Per sobre de totes les coses

PER SOBRE DE TOTES LES COSES

(al Teatre Gaudí Barcelona)

Fa quasi catorze anys, a Los Angeles (CA), es va estrenar un nou musical: Bare, a pop Opera que podríem traduir com a Nu, una Òpera Pop, amb llibret de Jon Hartmere i música de Damon Intrabartolo. Des del 16 de juliol es pot veure al Teatre Gaudí Barcelona amb el nom de Per Sobre de Totes les Coses. Valdria la pena que un estudiós fes algun dia una tesi doctoral sobre les traduccions dels noms dels espectacles —especialment del cine—, però mentre que no aparegui l'erudit continuem amb el que ens ocupa.

Bare —o el nom que li voleu posar— és un musical "modern", lluny dels grans espectacles a l'estil d'Andrew Lloyd Webber o  Claude-Michel Schönberg, més aviat està a prop dels que han escrit Jason Robert Brown i Andrew Lippa. Tot i així Bare és un repte important ja que necessita —i així s'ha muntat a Barcelona— d'una vintena d'actors i quatre músics, una mena de bogeria pels temps que corren, i a sobre no s'ha fet ni al Tívoli ni al Liceu, sinó en un teatre petit com el Gaudí Barcelona. Em poso dempeus i em trec el barret.

L'acció passa en un internat catòlic mixt on joves del que podria ser l'últim curs de batxillerat estudien i conviuen. Com es natural hi ha les lògiques tensions entre uns i altres i, més important, enamoraments, i un d'aquests enamoraments... és entre dos xicots. No explico res més perquè sempre he pensat que els que fan crítica amb spoilers se'ls haurien d'enviar a galeres.

La posada en escena està molt bé, amb un Gaudí Barcelona a tres bandes i una mena de passarel·les escalonades al centre de l'escenari que han donat molt de joc en els moviments. El vestuari adequat: el capellà vestit de capellà, la monja de monja i els alumnes d'uniforme. Il·luminació correcte.

El millor de l'obra, pel meu gust, és la música, molt interessant, reflectint les diverses situacions i estats d'ànim de cada moment, música que han defensat molt bé els quatre intèrprets: piano, guitarra, baix i bateria. En quan a les interpretacions hi ha hagut de tot. Penso que, en general, a l'equip li falta rodatge, però li sobra bona voluntat i il·lusió. El mateix Daniel Anglès, el director, ho explica al programa. «Un grup d'amic que estan fent els seus primers passos en el món professional... »

I ara que ningú em sent ni em llegeix perquè a l'agost el personal està en pla llangardaix a la platja, vull trencar una llança en favor d'aquesta gent i en particular del Daniel Anglès. Jo encara enyoro els muntatges del Musical més Petit que em van fer conèixer coses molt interessants que només es podien veure a Londres o Nova York. Per tant felicitats als que han tingut el coratge de fer aquesta obra. Aneu a veure-la  i repasseu el programa de mà, per cert una edició de luxe. Si conteu les persones que han fet possible aquest espectacle n'hi contareu més de cinquanta. Només se m'acut dir una cosa: colló!

Tot i ser un dia tonto d'agost —un més encara més tonto que el dia— la sala plena d'un públic que ha aplaudit llargament i ha sortit satisfet. Ens han refrescat l'agost.