blocdenkbrota

CARITAT

(Relat curt)

—Si us plau, que em podria donar alguna cosa?— suplicà capcot el pobre mentre estenia la mà.
El vianant, un home de mitjana edat, alt i elegant, va observar la desferra que l’havia aturat: un indigent, un miserable molt mal arreglat. Va fer una ganyota acompanyada d’un gest de desaprovació.

—Doncs miri, sí —contestà digne i molt seriós— li donaré un consell: hauria d’anar més endreçat, més ben presentat, perquè, no s’ho prengui malament, però va fet un perdulari.

—És que no tinc ni un ral... fa dos dies que no menjo res i...

—I que hi té a veure que vostè faci dejuni o estigui de ramadà, amb el seu aspecte personal que, repeteixo, deixa molt que desitjar.

—No... si... això és veritat,  però...

—A més, si pretén portar una vida sana els menjars s’han de fer amb la màxima regularitat; això de un dia fer la gran fartanera i l’altre ...

—La gran fartanera! —replicà el captaire, incrèdul.

—Una fartanera —repetí l’home elegant—  i després estar-se dos dies sense ingerir cap aliment, és un mal hàbit i, si m’ho permet, un disbarat.

—O i tant si és un disbarat! —replicà l’infeliç parlant per experiència.

—Un autèntica insensatesa —reblà el transeünt aixecant la mà amb l’índex estès.— S’han de fer cinc menges al dia, i amb la màxima regularitat...

—Cinc àpats! —repetia el pobre sense poder-s’ho creure, amb els ulls fora de les òrbites.

—Sí, cinc: dos esmorzars, dinar, berenar i sopar.

—Òndia –se li va escapar al pidolaire —deu ser la hòstia, com tocar el cel amb les mans!

—El primer esmorzar —continuà l’home elegant a la seva, com si no l’hagués sentit— serà lleuger; de bon matí no convé embafar-se.

—No, no...

—Un suc de taronja, natural, espremut al moment, res de pot, i un bol de llet amb cereals, trossos de pa si vol. La llet semi descremada; cal evitar l’excés de grasses.

—No, no... si jo... d’excessos...

—En canvi en el segon ja farem una ingesta copiosa...

—Si, sí —deia fluixet el necessitat tot llepant-se els llavis amb fruïció.

—Ingesta copiosa —continuà a la seva bola el cavaller— amb la aportació suficient de cereals, per exemple pa integral, cent grams de proteïna, com pernil dolç o algun embotit que no porti massa sal, s’ha de vigilar amb el clorur sòdic, i una o dues peces de fruita del temps. Per acabar un làctic: iogurt, formatge o simplement repetirem de llet. Tot això ens proporcionarà el combustible necessari per afrontar la jornada de treball amb les energies suficients.

—Energies... —va repetir aquella paraula oblidada, com un autòmat el desvalgut.

—El dinar també podrà ser generós.

—Generós... —recalcava somrient el desgraciat mirant als ulls del “docent” mentre se li escapava una mica de saliva en forma de bava per la comissura dels llavis.

—Generós, però no hipercalòric —pontificà l’expert— un entrant lleuger, com una amanida, o una crema vegetal, de porro, de carabassó, fins i tot de carabassa i ceba...

—Segueixi, segueixi —deia el mort de gana amb ullets il·lusionats.

—A continuació un plat de pasta, hidrats de carboni, d’absorció lenta però eficaç; una bona provisió d’energies per la dura jornada de treball que ens espera a la tarda.

—Dura jornada...

—Després tan podrem menjar carn com peix.

—Podrem —replicava engrescat el demanaire, veient-se inclòs en aquell àpat imaginari.

 —Però compte!

—Compte! –va fer un pas enrere espantat el dissortat en previsió pel que podia venir.

—Si és carn controlem-ne la procedència, i si és peix comprovem que sigui de platja, no de viver. El peix ha de ser pescat en el seu medi, així tenim la garantia que s’ha alimentat de forma natural. En canvi el de viver...

