Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Porta 4. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Porta 4. Mostrar tots els missatges

8 de des. 2015

Tras la puerta, ellos dos

TRAS LA PUERTA, ELLOS DOS
(al Porta 4)



La Majo Cordonet és una actriu, dramaturga i directora argentina que estima Barcelona; no és la única; vull dir que no és la única persona argentina que estima la nostra ciutat. Sempre hi ha hagut bon rotllo entre els dos països i la demostració és que molts artistes venen a treballar aquí i els que poden també van a treballar a allà. Ara la Majo ha tornat de Buenos Aires i actualment està fent obra al Porta 4.
Tras la puerta, ellos dos, és una peça escrita i dirigida per ella mateixa, no és la primera, que funciona per sketch i parla de la família, de les famílies. En escena només hi ha dos actors: ella i el Nicolàs Rivero, que van interpretant diferents papers, però a més hi son presents dos personatges més: la mare (i sogre) i una criatura.
És una obra senzilla, de teatre de proximitat, fins i tot de cabaret, una peça entranyable que ens fa somriure i de vegades entristir. La vida familiar no és fàcil i com diem els catalans "no tot són flors i violes", però la família és un puntal —o potser "el" puntal—, i per aquí van alguns dels capítols.
L'estructura de l'obra és "transparent", abans de cada part, els dos actors se situen davant del públic i es caracteritzen, canvien de vestuari, es pinten si convé i "entren" en escena. Les històries van de curtes a molt curtes, depenent del que volen explicar, algunes ataquen problemes profunds i altres són lleugeres i fins i tot hilarants.
Sé que la Majo no parla de la seva família real, però segur que hi ha coses en cada part que han sortit dels records de quan eren infants. Fan una petició als espectadors que anem a veure l'obra: que hi anem amb una foto de quan érem petits, foto que et recullen al timbrar l'entrada i que posen en una capsa. Al final fan una mena d'epíleg en que projecten fotos seves i de les entregades pels espectadors, un acte que recorda quan les famílies (una altra vegada la família) un bon dia tiben de la capsa de sabates en que tothom guarda fotos velles i comencen a enfilar records. Una performance que us recomano feu algun dia a casa vostra quan tingueu els vostres néts a dormir. Val la pena.
Com val la pena que us acosteu al Porta 4, aquest teatre amagat al costat de l'església de la plaça de la Virreina, a Gràcia. i passeu una bona estona veient aquesta obra. No és Antígona, que aquests dies està en boca de tots, és una peça senzilla d'aquelles que de tan en tant el cos et demana.
La sala del Porta 4 plena fins a la bandera d'un públic que hem aplaudit amb ganes. De tan en tant ve de gust veure teatre  senzill fet amb pocs mitjans però amb molt de cor.

1 de nov. 2015

Diari d'una Miliciana

DIARI D'UNA MILICIANA
(al Porta 4)



Quasis tots els espectacles es poden valorar per diferents i variats paràmetres: la categoria del text, la contundència de les interpretacions, l'espectacularitat de la posada en escena, la vistositat del vestuari... Al Porta 4 s'està fent Diari d'una Miliciana en un moment especialment sensible amb la memòria històrica. A Espanya hi va haver una revolta militar capitanejada per un fill de puta de cognom Franco, la desfeta del govern legítim i una repressió brutal contra els vençuts. A la mort del cabró, es va pactar una cosa anomenada transició, però no es va fer net. Les ferides continuen obertes i les cunetes tancades. Per això es continuen fent obres que parlen d'aquest tema. Només Són Dones, o aquest Diari d'una Miliciana en són testimonis.
Jaume Miró és un autor balear que ha escrit sobre unes milicianes voluntàries que es van embarcar com a infermeres cap a Mallorca. Unes putes, segons els falangistes, unes idealistes molt joves, segons el que se sap d'elles; noies que van anar a defensar el país i les idees en les que creien. Independentment de la qualitat de la funció, aquest és un valor indiscutible de l'obra i jo felicito a tot l'equip per no deixar de recordar que a casa nostra encara tenim comptes pendents, i molt greus, de resoldre. Anem a l'obra.
Un narrador, un investigador ens explica (en un mallorquí preciós) que ha trobar una fotografia amb cinc infermeres, cinc milicianes que es van embarcar cap a ses illes en l'expedició del capità Bayo, una missió que havia de suposar una victòria ràpida contra els feixistes. Malauradament no va ser així i les cinc joves van acabar capturades, torturades, violades i executades. Els vencedors mai van tenir pietat. Aquesta va ser i encara és avui l'actitud dels que han sobreviscut i encara remenen les cireres, que n'hi ha.
El director, Toni Galmés, ha plantejat l'obra de manera coral, on les cinc intèrprets expliquen les dificultats, les esperances, la seva força innocent, les cartes que envien a casa, com un cor, movent-se sempre com un cos de ball, encoixinades per tres soldats que hi posen música de fons —clarinet, piano i percussió— i els donen rèpliques. Penso que aquest és l'encert principal de l'obra, ja que no hi ha cap mena d'escenografia que ens situï ni cap trama dramàtica particular; només els fets avalats per la història. Tot el que passa ens ho hem d'imaginar i això penso que és un valor afegit. Obligar-nos a fer funcionar el cervell sempre és d'agrair.
Teatre testimonial que penso que només per això ja li dona un punt més. Les interpretacions són molt correctes i per la fórmula coral adoptada, ningú sobresurt per damunt d'un altra, cosa que per a mi és una avantatge.
Val la pena veure-la, així com val la pena no oblidar el que els que ens han governat volen que oblidem, però és en debades perquè les ferides mal curades sempre supuren per moltes gasses que s'hi posin al damunt, i aquesta de la guerra civil té gangrena per a rato. La sala plena fins el punt que s'han hagut de posar cadires suplementàries, i el públic ha aplaudit amb ganes. Aneu-la a veure que val la pena. Enhorabona Porta 4!

26 d’oct. 2014

El Año Del Ceredo

EL AÑO DEL CERDO
(al Porta 4)




Rafa i Sera Sánchez van fundar, l'any 2006, la companyia Los Sánchez i des d'aleshores han estrenat set obres teatrals, l'última aquest El Año Del Cerdo que avui he vist al Porta 4, aquest teatret amagat dins el pati d'una antiga fàbrica del carrer de l'Església, al barri de Gràcia. ¿Que no hi heu estat mai? doncs ja tardeu a fer-hi una visita. Continuo.
Tres germanes —que ja no estan a la primera volada— amb un sentit potent de la família perquè han estat sempre molt unides. Ara ja tenen la vida organitzada; l'una és pintora, està casada i te un fill; l'altra és escriptora i està a punt d'aconseguir una fita important professionalment; la tercera —que s'autoanomena ONU perquè sempre està mediant en els conflictes de les altres dues— és una mica dispersa a l'estil "bona cooperant de ONG". Tradicionalment sempre s'han dit les coses importants per escrit, deixant notes en una capsa que obrien les tres juntes. Ara una d'elles ha convocat una reunió; hi ha un tema important... que...
Sera Sánchez és l'autor i director de l'obra, que està molt ben estructurada, utilitzant el recurs de trencar la quarta paret perquè cada una de les germanes doni informació rellevant al públic. D'aquesta manera, i a través dels diàlegs de les noies l'espectador es va assabentant de la història familiar, de la importància de la mare en les seves vides, una mare una mica "especial". La Lucia, l'Estela i l'Ana ja han passat de la trentena, però encara conserven alguns costums i tradicions de quan eren petites. L'obra ens parla de l'amor, de la veritat de la mentida i de la independència, especialment en el món de la creació, però ens parla principalment del món de la família, del que se n'espera i de com ens sorprèn. De vegades es veu massa cine francès, diuen.
Patricia Barrachina, Sonia Escañuela i Ángela F. Palacios han estat molt be en els seus papers de germanes. Han clavat el perfil de cada caràcter i han fet creïble tota la relació familiar entre elles i els seus pares —que mai apareixen a l'escenari, però sempre hi estan presents—, i quan els actors ho fan bé, vol dir que la direcció ha estat bona. L'escenografia simplíssima, quasi res i la il·luminació i vestuari al mateix nivell. No hi feia falta més.
La Sala Porta 4 quasi plena en un dissabte a la tarda en que en aquella hora es veu que feien un partit de pilota molt important, d'aquells en que els dos equips tenen la obligació de guanyar, cosa que d'entrada se sap que és impossible. Com a anècdota, esmentar que tot i que abans de començar la funció s'ha recitat tot allò tan conegut de "apagueu els mòbils", a mitja funció n'ha sonat un. La cara de les actrius ha estat un poema. Jo només puc dir que hi ha gent que no s'hauria de morir mai: sempre malalts.

25 de maig 2013

Breus

BREUS (Cicle de Miniformats Teatrals)
(al Porta 4)




M’agradaria fer una crida a la gent que va al teatre. A una punta de Barcelona hi ha el TNC, a l’altra el Teatre Lliure i al mig el Romea. Fantàstic, oi? Sí, pistonut, però n’hi ha molts més de teatres i alguns, força, del que en podríem dir alternatius, els que d’una manera o altre conformen una mena de off, i aquí és on volia arribar. Sales petites, de vegades muntades amb una sabata i una espardenya, però molt d’amor a la professió, que fan teatre de veritat, no grans muntatges perquè ni poden ni els hi caben, però teatre del bo i de “proximitat” en el sentit que te’l fan quasi a la falda; aneu-hi; feu-me cas. I ara parlaré del que vaig veure ahir al Porta 4, que és una d’aquestes sales.
Breus és el títol d’aquest cicle de “miniformats teatrals” que fan els divendres a les 11 de la nit. Remarco la hora perquè no tingueu l’excusa de no anar-hi amb allò de que a casa acabeu de sopar tard... o altres mandres. Han estat quatre petites peces ben diferents entre ells, ara sí, totes desenfadades, iròniques i amb mala llet, que bona falta ens fa (la mala llet).
Catalan Horror Story, de Jumon amb Elena Fortuny i Ota Vallès. Yayoflautas Lejanos, d’Albert Ramos i dirrecció d’Helena Tornero, amb Cesc Casanovas i Mireia Gubianes. Ensinistrem els Nostres Fills, de Marc Artigau, amb Bruna Cusí, Jordi Llovet i Josep Puig Sobrevals. Master Class, de Mireia Ros, amb Verónica Pallini.
No explicaré de que van perquè seria massa llarg ja que no tenen cap relació les unes amb les altres, excepte el que he esmentat abans, la mala (per a mi bona) intenció. Tots els actors mot bé en els seus papers, alguns força exagerats perquè ho demana el guió. Les històries i els desenllaços són obvis, però tinguem en compte que no estan fent un Mamet.
Bons aplaudiments d’una sala plena, diria que de gent fidel a la casa. Un altra avantatge és que el Porta 4 està ubicat en una antiga nau industrial de Gràcia, d’aquelles que tenien el pati interior i això permet fer tertúlia a la sortida amb la resta d’assistents, actors i directors, un regal sense tocar allò que no sona als veins. Feu-vos-en fidels també vosaltres. M’agraireu la recomanació.

28 de gen. 2013

Mjolie D.O.

