EL LARGO VIAJE DEL DIA HACIA LA NOCHE
(al Teatre Romea)
Avui he fet memòria dels anys que feia que no veia
una peça d'O'Neil i no me n'he sortit. Escombrant memòria enrere, molt enrere
he anat a parar a finals dels cinquanta o començament dels seixanta al Teatre
de l'Ateneu d'Igualada (aleshores Centro
Nacional) i l'obra El Deseo Bajo los
Olmos, però no ho juraria davant el Constitucional, que últimament fila
molt prim i amb mala llet. El que sí és cert, és que a casa nostra s'ha representat
poc tot i que el sogre de Charlot és premi Nobel i té quatre Pulitzers. I
doncs? Doncs és possible que sigui un teatre superat, no seré jo qui ho afirmi,
però a jutjar pel que hem vist avui al Romea, és així, o potser no l'han sabut
adaptar.
El Largo Viaje
Del Día Hacia La Noche, per començar és una peça quasi biogràfica, no d'ell però sí de la seva
família. Pare irlandès, actor d'infància pobre, alcoholitzat, casat amb dona de
millor posició, de salut dèbil, morfinòmana, fill mort de xarumpió... tantes
coses, potser massa per posar-les totes un una sola obra, i és clar, l'obra ha
durat dues hores quaranta-cinc minuts...
La història, amb el que acabo de dir, quasi ja l'he
explicat, però el problema està en perquè no me l'he cregut, però gens; des del
meu punt de vista s'han amuntegat massa errors, alguns d'ells de geogràfics i
començo per aquí. A Madrit (concepte com diu el meu admirat Iu Forn) es fan
molts tipus de teatre i un d'ells és molt "madrileny", estil que aquí
penso que encaixa poc, i crec que aquesta obra ha pecat exageradament d'això.
Em guardaré molt de pontificar si això és bo o dolent, millor o pitjor que, però
a mi no m'entra, més aviat no m'agrada gens.
Per altra banca penso que l'adaptació o versió de Borja
Ortiz ha estat poc encertada, antiquada diria jo. S'hi ha volgut donar uns tocs
de modernitat amb unes projeccions que pel meu gust encara han destacat més les
diferències. Una altra cosa que no he entès ha estat l'escenografia d'Elisa
Sanz, doncs en un saló d'una casa benestant (amb cuinera i minyona) hi havia al
mig una mena de disc enorme on pujaven els actors. Si hagués donat voltes
potser hauria estat justificat, però allà, estàtic jo no he entès que
significava.
Però el pitjor han estat les interpretacions, exagerades
fins al límit, amb una Vicky Peña parlant amb una mena de falset i un Mario Gas
que sempre he considerat un molt bon director, però que potser Déu no l'ha
cridat per fer d'actor. Dels fills millor no parlar-ne: no me'ls he cregut en
cap moment, però penso que no ha estat culpa d'ells, sinó del director Juan
José Alonso que ha imposat aquest estil. Per a mi el millor ha sigut el
vestuari.
Acabo dient una cosa; les escenes de borratxos al teatre
són molt filles de puta. Quasi tots un dia o un altra ens hem emborratxat i
sabem el que és i per tant no és gens fàcil trobar el punt d'equilibri. Les
escenes de borratxos pel bé de l'obra han de ser el més curtes possibles. Doncs
avui han durat quasi tot el segon acte, més d'una hora. Ha sigut horrorós, un
patiment.
El Romea ple, avui era nit d'estrena oficial i s'han
escoltat aplaudiments sense exagerar i fins i tot bravos. Dit tot el que acabo
de dir, que no és poc, repeteixo que estic segur que hi ha un públic al que li
va aquest tipus de teatre; no és el meu cas, però jo m'alegraré que el teatre
del carrer Hospital s'ompli cada dia, perquè com deia El Gallo, hay gente pa tó.
