La Vampira del Raval

LA VAMPIRA DEL RAVAL

(al Teatre del Raval)

Aquest és un musical decebedor per molts motius: és un tema delicat que ha sigut tractat amb poca subtilesa i fins i tot grolleria, el llibret és molt dolent i per acabar-ho d’arrodonir els actors no són professionals del gènere musical i això es nota. D’aquest desastre se’n salva la idea i posada en escena dels titelles que, sortosament, substitueixen els personatges infantils, i la música.

Enriqueta Martí, una dona que va ser venuda per la seva mare per un duro de plata quan tenia 12 anys , segrestava, prostituïa i sacrificava nens i nenes a la Barcelona de principis de segle XX que encara es llepava les ferides de la Setmana Tràgica. Això és esgarrifós i tot i que crec que qualsevol tema pot ser tractat al teatre, n’hi ha que demanen finezza, i en aquest cas no n’he trobat gens. En el programa, en una mena d’auca, ja ens donen pistes d’ordinariesa: Sa mare, sent ella tendra / per un duro la va vendre / així Queta, encara nena / ja era una puta de mena. O bé el marquès, amb disimul (sic) / donava a en Pepito pel cul.

Com he dit abans el llibret és molt dolent, doncs enfoca l’obra amb una barreja de musical històric, cabaret alemany d’entreguerres i quadres deslligats l’un de l’altra. Hi ha moments patètics, com quan en ple número cantat, els intèrprets demanen al públic que piqui de mans al ritme de la peça (de vergonya aliena).

En quant als actors, no per no desafinar ja s’és cantant. Al principi sembla que la cosa s’aguanta, però a mida que la funció avança (dues hores i mitja) la cosa es desinfla. La música de teatre és molt punyetera, per no dir cabrona. Els compositors per tal de donar-li dramatisme fan canvis molt sobtats, tan de to com de ritme i fan servir acompanyaments molt dissonants; a més la lírica desgasta molt i el que no és professional d’aquesta disciplina acaba pagant-ho. A partir de mitja obra hi ha hagut moments realment delicats.

La posada en escena i la il·luminació bones i fins i tot molt bones i el conjunt musical d’acompanyament correcte, tot i que en molts moments he trobat excessiva l’obstinació del piano en demostrar-nos la seva facilitat per fer arpegis. La sala plena i quasi tothom ha aplaudit molt (jo no).