THE WILD PARTY
(al Teatre Gaudí Barcelona)
Sovint
acostumo a dir que hi ha diferents classes de musicals. Doncs el que hem vist
avui al Gaudí pertany a la classe dels que van arrencar al Off Broadway
i com va dir “nosequí” (personatge habitualment mencionat) el que es veu avui
al Off és el futur de Broadway. Subscric l’afirmació.
Andrew
Lippa pertany a una nova generació d’autors nascuts entre els anys 60 i 70, com
Jason Robert Brown (The Last Five Years) o Jonatha Larson (Rent).
Gent amb una gran formació musical que dominen tots els registres del gènere,
cosa gens fàcil. Per acabar l’apunt històric, dir que una part d’aquesta obra
ja s’havia vist aquí el desembre del 2003 a causa del fiasco de El Pes de la
Palla, obra que va ser retirada del Romea. El del Musical Més Petit —no ho heu
vist, però m’acabo de posar dret— va tapar el forat amb una peça anomenada
precisament Off Broadway, feta amb temes de musicals estrenats al off.
Allà vaig descobrir The Wild Party i al seu autor.
L’obra
d’avui, encara que costi de creure, està basada en un poema de Joseph Moncure.
Estem als anys 20 i la Queenie és la reina del vodevil i el Burrs un clown també
de vodevil, acostumats els dos a usar les seves parelles i llençar-les quan se’n
cansen. En un determinat moment es troben i és un esclat de passió i sexe que dura poc i un dia
el Burrs abusa de la Queenie. Ella se’n vol venjar i organitza una festa
salvatge per humiliar-lo, però...
Per
començar dir que el Gaudí Barcelona ha fet un gran esforç per portar aquesta
obra a l’escenari. Disset actors més quatre músics en un teatre tan petit és un
miracle i ho han aconseguit amb nota, amb una posada en escena molt bona, amb
un vestuari —sovint des-vestuari— molt adequat. L’escenografia molt aconseguida
recreant l’ambient canalla del món de l’espectacle, la cocaïna i la
prostitució. Una il·luminació magnífica ha posat la cirereta.
I els
actors? Doncs els actors han estat magnífics, sense distincions entre els
protagonistes —que naturalment tenen més paper— i la resta. M’agradaria dir que
el Sr. Lippa no fa les coses fàcils; la seva música és molt complicada. Ni un
sol tema és una “cançoneta” que podríeu xiular a la sortida de la funció. El
meu tema preferit és Poor child —en català, Pobre— interpretat pels quatre
protagonistes en que a partir de la música inicial interpretada per un d'ells, s’hi van afegint la resta
amb motius nous, formant un quartet quasi impossible però bellíssim —no ho heu
vist, però m’acabo de treure el barret—. Tot i que quasi no hi ha dansa, molt
bona la coreografia amb moments en que tots s’entrellacen amb moviments —habitualment
provocatius— que m’han recordat al millor Bob Fosse.
Per
acabar els músics; pianista, guitarrista, baixista i percussionista que han
engegat a tota màquina i no han parat ni per a respirar. L’obra original és amb
orquestra, però aquests quatre xicots no han permès que l’enyoréssim. Magnífics
arranjaments.
Llàstima
que érem escassament cinquanta espectadors que, això sí, hem aplaudit per dos-cents.
Aneu-hi, però... no hi porteu la canalla. No hi ha escenes de sexe explícit,
però se n’hi falta poc, tot i estar fetes sense caure mai en el mal gust.
Jo hi vaig ser fa un parell de setmanes i no paro de recomanar l'obra. Em vaig enfadar veient que hi havia una de les grades gairebé buida. Com pot ser que una obra així no estigui plena de gom a gom cada nit? És espectacular! Vull destacar el piano, que em va deixar amb la boca oberta. Busca a Atrapalo.com, que acostumen a haver-hi entrades.
ResponElimina