16 de juny 2019

A CASA

A CASA
(a La Gleva)




          Si la memòria no em falla, fa dotze anys al Teatre Romea —que faríem sense el Romea?— vàrem veure una cosa extraordinària de Tony Kushner: Homebody/Kabul. Aquí vaig descobrir aquest dramaturg extraordinari, doncs carallot, em vaig perdre l'Àngels a Amèrica que va fer en Flotats en la inauguració del TNC.
          Ara, a La Gleva hem recuperat una part d'aquesta obra de la mà del mateix director, Mario Gas i de l'actriu que va fer el primer monòleg de la peça: Vicky Peña. I haig de dir que he tornat a flipar pel text, per la interpretació i per la direcció.
          Les sensacions que t'arriben en una funció teatral poden ser moltes i diverses: et pots divertir, et pots emocionar, et pots avorrir i fins i tot et pots emprenyar i cagar-te amb la mare que els va parir, però n'hi ha una (de sensació) que és "la sensació", quan l'obra t'engrapa, habitualment per l'estómac, se t'emporta i no et deixa anar. Malauradament no passa massa sovint. M'ha passat amb Kushner, amb Mouawad, amb Mammet i encara em passa amb Shakespeare...
          A CASA, és el títol de la primera part d'aquest Kushner que es fa ara a La Gleva, un monòleg potent i molt difícil que la complicitat de Gas i Peña han portat a altures estratosfèriques. Poc més d'una hora on la capacitat de l'actriu et fa oblidar la incomoditat del seient on has aposentat el teu humil i martiritzable cul.
          Kushsner, un home que s'autodefineix coma a jueu, homosexual i antisionista va escriure aquest text com el monòleg on una dona s'imagina viatjant al Agfanistan per fugir de la seva insatisfacció, de l'avorriment del seu home, de la falta de comunicació amb la seva filla... Més endavant ho va ampliar amb la segona part, però el que se'ns ofereix ara a la Gleva és només el monòleg inicial.
          La Gleva és un teatre molt petit i l'escenografia d'Antoni Belart és molt adient: només una taula i dos sillonets. Res ens distreu de la magnífica interpretació de Vicky Peña que diu amb autoritat paraula rere paraula el text magnífic de Kushner on no hi sobra ni un adjectiu i no hi falta cap verb. És una lliçó magistral de com s'escriu un monòleg i de com un director orienta a la seva actriu perquè les paraules flueixin amb naturalitat, tan i tan ben dites, que els que les escoltem ens sembli que tot és molt fàcil.
          Avís per a navegants; estarà en cartell fins el 30 de juny. No sigueu carallots i us la perdeu, l'hàgiu vist o no. És una d'aquelles peces imprescindibles.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada