The Blind Poet

THE BLIND POET

(al Teatre Principal de Terrassa)

Jan Lauwers i la Needcompany són noms de referència dins el teatre mundial, per tan felicitacions a Pep Pla, director del TNT, per portar-los; crec que no ha de ser fàcil. Dit això faig una reflexió: tots —i demano disculpes per generalitzar—, penso que tots quan diem Jan Lauweers pensem en Isabella's Room i aleshores fem allò tan lleig, però tan humà, de comparar, i és clar, aquesta obra és, o possiblement sigui irrepetible. Recordeu aquell assaig de Vargas Llosa (de quan pensava amb el cap) titulat García Márquez, historia de un deicidio, on teoritzava sobre si al fer una obra tan perfecte mai més assoliria un nivell similar? Salvant distàncies és el que penso que li pot passar a Lauwers, tot i que jo em declaro mal jutge perquè només he vist tres peces d'ell. Anem, doncs, a la que s'ha fet avui.

The Blind Poet és la última creació del Belga —del flamenc si volem precisar en clau sobiranista—, i és un exercici defensant amb franquesa la multiculturitat; estem en un món globalitzat on tot es barreja. ja no hi ha, ni falta que ens fa, la "puresa" de sang, aquella collonada dels Reis Catòlics que va portar la península ibèrica a la ruïna començant per l'expulsió dels jueus. D'aquesta manera ens explica les arrels de set dels seus actors, narrades per ells mateixos i remuntant-se tan enrere com déu els dona a entendre.

La idea és molt bona i permet un teatre novedós i trencador, però em temo que alguna cosa ha fallat, i és una opinió molt subjectiva. Per començar penso que l'obra s'ha allargat en excés. És allò de Gracián de lo bueno si breve... De vegades ha sigut molt reiterativa. Jo confesso que en molts moments m'he avorrit. També ha tingut puntes brillants, però moltes situacions les he trobat allargassades. Una altra cosa que no he agafat han sigut certes simbologies, com aquell ase de pelutx i tamany natural que han passejat per l'escenari, o aquelles torres d'escacs gegants que es barallaven entre elles i finalment el monstre inflable que no he sabut si era un blandiblup amb extremitats o què.

La il·luminació l'he trobat excessivament fosca, volgudament "bruta", en canvi la música ha estat brillant, una mica bèstia en certs moments, però brillant. Això sí, mai sabies quan tocaven els actors o estava gravat, però ha funcionat i ha estat potent. No puc dir gran cosa més perquè l'obra no m'ha acabat d'entrar i per tant no la puc analitzar amb fonament. Sí que diré, però que a la mitja part hi han hagut força desercions a jutjar per les butaques que han quedat buides.

Vull dedicar uns quants insults —el 23, el 60 i el 96 del llibre 100 Insults Imprescindibles— a la fembra que ocupava el seient 5 de la fila 14 que ens ha tocat el que no sona encenent el mòbil fins a sis vegades, contaminant amb la seva llum tot l'entorn. Una 96 impresentable! El Principal de Terrassa ple i al acabar aplaudiments jo diria que un pèl tebis entre els habituals que es posen dempeus i criden bravo.