TERRA DE NINGÚ
(a la Sala Petita del TNC)
Els que em coneixen saben
que, per a mi, Harold Pinter no és (no
era?) el meu dramaturg preferit, però també podria passar que a les obres que he
vist d’ell, el director no hagués encertat en el to necessari per transmetre el
que l’autor volia dir. És similar a llegir una novel·la traduïda perquè no coneixes
l’idioma; el traductor et pot fotre. Fet aquest aclariment, vull dir que avui
sí que el Xavier Albertí ha encertat el to i segurament també en Joan Sellent
en la traducció.
Terra de Ningú no és una
obra fàcil —potser cap de Pinter ho és—, però només de començar la funció ja he
rebut uns inputs que m’ha dit que
aniríem bé. Amb la Sala Petita a dues grades, i immersos en una escenografia
magnífica de Lluc Castells —minimalista però preciós saló d’una casa benestant—,
han aparegut dos homes força més enllà de la meitat de les seves vides. L’un correctament
vestit i molt begut, l’altra vestit de pena, pantalons quatre dits curts,
calçat amb sandàlies i mitjons de color de gos quan fuig, americana i camisa
arrugades... un home derrotat, però, més que l’altra, que és l’amo de la casa?
L’alcohol sembla que marqui
la marxa de la primera part de l’obra en que els dos personatges —que “s’acaben
de conèixer” en un pub— parlen i parlen de tot, però amaguen més coses de les
que diuen...
El text és una autèntica
filigrana, segons com sona a retòric, però no hi sobra ni una paraula, ni una
coma, ni un silenci. Aquí els dos protagonistes, Lluís Homar i Josep M. Pou s’han
pogut lluir, perquè a més no són diàlegs al estil clàssic, més aviat són
monòlegs i la cadència i la forma de “declamar” són molt importants. Els dos
papers són molt bons, però el bombó se l’ha emportat Homar, al ser més pausat i
filosòfic. El personatge de Pou al ser més desagradable, més aspre i anar molt
begut no li ha permès lluir-se tan; fins i tot de vegades costava d’entendre.
Els dos personatges restants no passen de ser una mena de comparses.
Xavier Albertí s’ha lluït en
la direcció: ha imposat un ritme pausat que ha portat l’obra al final sense ni
un grinyol, i a mi sempre m’ha semblat
que dirigir papers de borratxos és molt difícil i el personatge de Pou portava
un pet que queia per terra. La Sala Petita plena d’un públic que ha agraït l’esforç.
Portem bon començament de temporada al TNC.
P.D. Anoteu-vos que és una obra d’aquelles que
no s’acaben quan cau el teló.
