, icona de l’underground barceloní en els darrers anys de la dictadura franquista. Una persona trencadora, lliure, fet a si mateixa, que venint del llarg hivern franquista era com un glop d’aire pur... però deixem la seva biografia que si us interessa trobareu a les xarxes, i anem a l’obra.
Marc Rosich, autor i director ha sigut un murri, començant per escollir l’equip. Protagonista: Joan Vázquez, una de les millors veus que tenim a casa. Marc Sambola, compositor i guitarrista que domina l’ampli ventall del que es pot fer amb aquest instrument, des del més modern fins a la copla i el flamenc; i els que “no es veuen” damunt l’escenari, però que “hi són”: il·luminació: Sílvia Kuchinow, vestuari: Joana Martí, moviment: Roberto G. Alonso, i és clar, con estos mimbres...
El Marc (ja ho he dit oi que és un murri?) s’ha carregat voluntàriament l’ordre cronològic dels fets i ha començat per l’arribada del jove andalús a Barcelona, marxant d’un poble d’Andalusia, societat molt tancada en que ell era “el maricón”. A Barcelona es respiraven uns aires una mica menys resclosits que li van permetre mostrar-se com era i deixar anar la seva creativitat en una quasi llibertat.
Amb aquest relat anem entrant en la vida del personatge que ens va cantant coplas com  El Dia Que Nací Yo o Verde Como El Trigo Verde, escortat magníficament pel Marc Sambola, capaç de fer uns acompanyaments precisos per aquest tipus de música popular, però amb uns tocs de música actual amb acords de tretzena o alterats que deunidó.
Val a dir que Joan Vázquez te un domini vocal molt notable; controla molt bé els tempos i sap modular i administrar els pianos i els forte amb saviesa. A més és molt bon actor, no es limita a cantar “el tema”, l’interpreta i et comunica els sentiments implícits en la cançó a més de amb la veu, amb tot el cos. Nota alta per a ell i el Marc Sambola que n’és el director musical.
Acabo, crec que és una peça rodona, testimonial, que ens explica la vida d’un paio valent en una època encara difícil, que va morir en circumstàncies dramàtiques, doncs per les festes del seu poble, Cantillana, es va fer una disfressa de sol espectacular amb paper maché rematat amb unes bengales... i se li va encendre tot i es morí cremat al cap de pocs dies a l’hospital.
Pocs dies a la Beckett amb les entrades exhaurides, però no patiu perquè us passi el que em va passar a mi anys enrere. Si no badeu, la podreu veure a l’Espai Brossa, que la repescaran. No us la perdeu!
Q

19 de set. 2019

JUEVES DE COMADRES

JUEVES DE COMADRES
Al jardí de can Kabrota




Generalitzar és perillós, però es pot fer de diverses maneres. Dir m’agrada tota la òpera italiana no és el mateix que dir m’agrada la òpera italiana. En la segona afirmació dono a entendre que m’agrada l’estil, i naturalment que no les he vist totes. Aclarit això ja puc dir que m’agrada el teatre argentí perquè per començar m’agrada la músicalitat dels seus diàlegs, aquest carregar l’accent al final, el seu castellà tan diferent i, naturalment els seus dramaturgs. No en va el seu teatre té tan bona fama.
El dilluns passat vam inaugurar la sisena temporada dels #dillunskabrota. Tenia a punt un espectacle del Toni Vinyals, però em vaig assabentar que estava a punt d’arribar a Barcelona una companyia argentina amb un espectacle procedent de Timbre 4, un teatre emblemàtic de Buenos Aires. Vaig parlar amb el Toni i em va dir que tranquil, que el seu espectacle ja el faríem un altre dilluns. Vaig parlar amb la Guada de la Badabadoc i vam quadrar les dates i el desplaçament. Des d’aquí un agraïment a tots dos. Ara ja puc anar a la ressenya.
Jueves de Comadres és una peça de Jorge Accame que relata una situació real a l’Argentina: una nit de festa que es fa abans del dimecres de cendra (aclareixo que no és el dijous llarder) El dijous escollit es reuneixen amigues, normalment a casa d’una d’elles, i canten, ballen, beuen (beuen molt), xerren i es confessen secrets, somnis... i com diu la dita llatina in vino veritas. És una festa de “dones soles”, els homes hi estan vetats. Ignoro si els envien al cine o a la concha de su madre, com diuen allà, però no hi poden entrar.
Tres actrius, Liliana Bartolini, Lucila Garay i Marcela Buonanduci, molt ben dirigides per Franco Midú ens van delitar (paraula horrible, però normativa) i ens van enganyar perquè es van passar la part inicial cantant, ballant mamant... molta festa, però no passava res, i de sobte, per culpa de que s’han tirat vi pel damunt es treuen les samarretes i es queden en sostenidors, i a una d’elles li veuen un tatuatge a la part baixa de l’esquena... i acaba confessant que no és un tatuatge. A la estancia en que treballava de jove, el patrón les marcava a ferro roent com el bestiar*. A partir d’aquí aniran sortint coses que convertiran aquesta nit de festa en una nit de confessions..., una nit difícil, de prendre decisions importants.
Soc conscient de que acabo de fer un spòiler, però estic quasi segur de que aquesta obra no es tornarà a veure a Catalunya i per això m’ho he permès. Les tres actrius ens han obsequiat amb unes actuacions memorables. Sempre he pensat que representar persones que estan al límit de la borratxera és molt difícil, i aquí les tres ho han clavat.
Els #dillunskabrota de setembre ens permeten fer l’obra al jardí de casa, doncs la temperatura encara és molt agradable. Això també ens possibilita ampliar l’aforament fins a fer-hi cabre una seixantena de persones que en aquest cas van aplaudir i aplaudir fins a trencar-se les mans, i és que, com diu un amic meu, els argentins són mestres en muntar una obra de qualsevol situació.
Acabada la representació, com és costum, pica-pica i comentaris de tota mena en positiu, i tots a punt pel #dillunskabrota del mes d’octubre.
* Això de marcar les empleades a ferro roent com a les vaques no és una invenció del dramaturg. Està documentat que es feia com a cosa habitual en algunes explotacions agropequàries de la Pampa.

23 d’ag. 2019

XIQUES

XIQUES
(al Teatre de l'Aurora d'Igualada)





Els dies 20, 21 i 22 d’agost, coincidint amb la Festa Major d’Igualada, al Teatre de l’Aurora s’ha fet el Festival Xiques on s’han pogut veure cinc peces de microteatre amb quatre passis de cada una d’elles, vint aixecades metafòriques de teló 
Les obres no es fan a la sala del teatre que només serveix de lloc de trobada, venda d’entrades i bar. Des d’allí es va cridant als espectadors per cada obra que es comença segons l’horari prèviament anunciat. Cinc obres, cinc colors diferents per les entrades i cinc cicerones que ens porten a cada espai diferent, cofats amb gorres del mateix color de les entrades. Per perdre’s s’ha de ser molt ruc (espero que ningú s’ofengui).
Són obres escrites i realitzades per artistes de la comarca, professionals tots de la zona, alguns veterans, altres més novells, però tots amb unes ganes i un esperit que s’ha palpat en cada representació. Enhorabona! Les peces han estat les següents:
UN CUENTO XINO — Una agent immobiliària estressada de la vida intenta llogar un pis minúscul, però res no és el que sembla i els papers de la venedora i la compradora s’acaben confonent. Un obra sobre el preu que estem disposats a pagar per assolir la felicitat. Autoria i direcció: Thais Buforn. Intèrprets: Thais Buforn i Carla Vallès.
LA MARE — Què fa una dona al quedar-se vídua als 62 anys? Segueix lligada a “les obligacions familiars” i omple la casa de néts, o decideix fer una vida completament nova? Adaptació de “L’Àvia Indigne”, un relat curt de Bertold Brecht. Traducció de Feliu Formosa, adaptació de Maria Enrich. Intèrprets: Mosa García i Francesc Marginet.
EL PIZZERO — Un personatge tirant a cap de cony ha convidat a la penya a veure el partit de futbol a casa seva, orgullós de mostrar l’equip audiovisual que s’acaba de comprar. Arriba el pizzero amb el sopar, però es nega a entregarà una de les pizzes... al·legant motius personals. Autoria i direcció: Joel Grau. Intèrprets: Joel Grau, Maria Colom i Marc Tarrida.
FIL — Peça inclassificable entre el teatre, la dansa i la pintura i la música. La història arrenca en la lluita obrera succeïda a Igualada l’any 1881, però si no ens ho haguessin dit no ho hauríem endevinat. Un espectacle màgic. Autoria i direcció: Ricard Espelt. Dibuixos: Xavier Gabriel. Composició de teles: Jordi Enrich. Dansa: Glòria Ros.
QUAN PENSAVES QUE NO MIRAVA — Nit de festa en el terrat d’una casa. Dues amigues fan un apart i baixen escales avall. Prenen una copa i parlen. Records... fins i tot surt la magdalena de Proust. Sense voler es desvetllen “coses” que una sap de l’altra i que només es poden saber quan pensaves que no mirava. Autoria: Francina Cantarell. Direcció i intèrprets: Maria Berenguer i Francina Cantarell.
Les entrades exhaurides des del primer dia. Una fórmula de fer teatre que funciona molt bé, al estil del Festival Píndoles que últimament es fa al Castell de Montjuic de Barcelona. Esperem que el proper anys en tindrem més.

