PARECER FELICES

PARECER FELICES

(a l'Antic Teatre)

          El Pollo Campero, Comidas Para Llevar. Com a nom per a una companyia de teatre alternatiu és insuperable; ja et fa preveure que difícilment t'oferiran Incendis o Àngels A Amèrica en versió clàssica per citar peces d'un gruix dramàtic considerable, no. La Cris Celada i la Gloria March, com deien a les merceries quan un article no el tenien: "aquest gènere no el toquen".

          Jo que sóc molt de teatre de text, començant per Shakespeare, una performance d'aquest tipus m'eixampla els pulmons (metàfora) i em refresca el cervell. El dia que van venir a fer Sekvantaro a casa en un @dillunskabrota, el públic habitual no s'ho podia creure, s'ho van passar rebé amb una cosa que no es podien ni imaginar que existís.

          Amb Parecer Felices passa el mateix. Aquestes dues petardas —no se m'acut adjectiu més adequat— ens deixen entrar a les seves vides, escoltant vivències de quan una d'elles era petita, explicada a contrallum darrera un llenç blanc, com a ombres xineses, o participant d'una festa —revetlla? aniversari?— des del primer moment, fent els preparatius llargs i precisos: llums, fanalets, serpentines... no hi falta de res, especialment generoses tandes de xupitos.

          La seriositat en que actuen , la calma i precisió en que situen les coses, els moviments en que es belluguen, de vegades com si fossin models de passarel·la, és... com ho diria? cent per cent Pollo. La tanda d'acudits dolents explicant el sentit per si hi ha un carallot que no els plega, la sessió de selfies fent posturetes i cares... es que no deixen cap pal per tocar.

          Mentre veus l'obra et fa gràcia, fa riure. És quan s'apaguen els llums i t'aixeques de la butaca —per cert que les del Antic Teatre no són aptes per culs de princesa com el meu— que t'adones de la tristesa i buidor de certes vides, de certes maneres d'enfocar-les.

          L'Antic ple com un ou, fins i tot amb coixins per terra, d'espectadors que em aplaudit amb ganes gratificant a aquests dues boges (dit amb "carinyo") que, com he dit abans, ens refresquen el cervell. Gràcies SÂLMON FESTIVAL per portar coses com aquesta.

Las Actrices Siempre Mienten

LAS ACTRICES SIEMPRE MIENTEN

(a l'Antic Teatre)

Dins del Festival Salmon, les boges —amb el més gran dels meus respectes— de El Pollo Campero, Comidas Para Llevar, ens van oferir una de les seves obres, performances, o com en vulgueu dir, perquè és teatre, però un teatre molt particular... campero, ell. Las Actrices Siempre Mienten és la última creació d'aquest grup, i com en Sekvantaro és un teatre una mica itinerant que li ve com anell al dit l'espai de l'Antic Teatre, tan ple de racons i raconets i on no hi ha espai per posar etiquetes.

Així l'obra comença al bar de l'Antic on la Cris Celada s'emparra damunt una cadira i ens explica que ens haurem de partir en dos grups, un l'acompanyarà a ella i l'altra a la Gloria March, l'altra actriu, ja que els vestidors són petits; anirem als camerinos perquè s'han d'arreglar i així avançarem temps. Allí, mentre es despullen i tornen a vestir per l'obra i es maquillen van comentant vivències sobre la seva carrera, pensaments, recorden actuacions, càstings... i en acabar, cap a la sala on ens retrobem amb els espectadors de l'altra grup.

Ja hi som. I ara què? doncs ara la parella d'actrius davant una gran pantalla faran una mica de tot. Assajaran escenes, com una en que s'han d'atonyinar l'una a l'altra, faran entrevistes de càsting, ballaran... tot de mentida perquè ja se sap que les actriu sempre menteixen, i els espectadors paguem entrada perquè ens expliquin això, mentides. De tant en tant a la pantalla surten explicacions, més o menys veritables... Com ja he dit El Pollo no fa teatre convencional, ni Shakespeare ni Lope ni Albee; per dir-ho d'una manera col·loquial, elles van a la seva bola. Hi ha uns moments molt aconseguits en que es projecten parts de pelis conegudes i elles des d'una taula on tenen l'ordinador fan el doblatge en directe amb uns textos molt bons que res tenen a veure amb la peli projectada.

