SI EXISTEIX, ENCARA NO HO HE TROBAT
(a la Sala Beckett)
L’obra que he vist
avui a la Beckett porta aquest títol tan llarg que, sincerament, no sé ni que
vol dir ni a que es refereix, però això és igual; coses més estranyes he vist.
Nick Payne és un jove dramaturg anglès que l’any 2009 va guanyar el premi
teatral George Devine per aquesta obra de nom llarg. D’això en trec la
conclusió que aquell any els membres del jurat no s’havien pres la medicació, o
que la persona que ha adaptat l’obra que hem vist avui, l’ha esbotzat.
La trama va d’un
matrimoni, ell professor d’universitat i ella d’institut; tenen una filla amb
problemes de sobrepès sotmesa a bullying pels companys. Les coses no van bé,
gens bé per a cap dels tres. Un dia, sense avisar, compareix el germà del
professor, un baliga-balaga que estava mig desaparegut. És un cap verd i sembla
que amb ell canviaran certes coses... No continuo perquè en realitat no passa
res destacable. Si l’original és així, la peça no val res.
En la posada en escena
crec que s’ha comés un error: capgirar la grada, amb la qual cosa “l’escenari”
era a tota amplada del local —abans llargada— i quan els actors se situaven en
una punta, els espectadors de l’altra quedaven lluny, molt lluny estirant el
coll i parant l’orella.
Crec que la directora Marilia
Samper no ha sabut o pogut donar el que necessitava l’obra i en conseqüència
els actors no han destacat en cap moment, al contrari, de vegades semblava que
s’adormissin.
A notar que els
sistema de pagament s’ha fet per l’anomenat de taquilla inversa. Entres de
franc i al sortir dones el que et sembla. Una adaptació d’aquella cosa
castellana de entrada libre y salida a palos, però de bon rotllo. La Beckett
plena i el personal ha aplaudit, molt. Me n’alegro pels actors. (El dels bravos
encara deu continuar engripat; que no es precipiti).
Al final un dels actors ha comentat la
pressió insuportable que hi ha sobre la cultura i ha donat una altra mala
notícia: el TNC es veu obligat a tancar la Sala Petita. Portem un mes de gener
per oblidar mentre alguns fills de puta conten els milions d’onze en onze, o
sigui vint-i-dos.
Ostres, doncs mira, aquí tindrem la primera petita diferència, però benvinguda, en la diferència està l'alegria! (o alguna cosa així, jeje). Doncs bé, jo hi vaig anar ahir tarda i vaig gaudir molt, no sols de l¡obra, sinó que realment les actuacions d'ahir estaven molt fines. A mi personalment, la noia adolescent em va encantar! La vaig veure molt molt creïble, i ell, el prota, doncs em va emocionar en més d'un moment. Potser era el dia o això de la diferència, ves. Però està bé això de compartir opinions! :) I que no s'aturi el teatre!! Teatrer@
ResponElimina