22 d’ag. 2019

BLANKETTERS

BLANKETTERS
(Opinió)





Que jo sàpiga la paraula que he posat com a encapçalament de l’entrada (blanketters) no existeix ni en anglès ni en cap altra idioma. Si poso top blanket, penso que a Anglaterra tampoc m’entendrà mingú perquè allà aquest “fenomen” no es dona: Manter, Top manta.. What...?
Londres és molt gran; el Great London, o sigui el que seria la seva àrea metropolitana, està formada per la City i 32 boroughs (municipis o unitats administratives) més, el que dona una suma de prop de 8.5 milions d’habitants. Si aquí hi afegim una població flotant (gent que hi va a fer gestions, turistes,...) considerada en més d’un milió diari, doncs tenim un poble realment gran.
I com està de blanketters? Doncs jo que hi vaig, no molt sovint però sí amb certa assiduïtat, no n’he vist mai cap, ni a la zona on els meus amics em deixen la casa (Lambeth), molt poc turística per cert, ni als lloc més visitats com Southwark, que és on hi ha el Golden Eye, la Tate Modern, el Globe, el National Theatre... i al final, el Pont de la Torre; llocs molt agradables a peu del riu. Si que veig artesans que ofereixen el seu producte, retratistes que et faran un dibuix, pallassos que entretenen la canalla o equilibristes, però cap oferta de producte il·legal, ni un. Només gent que es guanyen la vida oferint la seva creativitat.
I doncs? Doncs m’agradaria que algun dels regidors de Barcelona, tan “preocupats” pel fenomen agafessin un avió, incòmode però barat, i anessin a parlar amb algun dels seus col·legues londinencs; segur que de la conversa en traurien profit si escoltessin bé.

19 d’ag. 2019

JESUS CHRIST SUPERSTAR

JESUS CHRIST SUPERSTAR
(al Barbican de Londres)




          No he trobat el programa i no puc precisar, però farà uns quaranta-cinc anys, pam amunt, pam avall que vaig veure Jesus Christ Superstar a Londres. Fa dos anys hi vaig tornar, però la feien al Open Air de Regents Park, i només de començar a cantar el segon tema, Heaven On Their Mind es va posar a ploure, i jo si em mullo acabo a l’hospital, o sigui que em vaig portar bé, em vaig aixecar i vaig marxar. God damn it! Ara he recuperat la mateixa producció al Barbican, un dels millors teatres de Londres i he tornat a flipar com fa la tira d'anys. Em feia por que l’obra hagués envellit malament, però no; ni tan sols ha envellit.
          El tema és conegut: la última semana de vida de Jesucrist, des de l’entrada triomfal a Jerusalem, fins a la crucifixió, però la meva opinió és que el protagonista no és Jesús, sinó Judes, cosa que no canvia en res el relat.
          L’any 1967 s’havia estrenat al off-Broadway Hair, una òpera rock que al 1968 va pasar al West End londinenc i penso que això va animar a Tim Rice (lletrista) i Andrew Lloyd Webber (músic) a preparar el seu musical en clau de rock que es va estrenar a Broadway amb el tema dels últims dies de Jesucrist. Van tenir la fortuna que els moviments cristians més integristes feien campanya cada dia davant el teatre perquè la prohibissin, una publicitat impagable als preus que vans els minuts als USA. Explicat això anem al que he vist avui.
          D’entrada una posada en escena de traca i mocador amb un espai central ocupat per una creu inclinada a manera de passarel·la, una estructura de dos pisos al darrera ocupats per la orquestra i de tan en tant alguns intèrprets. Tot inundat per una il·luminació de les millors que he vist en la meva vida. ¿Com s’ho fan per projectar una pila de focus contra el públic i que no molestin gens? Ah… els bons professionals.
          A continuació la manera d’explicar la historia. Com que relatar la última semana de la vida de Jesucrist no es pot considerar espòiler, em deixo anar i explico dues situacions com a mostra. Quan Judas es penja, es fa amb gran i efectiva simplicitat. Ell està cantant amb un micro amb cordó a les mans, aleshores el llença per damunt d’una viga, i el que queda penjant és el micro, els llums s’han apagat de cop i un sol focus es concentra en el micro pendulant; d’un efecte demolidor. Quan Caifàs ofereix a Judas les monedes de plata per vendre a Jesús, li obre un cofre il·luminat per dins, ell i submergeix les mans i les treu banyades en plata… i així amb moltes situacions.
          El moviment escènic, o la coreografia és molt especial. No recordo com era fa la pila d’anys que la vaig veure, però juraría per com es mouen els actors que ha estat molt renovada, i igual li passa al vestuari, i tot sense el més mínim rastre religiós. La figura de Jesús està tractada com a un revolucionari capaç de moure masses i Judas com l’home que toca de peus a terra i pateix perquè el “revolucionari” farà emprenyar als romans i als sacerdots conxorxats amb ells i el poble d’Israel ho patirà i ho pagarà. Judas tem que tot acabi molt malament.
          El tractament històric és correcte en el sentit de que hi surten tots els personatges dels evangelis, tot i que exageradament quan els convé. Per exemple Herodes és obès, va vestit amb un luxe exagerat, tot daurat i amb una capa que pel cap curt fa deu o dotze metres. Pilats passa de tot, i així amb la resta de personatges seguint la història segons els evangelis.
          La música és rockera, amb una banda de deu músics sense instruments de corda i amb més guitarres elèctriques de l’habitual. I els intèrprets… ah, els intèrprets. Boníssims i esforçats perquè l’obra demana unes condicions físiques notables, doncs es belluguen constantment, imparables, ballant, saltant i rodant pel terra. Pur teatre físic sense perdre ni per un moment els matisos del que están cantant.
          El Barbican ple com un ou i el públic ha (hem) aplaudit una bona i llarga estona. El dia 24 és l’últim dia que la fan. Jo vaig agafar aquesta setmana per anar a Londres expressament perquè vaig pensar que a la tercera va la vençuda.

BARBICAN (Teatre de Londres)

BARBICAN (teatre de Londres)
(Opinió)




          Al llarg de l'anomenada segona guerra mundial, Londres va sofrir una quantitat de bombardejos com mai s’havien vist. Algunes zones de la ciutat van quedar literalment arrasades. La Zona de Barbican va ser una d’elles i per això ara és una de les parts més modernes de la ciutat (amb això no vull dir pas més boniques). Una de les coses bones de la reconstrucció és que va acollir centres culturals com el Barbican que avui és de referencia mundial, com el seu teatre.
          El Barbican és un dels millors teatres que conec. Modern, ben equipat, amb una acústica sensacional i sense una sola butaca amb visió dificultosa. La seva forma de mitja lluna permet als seus 1.156 ocupants gaudir d’una visió i audició perfectes des de qualsevol localitat. Penseu que el nostre TNC té una capacitat de 886 butaques (un 30% menys) i que les obres se senten com el cul en la meitat de les butaques.
          En quant a visió, la grada del Barbican té una inclinació perfecte que a més de donar una visió excel·lent millora la rebuda del so. Els tres pisos superiors gaudeixen del mateix tipus d’inclinació i d’una cosa molt important: poca profunditat, el que fa que no hi hagin butaques “dolentes”.
          Dit això em ve una pregunta al cap: perquè el Liceu de Barcelona que va tenir la desgracia de cremar-se o ser cremat (?), es va reconstruir igual com era abans, cosa que l’ha convertit en un teatre antiquat i “dolent”? Té una quantitat vergonyosa de butaques sense visió, una altra pila de visió parcial o deficient, una platea plana que com et toqui al davant un jugador de bàsquet vas arreglat… Perquè?
          Jo no tinc enveja de que el meu veí sigui més guapo, tingui un cotxe més car o el membre més gros, però sí que un país faci les coses més ben fetes. La guerra mundial va acabar l’any 45 i el Barbican es va inaugurar l’any 82. Van pasar 37 any, però van fer una feina ben feta, com deia l’eslògan d’aquell president de la Generalitat que anava per a home d’estat i va resultar ser un penques de la més ínfima categoria.
          Si aneu a Londres i teniu ocasió d’anar a veure una obra de teatre al Barbican, feu-ho. Segur que serà una peça de qualitat i podreu comprovar que el que acabo de dir no és cap exageració.
                      


