Incerta Glòria

INCERTA GLÒRIA

(a la Sala Petita del TNC)

Quan el meu pare, fa molts anys, em va posar a les mans Incerta Glòria, la novel·la de joan Sales i li vaig preguntar de que anava, no m'ho va dir; només em digué "és una de les millors novel·les catalanes que podràs llegir mai". Quan la vaig acabar vaig entendre que tenia raó, i també vaig entendre perquè ell —que havia estat en aquell front aragonès amb els republicans— parlava tan poc de la guerra. A ningú li agrada recordar la incapacitat d'uns dirigents que el van conduir a una desfeta que va acabar en a un camp de concentració insalubre de França. Penso que Rigola ha tingut unes "amígdales" —en metàfora del Dr. Puig— com el cavall de l'Espartero al traslladar una obra d'aquesta magnitud al teatre. El que està molt clar és que una guerra —i civil, més— és una merda, merda, merda; una desgràcia, i els que la desencadenen uns fills de puta.

L'obra està repartida en tres parts, titulades amb els noms de tres personatges. En la primera estem al front, en la segona a Barcelona i altra vegada al front aragonès en la tercera. Jo haig de confessar que a la primera m'he espantat, doncs hi he trobat un excés de simbologies —que la majoria no he entès—, com situar uns llibres que després tombarien com fitxes de domino, o els moviments coreogràfics del comandant Picó, o la ballarina que no sé que ens vol explicar amb la seva dansa, però mica en mica he anat entrant en el tema. A la segona part la peça ha fet un gir important segons el meu punt de vista. Mar Ulldemolins, Pau Roca i Andreu Benito ens han traslladat a la reraguàrdia i en un to molt més intimista hem viscut la tristesa de la desgràcia que és una guerra i les seves conseqüències. Penso que aquí l'obra ha arribat al seu punt més alt i més emotiu. A la tercera hem tornat al front i ha mantingut el nivell, tot i que en l'escena del sopar potser al director se li ha anat una mica la mà cap a la tragicomèdia.

L'escenografia de Max Glaenzel i la il·luminació d'August Viladomat, molt encertades. Voldria aclarir que el tema de les simbologies és molt particular. A mi em costa d'entendre que fa un comandant de l'exèrcit "roig" ballant amb un fusell, i en canvi m'emociona que cada vegada que la Trini parla del seu fill aparegui una baldufa de llauna,. Vull dir que no hi ha símbols bons o dolents, sinó que n'hi ha que t'entren i altres no.

En quant a les actuacions, en general han estat de correctes a bones. Per cert, estic content d'haver recuperat a l'Aina Calpe, que feia molt temps que no veiem per Catalunya. Benvinguda. La Petita del TNC plena fins a la bandera. M'havia oblidat de dir que la utilització de les video projeccions ha estat molt mesurada i efectiva. Al final els assistents hem aplaudit sincerament.