A TEATRO CON EDUARDO
(al Teatre Lliure)
Abans de començar a escriure aquesta ressenya
m'agradaria deixar clar el següent:
1.— Jo sóc un enamorat del teatre
italià: Commedia dell'Arte, Goldoni, Pirandello, De Filippo... els que em
coneixen ho saben. Sóc dels que agafen un avió per anar a veure una obra
italiana en la seva pròpia salsa; per això no tinc mandra.
2.— Lluís Pasqual, per a mi, és un
dels grans directors teatrals del món que conec (Europa). Sé que en sap molt de
teatre italià i que Eduardo de Filippo li agrada, fins el punt de programar-lo
any rere anys al Lliure.
Doncs avui no he entès res, i parlo de
A Teatro Con Eduardo i he fet una
cosa que no faig mai abans de publicar una opinió; repassar que han dit diversos
crítics de teatre i he comprovat que la seva opinió i la meva són diametralment
oposades. A tots els ha agradat molt i s'ho han passat molt bé, just al revés
de mi. Què m'ha passat?
El que hem vist no és una obra, és el
tros d'una i una altra de sencera; no passa res, però no he entès el motiu
d'aquesta "fussió", tot i que les dues són d'Eduardo de Filippo. D'entrada
han fet una part de Uomo e Galantuomo,
la part de la companyia quan assaja i després d'un breu espai musical, La Grande Magia, sencera. Jo la primera
la vaig veure a la televisió italiana fa anys protagonitzada pel mateix De
Filippo i val a dir que les actuacions eren molt contingudes. La Magia la vaig veure a Milà dirigida i
protagonitzada per un dels grans especialistes, Luca de Filippo, fill
d'Eduardo, i també era molt poc exagerada si la comparem amb la del Lliure.
Val a dir —pel que he vist jo de
teatre a Itàlia— que en obres d'aquest estil s'esvalota més el públic que els
actors. M'explico: en les obres infantils tots hem vist com els nens veuen que
apareix el llop silenciosament per darrera d'un arbre i avisen als pastors que
estan badant. Doncs allà passa una cosa semblant; en una situació graciosa
l'actor es pot quedar impàvid i el públic reaccionar i celebrar-ho aplaudint i
fins i tot interpel·lant-lo.
Com va dir el savi, les comparacions
són odioses, o potser vaig anar al teatre amb una idea ja formada i el que vaig
veure no era el que m'esperava. Si va ser així, l'error és meu. Per altra banda
sí vull dir que la posada en escena, la il·luminació, el vestuari i les
projeccions de Nàpols... en fi, tot el muntatge va ser de categoria. Una cosa
que em va fallar va ser el so; no sé que passava però o cridaven molt o si hi
havia amplificació alguna cosa va fallar. Jo acostumo a portar audiòfons al
teatre, i me'ls vaig treure.
Acabo: em sembla que menys a mi, a
tothom li va agradar molt a jutjar pels aplaudiments. A mi em va venir al cap
una dita de la meva àvia (que era una dona molt assenyada): mai plou a gust de tothom.
Quin descans! Em pensava que era l'única a la que no li havia agradat.
ResponElimina