Els guapos són els raros

ELS GUAPOS SÓN ELS RAROS

(al Teatre Gaudí Barcelona)

Aquesta producció, que ahir es va estrenar al Gaudí, és una obra menor, i compte, que per a mi menor no te cap connotació despectiva. Vull dir que és un divertimento sense pretensions d’arribar molt enllà. És una peça “local”, en el sentit que fora de Catalunya —potser Espanya— no es pot entendre perquè els referents en que es recolza són “locals”, però això tampoc te perquè ser negatiu.

Tenim tres amics de vint anys que estan fent quart de batxillerat. Observeu però que de batxillerat només hi ha dos cursos, o sigui que si fem números veurem que han repetit una vegada cada curs i per acabar d’arrodonir el currículum, també van repetir primer i quart de primària. No, no són brillants, però a més tampoc són “guays”; són uns pringats que pateixen burles i bullying, les noies ni se’ls miren... El plantejament de l’obra és molt bo i el primer terç formidable, però —hostitu, sempre el però— a l’hora d’anar a buscar la continuïtat i el desenllaç la cosa comença a perdre manxa i acaba molt fluixet.

L’escenografia és molt bona: el garatge de casa d’un d’ells amb trastos, una moto de cinquanta, prestatgeries de meccano, una bateria... La il·luminació i el vestuari també estan molt bé, les tres coses de Anna Adrià. Bona direcció d’Enric Cambray que ha portat als actors a un bon nivell, diria que brillant, però quan el text —del mateix Cambray— s’ha anat desinflant no hi ha hagut solució. Crec que és la primera obra com a dramaturg d’aquest xicot i basant-me en la seva joventut i el que ha fet, penso que podrem veure coses interessants d’ell.

El Teatre Gaudí, tot i haver reduït la sala per aquesta obra, a mitja entrada. L’imbècil del Gobierno que no va saber contar que el 21% de zero és zero segur que també va cursar el quart de batxillerat i va repetir a primària.

P.D. Espero que valoreu l’esforç que he fet per escriure aquesta ressenya en LAPAO.