30 de març 2018

Una Mujer Fantástica

UNA MUJER FANTÁSTICA
(peli de Sebastian Lelio)





          Si no hi ha teatre hi ha cine, sortosament, o sigui que anem per aquest camí. Avui parlaré d'una peli que m'ha agradat molt i per motius diversos. Cine independent, lluny de les grans productores USA —no és que hi estigui en contra, però estandaritzen molt—, relat humà i proper, tot i que no per habitual.
          Guanyadora d'un Oscar, a la millor peli en llengua estrangera ("ells" volen dir que no és en anglès), però a mi això m'impressiona molt poc perquè els Oscars de vegades els reparteixen com a pizzes, plis, plas, una Margheritta, una Napolettana...
          Estem davant d'una història d'amor, però gens convencional perquè la noia de la que s'ha enamorat l'home madur és transgènere. No és cap espòiler perquè ens en assabentem al principi i la publicitat ja ho explica. L'important és la tendresa en que es mou la relació i tot el que passa després, i aquí sí que callaré.
          Penso que Sebastian Lelio, el director ha sigut molt hàbil tan en el plantejament de la història, com en la direcció d'actors. En la proposta és important destacar la contenció reivindicativa, doncs en realitat és una història real  i l'actriu, Daniela Vega, ho és de transgènere, però en cap moment es converteix en un pamflet a favor de res, si exceptuem la llibertat de poder viure una vida d'acord amb el que se sent, amb el teu cos i els teus sentiments.
          L'any 94 jo vaig estar a Santiago de Xile en una missió comercial on vaig tenir molts contactes amb industrials, gerents de grans comerços i fins i tot amb una família de banquers; tot gent de classe mitja alta-alta. És la societat més conservadora que he conegut mai. Em sap greu de dir-ho perquè em van tractar molt bé, però ara que ja no em senten haig de dir que tots eren partidaris de Pinochet, tot i que aleshores ja no manava. Em van recomanar que anés sempre amb vestit, però que "aquella" camisa celest la deixés a la maleta perquè "mariconejava". Imagineu-vos, doncs, una relació com la que descriu la pel·lícula, un amor absolutament estrany d'un home "decent", casat...
          La peli està filmada sense grans pretensions artístiques; és més, penso que amb voluntat de ser "normal". L'espai és absolutament urbà, Santiago de Xile i res destaca en aquest sentit. Les actuacions són molt bones, especialment la de la Daniela Vega i cal destacar el petit paper del "cunyat", una joia d'humanitat, un bombó.
          I la música... Aquí tornem a estar en una barreja important, començant per la banda sonora del gallec Nani García, típica banda sonora de les que no molesten, passant per algun bolero o potser vallenato, doncs ella canta en un club, fins a música ambiental (magnífic Time d'Alan Parsons) per acabar en la del barroc, ja que ella és cantant lírica, i aquí hi trobarem Sposa Non Disprezzata de Giacomelli i al final Ombra Mai Fu també coneguda com Largo, l'ària que obra Xerxes de Händel. Pell de gallina.
          Penso que és un film per tenir en compte, una peli a anys distància del que fan els de la Marvel, perquè com deia El Gallo, hay gente pa tó.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada