TRAS LA PUERTA, ELLOS DOS
(al Porta 4)
La Majo Cordonet és una actriu, dramaturga i directora argentina que estima Barcelona;
no és la única; vull dir que no és la única persona argentina que estima la
nostra ciutat. Sempre hi ha hagut bon rotllo entre els dos països i la
demostració és que molts artistes venen a treballar aquí i els que poden també
van a treballar a allà. Ara la Majo ha tornat de Buenos Aires i actualment està
fent obra al Porta 4.
Tras la puerta,
ellos dos, és
una peça escrita i dirigida per ella mateixa, no és la primera, que funciona
per sketch i parla de la família, de les famílies. En escena només hi ha dos
actors: ella i el Nicolàs Rivero, que van interpretant diferents papers, però a
més hi son presents dos personatges més: la mare (i sogre) i una criatura.
És una obra senzilla, de teatre de proximitat, fins i tot
de cabaret, una peça entranyable que ens fa somriure i de vegades entristir. La
vida familiar no és fàcil i com diem els catalans "no tot són flors i
violes", però la família és un puntal —o potser "el" puntal—, i
per aquí van alguns dels capítols.
L'estructura de l'obra és "transparent", abans
de cada part, els dos actors se situen davant del públic i es caracteritzen,
canvien de vestuari, es pinten si convé i "entren" en escena. Les
històries van de curtes a molt curtes, depenent del que volen explicar, algunes
ataquen problemes profunds i altres són lleugeres i fins i tot hilarants.
Sé que la Majo no parla de la seva família real, però
segur que hi ha coses en cada part que han sortit dels records de quan eren infants.
Fan una petició als espectadors que anem a veure l'obra: que hi anem amb una
foto de quan érem petits, foto que et recullen al timbrar l'entrada i que posen
en una capsa. Al final fan una mena d'epíleg en que projecten fotos seves i de
les entregades pels espectadors, un acte que recorda quan les famílies (una
altra vegada la família) un bon dia tiben de la capsa de sabates en que tothom
guarda fotos velles i comencen a enfilar records. Una performance que us recomano feu algun dia a casa vostra quan tingueu
els vostres néts a dormir. Val la pena.
Com val la pena que us acosteu al Porta 4, aquest teatre
amagat al costat de l'església de la plaça de la Virreina, a Gràcia. i passeu
una bona estona veient aquesta obra. No és Antígona, que aquests dies està en
boca de tots, és una peça senzilla d'aquelles que de tan en tant el cos et
demana.
La sala del Porta 4 plena fins a la bandera d'un públic
que hem aplaudit amb ganes. De tan en tant ve de gust veure teatre senzill fet amb pocs mitjans però amb molt de
cor.
