8 de maig 2013

Barcelona

BARCELONA
(a la Sala Gran del TNC)




Una cosa rodona és la que no te angles, en la que res no fa defecte i per això d’una obra és diu que és rodona quan està molt ben acabada. “Barcelona”, la peça teatral de Pere Riera que he vist avui al TNC m’atreveixo a classificar-la de rodona, un drama potent situat en temps de guerra que permet descansar de tan en tant amb tocs de comèdia molt divertits.
L’acció es desenvolupa en un sol dia, un dia d’aquell març del 38 en que l’aviació feixista de Mussolini es va entrenar de cara a la propera guerra mundial llençant tones de bombes damunt la ciutat.
L’obra: els Vila són una família benestant de la part alta de la ciutat. El pare va morir quan una banda d’anarquistes i incontrolats van calar foc a l’empresa. A la casa hi viuen la Núria (la viuda), el sogre i els dos fills, un noi —que avui fa divuit anys— i una noia que ja te promès, a més de la Nati, la minyona que ja forma part de la família. I a mig matí es presenta l’Elena, l’amiga inseparable de la Núria, la companya de somnis llibertaris que fa quatre anys va marxar a França a fer d’actriu. De seguida es nota que entre les dues dones hi ha un problema greu que no s’ha resolt i que l’espectador haurà d’anar descobrint...
Quan s’aixeca el teló ja ens sorprèn una escenografia magnífica —signada per Sebastià Brosa— representant el saló modernista de la casa, amb un bon piano de cua, una escalinata i una vidriera que dona al jardí, que ens situa perfectament en el nivell de la família. Bona il·luminació i vestuari complementen l’ambient.
L’obra és coral i cada personatge te una història pròpia. Un càsting magnífic ha sabut adjudicar cada paper a l’actor ideal: Miriam Iscla, Emma Vilarasau, Jordi Banacolocha, Anna Moliner, Pep Planas, Pepa López, Carlos Cuevas i Joan Carreras –els dic tots perquè no sabria quin triar— han estat fenomenals, molt ben dirigits pel mateix Riera. Es nota que hi ha bona química entre els actors, i tot i haver-hi escenes molt fortes i fins i tot arriscades, res grinyola. És de les peces que jo classifico com les que no s’acaben al baixar el teló.
La Sala Gran a la meitat, ja que era una prèvia i s’hi accedia per invitació. Hem aplaudit amb ganes fins que el regidor ha decidit no aixecar més el teló. Entre els assistents només he sentit comentaris elogiosos. A la sortida un grup hem estat parlant amb el Pere Riera que estava molt satisfet i —m’ha semblat— fins i tot una mica emocionat. D’aquest noi en sentirem a parlar.

6 comentaris:

  1. no saps com me n'alegro que t'hagi agradat, Josep Maria! ja he compartit la teva crítica en diverses pàgines de fb, espero que no t'importa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Naturalment que no m'importa, al contrari. Tot el que sigui animar a la gent que vagi al teatre és bo. Una abraçada.

      Elimina
  2. Doncs jo em vaig avorrir força, em va semblar massa costumista pel meu gust, lenta, i em costava entrar en el conflicte, que de fet vaig trobar que no agafava magnitud fins la segona part. Però suposo que és una qüestió de gustos, i que lògicament, n'hi ha d'haver a tots colors! :D. Tot i així, molt contenta que a la Sala Gran del Tnc es comencen a veure obres dels nostres. Teatrer@

    ResponElimina
  3. Tens raó amb el tema de les obres d'autors nostres. Em sembla que amb l'entrada del Xavier Albertí això s'anirà endreçant.

    ResponElimina
  4. Jo em vaig quedar amb diversos dubtes: per què tots els personatges es parlen de tu? El meu pare, al 2013, continua parlant de vostè a la meva àvia. I la minyona? Per molt de la família que sigui, els Vila són de 'casa bona', no pot parlar a l'avi de tu! La manca del vos o vostè m'ha grinyolat des del primer minut.
    També em pregunto per què no han estat cridats a files el pintor i el Ramon. Són solters i joves i som l'any 38 quan ja no quedaven gaires recursos. Si hi ha alguna raó -són esgarrats- ho podrien dir.
    Finalment, les cançons i les anècdotes en francès de 5 minuts cadascuna se m'han fet eternes...

    ResponElimina
  5. Les crítiques que he llegit són fatals i m'han advertit de no anar-hi per no posar-me de mala llet...

    Jordi Centelles

    ResponElimina