Fúgit

FUGIT

(pels carrers del Poble Sec)

          Una bona amiga em va avisar, abans de sortir la programació del Grec, que farien l'espèctacle Fúgit, que m'espavilés que només serien dos dies amb aforament limitat. Vaig comprar, gràcies Mercè. Estava advertit de que per a mi seria dur, ja que voltaríem pels carrers del Poble Sec, que no són precisament plans com els d'Amsterdam. El que em queda de pulmons dóna pel que dóna, però no m'ho volia perdre i vaig pensar que faria com el Rajoy, fer el que pogués.

          Als grup d'espectadors ens van reunir al Mercat de les Flors i de seguida vam marxar pitant cap a un carreró de sota l'Institut del Teatre. Allí vam trobar-nos tots en un lloc que hi havia un bidó on es cremaven coses, plegaven roba... Les persones que ens aconduïen eren silencioses, vigilants i molt prudents, com si estiguéssim insegurs. Van formar grups reduïts i vam marxar d'allà, clandestinament, mig ajupits, arrambats a les parets, amb els nostres guies demanant silenci.

          No hi havia dubte érem refugiats d'alguna guerra, il·legals, gent del partit comunista en un país feixista... persones que no podíem estar a la vista i que ens aconduïen per desallotjar-nos de la zona, proporcionar-nos noves identitats o ves a saber què.

          Per sort en aquell lloc hi havia bona gent que ens ajudava. El meu grup va poder entrar en un taller de ceràmica on vam descansar, ens van recollir els documents d'identitat i els mòbils i els van posar tots en una bossa d'escombraries. Ara ja no teníem identitat, si la policia ens agafava no sabria de on érem. Vam fugir d'aquell lloc i amagant-nos darrera contenidors de la brossa, travessant els carrers de dos en dos, reagrupant-nos en entrades de garatges, vam continuar. En un descampat, una de les guies ens esperava i fent foc en un bidó, hi va llençar la bossa amb els documents i els mòbils. Ja érem ilocalitzables.

          Vam continuar fugint corrent i emparrant-nos per l'orografia del Poble Sec. Jo cada vegada respirava pitjor, però per sort de tan en tant paràvem, com en el moment en que el guia furgant dins una paperera va recollir un paquet petit. Ens vam tapar amb uns cartrons per no ser vistos i el responsable va obrir el paquet. Hi havia un rosegó de pa que vam compartir en un àpat minso però solidari. Des d'allí vam continuar fugint... fins que jo no vaig poder més i em vaig veure obligat a abandonar el grup. Fins i tot va quedar molt autèntic, doncs desgraciadament en aquests cassos sempre es queda gent pel camí.

          No puc explicar res més del periple perquè "sóc el que es va ofegar" de la pastera, i us juro que quan vaig veure el meu grup fugint i jo quedant-me vaig tenir aquesta sensació, de quedar-me enterrat en aquest gran cementiri que és el nostre mar Mediterrani. o haver-me quedat a mig Sahara incapaç de continuar.

          Vull dir que la Cía Kamchàtka, dirigida per Adrian Schvarzstein ha fet una filigrana, una obra d'art, sense dir ni mitja paraula. Apart de ser un espectacle meravellós, als afortunats presents ens van fer viure en primera persona que és ser refugiat, immigrant o perseguit polític, tot ha de ser prou dur. També va quedar clar que per denunciar segons què no calen paraules. Les persones que ens ajudaven, els nostres guies, "segurament no parlaven la mateixa llengua que nosaltres"

          Fugit és un espectacle meravellós que es pot fer en qualsevol país del món sense canviar res. Penso fermament que s'hauría de fer per instituts, vaja, a no ser que la segona hora que em vaig perdre fos radicalment diferent, cosa que dubto.