Com Dir-ho?

COM DIR-HO?

(al Almeria Teatre)

El març del 2008 vam veure a la Beckett una obra que es deia El Soterrani, protagonitzada per Pere Arquillué i Pep Cruz. El març del 2011 al Lliure de Gràcia una que es deia Dues Dones Que Ballen, protagonitzada per l’Anna Lizaran i l’Alícia Pérez. Aquest març del 2013 podem veure a l’Almeria Teatre Com Dir-ho? Protagonitzada per Clàudia Benito i Jordi Boixaderes. Les tres obres del dramaturg Josep M. “Papitu” Benet i Jornet, les tres amb només dos personatges damunt l’escenari, la primera amb dos homes, la segona amb dues dones i la última amb una parella. Totes tres dirigides per Xavier Albertí. Una trilogia (relativa) perquè són tres, estan dirigides pel mateix director i escrites pel mateix autor, però de fet no tenen continuïtat.

En aquesta última, una nit de tempesta un home arriba a casa d’una noia, moll, xop, com si no s’hagués adonat que plovia a bots i barrals. És un catedràtic de literatura i ella una de les seves alumnes més brillants. L’ambient és molt tens i ella li diu que no hauria d’haver vingut. Perquè...? Ell intenta explicar-li que li vol aclarir dues coses, però s’explica molt malament, segons com es posa fins i tot violent. Ella li demana que marxi, que està esperant a una persona... no puc desvetllar res més perquè hi ha un desenllaç colpidor.

L’obra és interessant, però crec que pateix algun problema, un de desenvolupament de la trama i l’altra de posada en escena. En quan a la trama, tot i només durar 65 minuts, l’arribada al final es fa molt lenta i embarbussada. És intencionat, però per mi es fa una mica incomprensible. En quan a la posada en escena crec que ha sigut un error plantejar-la a tres grades, ja que al fer-ho així  ha quedat un escenari immens, poc adequat al pis d’una estudiant que penso hauria sigut millor en un ambient més intimista i, considerant el tipus de drama, fins i tot claustrofòbic.

Els actors han estat bé i ben dirigits, però repeteixo, l’escenografia no els ha ajudat gens, a més s’ha de tenir en compte que l’Almeria no te la millor acústica del món i quan actuaven d’esquena —a causa de les tres grades— se’ls perdien alguns diàlegs, fins i tot al Boixaderes, unes de les millors veus del país. La il·luminació pobre, perduda en la immensitat de l’escenari. La sala quasi plena i el públic ha aplaudit generosament.

Una reflexió: penso que no totes les sales serveixen per fer obres a tres grades i he arribat a la conclusió que la millor, amb diferència, és l’Espai Lliure de Montjuic, potser perquè ja va ser concebuda així. L’acústica és molt punyetera, si no que els hi expliquin als grans arquitectes que van construir els teatres de l’òpera a finals del XVIII i als estudiants d’art dramàtica quan han de col·locar bé la veu.