31 d’ag. 2013

Matilda

MATILDA
(al Cambridge Theatre de Londres)




Avui sí que m’han fotut la bleda al clatell. M’han enganyat per partida triple  o quàdruple i he anat a veure Matilda, l’obra de Roald Dahl, l’autor gal·lès que va escriure coses tan bones com My Oncle Oswald, Tales of the Unexpected o una pila d'obres infantils de referència que potser no ho eren tan de infantils. “Garantia”, m’he dit. La producció és ni més ni menys que de la RSC (Royal Shakespeare Company). “Cony” m’he tornat a dir. I per acabar el Time Out londinenc li ha clavat quatre estrelles (les mateixes que va donar a Els Miseràbles). “Hòstia” m’he dit seguint amb aquesta mania de parlar amb mi mateix.
Doncs em sap greu dir-ho, però és un autèntic cagarro. Anem a pams; l’obra de Dahl és bona, però amb aquest muntatge han fet allò que fan últimament els productors de Hollywood: arreglar-ho perquè valgui per a tothom, amb la qual cosa acaba no valent per a ningú. Teatre familiar de cara a la galeria, efectes especial del tipus festa major i profusió de llums laser i altres collonades per amagar la poca consistència del producte.
He suportat coses que em pensava que no seria capaç de suportar, com quan han incitat al públic a picar de mans seguint el ritme de la música. Veure com es disparaven canons de confetti com si estiguéssim en una festa de la Anna Mato, i altres coses que possiblement m’he perdut perquè quan la música no estava molt forta, he intentat dormir una estoneta per aprofitar el temps. Això sí, el públic entregat, rient a cor que vols quan l’actor sap que farà gràcia i repeteix el gag perquè la xusma (perdó) pugui tornar a riure. Indecent. Al sortir del teatre, mentre feia cua per entrar al metro de Covent Garden —al ser divendres i hi ha una gentada de morir-se— pensava quan va ser que vaig veure una obra tan dolenta i m’he trobat a la porta de casa encara cavil·lant.
Una altra cosa que m’ha enganyat és que la música la firmava Tim Minchin, un bad boy a l’altura de l’altra Tim, el Burton, però n’he sortit decebut. En salvo una sola cançó, el tema que canten la Matilda i la senyoreta Mel quan van a la seva pobre habitació. La resta sorollet fàcil. Això sí, la posada en escena a tot tren, tipus West End que no falti de res, amb escenaris on pugen i baixen coses, il·luminació potent, canvis de decorat espectaculars... però això ja no és novetat. Tampoc és novetat que al tenir molt èxit —cosa que em costa d’entendre— els preus són de fantasia; quasi no hi ha ofertes de última hora i no es troben entrades per sota dels 60 pounds. Ja ho deia la meva àvia “no totes et ponen” (em sembla que es referia a les gallines, no al teatre). Demà em busacré una obra del Fringe. La meva economia m’ho agrairà. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada