28 de maig 2012

Yo, Sola

YO, SOLA
(a Porta 4)





Quan els argentins es van trobar atrapats en l’anomenat corralito (lagarto! Bankia! lagarto!) la gent del teatre d’allà es van veure obligats a reinventar-se, a fer obres amb quatre duros, repartiments reduïts, posades en escena més que sòbries, locals cutres recuperats d’antigues naus industrials i fins i tot el menjador de casa.
No vull dir que això ja estigui passant exactament aquí, però... cada dia hi ha més sales “alternatives” formant un off que comença a tenir pes i potència. Avui he anat a la Porta 4, que no és altra cosa que un espai dins una antiga fàbrica al barri de Gràcia, al carrer Església tocant a la plaça de la Virreina. Aneu-hi algun dia; els fins de setmana fan funció.
He vist Yo, sola, un monòleg divertit en que la protagonista ens explica els seus fracassos en la cerca de parella, perquè ella, al principi, vol portar una vida “normal” i això vol dir casar-se, formar una família, tenir fills, una caseta i un jardí... Com diu el programa de mà “un text enginyós sobre dones que busquen el príncep blau sense saber que, si el troben, es converteix en gripau”. Conclusió, una obra que parla de la frustració i la soledat, de vegades compartida!
La posada en escena és molt simple: l’actriu, quatre focus i al fons una pantalla on es projecten audiovisuals que ajuden a la marxa del relat i expliquen la “teràpia Disney”. El vestuari és més que senzill, de mercadet de segona mà: un vestit de núvia usat, una disfressa de Blancaneus, unes calces i una samarreta...
L’obra és de la mateixa actriu, Verónica Pallini, una argentina arrelada a Barcelona. Com a bona bonaerense és loquaç i ràpida. Confesso que jo sóc dels que m’agrada la incontinència verbal argentina i tinc amics porteños, però tot i així de vegades em perdia.
            Com he dit, l’obra és divertida i la posada en escena bona. Potser cap al final decau una mica, o es desmarxa del fil inicial, però es passa una hora divertida. Que ningú es confongui, no és el Cyrano que fan a la Biblioteca, però no sempre s’han de menjar rostits potents com la cua de bou; de vegades ve de gust una amanida lleugera (amb un toc de pebre de caïena).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada