17 de març 2019

LA VEU HUMANA

LA VEU HUMANA
(Ôpera al Teatre de l'Aurora)




          No ho he trobat per internet, però em sembla que era a la meitat dels anys cinquanta que a Igualada funcionava el Cine Club amb seu al Saló Rosa. En aquella època Espanya culturalment era un desert, però el règim permetia, sota els segell de "cultura" o "arte y ensayo" més endavant, visionar algunes pel·lícules en cercles molt reduïts. Quatre penjats per allò que en deien cultura no farien massa mal  al "movimiento" i així simulaven una obertura al món.
          Allí recordo per primera vegada haver sentit el nom, i vist una peli, de Jean Cocteau i més endavant de Igmar Bergman. Acabada la funció els espectadors més novells (estic parlant de quant teníem catorze, quinze anys) manteníem el puny sota la barbeta com l'escultura de Rodin i assentíem silenciosament, malgrat no haver entès una merda. La cultura, com les ostres, servides a sac tenen un gust interessant però estrany.
          Avui al Teatre de l'Aurora hem vist i escoltat una òpera breu, una hora, basada en una peça teatral de Jean Cocteau i musicada per Henri Poulenc, un bon parell d'elements; si Cocteau era transgressor amb els seus textos, Poulenc no quedava enrera amb la seva música.
          La peça és un monòleg on "la dona" parla per telèfon amb el seu amant en el moment que la seva relació fa aigües. Escrita als anys trenta —els telèfons anaven una mica com el cul— la conversa s'interromp continuadament per interferències. Finalment aconsegueixen parlar amb una certa normalitat i queda clar que l'home vol trencar la relació.
          L'interessant de la peça són els silencis, doncs els espectadors no sentim el que diu l'home des de l'altre cantó del fil telefònic  i ens ho hem d'imaginar per la gestualitat de la mezzosoprano i per les respostes, i aquí hem d'admetre que tan Cocteau com Poulenc van ser uns putes, doncs van jugar a cor que vols amb els espectadors. La mezzo es lamenta, silenci o resposta que no sentim des de l'altra banda del fil, rèplica del piano... i així bona part de l'obra, com si l'autor i el músic fossin uns vagarros i diguessin: espavileu-vos i tireu l'obra endavant vosaltres.
          Guillem Martí, al piano, i Marta Valero, mezzosoprano. s'hi han deixat la pell sota una molt bona direcció escènica de Marc Rosich. Joan Mateu, especialista en traducció n'ha fet l'adaptació al català i se n'ha sortit amb nota alta, doncs traduir textos musicals s'ha de fer amb la partitura al costat i respectar la prosòdia, cosa gens fàcil tenint en compte que la melodia no es pot canviar.
          Al final, a l'Auroram col·loqui divertit perquè un espectador ha demanat que un altra dia suavitzin l'obra, doncs li ha semblat massa dura; carregar-se la versió de Cocteau i Poulend i pasar-la per un filtre Disney, més o menys. Sort que la resta d'assistents al col·loqui ens l'hem pres en conya.
          Ah! i oblidava dir una cosa important. La d'avui ha estat una estrena mundial, La Veu Humana en català. Poc conya que això no passa cada dia, doncs les òperes no s'acostumen a traduir.
          Qwerty

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada