29 d’abr. 2016

A Teatro con Eduardo

A TEATRO CON EDUARDO
(al Teatre Lliure)



Abans de començar a escriure aquesta ressenya m'agradaria deixar clar el següent:
1.— Jo sóc un enamorat del teatre italià: Commedia dell'Arte, Goldoni, Pirandello, De Filippo... els que em coneixen ho saben. Sóc dels que agafen un avió per anar a veure una obra italiana en la seva pròpia salsa; per això no tinc mandra.
2.— Lluís Pasqual, per a mi, és un dels grans directors teatrals del món que conec (Europa). Sé que en sap molt de teatre italià i que Eduardo de Filippo li agrada, fins el punt de programar-lo any rere anys al Lliure.
Doncs avui no he entès res, i parlo de A Teatro Con Eduardo i he fet una cosa que no faig mai abans de publicar una opinió; repassar que han dit diversos crítics de teatre i he comprovat que la seva opinió i la meva són diametralment oposades. A tots els ha agradat molt i s'ho han passat molt bé, just al revés de mi. Què m'ha passat?
El que hem vist no és una obra, és el tros d'una i una altra de sencera; no passa res, però no he entès el motiu d'aquesta "fussió", tot i que les dues són d'Eduardo de Filippo. D'entrada han fet una part de Uomo e Galantuomo, la part de la companyia quan assaja i després d'un breu espai musical, La Grande Magia, sencera. Jo la primera la vaig veure a la televisió italiana fa anys protagonitzada pel mateix De Filippo i val a dir que les actuacions eren molt contingudes. La Magia la vaig veure a Milà dirigida i protagonitzada per un dels grans especialistes, Luca de Filippo, fill d'Eduardo, i també era molt poc exagerada si la comparem amb la del Lliure.
Val a dir —pel que he vist jo de teatre a Itàlia— que en obres d'aquest estil s'esvalota més el públic que els actors. M'explico: en les obres infantils tots hem vist com els nens veuen que apareix el llop silenciosament per darrera d'un arbre i avisen als pastors que estan badant. Doncs allà passa una cosa semblant; en una situació graciosa l'actor es pot quedar impàvid i el públic reaccionar i celebrar-ho aplaudint i fins i tot interpel·lant-lo.
Com va dir el savi, les comparacions són odioses, o potser vaig anar al teatre amb una idea ja formada i el que vaig veure no era el que m'esperava. Si va ser així, l'error és meu. Per altra banda sí vull dir que la posada en escena, la il·luminació, el vestuari i les projeccions de Nàpols... en fi, tot el muntatge va ser de categoria. Una cosa que em va fallar va ser el so; no sé que passava però o cridaven molt o si hi havia amplificació alguna cosa va fallar. Jo acostumo a portar audiòfons al teatre, i me'ls vaig treure.
Acabo: em sembla que menys a mi, a tothom li va agradar molt a jutjar pels aplaudiments. A mi em va venir al cap una dita de la meva àvia (que era una dona molt assenyada): mai plou a gust de tothom.

1 comentari: