Un Tramvia anomenat Desig

UN TRAMVIA ANOMENAT DESIG

(al Teatre de l'Aurora d'Igualada)

Diuen alguns que les comparacions són odioses, però jo hi afegiria que inevitables. També diuen que el primer amor et marca com et marca la primera versió de qualsevol cosa. L'Only You de Ram & Rand l'han cantat des de Louis Armstrog a John Lennon, passant per Elvis Presley, però la versió que la meva generació té al cap és la de The Platters, els que la van cantar per primera vegada l'any 55. Dic això perquè és difícil treure's del cap el Tramvia que van protagonitzar Vivien Leigh i Marlon Brando sota la direcció de Kazan. Després d'aquesta declaració de principis, anem a la que avui ens han ofert Les Antonietes.

Em salto la sinopsi perquè penso que és una peça que tothom sap de què va. L'obra comença quasi a les fosques amb la Blanche arrosegant una maleta i preguntant (al públic) pel tranvia anomenat Desig que l'ha de portar a casa de la seva germana Stella, a Nova Orleans. Hi arriba i entra al habitatge. Primer problema (per a mi). L'escenografia és a escenari obert, sense res més que dues files de banquetes i una banyera al fons, i això no ha propiciat l'ambient claustrofòbic d'un apartament de merda d'una sola habitació i molt calorós; estem en ple estiu a Louisiana. Aquesta sensació "ventilada" m'ha acompanyat al llarg de tota l'obra i no m'ha ajudat a crear l'ambient necessari.

La Blanche és una dona del sud, que enyora els bons temps, quan la seva família era benestant, té deliris de grandesa i viu refugiada en un món inventat. És presumida i també desequilibrada. Se sent gran, bruta pel viatge i demana prendre un bany relaxant; d'aquí ve la banyera a escena; però calia? Algú es pot creure que una dona es banya amb les calces posades? i no una vegada, sinó varies. Si no volien treure l'actriu nua a l'escenari, podien fer veure que la Blanche ho feia en un quarto de bany tancat, com a totes les cases. L'obra és molt potent i penso que detalls com aquests descol·loquen una miqueta perquè li treuen realisme.

Les actuacions en general han sigut bones, tan la de Anabel Castan (Blanche), com Mireia Ilamolla (Stella) o Pepo Blasco (Mitch). No ho veig igual per Jorge Albuerne (Stanley). Aquest noi, fins allà on sé jo, és més actor de circ que de teatre i m'ha semblat que anava un pèl just pel que demana el paper de Kowalsky —ja torna a aparèixer el fantasma de Marlon Brando—. Tampoc he entès massa perquè aquest personatge parlava en castellà. Kowalsky és cognom polonès, però ell deixa molt clar que ha nascut a Amèrica, per tant el canvi d'idioma només el podria entendre en el context de "xarnego", però no és el cas.

Oriol Tarrasón és el responsable tan de l'adaptació com la direcció, i penso que ho ha fet bé, salvant el que he dit abans, ja que també és responsable de l'escenografia i que Les Antonietes ens tenen acostumats a posades en escena més "modernes" i aquí apart de la banyera i les calces han fet una versió molt clàssica, molt convencional. Iñaki Garz s'ha fet càrrec de la il·luminació amb solvència i alguna idea molt efectiva com el pas del tramvia per l'escenari.

L'Aurora plena i el públic ha aplaudit amb ganes. Aquesta posada en escena es va estrenar al Temporada Alta i ara fa una passada per comarques abans d'assentar-se a Barcelona.

Una anècdota: l'obra es va estrenar a Broadway l'any 1947 amb Marlon Brando i Jessica Tandy. L'èxit va ser brutal i en Brando (23 anys) traient-se i posant-se les samarretes suades va desencadenar una onada de golafreria eròtica tal entre el personal femení, que cada nit acabada la funció es trobava una munió de noies esperant-lo a la porta de sortida d'artistes del teatre Ethel Barrymore disposades a que se les passés per la pedra, i es veu que ell complaent en triava una cada nit. Why not? com diuen en anglès.