ANNA LIZARAN
(Opinió)
Avui fa un any que se'ns va morir
l'actriu Anna Lizaran, artista que pertanyia a la classe de persones que no poden passar inadvertides. Ja fa
molt anys que em faig una pregunta: perquè hi ha actors i actrius que només
trepitjar l'escenari, sense començar a dir el text, ja imposen amb la seva
presència? No és per l'altura física, ni per tenir una bellesa excepcional,
es... es... aquella "cosa" que els fa especials i que es te o no es
te. Hi ha molts actors que interpreten els papers a la perfecció, però el que
estic dient és una altra cosa. Només posaré un exemple —i per respecte a la
professió del país, serà estranger— Vittorio Gassmann: apareixia a l'escenari i
al ambient semblava flotar una mena d'electricitat estàtica.
L'Anna pertanyia a aquesta
categoria. Tan si el paper era amable i fins i tot còmic com en El
Matrimoni de Boston, com si era estripat i amb una càrrega de mala bava king size com en Agost. La molt
punyetera sempre s'emportava la funció quasi abans de començar.
Valguin aquests apunts com a
homenatge a una dona que ens va abandonar massa aviat, deixant-nos dos sentiments
contradictores: l'un de buidor per la pèrdua i l'altre de plenitud pels records impagables i
permanents que ens va regalar damunt l'escenari. T'enyorem!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada