Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Roland Schimmelpfenning. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Roland Schimmelpfenning. Mostrar tots els missatges

24 de febr. 2017

La Peggy Picket Veu la Cara de Déu

LA PEGGY PICKET VEU LA CARA DE DÉU
(al Maldà)



He anat al Maldà a causa de dos noms propis: Roland Schimmelpfenning i Moisès Maicas, els dos relacionats amb una obra que vaig veure fa exactament 3 anys —redéu com passa el temps—  de nom El Drac D'Or, escrita i dirigida per les dues persones esmentades abans; una obra mestra. Avui no n'he sortit tan satisfet, doncs sigui pel plantejament que el director hi ha donat, sigui perquè l'autor se li ha anat la bola cap a una altra banda, la peça no m'ha entrat per allà on m'havia d'entrar —si a la sala hi ha algun mal pensat, que el bombin—, em refereixo al cervell.
El plantejament és molt teatral. Dues parelles d'amics es retroben al cap de sis anys. L'una no s'han mogut de la seva ciutat i l'altra ha anat a un país remot del tercer món a treballar per una ONG. Els quatre són del ram de la medicina. Estan molt contents de retrobar-se (?) i utilitzen antics codis gestuals de quan eren cul i merda, cops, empentes, dites, però... però. Què ha passat? D'entrada uns quants anys, els uns se senten culpables de la seva inactivitat i compromís i els altres se senten gilipolles perquè les coses no han funcionat i això últim, crec, és el que li ha pasat a la peça.
Penso que no ha funionat, malgrat a tenir idees brillants com utilitzar aturades perquè un dels personatges expliqui al públic detalls, trencant la quarta paret, o repeticions com si haguéssin rebobinat. Crec que el principal problema és que la història no té gruix i aleshores el director l'ha omplert amb "coses" que no li éren necessàries, com posar-se a cantar a capella, o fer dialogar a dues nines, una d'elles la Peggy Pickit del nom de l'obra, amb l'altra, una sense marca i de fusta, tercermundista. No explico el perquè, seria una mena d'spoiler.
No m'ha convençut, i em sap greu perquè als dos noms que he citat a l'inci de la ressenya els tinc estima, però... Tampoc diré que els actors ho hagin fet malament, però m'ha semblat que (com diuen en castellà) ho habia deonde agarrarse.
El Maldà amb una entrada fluixa, cosa que també em sap greu perquè és una d'aquelles salas que m'estimo per ser de reduïdes dimensions (teatre de proximitat), i apostar per un teatre actual i atrevit. Allò que comentava fa unes ressenyes de no acontentar-se quedant en la zona de confort i anar fent bullir l'olla.

1 de febr. 2014

El Drac d'Or

EL DRAC D'OR
(al Teatre Akadèmia)



L'autor alemany Roland Schimmelpfenning és relativament jove (nascut al 1967) però actualment és un dels més representats, col·laborador de la Münchener Kammerspiele, Schaubüne i la majoria de bons teatres alemanys i austríacs. L'obra d'avui va ser considerada la peça de l'any 2010. Els responsables de la Sala Beckett, sempre amb un ull (bon ull) posat al que es fa al món, ja li van dedicar un cicle l'any 2006 i d'aquí a no massa donarà uns cursos al obrador del Poble Nou.
El Drac d'Or. Estem davant d'una peça curiosa que a mi m'ha fascinat. A partir d'una tonteria s'ha muntat una comèdia agredolça o una tragèdia disfressada de comèdia, en paraules de Moisès Maicas, el director. Estem en un país del nord (igual a benestar), alemanya segurament. El Drac d'Or és un restaurant de menjar ràpid vietnamita, xinès i tailandès amb una cuina molt petita —quatre metre quadrats— on hi fot una calda bíblica en que hi treballen cinc persones. Una d'elles, un jove xinès, té un mal de queixal de dos parells de collons, però no el poden portar al dentista perquè no existeix: és il·legal.
A partir d'aquí, i relacionant aquests personatges amb altres que viuen al mateix immoble —una mena de 13, rue del percebe patètica—, l'autor basteix un seguit d'històries de gent ordinària, tots entrellaçats, però amb situacions extremes: precarietat, immoralitat, sordidesa, explotació... que és digne d'un anàlisi en profunditat que ens enfonsarà moralment perquè ens aboca a un buit existencial. Sona a molt fort, però és així.
La posada en escena és genial, l'escenografia i el vestuari de Ricard Prat bona, bona, i la il·luminació de Daniel Gener adequadíssima. Menció especial per a Guille Vidal-Ribes, responsable dels moviments coreogràfics, molt importants en aquesta posada en escena. Sempre em trec el barret davant dels bons directors que, humilment, confien els moviments escènics en bons professionals. El teatre és un art coral i hi ha moltes tecles a tocar.
Per acabar nota altíssima per tots els actors que han estat genials, i no era fàcil perquè l'obra podia abocar en excessos, però algú, segur que el director, els ha mantingut en el punt just. Gran nit de teatre on alguns hem descobert aquest autor que ens ha proporcionat moments molt divertits, però també d'una tremenda tristesa, com quan el jove xinès del mal de queixal torna a casa, mort, i explica a la família que li queda que les coses... doncs no li han anat tan malament. Terrible!