FUENTEOVEJUNA, BREVE TRATADO SOBRE LAS OVEJAS DOMÉSTICAS
(A la Sala Joan Brossa de La Seca)
Potser no cal que faci un elogi de Lope de Vega, un dels
grans del Segle d'Or espanyol, dels pocs, penso, que pot mirar de fit a fit als
ulls al seu contemporani William Shakespeare. Bé, l'elogi ja li he fet, curt i
bo, o sigui que anem a aquest Fuenteovejuna. És una obra que originalment té
dues línies narratives: la història local amb els abusos que el Comendador de la Orden de Calatrava fa
contra el poble i els seus habitants, i el desig dels Reis Catòlics de fer-se
amb Ciudad Real que aquest governador havia conquerit pel seu compte en contra
dels reis; estem a la fi de l'època feudal.
La companyia teatral Obskené només han agafat la part de
la història local, però donant-li un segell molt especial, tot i que
l'expliquen amb exactitud, però... Com va dir un crític després de veure-la al
Festival de Almagro —on van guanyar l'Almagro Off—, "el muntatge té més
d'experiència salvatge que d'adaptació". Hi estic absolutament d'acord. I
és salvatge perquè és trepidant, sense treva, teatre físic de categoria en que
tots els components es deixen la pell i l'alè movent-se frenèticament per l'espai
de la Sala Joan Brossa, aquesta vegada disposat amb les butaques en un ampli
cercle. No hi ha quarta paret, i per no haver ni primera, ni segona ni tercera.
Els espectadors estem immersos en la voràgine en que els actors ens han fet
entrar. No hi ha límits, t'apareixen pel davant o pel darrera, preguntant-te si
ho has vist, si et sembla just, si saps cantar...
El text és prou conegut: opressor i oprimit, així com
també és conegut el leimotiv: quien mató
al comendador; Fuenteovejuna, señor, que repeteixen abastament. El que ja
no és conegut és la barreja fidel del text en vers —per cert molt ben interpretat—
amb la dramatúrgia afegida d'Anna Maria Ricart, amb paràgrafs impagables,
atrevits, divertits, esbojarrats... L'obra comença amb una cançó que canten a
cor tots els intèrprets mentre van apareixent; parla sobre un llop bo, molt bo
a qui les ovelles li feien la vida impossible... Tot i aquests salts entre
l'antic i el modern, la fidelitat al text original i l'inventat, la part seriosa
i la desmarxada, l'obra té una gran coherència i flueix com la cosa més natural del món —i dient-ho
clar i català, ja té pebrots!—.
L'escenografia és pràcticament inexistent. Diria que
aprofiten el que hi ha. A Almagro ho van fer al Patio de los Fúcares, un claustre
preciós, i pel que sé van aprofitar al màxim les columnes per fer entrades i
sortides. Dues escales de mà fan el servei per destacar escenes especials, com
la violació de Laurencia Una il·luminació sense extravagàncies
per acompanyar els fets i poca cosa més. Bé sí, una de molt important: una
direcció impecable de Ricard Soler que ha fet que els set actors i actrius donessin
el millor, que ha sigut molt, tot.
Per fer-vos càrrec del peu que calça la peça, permeteu-me
que us copiï un breu text d'una de les parts que no són de Lope:
¿Si tardas en dormirte, se
acaban las ovejas?¿O son infinitas?
Y ¿por qué saltan? ¿Porque lo
hace la primera?
¿Y si un dia una oveja se
negara a saltar?
¿Le quitaría el sueño a
alguien?
Y lo más importante, ¿alguine
puede dormir con tanta oveja?
Em sembla que amb aquesta breu inserció pot quedar clar
de per on van les coses. La Sala Joan Brossa amb poques cadires buides, i quan
s'han apagat els llums ha sonat una ovació memorable. Ens ho hem passat tots
molt bé, de colló de mico!
