ÀNGELS A AMÈRICA

ÀNGELS A AMÈRICA

(al Teatre Lliure)

          Només d'engegar la funció, amb les paraules del rabí al funeral de l'àvia Ironson, m'ha semblat que els responsables d'aquests "Àngels" s'havien inspirat en la versió que es va fer al National Theatre de Londres el juliol del 2017, però al veure la pantalla gegant que quasi presidia l'escenografia m'he temut que veuríem alguna brutalitat.

          1985, als EEUU del segon mandat de Ronald Reagan, el SIDA comença a fer estralls. Prior Walter, l'amant de  Lou Ironson, jueu que treballa als jutjats, li diu que té la malaltia. Roy Cohn, famós advocat intenta convèncer a Joe Pitt, advocat mormó que vagi a Washington a treballar (a favor d'ell) al Tribunal Superior. Cohn també te la SIDA, però es nega a admetre-ho. Tan Cohn com Pitt són homosexuals que no han sortit de l'armari. Harper, la dona de Pitt es passa el dia tancada a casa; és addicte a les pastilles i té al·lucinacions. Belize és un infermer negre, ex Drag-Queen, la mare de Pitt, mormona ultra religiosa que quan el seu fill li diu que és homosexual no el vol escoltar, el fantasma d'Ethel Rosenberg... i l'àngel que li diu a Prior que és un profeta... Tot això i més en una mateixa obra que originalment dura unes set hores. Sortosament en aquesta versió ens en han estalviat tres.

          Avanço que a mi no m'ha agradat i intentaré explicar el perquè: principalment perquè penso que l'han banalitzat. S'hi han posat massa coses de cara a la galeria, s'han provocat massa riures per futileses i algunes puerilitats... en fi, coses que a mi no m'han agradat. L'obra és molt potent, en el seu moment va ser la peça més ambiciosa i imaginativa del teatre. Escriure a la pantalla que "apareixerà Belize, un infermer negre, ex Drag-Queen i excusar-se perquè la Kompanyia no té cap actor negre i que en un futur s'intentarà solucionar-ho" em va fer sentir vergonya aliena. Suposo que volia ser una broma...

          L'escenografia de Max Glaenzel (escenògraf que admiro) tampoc m'ha convençut, m'ha semblat (no trobo la paraula en català) en castellà diria destartalada, massa oberta, m'ha faltat intimitat, especialment perquè la majoria de diàlegs eren a dos. Tampoc m'han convençut les taules de maquillatge que es veien al fons. El més encertat, per a mi, ha estat la sala aïllada d'hospital.

          La il·luminació de Mingo Albir acceptable, encara que un pèl massa fosca, i massa vegades molestada per la maleïda pantalla emprenyant amb dibuixets. El passi d'un tros de pel·lícula, sense comentaris o ahí lo dejo, com diria un famós advocat.

          Aquestes obres tan fortes, de les que s'han vist versions tan potents —i incloc la sèrie que el 2003 va signar Mike Nichols, amb guió del propi Kushner— s'han de produir amb molt de compte i vigilar no caure en tonteries, com fer sortir l'àngel calb i mig despullat. A aquestes altures del segle XXI a algú l'emociona veure un àngel quasi en pilotes?

          Llàstima perquè era una de les obres més esperades per mi d'aquesta temporada. Tot i així està clar que només és la meva opinió, la d'un aficionat al teatre que té la mania de dir (escriure) el que pensa; a més el que escric ho llegeix molt poca gent.

L'Onzena plaga

L'ONZENA PLAGA

(al Teatre Lliure de Montjuic)

Per forçar al Faraó a deixar marxar el poble d'Israel a la seva terra, Javhè va enviar 10 plagues sobre Egipte. 1.- L'aigua convertida en sang. 2.- Les granotes. 3.- Els polls. 4.- Els tàvecs. 5.- la mort del bestiar. 6.- Les úlceres. 7.- La pedregada. 8.- Les llagostes. 9.-La foscor i 10.- la mort dels primogènits. "I l'onzena"? No, l'onzena no és una plaga bíblica, és un invent de Victoria Szpunberg que s'acaba d'estrenar a l'Espai Lliure de Montjuic.

