Edipo Rey

EDIPO REY

(al Teatre Lliure de Montjuic)

Fa quasi 2.500 anys a l'antiga Atenes ja hi havia autors que escribien i feien representar obres de teatre potents, i avui al Lliure s'ha començat una revisió amb Edipo Rey de Sòfocles. Sens dubte aquest és un dels grans dramaturgs tràgics de l'antiga Atenes, i es diu que va escriure més de 120 obres —diuen que va viure fins els noranta anys—, però tot i així té mèrit perquè en aquells temps (sembla una cita de l'evangeli) s'ho havien d'inventar tot. Ara pots escriure una història i dir "basat en..." o "lleugerament inspirat en...", però aleshores no, eren els principis i cada història era nova, però anem al tema.

La història d'Èdip és recargolada, com li correspon a un heroi de la mitologia grega. Fill dels reis de Tebes, Lai i Jocasta, sense saber-ho matà al seu pare i es casà amb la seva mare, amb la qual va tenir dos fills i dues filles. Quan per culpa d'unes consultes a l'oracle amb motiu d'una pesta que assotava Tebes, tot surt a la llum es desencadena la tragèdia, fins el punt que fins i tot els descreguts com jo ens preguntem: el destí persegueix al ésser humà? Tranquis que és una pregunta retòrica.

Sanzol, adaptador i director, n'ha fet una versió de poc més d'una hora amb els personatges principals asseguts en una taula on sembla que s'ha de servir un banquet. Cinc actors fan 13 personatges; només Èdip i Creont no doblen cap paper. La peça m'ha semblat estàtica, d'un immobilisme físic que m'ha resultat tediós. Jo no vaig mai a lectures de teatre perquè aquest és un art que em demana acció i moviment escènic. Doncs avui m'ha semblat assistir a una lectura, una lectura "cridada" per culpa del volum que li han donat els tècnics, ja que els actors anàvem amb micròfon. El cor grec és una cosa que m'encanta; sentir recitar un text a múltiples veus fent reflexions, o donant explicacions, penso que és una de les coses grans del teatre clàssic grec, però  escoltar a Antígona i Iocasta, que acabaven de fer el seu paper, recitar a dues veus, sense solució de continuïtat, no m'ha fascinat pas, i menys sense moure's de la cadira en que seien feia un moment.

No diré que els actors ho fessin malament, però penso que no han destacat, o no han pogut destacar pel plantejament que s'ha donat al muntatge. Personalment a mi Lumbreras, en el paper d'Èdip no m'ha agradat, però em guardaré de donar-li la culpa a ell. Segur que ha fet el que el director li ha manat. La il·luminació de Pedro Yagüe molt interessant. La Puigserver de Montjuic plena d'un públic àvid de veure aquesta trilogia. Tot i així diria que els aplaudiments han estat entre fluixets i de compromís.

Demà més. Aquest Teatre de la Ciudad ens portarà Medea, una altra adaptació de tragèdia clàssica, de Sèneca i Eurípides. Aquesta setmana els espectadors, és com si haguéssim pujat en un Dragon Khan d'emocions clàssiques; incestos, infanticidis... Redéu!

En La luna

EN LA LUNA

(al Teatre Lliure de Gràcia)

Quan Eugène Ionesco va començar amb el teatre de l’absurd es va inspirar en el mètode Assimil per aprendre llengües estrangeres. Ell, exiliat, es va veure obligat a estudiar ràpidament la llengua del país d’acollida i utilitzant el famós sistema va quedar fascinat per el que hi llegia: “el sostre de la cambra està a dalt i el terra està a baix”; obvi, va pensar, però s’hi va quedar enganxat: la Cantant Calba n’és un clar exemple. L’obra d’avui d’en Sanzol m’hi ha fet pensar, però l’inversemblant no ve de cap mètode lingüístic, sinó de les absurditats del règim que vam sofrir gràcies al f. de p. del Franco (a.i.s.).

A la primera escena veiem a un home que rep una carta del palau del Pardo; se li notifica que ha estat escollit com a un dels portadors del fèretre del Generalísimo que acaba de morir, justament ell que encara no ha cobrat una feina que va fer pel dictador, sumat a que la seva cunyada tampoc ha cobrat una cadira que la Carmen Collares li va “comprar” a la seva botiga d’antiguitats. I així escena darrera escena.

S’ha de dir que ens hem fet un tip de riure, tot i que moltes vegades ha sigut per no plorar, doncs els que tenim una certa edat encara ens recordem de massa coses.

L’obra està molt ben escrita, és realment enginyosa i la posada en escena crec que és brillant, doncs està muntada a base de diferents curts, però que es van entrellaçant amb una continuïtat molt ben trobada. El nom li ve de que l’autor diu que per poder-ho veure tot amb una certa perspectiva ha hagut de tocar el dos lluny, a la lluna. El decorat, molt adequat, t’hi fa sentir, doncs es veu la terra (dues terres) lluny.

Els actors han estat brillants: bona direcció del mateix Sanzol. La sala de Gràcia fins a la bandera i el públic ha demostrat el seu agraïment amb aplaudiments a dojo. Que no pari la col·laboració del Lliure amb el Teatro de la Abadía.

DÍAS ESTUPENDOS

(a La Villarroel)

     Una de les grandeses del teatre, si es fa ben fet, és que hi cap absolutament tot: tragèdia, comèdia, monòlegs, música... Avui hem assistit a una representació de petites històries evocant dies de vacances i d’estiu, aquest curt lapse de temps en que voldríem que es fessin realitat canvis, fantasies, esperances...
     Ens hem divertit avui a la Villarroel, i ens hem divertit perquè la obra és fresca com una rosa, que diria Josep M. de Sagarra. L’escriptor i director navarrès Alfredo Sanzol ens ha presentat a cinc actors interpretant una pila de papers diversos, des d’una parella en pilotes al guàrdia civil que els fa vestir, naturalment després d’espiar-los una bona estona, matrimonis en crisis, propietaris de cases de turisme rural, amics de la infància, adolescents... en fi tot un mostrari de la gent més diversa, fins i tot un etarra recent sortit de la presó portant una funda de guitarra (o era una metralleta?)

     La obra, pensada com un divertimento, està molt ben construïda, el ritme és trepidant i la direcció realment encertada. Als actors se’ls notava que s’ho passaven bé i han estat genials. L’escenografia molt encertada, “cutre” de cartró-pedra, gespa artificial i arbres amb coloms dissecats; al teló de fons la foto d’un paisatge bucòlic de vacances de muntanya. Bona il·luminació.

     El teatre ple a vessar i el públic ha obligat als actors a sortir quatre o cinc vegades. Encara hi sou a temps per veure-la. La Villarroel, des de que la van remodelar, és una meravella; llàstima que els entrepans del bar siguin tan dolents.

     P.D. Sembla que aquest Grec l’hem començat amb bon peu. Que duri!