LA RAMBLA DE LES FLORISTES

LA RAMBLA DE LES FLORISTES

(al TNC)

          Avui començaré pel final. La Rambla de les Floristes: extraordinària, brutal, una joia que s’ha de veure. Dit això, em poso a la feina fent un preàmbul. Quan en Xavier Albertí va accedir al càrrec de director del TNC, el dia que en va fer la presentació va dir clar i català que volia reivindicar i posar en escena els nostres grans autors, des de Pitarra a Sagarra. Molts dels assistents al acte vam pensar —fins i tot dir entre amics— : “que tinguis sort”. Avui constato que la sort l’hem tingut nosaltres, perquè ha complert la seva paraula i hem pogut veure en format Gran Teatre obres que sense el seu valor i professionalitat no hauríem vist, i ara, com he dit abans, em poso a la feina.

          La Sala Gran a tota amplada. Quatre plàtans immensos al fons de l’escenari. Al front tres parades de flors, una d’elles damunt un piano de cua. Bona il·luminació de David Bofarull. La Carmeta, la nebodeta enamoradissa de l’Antònia (la protagonista de l’obra) ens canta una cançó preciosa que ja ens deixa mig flotant damunt la butaca; gràcies Dani Espasa. Mentrestant la resta de la companyia, vestits de blanc amb robes vaporoses em va movent per l’escenari quasi com un ballet. Jo interpreto que són l’ànima (o les ànimes) de la Rambla, que avui ja no hi són per culpa d’uns regidors que han sigut uns sapastres i ens han deixat envair-la per un turisme inculte de xancleta i sangria. Una magnífica escenografia de Laura Clos que curiosament ens ha portat a un espai molt obert, quan la Rambla de Barcelona avui sembla espai petit pel munt de guiris que la ocupen.

          Comença la funció i ressonen les paraules en vers del mestre, l’home que segons el meu pare —que n’era un gran admirador—, “els versos els pixava”. I així anem veien i coneixent els personatges: les floristes, el mossèn, el polític que des de que està a l’ajuntament s’ha ha hagut d’agenciar “querida”, coses del càrrec. Només amb aquest petit detall d’entrada Sagarra ja ens indica per on aniran els trets. Ens vol donar una imatge d’aquella Barcelona, de la Revolució del 1868 i farà desfilar personatges que ens mostraran la seva vida —gens fàcil pels que no eren benestants— i els seus anhels. Si en poesia una oda és una composició en vers destinada a lloar un personatge, un lloc o una idea, La Rambla de les Floristes és una oda grandiosa.

          Jordi Prat i Coll, cada vegada més especialitzat en recuperar els nostres clàssics recents, s’ha atrevit amb la peça costumista, però amb detalls no massa importants que la fan una obra moderna, com que els actors que fan de treballadors no porten espardenyes sinó wambes; bom vestuari de Montse Amenós Després hi ha els detalls importants, com l’aparició constant de personatges que no parlen i vestits de blanc passegen portant símbols com gàbies d’ocells o altres estris —coses que a les Rambles es venien— o passejant en fila com una mena de Santa Compaña. De repent un altra passeja un pendó amb un dibuix d’Isabel II posat de cap per avall, renegant dels Borbons. Han passat prop de cent anys, però molts dels problemes que veiem a l’escenari encara ens estan passant avui. Tot això amanit amb música i algunes cançons que l’imprescindible David Anguera interpreta al piano. La música de Dani Espasa és molt bona, així com és destacable el moviment escènic signat per Montse Colomé en que hi ha moments que sembla que assisteixis a un gran ballet.

          I les interpretacions? Doncs em trec el barret, especialment perquè de teatre en vers se’n fa poc, i suposo que els catorze intèrprets s’hi hauran deixat la pell treballant la dicció, les accentuacions i els espais de respiració. Naturalment la Rosa Boladeras ha destacat perquè el paper d’Antònia és el principal i fa d’una dona que no es calla res i té el tel ben tallat, però el conjunt ha estat d’altíssim nivell. A més Sagarra utilitzava diferents mètriques segons els personatges i això dona agilitat i credibilitat a cada perfil. No en va era un mestre.

          Acabo. Al cap d’un moment d’haver començat ens hem trobat aplaudint com a bojos. Ja havia passat una hora i cinquanta minuts? No, no podia ser, però sí, l’Antònia li havia posat un clavell a la solapa de Don Ramon després de declinar la seva oferta i la peça havia conclòs. Si haguéssim estat en un concert hauríem reclamat un bis, però era teatre i no podien pas tornar a començar...

          Espavileu-vos que tinc entès que les entrades volen i no oblideu que es representa a la Sala Gran —aquella que alguns anomenem Massa Gran—. Compreu els tiquets el més endavant possible. Veureu bé les expressions de les cares i podreu valorar el bé que ho fan tots els actors, gràcies al ben dirigida que està l'obra.