EL PROFETA
(al Teatre Tantarantana)
Avui s'ha estrenat oficialment El Profeta, dins de la segona edició d'El
Cicló al Teatre Tantarantana, una
obra de creació col·lectiva de La Calòrica, la mateixa companyia que l'ha posat
en escena.
Es tracte d'una peça de ficció on es
barregen alguns personatges i situacions reals, tot i que modificats per alguna
fantasia. El missatge que volien transmetre els creadors —si és que tenien la intenció
de comunicar-ne algun— l'he trobat confús i a mi no me n'ha arribat cap que
m'interessés.
L'acció, o accions es situen en tres
moments diferents: l'any 1916 en un poblet una noia assegura haver tingut
contacte amb Déu —se suposo que el Déu dels cristians perquè hi inteervé un
capellà de sotana—. A mi no m'ha quedat clar que volia Déu d'ella. L'any 1967
el Dr. Christiaan Barnard fa el primer transplantament de cor a Ciutat del Cap,
abans aturat perquè el metge de la donant, una noia en mort cerebral, no
signava el certificat de defunció; l'infermera de Barnard ho soluciona assassinant-la,
així, directament. L'any 2016 una dona en fase terminal d'un càncer, desapareix
deixant el tractament; i reapareix al cap de sis anys completament curada.
Tota aquesta trama sembla que no té
connexió, però els autors ens ho han complicat quan la malalta terminal ens
parla de la teoria de la relativitat —que jo em veig incapaç d'explicar ni
després d'haver-me menjat una Bandeja Paisa colombiana— en que en diferents
plans en l'espai, el temps no es mesura de la mateixa manera, com si la malalta
terminal desapareguda sis anys hagués pogut anar a parar en una altra dimensió
i haver fet una curació lenta perquè allà el temps anava a un altra ritme. Un
embolic que m'ha portat a especular i pensar que la dona que ha vist a Déu, la
malalta terminal i la donant en mort cerebral eren la mateixa al llarg de cent anys
—1916, 1967 i 2016—.
Un llibre, suposadament una Biblia, que
ha passat d'una història a l'altra, i la germana de la vident primer tracta al
capellà que les ha anat a ajudar de vostè i al final, en veu baixa, de tu, m'ha
fet suposar que estaven embolicats (sexualment), i això m'ho ha acabat d'embullar.
Algunes inclusions musicals, que al ser cantades en anglès costen de seguir
—vaja, ni m'hi esforço—, m'han acabat de confondre. Si el que canten és
important per l'obra, perquè no ho fan en català i ho podrem entendre fàcilment?
Conclusió: m'he avorrit i com diuen
que passa al futbol, demanava l'hora. Ho han fet malament? No, però ni el
director Israel Solà ni els tres actors penso que no han pogut fer res més;
això sí, podien abaixar el to en algunes escenes, perquè han cridat a ple pulmó,
i no em cansaré de repetir el que deia la meva àvia: "no per cridar més es
té més raó".
El Tanta quasi ple i hi ha hagut força
aplaudiments i fins tot crits de bravo. A la sortida ens hem trobat set
teatreros empedreïts i com a mínim hi hem trobat tres versions diferents de
l'obra. Ves quines coses...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada