Les Cadires

LES CADIRES

(al Teatre Akadèmia)

"Va ratolinet, tanca la finestra, se sent la pudor de l'aigua estancada i, a més, entren mosquits". Amb aquesta frase que la Vella de 94 anys li diu al Vell de 95 comença Les Cadires. A mi em va grinyolar veure aquella dona gran utilitzar aquest llenguatge (ratolinet) i vaig pensar ai, ai, ai, però de seguida vaig reaccionar i em vaig dir per a mi mateix —de vegades em parlo—, " Kabrota, cony,  que això és Ionesco", i em vaig situar.

Amb aquesta frase i algunes de les que venen a continuació, ens assabentem que la parella d'ancians viuen en una casa rodejada d'aigua, una mena d'illa que fa palès el seu aïllament. Els dos vells van vestits d'una forma en certa manera grotesca per la seva edat; ella amb una mena de faldillota i ell de calça curta i samarreta imperi. Es graten i maten mosquits. Al escenari no hi ha res més que dues cadires. Hem entrat en un món irreal, però veiem que la parella viu en un cert neguit, doncs aquella nit esperen una pila d'invitats, el bo i millor de la societat, "tots els savis, tots els hisendats" perquè ell, el Vell, els ha de transmetre el seu missatge, la veritat absoluta, però no parlarà ell, sinó un orador professional que per això ha contractat. Tot aquest diàleg transcorre amb una prosopopeia, una calma que es veurà alterada sobtadament per l'arribada dels convidats, imaginaris perquè no ve ningú. No paren de trucar al timbre i el Vell els va rebent mentre la Vella atrafegada va portant cadires, que naturalment romandran buides, perquè els convidats no existeixen, són fantasmes, autèntics éssers del "no res" —Heidegger, Sartre...—.

No m'extenc més en l'obra que ja és prou coneguda. El que si val la pena ressaltar és l'actuació de la parella Miriam Alamany i Carles Martínez. Interpretar Ionesco no és fàcil; trobar la mida justa d'histrionisme en aquest teatre absurd —tot i que menys absurd del que sembla a primera vista—, o teatre dels somnis o fantàstic, com deia l'autor. Penso que la directora Glòria Baleñà ha trobat la mida justa perquè la parella d'actors tragués el millor d'ells mateixos en aquesta farsa tràgica. Miriam Alamany broda el paper de la dona que admira al seu marit: "hauries pogut ser Mariner en cap, Ebenista en cap, Rei en cap...", li diu. Per la seva part Carles Martínez, usant aquell registre tan seu que no saps si està aquí o a la lluna li dona les rèpliques exactes en un to retòric molt adequat a l'obra.

La traducció de la peça és de Joan Tarrida i asseguraria que és excel·lent; l'escenografia i il·luminació  a càrrec d'Alberto Merino i Gerard Orobitg en el punt exacte. No és fàcil deixar la sala buida i omplir-la de cadires sense que sembli un puto magatzem.

Bona nit de teatre a l'Akadèmia. Llàstima que era dijous i el Barça es veu que jugava un campionat de pilota molt important i això dona pel sac a qualsevol acte cultural i per això érem pocs espectadors. Espero que en dies "normals" això canviï. Jo us aconsello que hi aneu i us doneu un bany del teatre d'aquest home que va ser pare d'una petita (o gran) revolució.

P.D. L'orador que havia de donar la conferència a casa dels Vells, era mut. Cagumdena, coses de Ionesco.