Tot amb una continuïtat "relativa", amb tocs de records familiars, idees globals o no tan, o confessions "sinceres", com el moment en que la Cris diu quando vienen a  ver el espectáculo nuestros padres, no nos quitamos las bragas. En principi no és un espectacle per a gent clàssica, però inclús aquests, quan s'hi troben es diverteixen com a posseïts, ho he comprovat.

Si se li han de buscar tres peus al gat, potser aconsellaria escurçar algunes de les parts en que les accions es fan un pèl reiteratives, però això ja es cosa d'elles que, a mida que la vagin rodant —era una estrena—, captaran la resposta del públic i actuaran en conseqüència. L'obra la signa en la seva totalitat El Pollo, o sigui la Cris Celada i la Gloria March, tan en la dramatúrgia, com en la direcció i actuacions. L'Antic Teatre estava fins a la bandera d'un públic entusiasta. Llàstima que uns quants ho eren massa d'entusiastes, esvalotant i rient a crits fins el punt de tapar el que deien les dues performers, amb la qual cosa la resta ens perdíem part de les paraules. Que hi farem; no em cansaré de repetir el que deia El Gallo: hay gente pa`to.

Coñe! me n'oblidava: els dies 8, 9, 10 i 11 d'aquest mes El Pollo torna a l'Antic, o sigui que encara sou a temps de veure perquè les actrius sempre ens menteixen.

Sekvantaro...

SEKVANTARO: PIEZAS CODE-PENDIENTES DE DURACIÓN RE-LATIVA EN LAS QUE LAS ACTRI-CES INTENTA-RAN NO HACER TEATRO

(a l'Antic Teatre)

D'una companyia teatral que es diu "El Pollo Campero, Comidas Para Llevar" pots esperar-ne moltes coses, però difícilment que et muntin una peça de Sòfocles o Marlowe a la manera clàssica. Si a més l'obra en cartell porta com a títol "Sekvantaro: Piezas codependientes de duración relativa en las que las actrices intentarán no hacer teatro", doncs... això, que ves a saber de què anirà l'obra. Per acabar-ho d'arrodonir, si l'espectacle el fan a l'Antic Teatre, ja pots començar a sospitar que la cosa no anirà de alta comedia com les que feia Arturo Fernández i les seves chatinas.

Parlem de teatre de l'absurd? Sí però no, o no tal com el van entendre Beckett, Genet o Ionesco i si m'apures, en català, Pedrolo. Aquest és un absurd diferent que no sabria com classificar. Postmodern? Postconciliar? Postcoital, potser? Si una de les actrius et diu seriosa que va perdre la virginitat "per segona vegada" als disset anys, què has de pensar? Jo d'entrada vaig pensar que allò prometia i que m'ho passaria de mother fuck, i així ha estat.

L'obra és un seguit de peces soltes sense, aparentment, ni cap ni peus amb un sol denominador comú: un text acuradíssim, molt ben treballat per unes noies que dominen el llenguatge a plenitud. Molta conya, però encara molt més rigor. N'han dit molts de disbarats, però redéu, que ben dits. A més d'aquest domini en tenen un altre: el de l'expressió corporal. Mirar les cares és un poema, però estar al cas de com es belluguen és impressionant. S'han marcat un ball, tonto, tonto, però amb tantes ganes de que ho fos que ha quedat a l'altura de La Veronal.

No penso analitzar res del que ha passat perquè ha estat una mena de joc dels disbarats. En un moment determinat ens han separat en dos grups. Al meu ens han fet entrar en una sala petita, baixa de sostre, on feia una calor bíblica i la Cris ens ha tingut allà, tancats, sense dir res, ordenant silenci fins que li ha sonat el mòbil i ens ha dit que "ja estava". Hem sortit i hem tornat a la sala on han organitzat una mena de col·loqui. Jo mai he estat en un conciliàbul de tanta categoria. Els del públic hem fet preguntes i les dues actrius han contestat el que els ha sortit dels ovaris, mai el que se'ls ha preguntat.

Acabo; bona entrada a l'Antic Teatre i els assistents hem aplaudit amb ganes. Cris Celada i Tatiana Sánchez, les artífex de El Pollo Campero se n'han sortit amb nota alta, altíssima, tan com a dramaturgues, directores o actrius. Felicitacions també a Ramon Simó per portar aquests tipus d'espectacles al Grec i en espais tan "curiosos" com l'Antic Teatre. Hostitu, aquest Grec ho està petant.

P.D. Espectacles com aquest no haurien de morir en dos dies. Programadors, estigueu al lloro.