18 d’ag. 2019

THE BRIDGES OF MADISON COUNTY

THE BRIDGES OF MADISON COUNTY
(al Menier Chocolat Factory de Londres)




          L’any 1982 l’escriptor Robert James Walles va publicar la novel·la The Bridges Of Madison County, el 1995 Clint Eastwood la va portar al cine i la va fer famosa (Los Puentes De Madison, en la versió en castellà que ens va arribar) i més tard Marsha Norman la va adaptar pel teatre. A partir d’aquí un cercle virtuós es va posar en marxa i el 2013 es va estrenar com a musical amb un cartell immillorable: Jason Robert Brown, lletra i música i Trevor Nunn a la dirección. Com diría la meva tieta Pura: la crem de la crem.
          Ara la fan a Londres en un teatre curiós: una antiga fàbrica de xocolata reconvertida en espai cultural: Menier Chocolate Factory. Si us interessa la historia busqueu-la al Google; va ser una de les fabriques de xocolata més importants del món. És una sala de 180 butaques, però no ens confonguem, dóna per a molt. Pertany al que a Londres es considera off o fringe, però res té a envejar a altres teatres, i molts dels grans li envegen la proximitat amb els espectadors.
          L'autor de la música i les lletres, Robert Jason Brown, jo el considero un dels grans compositors de musicals (The Last Five Years, John &amd Jen, per exemple) i Trevor Nunn, perdó sir Trevor Nunn, el director que ho ha dirigit “tot” i ha estat responsable de la Royal Shakespeare Company, del National Theatre, i una pila d’entitats més, i és clar amb aquests crèdits han bastit una obra quasi perfecte.
          L’escenografia molt imaginativa i recolzant-se en projeccions videogràfiques amb mesura i intel·ligència. Malgrat el petit de l’escenari elements rotatius que feien entrar atrezzo que ens transportaven a diferents situacions continuament. Una il-luminació que ha convertit el petit escenari en gran ens transportaba a aquella america rural una mica tancada ella mateixa del Middle West nordamericà. .
          L’obra és una historia d’amor entre una dona madura, casada amb un ramader, amb dos fills pasada l’adolescència, i un fotògraf també de mitjana edat que apareix pel comptat per fer un reportatge dels curiosos ponts coberts que hi ha a aquella zona de l’estat de Iowa. El marit i els fills están en un concurs de bestiar lluny d’allí, i ella sola a casa s’enamora bojament com també li passa al fotògraf. És una història preciosa d'amor adult, sense hormones alterades. L'adulteri més decent que he vist mai representat.
          La música és una filigrana, amb una orquestració basada majoritàriament en instruments de corda; ni un sol instrument de metall, cosa que proporciona un encoixinament molt dolç a la historia. En un sol moment, en que al concurs de bestiar on está la família, hi ha una festa, amb un ball de blue-grass i un violí i una guitarra es permeten fer una mica de xivarri.
          Un càsting immillorable ha acabat d’arrodina la funció. S’han buscat actors amb apariencia de gent normal, no guapos de passarel·la, que han clavat els papers, tan actuant com cantant, i s'ha de tenir en compte que jason Robert Brown no destaca per composar temes facilets.
                Una molt bona nit de teatre que em va compensar la (per a mi fallida) de la nit anterior. Si feu alguna escapada a Londres i encara la fan, no us la perdeu. Adjunto una foto de l'antiga fàbrica de xocolata, el magnífic edifica que ubica el teatre al seu semisòtan.


                P.D. Curiositats de la vida, en aquest mateix teatre es va fer no fa massa  SPAMILTON, parodia del famós HAMILTON que jo vaig veure el dia anterior i que no em va agradar. Potser l'SPAM m'hauria satisfet més...