Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep M. de Sagarra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep M. de Sagarra. Mostrar tots els missatges

8 de des. 2016

La Fortuna de Sílvia

LA FORTUNA DE SÍLVIA
(al TNC)



Ignoro perquè la direcció del TNC va triar aquesta obra de Sagarra; crec que l'autor català en va escriure de molt millors que aquesta Fortuna que pel meu gust s'ha quedat antiquada, i per acabar-ho d'adobar, amb el muntatge que s'ha fet encara l'he vist més passada.
La fortuna de la Sílvia és la seva independència, el seu caràcter obert i "modern" per l'època —estem als anys 30, tot i que es relaten coses de vint anys abans—, però aquesta independència és més falsa que un duro sevillano, doncs cada setmana para la mà acceptant el sobre que la seva germana —rica per matrimoni— li passa de forma humiliant per poder sobreviure ella i els seus fills. En un moment determinat trenca amb la germana, però la situació econòmica es salva amb un bon matrimoni de la filla i la historia del sobre es repeteix, vaja una independència galdosa. Penso que l'obra és erràtica i el text fluix; no és el millor Sagarra (opinió personal).
L'escenografia de Bibiana Puigdefàbregas és bona, certament luxosa, i el vestuari d Miriam Compte molt adequat a l'època —si exceptuem la grinyolada produïda per l'aparició d'un actor amb frac... i sabates marrons—. El muntatge a dues grades no el veig justificat. Em temo que hi ha un corrent que abomina de la presentació a la italiana que al llarg dels anys s'ha demostrat molt eficaç. Amb les dues grades hi ha molts moments que no veus la cara dels actors, cosa que els perjudica a l'hora de fer arribar la veu als espectadors que tenen d'esquena, al marge de que veure les expressions facials en teatre és molt important. Canviar per canviar és perillós. La gran vidriera del fons es convertia en pantalla de vídeo on s'ha abusat de projecció de bombardeigos; ens han fet entrar bombes per les orelles via decibels desbocats.
En quant a les actuacions, penso que els intèrprets no hi han pogut fer res, doncs el director és qui mana, i aquí Jordi Prat i Coll els ha fotut en un camp de cols. La Sílvia està com "allunyada", el fill parla d'una manera impostada i "romàntica" insuportable, la germana sembla una mòmia vinguda del fons del temps, la filla es passa l'obra fent posturetes i el veí "explorador" sembla que faci discursos amb inflexions de veu exagerades. Tot un panorama, i penso que tots els actors —excepte el que fa de fill, que no havia vist mai— són gent experimentada que han estat magnífics en altres obres, com el propi Prat i Coll del que recordo direccions memorables, com les Vespres de la Beata Verge.
En fi, no ha sigut una nit de teatre per a recordar, tot i que penso que la direcció del TNC fa bé de programar obres d'autors catalans. És més, és la seva obligació doncs TNC vol dir Teatre Nacional de Catalunya i li ha d'anar amb l'ADN preservar el patrimoni cultural del nostre país. Que a mi no m'hagi agradat és el meu problema.

23 de febr. 2014

Ocells i llops

OCELLS I LLOPS
(a la Sala petita del TNC)



Aquesta obra de Josep M. de Sagarra es va estrenar l'any 1949 i segons diuen no va tenir massa bona acollida. Ara l'han recuperat al TNC i m'ensumo que tampoc la tindrà massa bona, doncs fa una mica de ferum de naftalina; el temps no passa en va i les problemàtiques d'avui no són les mateixes que fa 65 anys; al meu entendre es veu passada de moda i excessivament melodramàtica, com un fulletó.
En una família de l'alta burgesia econòmicament vinguda a menys, la mare vídua és tractada com la tractava el marit, com una nina. Els fills procuren que estigui al marge de la realitat, amagant-li els problemes, però ella no és tan bleda i només fa veure que no sap res. El que passa és que els problemes posats al dia d'avui no ho haurien de ser: el fill petit és homosexual i la filla soltera està embarassada. L'únic destret que és igual ahir que avui és que el fill gran es vol quedar amb els calés que encara queden de l'antic patrimoni. Per tot això  m'ha semblat que les coses anaven una mica forçades.
Lurdes Barba ha apostat per una representació fidel al original i ha quedat tot molt encotillat, amb regust d'anacrònic, i penso que per això pràcticament cap dels actors ha brillat, excepte David Bagés, que ha interpretat el xantatgista tronat, una breu aparició però molt encertada. L'escenografia fastuosa, a dues grades amb el saló de la casa al centre, bona il·luminació i un vestuari molt encertat.
La Petita del TNC —que realment de petita en te poc— amb la platea plena i al acabar quasi tothom ha aplaudit molt i han deixat anar un concert de bravos impressionant; cada vegada hi ha més afició a aquestes expansions. L'obra estarà en cartell fins el 6 d'abril.

30 de març 2011


SAGARRA DIT PER ROSA MARIA SARDÀ

(al Lliure de Gràcia)





          Jo no sóc de lectures, vull dir d’obres de teatre llegides en contes d'escenificades, com no sóc d’òperes en versió concert. A mi m‘agrada veure les obres al escenari, amb vestuari i llums. Dit això, vull aclarir que la funció d’avui al Lliure de Gràcia ha sigut una altra cosa. Avui una actriu que coneix tots els recursos de l’ofici, i molt bé per cert, ha llegit poemes, alguns articles i, acompanyada de dues actrius més, ha fet una petita representació de obres de Josep M. de Sagarra.
          El meu pare, que era un enamorat de la llengua i la literatura catalanes, deia que Sagarra els versos “els pixava”. Una falta de respecte d’un home que era molt respectuós, però amb això volia expressar la facilitat, o així ho semblava, amb la que versificava l’autor i a la vegada no es dolia d’utilitzar el mateix llenguatge que el poeta.
Pixo a l'abim:  
al fons la mar blava,  
allà el cap de Begur,  
aquí el cap de la fava.
          Avui la Sardà ha començat parlant de casa seva, quan sentia dir versos del poeta i a mi m’ha transportat a la meva infantesa amb “La cançó del traginer”
Amb la clenxa ben partida,
i un clavell vermell al trau,
i un gec per tota la vida
que de negre sembla blau,
me'n vaig a la rectoria,
les campanes van tocant,
però jo no les sentia.
Arri, Joan!
La núvia s'està esperant.
que també ressona en els meus records, i m’ha fet feliç. M’ha fet feliç perquè si els poemes d’un il·lustrat els recordem de quan érem canalla, vol dir que tenim un patrimoni del que podem estar orgullosos. I si el poeta, a més de bo,  no era  un melindrós i deia coses tan divertides com
Ets fresca com una rosa, 
més puta que les gallines 
i pesada com la prosa 
de don Pere Coromines.
ja no es pot demanar més, felicitat completa.
          Tornant al recital del Lliure, l’únic petit defecte que li he trobat és que alguna vegada, amb la vehemència que li ha posat la Sardà, s’arrencava a tal velocitat que costava de seguir, però quedava compensat per la veritat que transmetia.
Potser hauré de considerar això de que no sóc de lectures. (Gràcies Mireia per reservar-me les entrades quasi sense el meu permís)