LA AUTORA DE LAS MENINAS
(al Teatre Goya)
Hi ha obres de
teatre que s'assemblen a alguns matrimonis: comencen bé i acaben com poden. Penso que
La Autora de las Meninas és una
d'aquestes obres. Ernesto Caballero, l'autor i a la vegada director del Centro
Dramático Nacional, parteix d'una bona idea.
Estem a l'any 2036
i Europa va com el cul; la Unió s'ha desmantellat, a Espanya tornem a tenir la
pesseta i no hi ha un duro per fer res. Les coses estan tan fotudes que fins i
tot una Catalunya independent ha implorat que els deixin tornat a formar part
d'Espanya. El govern decideix, finalment, fer com Grècia i Itàlia: vendre
patrimoni, i començarà per Las Meninas
de Velázquez. Encarrega una còpia que ocuparà la sala del Prado i l'original
anirà a parar al museu d'una petro-dictadura del Golf Pèrsic. L'encarregada de fer la
còpia és una monja que te un do: l'habilitat de donar amb els pinzells els mateixos
traços que els mestres.
Aquest és el
plantejament, interessant, apte per a una comèdia que permet posar-hi elements
actuals com la crisi econòmica, la desfeta dels partits tradicionals, un
pugilat intel·lectual entre la monja copista i un guàrdia de seguretat amb una
formació acadèmica notable, picada d'ullet cap a l'acceptació de feines de
merda per la joventut més preparada, etc... etc...
Fins aquí tot bé,
considerant que això ha donat per fer un plantejament i fins i tot un nus, però
després dels primers quaranta-cinc minuts faltava veure com l'autor resolia la
peça, i no, no se n'ha sortit. S'ha començat a embolicar amb possessions
demoníaques, descobriments de vanitats, ha començat fent canvis al quadre i
fins i tot l'ha acabat convertint-lo en un Pollock. Entre poc i massa. Hem
tingut d'aguantar una hora més de rucades, veure com la monja ballava hip-hop,
es desfeia de l'hàbit en una mena d'striptis penós fins que s'ha quedat en roba
interior, patètica roba interior cuirassada de monja, suposo, perquè no he
tingut mai la ocasió de veure una religiosa en déshabillé. Una vegada vaig veure una peli porno, però la monja protagonista,
quan es va treure els ornaments per quedar-se conilla, portava un tanga vermell,
i en contes de fer el ruc, feia porqueries, ja m'enteneu, i crec que això no
compta.
En fi, a partir de
mitja obra, tot m'ha semblat un despropòsit. Llàstima, perquè els actors han
fet el que han pogut. L'escenografia, tot i ser del Paco Azorín no m'ha semblat
massa creativa: tres pantalles enormes que anaven ensenyant les evolucions de
la còpia.
Reconec que en
força moments del principi m'ha fet gràcia, però li ha sobrat tres quarts, i
això costa molt de resistir. Llàstima. No tinc clar que tingui arreglo,
s'haurien de canviar massa coses. Tot i així, el públic —nit d'estrena, molt
convidats— ha gratificat a la companyia amb un seguit d'aplaudiments memorables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada