26 d’abr. 2017

La Autora de las Meninas

LA AUTORA DE LAS MENINAS
(al Teatre Goya)



          Hi ha obres de teatre que s'assemblen a alguns matrimonis: comencen bé i acaben com poden. Penso que La Autora de las Meninas és una d'aquestes obres. Ernesto Caballero, l'autor i a la vegada director del Centro Dramático Nacional, parteix d'una bona idea.
          Estem a l'any 2036 i Europa va com el cul; la Unió s'ha desmantellat, a Espanya tornem a tenir la pesseta i no hi ha un duro per fer res. Les coses estan tan fotudes que fins i tot una Catalunya independent ha implorat que els deixin tornat a formar part d'Espanya. El govern decideix, finalment, fer com Grècia i Itàlia: vendre patrimoni, i començarà per Las Meninas de Velázquez. Encarrega una còpia que ocuparà la sala del Prado i l'original anirà a parar al museu d'una petro-dictadura del Golf Pèrsic. L'encarregada de fer la còpia és una monja que te un do: l'habilitat de donar amb els pinzells els mateixos traços que els mestres.
          Aquest és el plantejament, interessant, apte per a una comèdia que permet posar-hi elements actuals com la crisi econòmica, la desfeta dels partits tradicionals, un pugilat intel·lectual entre la monja copista i un guàrdia de seguretat amb una formació acadèmica notable, picada d'ullet cap a l'acceptació de feines de merda per la joventut més preparada, etc... etc...
          Fins aquí tot bé, considerant que això ha donat per fer un plantejament i fins i tot un nus, però després dels primers quaranta-cinc minuts faltava veure com l'autor resolia la peça, i no, no se n'ha sortit. S'ha començat a embolicar amb possessions demoníaques, descobriments de vanitats, ha començat fent canvis al quadre i fins i tot l'ha acabat convertint-lo en un Pollock. Entre poc i massa. Hem tingut d'aguantar una hora més de rucades, veure com la monja ballava hip-hop, es desfeia de l'hàbit en una mena d'striptis penós fins que s'ha quedat en roba interior, patètica roba interior cuirassada de monja, suposo, perquè no he tingut mai la ocasió de veure una religiosa en déshabillé. Una vegada vaig veure una peli porno, però la monja protagonista, quan es va treure els ornaments per quedar-se conilla, portava un tanga vermell, i en contes de fer el ruc, feia porqueries, ja m'enteneu, i crec que això no compta.
          En fi, a partir de mitja obra, tot m'ha semblat un despropòsit. Llàstima, perquè els actors han fet el que han pogut. L'escenografia, tot i ser del Paco Azorín no m'ha semblat massa creativa: tres pantalles enormes que anaven ensenyant les evolucions de la còpia.
Reconec que en força moments del principi m'ha fet gràcia, però li ha sobrat tres quarts, i això costa molt de resistir. Llàstima. No tinc clar que tingui arreglo, s'haurien de canviar massa coses. Tot i així, el públic —nit d'estrena, molt convidats— ha gratificat a la companyia amb un seguit d'aplaudiments memorables.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada