Sugar

SUGAR

(al Teatre Gaudí Barcelona)

Un bon mic, professional del món del teatre em va dir "jo em vaig divertir molt, però tu acabes d'arribar de Londres i saps que allà juguen en una lliga diferent". Es referia a Sugar, el musical basat en la peli de Billy Wilder Some Like It Hot, a Espanya traduïda com a Con Faldas Y A Lo Loco i a Catalunya Ningú No És Perfecte. No som l'únic país que tradueix les pel·lícules com el cul. A França la van traduïr com Certaines l'aiment chaude, una traducció literal de l'anglès, obviant que el "hot" no anava per calent sinó per la música d'aquest estil de jazz, que és el que tocava la orquestra de dones de la Sweet Sue en la que es van colar el Jerry com a Dafne, i el Joe com a Josephine, per escapar-se de la persecució de "Botins Colombo". Doncs vingui de Londres o no, jo també m'he divertit.

El musical Sugar es va estrenar a Broadway l'any 1972, fidel al guió de Wilder i Diamond de l'esmentada peli del 1959, una de les millors comèdies de tots els temps, segons gran part de la crítica. La història és prou coneguda: dos músics s'han d'escapar d'un gàngster (Chicago any 1929) i transvestits  en dones s'enrolen en una orquestra femenina per escapolir-se. Una producció d'aquesta naturalesa a Broadway o al West End hauria costat milions per posar-la en marxa i hauria sigut espectacular. Aquí s'ha fet "kilòmetre zero" —poca pasta i amb el que es té a mà— i val a dir que molt dignament. En part és el que m'advertia el meu amic al parlar-me de les comparacions amb Londres.

L'escenografia quasi inexistent, una taula, una llitera, un tocador, que els mateixos actors movien, ha deixat el protagonisme exclusivament als intèrprets; menys virolles, més imaginació. La il·luminació discreta, cap virgueria, però correcte. El vestuari ben treballat, amb pocs mitjans, però amb ganes, destacant el "femení" dels dos transvestits. L'adaptació i traducció de Roser Batalla m'ha semblat molt bona i la direcció de Pau Doz també. La coreografia de Laura Olivella una mica massa convencional pel meu gust, poc actual; crec que hauria d'haver arriscat força més.

En quant a les actuacions, penso que han estat de correctes a bones, destacant les dels dos protgonistes: Xavi Duch com a Jerry/Daphne i Lluís Canet com a Joe/Josephine i Dani Claramunt en el paper de Bienstock. El cos de ball composat per quatre noies i quatre nois s'ha mogut amb desinvoltura fent les coreografies que els han marcat —com he dit abans massa clàssiques pel meu gust—.

Aquí no em puc escapar de tornar-me a referir al món anglosaxó, on els integrants del chorus line són d'una uniformitat extrema; allí les girls harien fet totes metre setanta i els boys metre vuitanta, si hagués sigut la mida requerida, però tots homogenis, en pro de la uniformitat del conjunt, tots iguals, movent-se igual. No és discriminació, són exigències del càsting, de la mateixa manera que la Sugar no pot ser una noia baixeta, de mitjana edat i passadeta de quilos com la Roseanne de la sèrie americana. Amb això no assenyalo ningú ni pretenc discriminar. El gènere musical, generalment,  té gran part de la seva força en la seva estètica global i la igualtat visual té la seva importància.

Acabo dient que m'ho he passat molt bé, com el meu amic. La història és molt bona, la música de Jule Styne —Funny Girl, Gypsy...— molt adequada, molt americana i la orquestra, composada per vuit músics, excel·lent, amb molt bons arranjaments.

Això és tot, que no és poc. El Gaudí ple fins a la bandera d'un públic variat que ha aplaudit fins a l'extenuació. Ens falten molts anys per arribar al que es fa a Broadway i el West End, però tenim públic interessat, intèrprets amb voluntat, vocació i programadors que s'hi juguen els dines, o sigui que tenim futur. Aneu al Teatre Gaudí; gaudireu de la funció (toma redundància!)