UNA MUSETTA SENSE CALCES

UNA MUSETTA SENSE CALCES

(La Bohème al ROH via cine Ateneu)

Ahir vaig anar a la Royal Opera House de Londres a veure La Bohème de Giacomo Puccini, Giuseppe Giacosa i Luigi Illica. Bé, hi vaig anar via Cinema Ateneu d’Igualada que està connectat a la xarxa que en fa les retransmissions en directe el dia de l’estrena.

Des de que tenim aquesta possibilitat és una meravella. D’acord que no és el mateix que anar-hi presencialment amb una bona localitat, però la relació cost–satisfacció és insuperable. A més mitja hora abans de començar i durant l’entreacte et donen un seguit d’explicacions semblants a les que fan al Liceu al Foyer abans de l’obra. Per 15€ —13€ els socis, sempre s’ha de ser soci d’un Ateneu— no es pot demanar més.

Ara, quedi clar que ningú et garanteix que l’obra t’agradi. Ells només filmen amb excel·lència el que passa damunt l’escenari. Dit això anem a La Bohème d’avui i el perquè aquest títol a la meva entrada.

En la meva modesta opinió, penso que La Bohème és una peça teatral amb un fil argumental bastant prim, però també diré que les òperes acostumen a ser-ho. L’obra comença presentant-nos els quatre companys bohemis fotuts de fred la nit de Nadal a Paris i sense res per a menjar. Mentre tres se’n van al carrer es queda Rodolfo sol a l’apartament (una golfa) per acabar un article que està escrivint i truquen a la porta. Hi ha una noieta molt jove que no te mistos per encendre l’espelma; és Mimí, i en un plis plas s’enamoren bojament., no passa ni un minut. Sembla que el romanticisme és així. Ho dic perquè el Giacosa i l’illica s’hi hauríem pogut matar una mica més, però.... La resta és prou coneguda com per esmerçar-hi temps. Hi ha dues protagonistes: la Mimí i la Musetta, amors de dos dels bohemis que viuen a les golfes de l’edifici. En alguns moments l’obra és bastant masclista —i consti que no m’apunto a la moda actual de no parlar d’altra cosa—. Ho dic perquè els nois es queixen que les noies parlin amb altres homes, o els somriguin... i es posen molt gelosos. Ah, la inseguretat d’alguns homes que junt amb l’esperit possessiu pot fer estralls...

Dit això, per a mi la peça ha tingut algun problema, per començar el càsting; el puto càsting. Sé que sóc pesat, però crec que el càsting és molt important i els personatges ens han de convèncer del que representen, tan en la manera d’actuar com físicament. La Mimí representa que és una noia molt joveneta, modista o costurera i tísica, malaltia lletja i mortal a l’època (meitat del XIX). Fer-la representar per una soprano, molt bona per cert, amb gran capacitat de matisar i bona veu, però de quaranta anys i amb una figura que la deu acostar als cent quilos... a mi m’ha grinyolat.

També he trobat pobre l’escenografia. Molt encertat que al llarg de l’obra nevés per fer-nos agafar fred fins i tot als espectadors, però en general l’he trobat escarransida, i en el segon acte excessivament atapeïda

En canvi que el director s’hagi pres algunes llibertats ho he trobat divertit, com en el cas de Musetta que a la festa de la nit de Nadal apareix acompanyada d’un home vell i ric, i per posar-lo gelós davant Marcello es treu les calces i les planti al cap del seu enamorat. A mi m’agrada que les noies, sempre que no ho facin forçades, es treguin les calces, és com l’avançament d’un futur lluminós i prometedor, i com he dit, aquest gest l’he trobat divertit. D'aquí ve el titol de l'entrada.

Els cantants penso que han estat a molt bon nivell i ha sabut fer brillar els millors moments de Puccini, compositor que sabia quan havia de fer emocionar als espectadors.

Anava a fer una comparativa amb Rent, el musical que Larson va estrenar el 1996 basat en aquesta òpera de Pucini, però no ho faré. Els que em coneixen ja saben el que penso.

La Bohème

LA BOHÈME

(al Teatre Kursal de Manresa)

L'Òpera és un gènere teatral molt, però que molt punyeter, ja que necessita de molts mitjans; una bona orquestra al fossat i generalment una quantitat d'intèrprets notable. A més els protagonistes han esdevingut persones admirades, elogiades i molt ben pagades, i no només ara; sempre hi ha hagut divisme. Ja al segle XVIII Carlo Broschi, conegut com a Farinelli, era un home (?) aclamat per tothom. Per això em trec el barret davant iniciatives com els Amics de l'Òpera de Sabadell que divulguen aquesta disciplina al llarg i ample del territori amb mitjans raonables.

L'òpera que vaig veure ahir al Kursal de Manresa va ser La Bohème,  en una versió "moderna", situada a l'actualitat, el que vol dir vestuari a base de texans i sabatilles esportives pels nois i vestidet normal per a la Mimí; la única que lluïa una miqueta era la Musetta. A partir d'aquests canvis es creen certes incongruències, com quan la Mimí diu "brodo en seda a casa i a fora" —ofici ja fa anys desaparegut— i Rodolfo escriu els seus versos en un ordinador portàtil. O en el segon acte que passa, segons diuen al barri llatí de París, però al teló de fons hi unes imatges de gratacels com a mínim de Chicago, i el cor de nens fan cua per entregar la carta dels Reis a l'emissari de ses majestats. Home, a França ni saben que és la festa dels Reis i a Itàlia —pàtria de Puccini— tampoc; allà tenen la Befana, una mena de bruixa que reparteix regals o càstig als menuts. El problema és que amb l'òpera s'atreveixen a canviar moltes coses menys les lletres i aleshores hi ha situacions que grinyolen.

Apart d'això, la part musical va estar feta amb molta dignitat. La Orquestra Simfònica del Vallès, sota la direcció de Rubén Gimeno va sonar neta i ben modulada i els intèrprets: Montserrat Martí, Francesco Pio Galasso, Carles Daza, Núria Vilà, Jorge Tello i Juan Carlos Esteve com a protagonistes van estar a l'altura. Penso que no cal ser primeres espases per defensar bé els papers. Els cors, tan de grans com de canalla, ho van fer molt bé.

Una altra cosa que xocava amb la "modernització" va ser el manteniment del quatre actes amb canvi d'escenografia com fa molts anys; només vaig enyorar els cops de martell darrera del teló baixat. Penso que posats a actualitzar algú s'hauria d'atrevir amb una escenografia moderna que es carregués aquests llargs entreactes. Fa cent anys servien per lluir vestits, joies, pentinats i fins i tot amants, però avui gran part del públic treballa l'endemà i quatre actes vol dir tres entreactes, quasi 45 minuts d'aturada que a la majoria de públic només li serveix per anar a visitar allò que en castellà alguns en diuen el baño.

El Kursal ple fins a la bandera d'un públic que va gratificar als intèrprets de manera moderada, però s'ha de tenir en compte que ja feia una estona que havien tocat les dotze.