Traduccions (translations)

TRADUCCIONS (Translations) part 1

(a la Biblioteca de Catalunya)

Nota: aquesta crítica avui la faré en dues parts, una de bona i l'altra no tan. Primer la bona.

Brian Friel és un dramaturg irlandès conegut com l'Irish Txèkhov... però escriu en anglès. I doncs? Doncs no forma part de les 85.000 persones —l'1,85% dels 4.600.000 habitants— que parlen el gaèlic irlandès. Si escrigués en aquesta antiga llengua, quasi ningú sabria qui és i l'haurien llegit quatre gats. Amb això no defenso la invasió de les llengües majoritàries, sinó al contrari, penso que mai haurien d'haver envaït i fagocitat les minoritàries. D'això, en part, va l'obra d'avui.

L'acció passa al 1.833, en un poblet del comptat de Donegal —on quasi ningú parla anglès— al pati de la casa del mestre que fa les funcions de plaça on tothom fa cap. Acaba d'arribar un escamot de soldats anglesos amb les ordres de topografiar el país, i un jove tinent, a qui acompanya el fill petit del mestre, és l'encarregat d'ajudar-lo a canviar els topònims a la llengua de l'imperi. El tinent s'enamora del país... i també d'una noia del poble que està mig compromesa amb el fill gran del mestre.

Amb aquesta base, però, el dramaturg ens parla de moltes més coses, de la manera com s'enfronten els membre d'una comunitat als gran canvis, a la colonització. Ens parla de la precarietat en que vivia Irlanda on els terratinents eren anglesos i els autòctons només parcers, de la por al mildiu, malaltia que matava les patateres i els abocaria a la fam, parla de la immigració...

Joan Sellent n'ha fet una traducció exemplar i junt amb Ferran Utzet, el director, van decidir fer parlar als irlandesos en català i als anglesos... també, creant un joc fascinant d'explicacions i traduccions en el mateix idioma que sembla mentida que pugui quedar tan bé. Felicitats per aquesta decisió. L'elenc d'actors —nou per deu personatges, com als bons temps— ha estat fantàstic, tots a un nivell altíssim —només amb un inconvenient que explicaré a la segona part— en els seus papers. Potser ha destacat Ramon Vila, el vell mestre, perquè tenia els paràgrafs més llargs tot i anar quasi sempre pet. El del final intentant recitar Virgili lamentant-se de la volatilitat de les conquestes, ensopegant continuadament amb el text i palesant la volatilitat de la seva memòria, és tota una metàfora.

La il·luminació, un pèl fosca, però adequada ja que potenciava la precarietat en que vivien els irlandesos a principis del XIX. El vestuari també molt bo, contrastant les casaques roges i botes altes dels soldats amb la roba apedaçada dels vilatans. L'escenografia espectacular, amb un inconvenient que relataré a l'altra crítica. Gran nit de teatre en estat pur. La Biblioteca quasi plena i els aplaudiments ha sigut generosos i merescuts. Tothom sortia molt content, això si, vigilant amb els graons de la grada que eren per matar-se, però com que la gent som solidaris, malgrat tot, ens recolzavem els uns amb els altres.