J. Timerman

J. TIMERMAN

(al Teatre Timbre 4 de Buenos Aíres)

Timerman va ser un periodista argentí, mestre de periodistas. Eva Halac és una dramaturga també argentina molt coneguda i ben considerada en la professió. J. Timerman és a la vegada el títol de l’obra que hem vist avui a Timbre 4, el famós teatre alternatiu de Buenos Aires.

Abans de continuar vull fer una consideració. Que ningú s’imagini un lloc glamurós, ple d’intel·lectuals fent tertúlia: Jorge L. Borges discutint amb Julio Cortázar i Manuel Puig, no. El Timbre 4 és un lloc cutre, on hi ha un bar que fa pudor de menjar i els que fan de porter van amb xancletes, bermudes i samarretes foradades. No conec cap teatre a Barcelona amb tan poc sex appeal teatral. Una altra cosa és el que s’hi fa. Tot i així el lloc on se fan les obres també té delicte.

Avui hem anat al que en podríem dir “la Sala Gran”, que té una alçada excessiva, amb un sostre que sembla de planxa. El resultat és que ressona de forma força desagradable, tenen un aire condicionat que jo diria moribund i fa un soroll important. El termòstat devia estar a la UVI i ens hem congelat. En aquestes condicions jo, que ja sóc gran i tinc vocació de princesa, em costa de ser feliç, però...

Timerman. L’obra tracte d’un fet semi real. Durant el govern del general Lanusse (sembla que hi havia més generals que bestiar en aquell país) el dictador, que ha de cel·lebrar la boda de la seva filla obliga al govern a negociar amb el director de La Opinión, el diari de la oposició per evitar disturbis. Timerman (el director incorruptible) ha de decidir si adaptar-se als temps que corren, abandonant el to combatiu de la guerrilla o tancar el diari. El dilema no és menor.

L’escenografia és com a mínim curiosa: la sala plena de tanques d’obra, com si res estigués acabat, o pitjor, tot per acabar. Tots els personatges, periodistes, generals, subordinats,  van circulant per aquest passadís com si no es vegessin. Interessant, però a mi no m’ha convençut. M’ha semblat tot una mica caòtic i a voltes forçat.

La sonoritat de la sala a mi, que tinc dificultats auditives, m’ha perjudicat. Un excés de ressonàncies m’ha fet perdre algunes parts dels diàlegs, ajudat per l’accent porteño de bona part dels actors. Tampoc ha ajudat que als sorolls de la màquina de fer fred de tant en tant hi han afegit músiques a un volum generós mentre els actors parlaven.

L’obra flueix amb naturalitat i excepte un parell de piruetes que la dramaturga s’ha permès, funciona. Els actors a un bon nivell, i ben dirigits per la mateixa autora, destacant pel meu gust el personatge de Timerman, un actor de mitjana edat que penso que ho ha fet molt bé.

Això és tot. Si algun dia aterreu al Timbre 4 i se us acut sopar al bar, sigueu conscients de donar la roba a rentar quan arribeu a l’hotel. De vegades el bon teatre ja ho té això.