Aquesta noia és una filla de Buenos Aires establerta a Barcelona, que s'ha encarregat de la dramatúrgia de l'última part de la trilogia anomenada Tot Pels Diners, i L'Onzena Plaga n'és el títol. La desena plaga bíblica era la destrucció de la família amb la mort dels primogènits. Ara aquest nucli potent i aglutinador que era la família sembla estar en crisi i enfonsar-se; una nova i potent plaga.

En una escenografia força simple, el jardí posterior d'una casa unifamiliar, dues parelles estan sopant. Un dels convidats els ensenya el projecte en el que està treballant: unes ulleres "connectades" que et permetran tota mena d'informació, des de guiar-te en un museu fins a veure el que et falta a la nevera. La parella del TIC —un xicot, ja que són homosexuals— està absent, l'interessen altres coses i preocupat, ja que li sembla veure rates pel jardí. De l'altra parella l'home està molt interessat en el projecte per motius egoistes: busca feina i la seva dona, d'un nivell intel·lectual més alt, però en un moment personal de fracàs, aquests invents li semblen collonades. Mentre sopen descobreixen que realment estan envaïts per una plaga de rates, cosa que dona peu a l'entrada de Dylan Bravo —el personatge enllaç de la trilogia— en el paper de tècnic de l'Ajuntament.

A partir d'aquesta entrada passen moltes coses que no penso desvetllar, algunes de divertides, altres patètiques, d'esbojarrades i —les que més m'han impressionat— de tristíssimes, totes entrellaçades i barrejades en el temps i l'espai, en una molt interessant posada en escena i molt intel·ligent combinació. A mi m'ha impactat el paper de la dona de l'amfitrió de la primera escena, una noia brillant que prometia molt, però que actualment està en crisi permanent: amb la seva família, amb el seu home i amb els seus amics, fins al punt que s'agafa com a un clau ardent al nihilista de Dylan Bravo, un personatge de per sí força patètic que ja ni creu ni es vol involucrar en res.

Molt bona direcció de David Selvas, atrevit ell ja que també fa el paper del TIC i això de vegades és perillós. Tot l'elenc ha estat formidable amb actuacions molt convincents, però... hi ha papers que són bombonets i si la persona a qui li toquen està en estat de gràcia, destaca per sobre de la resta, i aquest ha estat el cas, des del meu punt de vista, de la Mima Riera: espectacular. M'ha encomanat una tristesa que feia anys que no sentia, i en l'escena eròtica, quan el Dylan Bravo li practica un cunnilingus, m'ha recordat la llegenda de la peli El Carter Sempre truca Dues Vegades (Bob Rafelson 1981) entre Jessica Lange i Jack Nicholson. Jo quan sigui gran vull tenir un orgasme així.

L'Espai Lliure ple i el públic ha aplaudit amb ganes, sense rebentar-se les mans. Estic segur que quan han arribat a casa han quedat sorpresos descobrint-se sols, aplaudint molt fort davant del mirall abans de rentar-se les dents. Aquesta és una obra difícil, de comprensió lenta i que costa de pair, perquè és com la ventresca de tonyina, que és boníssima però no de fàcil digestió. Prendre's una copeta de bon whisky després, ajuda.

Timó d'Atenes

TIMÓ D'ATENES

(a la Biblioteca de Catalunya)

Sobre Timó d'Atenes (1607/1608) s'ha especulat molt; que si no sembla de Shakespeare, que si la va escriure un col·lectiu, que potser sí que és del bard, però escrita amb la col·laboració de Thomas Middelton... feina pels erudits que s'ho passen bé investigant i comparant pentàmetres iàmbics. El fet és que aquesta obra ha aterrat a la Biblioteca de Catalunya inaugurant el XI Festival Shakespeare.

Timó és un atenès ric, molt ric, i generós fins a l'extrem de no controlar els seus bens, dilapidador i amic dels seus amics (ell sí). No atén al seu majordom i administrador Flavi i queda arruïnat... La trama és prou coneguda des de fa 400 anys, o sigui que no l'explicaré.

La versió que David Selvas ens ha brindat està situada en l'època actual, cosa perfectament assumible, doncs que una persona important estigui rodejada d'aduladors i falsos amics passa a totes les èpoques. El personatge de Flavi, el majordom i administrador que adverteix a Timó que està malversant tot el seu patrimoni s'ha convertit el Flàvia, una dona, cap problema. La cosa comença a grinyolar quan Timó, en plena festa amb els seus "amics", s'assabenta que està arruïnat... perquè se li presenta El Cobrador del Frac. A partir d'aquí la cosa es comença a posar xunga i l'harmonia se'n va en orris. Timó, que no aconsegueix cap pietat ni ajut dels seus "amics" s'exilia i se'n va a viure a un abocador de deixalles, on buscant menjar troba... tatxín: tres bosses d'esport plenes de lingots d'or. Podria continuar, però prefereixo deixar-ho aquí.

Crec que Selvas i Pompermayer, que en signen la dramatúrgia, han caigut en aquella cosa tan perillosa de "fem-ho diferent" i per épater le bourgeois, com diuen els francesos, s'ha d'afinar molt i penso que ells, avui, no ho han fet. Un altra valor en contra, penso, ha sigut la il·luminació, amb mitja obra quasi a les fosques o amb un focus contra el públic, cosa que ha estat realment fatigant. En quan a l'escenografia, Max Glaenzel —escenògraf que admiro pels seus treballs— no ha tingut en compte que la Biblioteca és molt punyetera i deixar l'escenari a tota llargada fa que la veu dels actors no arribi sempre en condicions a tota la grada. Conclusió: l'obra se m'ha fet llarga i m'he avorrit. La sala plena a vessar i el públic ha aplaudit, però jo diria que amb poc entusiasme, com de compromís.

P.D. per acabar una reflexió: no tothom sap recitar bé Shakespeare, ni tots els actors són capaços de fer-se sentir bé a la Biblioteca. Jo sóc de l'any 40 i com tants de la meva edat —que per altra banda som un col·lectiu important d'espectadors— comencem a tenir problemes d'audició. M'ho compenso amb uns audiòfons que la meva pasta em van costar (tot i no ser com un timpà nou), però tothom sap que hi ha alguns teatres que tenen bona acústica i altres que la tenen deficient i la Biblioteca pertany a aquest últim grup. Potser comença a ser hora de pensar a treballar amb micros inal·làmbrics, que avui cada cop són més perfectes.

Hedda Gabler

HEDDA GABLER

(al Teatre Lliure de Gràcia)

A mi m’agrada dir les coses pel seu nom i sense fer embuts: la Hedda Gabler és una mala puta! I perquè és tan mala persona? Perquè el David Selvas ho ha brodat. En la meva opinió avui s’ha doctorat, doncs ha dirigit d’una manera impecable, i la Gabler no és una obra fàcil.

De tornada d’un llarg viatge de lluna de mel, que a la vegada ha servit d’investigació acadèmica per part del marit, la protagonista, filla d’un general de molt bona posició social s’adona que ha comès un gran error. Ni s’estima al marit ni l’interessa portar la vida que d’ella s’espera, ni vol tenir fills, ni... És una dona freda, però seductora, manipuladora... un mal bitxo.

Ibsen va escriure l’obra (molt criticada per dibuixar aquella mena de dona) a finals del XIX i ambientada en la seva època. El que hem vist avui passa ara, al XXI, però l’adaptació de Marc Rosich, que a la vegada és autor de la traducció, és perfecte; aquest salt de dos segles no carrisqueja per enlloc.

Amb aquest bon material, els actors ho han fet tots molt bé; es notava un equip molt ben cohesionat i això sempre és gràcies al director, que per cert, a causa d’una baixa per accident ha tingut d’assumir el paper de Brack.

La posada en escena també és excel·lent, igual que la il·luminació, molt adequada. Afinant molt m’atreviria a dir que potser s’han passat utilitzant tota l’amplada de l’escenari. El Lliure de Gràcia és molt poc fondo i segons com semblava una mica desproporcionat. Tot i així pot ser que sigui una impressió meva, que estava en un extrem de la fila 1.

La sala plena i aplaudiments a dojo. Els actors es veien molt satisfets de la reacció del públic. Anem retallats, però anem bé.