—El de viver... —repetí el desgraciat amb gest de desaprovació, com si li parlessin d’un lloc de vici i corrupció.

—Si, el de viver! No me’n refio, que vol que li digui; no tinc clar què els donen per menjar. Pinso? d’acord, però, que conté aquest pinso, fet amb què? Farinotes de peix, el que seria una mena de canibalisme? Cervells de vaca boja triturats? Deixalles d’escorxador recollides en condicions inconfessables?

L’infeliç no va saber que contestar. Es limità a fer que no amb el cap posant cara de fàstic.

—Miri, si vol el meu consell mengi’s un lluç de palangre o un bon llobarro, com s’ha fet tota la vida!

—Si, sí... —picava de mans l’indigent.

—Exacte, veig que em segueix. Per acabar l’àpat, postres. Molta gent es salta les postres, i li haig de dir que cometen un greu error.

—Jo mai ho faria...

—Els postres són el remat, el colofó d’un àpat equilibrat i no cal complicar-se la vida.

—No, no cal; no ens la compliquem —repetia el pobre tot negant amb el cap.

—Fruita o gelat, així de senzill!

—Sí, per favor...

—Jo sóc partidari del gelat, és molt digestiu i refrescant. No li negaré que unes profiteroles banyades amb xocolata fosa...

—Nyam!

—...son molt temptadores però, com ja li he dit abans, hem de pensar en la jornada de treball de la tarda. Em quedo amb el gelat!

—Jo... també.

—Cafè o te, depèn de les preferències. Si no abusem d’aquestes infusions, els resultats  són molt saludables i ens aporten la cafeïna o la teïna necessària per donar el to adequat amb el que afrontarem resta de la jornada.

El necessitat se’l mirava amb ulls de vaca enamorada, com si assaborís lentament aquell banquet. El tornà a la realitat la continuació de la classe magistral.

—El berenar serà una cosa simbòlica.

—Sí no hi ha més remei...

—Fruita seca! Avellanes, nous, grans antioxidants.

—Buf —replicà el demanaire mentre s’observava cercant indicis de rovell.

—I per sopar farem un bon àpat...

—Visca, visca...

—Però amb prudència.

—Ah...

—Una amanida per començar i després una cosa simple, a la planxa, un bistec, un pit de pollastre, un llenguado... i per a rematar-ho una peça de fruita.

—Mmmm... —murmurava el captaire amb els ulls quasi closos.

—I si no li treu el son, perquè no? es pot prendre un cafè. També és un gran antioxidant el cafè.

Es va fer un silenci francament agradable, com si els dos personatges estiguessin assaborint encara aquells àpats quimèrics que acabaven de cruspir-se, o fent la digestió. La imaginació i les ganes van trair al mendicant

—Copeta? —s’atreví a demanar.

—No! —tallà taxatiu el mestre.— L’alcohol és el nostre enemic.

—Ens han atacat? —es preguntà esfereït el desgraciat mentre mirava amunt i avall del carrer.

—L’alcohol és un desamic implacable que ens arrossega a situacions que a la llarga, i massa sovint a la curta, no podem controlar: addicció, pèrdua de la dignitat, descontrol dels nostres actes, halitosi...

—Llàstima —es lamentà el pidolaire que s’havia fet il·lusions, mentre formava cassoleta amb la mà i se l’acostava a la boca per ensumar-se l’alè.

—Miri bon home —rematà el transeünt donant-li uns copets a l’espatlla, que van aixecar un petit núvol de pols— no jugui amb la alimentació; faci’m cas, no hi jugui. I raspallis la roba! home, que la porta molt polsosa!

—No... si jo... si pogués...

—Doncs ja està! Sàpiga que li he donat un bon consell.

I sense fer cas del desvalgut, que li anava a demanar altra vegada una mica de caritat, va donar mitja volta i continuà el seu camí amb unes gambades elàstiques, amb aire decidit, el que acostumen a utilitzar les persones que sempre han estat ben alimentades.