23 de juny 2012

Alfonsina y el Mar


ALFONSINA Y EL MAR
(opinió)




Hi ha històries que valen la pena de ser explicades i vull que quedi clar que no estic fent apologia del suïcidi, però crec que amb la vida pròpia cadascú fa el que vol; això sí, val la pena tenir en compte com es queda la família, si se’n té.
Suposo que coneixeu aquesta preciosa cançó que va popularitzar la gran Mercedes Sosa, la “Negra Sosa”, la cantant més popular d’Argentina. La lletra la va escriure Félix Luna i Ariel Ramírez hi va posar la música. Parla del suïcidi de la poetessa Alfonsina Storni.
Storni va néixer el 1892 a Suissa i la família va emigrar al cap de quatre anys a Argentina. Van patir fortes dificultats financeres i ella es va veure obligada a treballar de molt jove per ajudar: va fer de costurera, operaria, actriu i finalment professora.
Com a poeta és una icona de la literatura postmodernista. Una vida difícil a causa de les malalties va marcar la seva poesia de lluita, audàcia, amor i reivindicació del feminisme. El 1938, tres dies abans de suïcidar-se va enviar un sonet a un diari:

Voy a dormir

Dientes de flores, cofia de rocío,
manos de hierbas, tu, nodriza fina,
tenme prestas las sábanas terrosas
y el edredón de musgos escardados.

Voy a dormir, nodriza mía, acuéstame.
Ponme una lámpara a la cabecera;
un constelación; la que te guste;
todas son buenas; bájala un poquito.

Déjame sola: oyes romper los brotes...
te acuna un pié celeste desde arriba
y un pájaro te traza unos compases

para que olvides... Gracias. Ah, un encargo:
si él llama nuevamente por teléfono
le dices que no insista, que he salido...


Es va suïcidar a Mar Del Plata llançant-se de l’escullera del Club Argentino de Mujeres. La versió romàntica diu que es va internar lentament dins el mar caminant per la platja... i així ho recull la lletra que va escriure Félix Luna. Els lletristes argentins són únics versificant per cançons, uns autèntics poetes, també ells. Us recomano comparar el sonet i el text de la cançó.




Por la blanda arena que lame el mar

su pequeña huella no vuelve más,
un sendero solo de pena y silencio
llegó hasta el agua profunda.
Un sendero solo de penas mudas
llegó hasta la espuma.

Sabe Dios qué angustia te acompañó

qué dolores viejos calló tu voz,
para recostarte arrullada en el canto
de las caracolas marinas.
La canción que canta en el fondo oscuro
del mar, la caracola.

Te vas Alfonsina con tu soledad,

¿Qué poemas nuevos fuíste a buscar?
una voz antigüa de viento y de sal
te requiebra el alma y la está llevando
y te vas hacia allá como en sueños,
dormida, Alfonsina, vestida de mar.

Cinco sirenitas te llevarán

por caminos de algas y de coral
y fosforescentes caballos marinos
harán una ronda a tu lado;
y los habitantes del agua
van a jugar pronto a tu lado.

Bájame la lámpara un poco más

déjame que duerma, nodriza, en paz
y si llama él no le digas que estoy,
dile que Alfonsina no vuelve,
y si llama él no le digas nunca que estoy
dí que me he ido.

Te vas Alfonsina con tu soledad,
¿Qué poemas nuevos fuíste a buscar?
una voz antigüa de viento y de sal
te requiebra el alma y la está llevando
y te vas hacia allá como en sueños,
dormida, Alfonsina, vestida de mar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada