blocdenkbrota

EL TIÓ

(Conte de Nadal)

  

Van picar a la porta del pis: toc, toc, toc, però l’Artur va fer veure que no ho sentia. Toc, toc, toc, van insistir.

—Pesats! —es va dir per a ell mateix— qui cony deu ser a aquestes hores?

Aquestes hores eren més enllà de les dotze del migdia, però ell ho va trobar molt d’hora, de molt mala educació. S’aixecà del sofà on fins a aquell moment hi havia restat estirat. Va buscar les sabatilles, una mena de plantofes d’una roba a quadres marrons i beix. Li va costar, però finalment les va trobar sota la tauleta baixa de potes metàl·liques, la que estava plena de revistes velles. Se les va calçar a retaló i es va cordar la bata de quadres, una peça que no hauria quedat malament en el museu d’antropologia, on el quadres de la bata eren semblants als de les plantofes, però amb la incorporació d’una ratlleta verda, d’un verd fosc.

De fet no se la va cordar, la bata. No tenia botons, però se la va encreuar damunt el cos i va estrènyer el cinturó, de la mateixa roba; d’aquesta manera va  mig aconseguir tapar-se la samarreta i els calçotets. Arrossegant els peus es dirigí a la porta del pis. Va mirar pel espiell i no va veure a ningú.

“Merda” es va dir fent mitja volta, pensant que el que havia trucat s’havia cansat, i quan emprenia el camí de regrés es va repetir aquell soroll familiar: toc, toc, toc. Va recular i, sense córrer, va tornar a mirar per la llanterna de la porta: ningú, però aquesta vegada abans de poder pensar què estava passant es repetiren els tres tocs. S’hi va fixar i va notar que el soroll provenia de la part de baix de la porta, quasi arran e terra.

Imprudent, va fer córrer el forrellat i va alliberar el cadenat de seguretat. Va obrir la portella i es va trobar cara a cara, o millor dit, cara a peus amb un tronc de pi, un tronc força gruixut, amb el llom esmussat, del que sobresortien dues ramificacions, tallades, que semblaven les dues potes del davant d’algun animal.

—Hola, sóc el tió —va dir el tronc en un to festiu.

L’Artur no va contestar. Es limità a mirar-lo atentament, fent-li un repàs mil·límetre a mil·límetre.

—El tió —va repetir el tros de llenya amb un deix suspensiu; es veu que esperava una mica més d’entusiasme.

L’Artur continuà mut. El tornà a mirar amb un posat displicent i es limità a fer un moviment d’espatlles amunt i avall, com dient que molt bé, però que a ell allò no li deia res.

—Caga tió, l’avellana i el pinyó... —va cantar el tronc movent lleugerament la part que li feia de cap en un intent de fer-li memòria.

Res de res.

—L’esclopet serà millor... —continuà el vers el tió— pixa vi blanc...

L’Artur tornà a arronsar les espatlles. El tió es començà a impacientar. Li havia tocat una casa ben galdosa aquella vegada. Portava una pila d’anys de professió i sempre, quan trucava a una porta, el venien a obrir una munió de canalla esvalotada que, en veure’l al llindar es posaven a cridar “el tió, el tió”; en canvi ara l’havia rebut un bordegàs gros com un talòs amb cara de dropo, en sabatilles i bata que en prou feines tapava una samarreta i uns calçotets patètics, que ni el reconeixia ni deia res, una mena de Ignatius J. Really. El silenci es va allargar un xic massa,

—Mira —continuà el tió— ara m’hauries d’agafar i portar-me al menjador o sala d’estar i deixar-me en un lloc preferent, per exemple davant de la llar de foc, si en tens.

—Ah —va dir el xicot.

Es va acotar i el va agafar en braços. De llar de foc no en tenia, o sigui que després de dubtar un moment el deixà davant el televisor, un model vell més fondo que ample coronat per una antena amb forma de banyes. Una vegada acabat el transport el galifardeu s’estirà damunt un sofà i va romandre quiet, sense fer res, segurament descansant.

El tió se’l mirava estorat. “Quin paio més deixat anar”, es deia. Va esperar una miqueta i en veure que no es bellugava va prendre la iniciativa.

—Escolta —li digué educadament— m’hauries de tapar el llom amb una manta perquè no agafi fred.

El ganàpia, sense obrir la boca, s’aixecà, amb dificultat, i es va perdre passadís avall, arrossegant els peus, millor dit, les plantofes. Al cap d’una estona va comparèixer amb una manta d’uns quadres esgarrifosos, plena de píling i amb un parell de forats. Li va cobrir l’espatlla i es tornà a estirar a la poltrona.

El tió no s’ho podia creure. Quin vagarro! Quin esquenadret! Es va estar esperant una altra bona estona però li va quedar clar que aquell xicot no pensava abandonar la posició horitzontal.

—Em sap greu molestar-te però no m’has portat el menjar.

—Menjar?

—Sí, l’aliment, la pitança.

—Ah, i què vol?

—A mi m’és igual perquè no m’ho menjo, però el costum es posar una mandarina, o un parell de castanyes, fins i tot cacauets, coses que tinguin pela.

El gandul es tornà a aixecar i aquesta vegada va desaparèixer en direcció a la cuina. Va tornar amb una mandarina a la mà. S’ajupí i li deixà a terra, davant el tros de fusta.

—Home! —el renyà el tió— així, damunt del mosaic... Hauries de posar-m’ho en un plat, ni que sigui petit; un de postres, o el del cafè amb llet...

L’Artur va consolar-se pensant que aquesta vegada, encara no s’havia tornat a estirar damunt el sofà. Es dirigí a la cuina i en retornà amb un plat petit decorat amb molt mal gust i amb unes lletres horroroses que deien Recuerdo del Monasterio de Piedra. Hi posà la mandarina i es tornà a estirar.

Aquesta vegada el tió no va dir res més i el dropo va poder descansar una bona estona, però finalment hi va tornar.

—Em sembla que ara ja podríem fer la trampa— va dir com si fos la cosa més natural del món.

—La trampa? —el pigre va girar el cap, però no va moure ni un membre més del seu cos.

—Sí —confirmà el tros de pi.— Tu peles la mandarina, en deixes les peladures al plat i t’emportes els grills de la mandarina i els amagues o te’ls menges. Així la canalleta es pensaran que la mandarina me l’he cruspida jo i diran allò tan xulo de “guaita quina gana que tenia!”

L’Artur va fer que sí amb el cap; s’agenollà i amb dits maldestres pelà la mandarina, rebentant-ne un parell de grills, i amb un deix de mandra s’anava menjant els gallons. Va deixar les peles al plat. Quan va haver acabat s’aixecà, amb pena, s’olorà les mans i tot i notar la sentor de clementina, va decidir no anar-se-les a rentar, li feia mandra; anà directament a estirar-se i descansar. Va passar una bona estona.

—Tardaran molt la canalleta?

El tió va notar com el dròpol se’l mirava amb cara de no entendre res.

—La quitxalla, la mainada.

Silenci. Només aquell moviment encongint les espatlles, que ara, al estar estirar quasi ni es notava.

—Els-nens-de-la-ca-sa —va lletrejar el tió.

Aleshores aquella mena de vagarro es posà a riure d’una manera estúpida, sacsejant-se però com si li fes molta mandra i sense deixar anar ni una sola riallada.

—El nen de la casa sóc jo! —va dir finalment.

El tió va callar i el tòtil va deixar de riure. “Estem arreglats” va pensar. “He anat a parar a una casa en la que el nen ja s’afaita, no cada dia, i a la una del migdia encara no s’ha vestit i molt menys s’ha posat dret. Tot i així fa el que li demano sense oferir la més mínima resistència. Jugarem” va pensar.

—Tinc pipí —va dir.

I el gandul s’aixecà, el va agafar i el va portar al wàter. Allí, després d’aixecar la tapa, el va posar davant la tassa i el va aguantar una bona estona, dret, subjectant-lo per aquelles protuberàncies que havien sigut branques i ara feien l’efecte de potes del davant. Semblava que l’aguantés per les aixelles. No mirava perquè li va semblar que aquell era un acte íntim.

—Ja estic —va dir finalment el sóc— i el xicot va tirar de la cadena i el tornà a la sala, davant el televisor. Li tapà el llom amb la manta i se’n entornà a la poltrona.

Així es va passar el que restava de tarda. L’Artur estirat a la poltrona i el tió davant la tele apagada. De tant en tant el tió feia alguna petició i el pixavagant l’atenia.

Al capvespre es va sentir una remor de claus al pany de l’entrada i com la porta s’obria i al cap de dos segons es tancava.

—Artur —va cridar una veu de dona— ja sóc a casa, amor meu!

El peresós no va moure ni un muscle, mentre una doneta gran d’edat i menuda de cos va entrar amb passetes curtes. Portava una senalla amb alguns queviures.

—Nen —el renyà— ha arribat la mama; que no li fas un petó, reiet?

Aleshores el gallòfol va aixecar una mica la cara i va ajuntar els llavis esperant que la seva mare s’ajupís i li acostés la galta.

—Oh! —va dir la doneta adonant-se de l’intrús— ha vingut el tió!

Silenci absolut.

—Guaita quina gana tenia!

El tió va mirar a la vella amb condescendència i va pensar “quina bleda”, però no va dir res.

A continuació aquella velleta se’n va anar a la seva cambra i es canvià roba i calçat. Va reaparèixer amb una bata i unes sabatilles com les deu seu fill, però amb una mica de taló.

—Que voldràs per sopar, xato meu?

La pregunta no va obtenir resposta. L’Artur no es va dignar a contestar; continuava ajagut en aquell vell sofà. La mare va contestar per ell.

—Et faré una sopeta d’all i julivert amb un ou i de segon dos talls de llomillo dels dos colors amb patates rosses, com t’agraden a tu. Estàs content?

Silenci, o sigui que la doneta s’encaminà a la cuina a preparar l’àpat. Mentrestant el ronsa continuava immòbil. Molt de tan en tant es regirava per gratar-se l’entrecuix, moment en que generalment se li escapava algun pet, però cap més activitat.

El tió restava en silenci fent veure que descansava sota la manta plena de píling, però s’estava posant molt nerviós, a punt d’explotar.

*****

Quan els mossos, advertits pels veïns van forçar la porta i entraren al pis, l’espectacle que els esperava  els va destarotar. N’havien vist de tots colors, però allò no ho van entendre.

Dos cadàvers: una doneta gran i un xicot de més o menys vint-i-cinc anys. Tots dos vestits amb bata de quadres i sabatilles: plantofes el xicot i amb una mica de taló la doneta. Taula camilla parada amb àpat només per a un: sopa d’all i julivert amb un ou, i dos talls de llomillo dels dos colors amb patates rosses; un got de vi, tot florit. A terra, una mica enretirat un plat d’un mal gust horrorós amb una inscripció que deia Recuerdo del Monasterio de Piedra, amb les peles resseques d’una mandarina, com si algun dels dos hagués començat l’àpat per les postres. “Això m’ho investigueu a fons” va ordenar el caporal, segur que els donaria la clau del misteri.

Estirat al sofà, amb la bata de quadres mig oberta, el xicot tenia dues ferides importants: el cap obert per l’impacte d’un objecte contundent i el tòrax esberlat possiblement per la mateixa arma.

Als peus de la tauleta amb el sopar servit, la doneta feta un garbuix, bocaterrosa, una cama doblegada en una posició quasi impossible i els braços estesos endavant com si fes una braçada de natació estil papallona. El clatell obert pel mig, asclat, amb tota seguretat, per arma contundent.

Més enllà, a terra, el que segurament era l’instrument  homicida: un tronc de pi d’uns seixanta centímetres de llargada, d’un gruix aproximat de trenta, amb dues ramificacions tallades a deu centímetres, ensangonades. Amb tota seguretat l’haurien fet servir com a martell. També amb tota seguretat l’homicida, per brandar aquell tronc com a arma, havia de ser una persona molt forta, ja que al menys aquell tronc pesava catorze quilos, però això ja era feina dels forenses i la policia científica.

La porta del pis l’havien trobat tancada amb el forrellat i el cadenat posats. Les finestres i el balcó eren tancats, les persianes abaixades i les cortines interiors tirades...

“Segur que l’assassí era un conegut de les víctimes i el van obrir voluntàriament, però com collons va sortit de l’apartament?” va pensar el comissari.