THE BRIDGES OF MADISON COUNTY

THE BRIDGES OF MADISON COUNTY

(al Menier Chocolat Factory de Londres)

          L’any 1982 l’escriptor Robert James Walles va publicar la novel·la The Bridges Of Madison County, el 1995 Clint Eastwood la va portar al cine i la va fer famosa (Los Puentes De Madison, en la versió en castellà que ens va arribar) i més tard Marsha Norman la va adaptar pel teatre. A partir d’aquí un cercle virtuós es va posar en marxa i el 2013 es va estrenar com a musical amb un cartell immillorable: Jason Robert Brown, lletra i música i Trevor Nunn a la dirección. Com diría la meva tieta Pura: la crem de la crem.

          Ara la fan a Londres en un teatre curiós: una antiga fàbrica de xocolata reconvertida en espai cultural: Menier Chocolate Factory. Si us interessa la historia busqueu-la al Google; va ser una de les fabriques de xocolata més importants del món. És una sala de 180 butaques, però no ens confonguem, dóna per a molt. Pertany al que a Londres es considera off o fringe, però res té a envejar a altres teatres, i molts dels grans li envegen la proximitat amb els espectadors.

          L'autor de la música i les lletres, Robert Jason Brown, jo el considero un dels grans compositors de musicals (The Last Five Years, John &amd Jen, per exemple) i Trevor Nunn, perdó sir Trevor Nunn, el director que ho ha dirigit “tot” i ha estat responsable de la Royal Shakespeare Company, del National Theatre, i una pila d’entitats més, i és clar amb aquests crèdits han bastit una obra quasi perfecte.

          L’escenografia molt imaginativa i recolzant-se en projeccions videogràfiques amb mesura i intel·ligència. Malgrat el petit de l’escenari elements rotatius que feien entrar atrezzo que ens transportaven a diferents situacions continuament. Una il-luminació que ha convertit el petit escenari en gran ens transportaba a aquella america rural una mica tancada ella mateixa del Middle West nordamericà. .

          L’obra és una historia d’amor entre una dona madura, casada amb un ramader, amb dos fills pasada l’adolescència, i un fotògraf també de mitjana edat que apareix pel comptat per fer un reportatge dels curiosos ponts coberts que hi ha a aquella zona de l’estat de Iowa. El marit i els fills están en un concurs de bestiar lluny d’allí, i ella sola a casa s’enamora bojament com també li passa al fotògraf. És una història preciosa d'amor adult, sense hormones alterades. L'adulteri més decent que he vist mai representat.

          La música és una filigrana, amb una orquestració basada majoritàriament en instruments de corda; ni un sol instrument de metall, cosa que proporciona un encoixinament molt dolç a la historia. En un sol moment, en que al concurs de bestiar on está la família, hi ha una festa, amb un ball de blue-grass i un violí i una guitarra es permeten fer una mica de xivarri.

          Un càsting immillorable ha acabat d’arrodina la funció. S’han buscat actors amb apariencia de gent normal, no guapos de passarel·la, que han clavat els papers, tan actuant com cantant, i s'ha de tenir en compte que jason Robert Brown no destaca per composar temes facilets.

                Una molt bona nit de teatre que em va compensar la (per a mi fallida) de la nit anterior. Si feu alguna escapada a Londres i encara la fan, no us la perdeu. Adjunto una foto de l'antiga fàbrica de xocolata, el magnífic edifica que ubica el teatre al seu semisòtan.

                P.D. Curiositats de la vida, en aquest mateix teatre es va fer no fa massa  SPAMILTON, parodia del famós HAMILTON que jo vaig veure el dia anterior i que no em va agradar. Potser l'SPAM m'hauria satisfet més...

Cançons per a un món nou

CANÇONS PER UN NOU MÓN

(al Teatre Gaudí Barcelona)

          Jason Robert Brown és un músic que jo aprecio molt, dels que pertanyen a aquesta generació de nous creadors estil "Juan Palomo" que s'ho fan tot ells; la idea, el llibret, les lletres la música... al estil de Jonathan Larson o Andrew Lippa. El seu musical més conegut és The Last Five Years, la història d'una parella des del seu enamorament fins a la ruptura, però explicada des dels diferents punts de vista: el d'ella començant per quan ho deixen i el d'ell començant per quan s'enamoren, i així avancen els cinc anys en direccions oposades. Explico això per fer palès la seva valentia d'atacar una història de manera tan atrevida.

          Songs For A New World va ser el seu primer musical, estrenat al off Broadway fa 22 anys i també és força atípic, doncs no narra una història sinó diferents situacions i les decisions que han de prendre les persones al llarg de la vida, situant-nos en el moment de la decissió. Es un musical curiós pel fet de ser molt representat en teatres locals i escoles de música per la seva simplicitat a l'hora de muntar-lo. Es pot posar en escena amb quatre caixes de fusta com s'ha fet ara al Gaudí, però te una parany mortal: la seva complicació musical que exigeix un domini vocal considerable; no són cançonetes en pla Disney, els temes són difícils d'entendre i complicats de cantar amb solvència: vaja, una trampa per a principiants.

          I això penso que és el que ha passat al Gaudí. Vocal Factory ha fet una mena de festival de fi de curs —amb tots els respectes, i penso que fan molt ben fet de fer-los per encarar als alumnes amb el públic— i ha escollit aquesta obra, la que opino que és un parany, i el resultat ha estat fluix. De la quasi vintena de temes que es composa l'obra, cap és del mateix estil perquè Jason Robert Brown ha barrejat estils, ritmes i tot el que musicalment és manipulable, i per cantar amb sentit i sentiment el que ha escrit s'ha d'estar molt bregat. Penso que les escoles haurien de fer propostes menys ambicioses perquè els seus alumnes comencin a enfrontar-se al públic, ja que escollir obres massa difícils és com donar el paper d'Otello de Verdi a un tenor principiant, el pots matar.

          S'han salvat els quatre músics que han acompanyat els cantants. pel meu gust el piano ha estat massa protagonista, però això, tot i ser el meu instrument preferit, és subjectiu. El que sí haurien de vigilar els responsable del teatre és el so que ha estat molt dolent. El Gaudí és complicat, amb un sostre molt cabró, però per això hi ha els tècnics. A la primera part, especialment el piano saturava; a la segona ho van corregir una miqueta.

          Una precisió: el musical es representa amb quatre actors i al programa n'hi consten deu. Suposo que vol dir que aniran alternant, per tant no sé com ho faran els que jo no vaig veure el dia de l'estrena.

El Coronel Ocell. Songs for a New World

EL CORONEL OCELL. SONGS FOR A NEW WORLD

(al Institut del Teatre)

Imagineu-vos un grup de persones que viuen en un lloc apartat en mig dels Balcans. És hivern, quasi no tenen menjar, ni roba, ni medecines... És un psiquiàtric on hi arriba un metge voluntari que es troba amb aquest panorama. L'únic lligam amb el món exterior és un televisor vell on veuen les notícies; la zona està en plena guerra, però l'aparell no te so, està espatllat. "Sort" que un dels interns és sord i "subtitula" les notícies llegint els llavis... Un dia, per error la OTAN deixa caure al pati ajuda humanitària, uniformes militars... A partir d'aquí tot canvia, i els interns, reciclats en soldats, hauran de prendre decisions importants com veure que fan amb les seves vides. Aquesta és l'obra de Hristo Boitxev, dramaturg  búlgar, titulada El Coronel Ocell.

Jason Robert Brown és un músic, compositor i lletrista nordamericà, autor de diversos musicals i molt conegut per The last Five Years, una peça de culte que a Barcelona vam poder paladejar al Petit Palau l'any 2009 gràcies a Daniel Anglès i el seu Musical Més Petit, excel·lent per cert. Jason R. Brown és també autor de Songs For A New World, composicions que cavalquen entre el musical i el cicle de cançons, connectades per un tema: "el moment de la decisió".

Comencem a veure la relació? Doncs Joan Maria Segura, en un exercici de creativitat notable, ha tingut la idea d'ajuntar les dues obres, convertint-les en una sola, en la que s'explica la història dels bojos del búlgar i es canten les cançons del nordamericà. El resultat és una filigrana d'encaix, com si els dos autors haguessin col·laborat fent puntes de coixí, teixint un espectacle nou, de soca arrel.

S'ha de dir que en aquests muntatges del IT es posa tota la carn a la graella, com ha de ser; han de practicar actors, ajudants, il·luminadors, escenògrafs, responsables de vestuari... tot l'arc de la gent que són el futur del teatre, i penso que se'n surten amb nota. En quant a la música en directe entre el personal de l'IT i l'ESMUC, el nivell és altíssim, d'arranjaments i d'execució. Avui l'únic que m'ha fallat una miqueta ha estat la sonorització, no sé si per culpa de que la sala Ovidi Montllor no estava massa plena i ressonava excessivament, o per una deficient equalització (potser les dues cosees); de vegades el so es saturava.

Els intèrprets han estat molt bé. A mi m'ha robat el cor la noia —lamentablement no sóc capaç d'identificar el nom— que ha cantat el tema "No tinc por de qualsevol cosa": molt bé, tot i que s'ha de dir que el tema és un bombó, però els set intèrprets restants també han estat molt bé. Penso que un espectacle d'aquesta categoria no s'hauria de perdre i seria bo portar-lo als circuits comercials, on s'estan fent coses ben justetes. Encara teniu temps de veure'l fins diumenge, i pel qui no ho sàpiga, les entrades son gratuïtes. Es pot demanar més? Jo, de moment m'he tret el barret davant la creativitat i professionalitat de Joan Maria Segura. Enhorabona!