MAJOLIE D.O.
(al Porta 4)




Porta 4 és una d’aquestes sales que ara se’n diuen “alternatives”, tot i que seria bo aclarir alternatives a què, però ara m’embolicaria en qüestions semàntiques, branca de la lingüística que no és la meva especialitat. Per acabar-ho d’aclarir, o complicar, diré que pertany a l’off de Barcelona.
Al Porta 4 fan coses de petit format —quaranta o cinquanta cadires no donen per a més— que força vegades resulten molt interessants, com el MAJOLIE D.O. que he vist avui (gràcies Ferran per avisar-me). No és una obra de teatre en sentit estricte de la paraula; jo ho he vist com un espectacle de pallassos musicals sense nassos vermells. Una parella: Olivia (Edurne Arizu) i Olivier (Txus Eguílaz). Ella toca l’acordió cromàtic de botons i canta i ell toca instruments de percussió, balla claqué i fa sorolls; sí, sí, fa molts sorolls, especialment amb la boca, no sigueu malpensats.
La cosa comença com en aquells espectacles antics en que en un faristol s’hi posava un cartell que ens avisava de què aniria el quadro. “Tarda”, “Capvespre”, “Nocturn”... i a cada part la noia canta una cançó referent al tema, acompanyada per l’acordió. El noi fa ritmes amb la percussió. Al tercer quadro et dius mentalment que t’has equivocat d’anar a veure aquest festival de fi de curs d’escola secundària, però aleshores la cosa es comença a desmarxar i l’espectacle deixa de ser lineal i es dispara. La parella comença a fer el ruc i tot creix i et comences a divertir. Ho he trobat molt hàbil això “d’avorrir” al personal per començar. És com fer ramadà i quan es fa fosc, la gran fartanera.
            La sala plena i el públic ha gratificat als artistes amb una bona tanda d’aplaudiments. Una tarda ben aprofitada per 7,50€, no es pot demanat més. Si no estic equivocat, doncs hi ha poca informació respecte a la parella, aquest és el seu primer espectacle.

28 de maig 2012

Yo, Sola

YO, SOLA
(a Porta 4)





Quan els argentins es van trobar atrapats en l’anomenat corralito (lagarto! Bankia! lagarto!) la gent del teatre d’allà es van veure obligats a reinventar-se, a fer obres amb quatre duros, repartiments reduïts, posades en escena més que sòbries, locals cutres recuperats d’antigues naus industrials i fins i tot el menjador de casa.
No vull dir que això ja estigui passant exactament aquí, però... cada dia hi ha més sales “alternatives” formant un off que comença a tenir pes i potència. Avui he anat a la Porta 4, que no és altra cosa que un espai dins una antiga fàbrica al barri de Gràcia, al carrer Església tocant a la plaça de la Virreina. Aneu-hi algun dia; els fins de setmana fan funció.
He vist Yo, sola, un monòleg divertit en que la protagonista ens explica els seus fracassos en la cerca de parella, perquè ella, al principi, vol portar una vida “normal” i això vol dir casar-se, formar una família, tenir fills, una caseta i un jardí... Com diu el programa de mà “un text enginyós sobre dones que busquen el príncep blau sense saber que, si el troben, es converteix en gripau”. Conclusió, una obra que parla de la frustració i la soledat, de vegades compartida!
La posada en escena és molt simple: l’actriu, quatre focus i al fons una pantalla on es projecten audiovisuals que ajuden a la marxa del relat i expliquen la “teràpia Disney”. El vestuari és més que senzill, de mercadet de segona mà: un vestit de núvia usat, una disfressa de Blancaneus, unes calces i una samarreta...
L’obra és de la mateixa actriu, Verónica Pallini, una argentina arrelada a Barcelona. Com a bona bonaerense és loquaç i ràpida. Confesso que jo sóc dels que m’agrada la incontinència verbal argentina i tinc amics porteños, però tot i així de vegades em perdia.
            Com he dit, l’obra és divertida i la posada en escena bona. Potser cap al final decau una mica, o es desmarxa del fil inicial, però es passa una hora divertida. Que ningú es confongui, no és el Cyrano que fan a la Biblioteca, però no sempre s’han de menjar rostits potents com la cua de bou; de vegades ve de gust una amanida lleugera (amb un toc de pebre de caïena).