La Vida Es Sueño

LA VIDA ES SUEÑO

(a la Puigserver del Lliure de Gràcia)

Hi ha coses que no es poden evitar, com per exemple els records, i molt especialment els records que et porten a l’adolescència.

Cuentan de un sabio que un dia

tan pobre y mísero estaba,

que sólo se sustentaba

de unas hierbas que cogía

I com que jo sóc de l’any 40 i vaig anar a l’escola en castellà, doncs em va tocar aprendre’m alguns versos que, com podeu suposar, no eren de Josep Carner, i avui al sentir-los recitar m’han portat molt enrere. Dit això, vagi per endavant que considero Calderón un dels grans dramaturgs de la història mundial del teatre, al costat de Lope, Shakespeare, Molière, Goldoni...

Doncs si m’agrada tan el clàssic, perquè no m’ha acabat d’emocionar? A veure si ho podem esbrinar. Per començar passo d’explicar la història per coneguda. El primer que hem vist és l’escenografia; magnífica, de luxe, com en els bons temps que no venia d’un duro. Alejandro Andújar i Esmeralda Díaz s’han lluït, i quan hem vist el que l’ha millorat la il·luminació, alguns —potser tots— hem quedat bocabadats. Bravo per Juan Gómez. El vestuari —també d’Alejandro Andújar— i Carmen Mancebo m’ha semblat preciós, per sobri i elegant, quasi tot en negre. Especialment els vestits de les dones amb un caient d’aquells que et fan dir: bon patró amb la tela adequada. Què ens queda? Perquè fins ara portem bona marxa.

Penso que el càsting no ha estat el més encertat i que una obra que està carregada de dilemes existencialistes, aquests ha estat "només" recitats. A mi col·locar a la Portillo en el paper d’un home no m’ha aportat res, tot i ser molt correcta. Penso que m’hauria agradat una veu més contundent —de baríton tirant a baix— per fer el Segismundo, un home cremat per anys de captiveri. La resta d’actors de be a normal, però no tinc clar que no s’estigui perdent l’art de recitar en tots el matisos projectant bé la veu perquè els de la fila 22 puguin sentir tot el text. 

Crec que el teatres grans –i la Puigserver ho és— s’haurien de plantejar seriosament de treballar amb micròfons inalàmbrics. Jo des de la fila 3 les he passat punyeteres per no perdre cap paraula del rei quan parlava d’esquena, i una amics meus que seien a la fila 10, estaven disgustats per la feble audició. En fi, jo ho he vist així: correcte, però no per a recordar.

M’oblidava d’elogiar als quatre músics que formaven l’orquestra barroca, que ho han fet molt bé. No aportaven res d’especial, però han sigut un complement de luxe. Espero que no sigui per demostrar-nos que les coses que venen de Madrid sí que disposen de pasta per gastar. Això m’emprenyaria, encara més.

Conclusió: un espectacle acceptable, amb alguns aspectes remarcables. Forts aplaudiments, fins i tot exagerats, però... tinguem en compte que a Barcelona hi ha un públic que no pot anar massa al teatre porqué lo hacen todo en catalán, i amb aquesta funció sí que hi ha pogut anar. Per a ells, l’enhorabona!