LA PEGGY PICKET VEU LA CARA DE DÉU
(al Maldà)
He anat al Maldà a causa de dos noms propis: Roland Schimmelpfenning i
Moisès Maicas, els dos relacionats amb una obra que vaig veure fa exactament 3
anys —redéu com passa el temps— de nom
El Drac D'Or, escrita i dirigida per les dues persones esmentades abans; una
obra mestra. Avui no n'he sortit tan satisfet, doncs sigui pel plantejament que
el director hi ha donat, sigui perquè l'autor se li ha anat la bola cap a una
altra banda, la peça no m'ha entrat per allà on m'havia d'entrar —si a la sala
hi ha algun mal pensat, que el bombin—, em refereixo al cervell.
El plantejament és molt teatral. Dues parelles d'amics es retroben al
cap de sis anys. L'una no s'han mogut de la seva ciutat i l'altra ha anat a un
país remot del tercer món a treballar per una ONG. Els quatre són del ram de la
medicina. Estan molt contents de retrobar-se (?) i utilitzen antics codis gestuals
de quan eren cul i merda, cops, empentes, dites, però... però. Què ha passat? D'entrada
uns quants anys, els uns se senten culpables de la seva inactivitat i compromís
i els altres se senten gilipolles perquè les coses no han funcionat i això
últim, crec, és el que li ha pasat a la peça.
Penso que no ha funionat, malgrat a tenir idees brillants com utilitzar
aturades perquè un dels personatges expliqui al públic detalls, trencant la
quarta paret, o repeticions com si haguéssin rebobinat. Crec que el principal
problema és que la història no té gruix i aleshores el director l'ha omplert
amb "coses" que no li éren necessàries, com posar-se a cantar a capella, o fer dialogar a dues nines, una
d'elles la Peggy Pickit del nom de l'obra, amb l'altra, una sense marca i de
fusta, tercermundista. No explico el perquè, seria una mena d'spoiler.
No m'ha convençut, i em sap greu perquè als dos noms que he citat a
l'inci de la ressenya els tinc estima, però... Tampoc diré que els actors ho hagin
fet malament, però m'ha semblat que (com diuen en castellà) ho habia deonde agarrarse.
El Maldà amb una entrada fluixa, cosa que també em sap greu perquè és
una d'aquelles salas que m'estimo per ser de reduïdes dimensions (teatre de
proximitat), i apostar per un teatre actual i atrevit. Allò que comentava fa
unes ressenyes de no acontentar-se quedant en la zona de confort i anar fent
bullir l'olla.
