Desde Berlín

DESDE BERLÍN

(al Teatre Romea)

Aquesta temporada els responsables del Teatre Romea han començat forts, forts en el sentit d'arriscar al no obrir amb una obra convencional d'aquelles d'assegurar el tret, perquè Desde Berlín (tributo a Lou Reed), una obra escrita a quatre mans per Juan Villoro, Juan Cavestany, Pau Miró i Andrés Lima, de usual no en te res.

Permeteu-me una petita digressió. Aquesta peça és una mena d'homenatge a Lou Reed, o millor dit al seu LP "Berlín" de l'any 1973, el tercer que va fer en solitari després de deixar la banda The Velvet Underground. Un disc que va ser mal acollit fins i tot per la revista Rolling Stone i que amb el temps ha anat agafant una aura especial. A Espanya encara més perquè els censors el van mutilar per culpa de les lletres —en un país mig analfabet en que quasi ningú parlava anglès—, i tothom sap que no hi ha millor publicitat que censurar (Victus...)

Dic això perquè els que són o han sigut seguidors del cantant novaiorquès podran comprendre el que passa a l'escenari i relacionar-ho amb els diferents tracks del disc i les seves lletres, però els no iniciats les passaran punyeteres, i personalment penso que això en una obra és un error; les obres s'haurien d'entendre anant-hi en blanc. Crec que el neòfit veurà a una parella que tenen una atracció brutal, que són uns desgraciats, ionquis, ella mig puta, que continuadament descendeixen als l'inferns... però poca cosa més.

Ara, això no priva que la peça tingui valors que la fan potent. L'escenografia és tremendament seductora i combinada amb les imatges videogràfiques crea un ambient que et sedueix, com si et xuclés. La música, la coneguis o no és molt interessant fins i tot per persones com jo que no som rockers, ni d'experimental ni glam ni protopunk. Però el més important és l'actuació de la parella; Nathalie Poza i Pablo Derqui s'han entregat a fons sota la direcció, penso que molt encertada, de Andrés Lima, i val a dir que hi ha una escena especialment delicada: quan la parella, en pilota picada, fan l'amor, i no és una escena fugaç, te la seva durada i en cap moment perd l'equilibri i el respecte pel públic. Chapeau! En aquesta i en tota la resta, han tingut la complicitat dels il·luminadors; ajustadíssims.

Això és tot. No puc dir que m'ha entusiasmat, per tot el que he explicat abans, però penso que és un muntatge molt digne i que els coneixedors i fans del disc de l'any 73 hi trauran més suc que jo. Avui era un dia especial, festivitat de la Mercè i l'obra s'ha fet a les sis de la tarda. El Romea no estava massa ple, però els assistents han aplaudit a cor que vols. Me'n alegro pels artistes.