DANSA D'AGOST
(a la Biblioteca de Catalunya)
El director Ferran Utzet s'està convertint
en un especialista en teatre irlandès. Primer La Presa (Connor McPherson) i més
endavant Traduccions, del mateix autor de l'obra que hem vist avui, Brian
Friel, aquell que anomenen el Txèhov irlandès —també autor de la magnífica Afterpaly dirigida per Imma Colomer, la
recordeu?—. Doncs Utzet sembla que entén molt bé aquest tipus de teatre i es fa
seus els personatges, i avui ho ha tornat a demostrar.
Dansa d'Agost ens parla de
moltes coses: de la Irlanda dels anys 30, d'una família, de les
responsabilitats dins la família... però principalment d'una cosa terrible,
trista i implacable: la repressió, i tan
m'és si és religiosa, cultural, del "què diran" o totes juntes; la
repressió, aquella càrrega, aquell pes que impedeix fer el que voldries fer, i
per tan ser feliç, ni que sigui equivocant-se, que per això som humans. Penso
que tan Friel com Utzet han sabut trobar el punt exacte per explicar-nos això.
Bally Beg, un poblet
d'Irlanda, 1936. Una casa on viuen les cinc germanes Mundy, la Kate, la única
que treballa a fora, mestra de l'escola parroquial, cap de família i una mica
integrista religiosa; l'Agnes i la Rose (aquesta amb una disminució psíquica)
que treballen a la llar cosint guants, La Maggie i la Chris que fan de mestresses
de casa. Aquesta última té un fill de cinc anys (Michael) fruit d'una aventura
amb un pocasolta venedor de fum que reconeix el fill, però no l'ajuda i només el
va a veure d'any en any per prometre-li una bicicleta. Últimament s'ha incorporat
a la família un tiet que al llarg de trenta anys ha fet de missioner a Uganda,
però ara ha tornat perquè sembla que no està massa bé de salut, tot i que el
seu retorn és una mica confús. I un relator, el Michael, ja gran, que recorda
aquella casa i aquella època, quan ell tenia 5 anys.
Amb aquest elements Friel ens
presenta un retaule magnífic d'aquella societat, de com vivien i de quines ànsies
tenien, alguna de tan senzilla i innocent com les ganes d'anar al ball del
poble en ple agost per les festes de celebració de la collita, i de com les
germanes s'esvaloten pensant-hi i es posen a ballar al mig de la cuina... per
acabar decidint que no hi poden anar, que què diran, cinc dones solteres, sense
parella...
Sí, la trama és més complicada
i passen moltes més coses, però jo m'he quedat amb aquesta tristesa i el cor
encongit per culpa d'Utzet que ha dirigit magníficament a tot l'elenc d'actors.
Si hi afegim una posada en escena magnífica, en uns tons ocres, tardorals tot i
passar a l'agost (a Irlanda no gaudeixen del nostre sol), una escenografia
magnífica i un vestuari clavat amb una roba que semblava cosida als anys 30,
doncs les emocions han pujat a la gola amb molta més facilitat per allò de
"m'ho crec".
Com diu el director Utzet,
poques obres ofereixen cinc papers femenins tan ben dibuixats i pocs autors
saben cuinar tan bé, a foc lent, una història que descriu un món rural abocat a
la desaparició, per falta d'adaptació a la modernitat i per l'esclat de la
guerra que ho havia de canviar tot.
Quasi tres hores de bon teatre
que han passat volant. La Biblioteca de Catalunya no estava plena del tot, però
deunidó, i els assistent hem aplaudit de cor i amb moltes ganes. Aneu-hi; la
Catalunya dels meus pares, i possiblement de molts dels vostres, no estava tan lluny de la
Irlanda que avui ens han retratat. Segur que hi reconeixereu similituds i per
això encara us emocionarà més.
