Crazy For You

CRAZY FOR YOU

(al Novello Theater de Londres)

Crazy for you és un refregit, però compte! un refregit que està boníssim, alta cuina. Anem a pams que no voldria que ningú m’insultés pel carrer i prendre mal.

Al 1930 s’estrena a Broadway una obra titolada Girl Crazy, amb música de George Gershwin i lletres del seu germà Ira, basat en un llibret de  Guy Bolton i John McGowab, amb temes tan emblemàtics com Embraceable You i I Got Rythm, entre altres. No va tenir massa èxit (menys de 300 representacions), però tot i així va catapultar a la fama a Ginger Rogers, la que més endavant seria parella de ball de Fred Astair.

Als anys 80’ els productors de Broadway estaven amb la mosca emparrada al nas, doncs els èxits del musicals a nivell mundial se’ls emportaven els teatres del West End de Londres, amb Sir Andrew Lloyd Weber com a màxim culpable (Cats 1981, The Phantom Of The Opera 1986...) i ara arribem al refregit.

Un productor va decidir agafar un nou llibretista i remodelar Girl Crazy. Sempre amb temes dels germans Gershwin agafant-ne també d’altres musicals, com Shall We Dance? o They Cant Take That Away From Me i més. El resultat: Crazy For You i un èxit espaterrant.

El muntatge que he vist al Novello Theater de Londres és espectacular, amb 28 personatges, tots excel·lents actors, cantants i ballarins (feia temps que no veia ballar claqué d’aquesta manera), una orquestra de 10 músics amb un director-pianista brutal (no oblidem que Gershwin va començar com a pianista) i un vestuari a tot drap (mai millor dit). L’escenografia al nivell del West End amb escenari giratori, ara Nova York, ara poblet de Nevada...

I l’argument? Doncs l’argument com en tants musicals (i també òperes) tonto, tonto, tonto.  Boby, fill d’un magnat de la banca i promès a una rica hereva està boig pel teatre. La família li exigeix prendre responsabilitats i l’obliga a anar a Nevada, a un poble quasi fantasma a executar l’embarg per impagament... d’un teatre. Cal continuar?

Cada vegada que vaig a Londres, m’agafa una mena d’enveja (sana). Al West End, en un espai reduït que te’l fas caminant amb quinze minuts, hi ha 47 teatres; poca conya! No m’estranya que en aquest tema sigui el melic del món. No em queixo de Barcelona, però en musicals... ens porten cent anys.